Els hospitals de camí

Els hospitals de camí a l’època medieval es conceberen com unes institucions, associades a un edifici concret, destinades a oferir allotjament i cura als viatgers en aquells indrets de pas obligat on no hi havia altres possibilitats de trobar un espai adient per a fer l’aturada del final de jornada. Per això, no és estrany trobar-los en llocs despoblats a la base o al cim de ports de muntanya, per a preparar la pujada al coll o reposar després de l’ascens.

Les referències documentals als hospitals de camí són molt reculades a la Catalunya medieval i arrenquen de l’establiment, l’any 965, de l’hospital del Coll de la Perxa pel comte de Cerdanya, o el de Santa Maria del Coll de Panissars pel monestir de Ripoll, abans del 1097, senyal clar de l’interès que tenien els senyors del territori per l’emplaçament d’aquestes institucions en els punts clau de les rutes de comunicació. Tampoc no hem d’oblidar el paper d’hostatgeria que complien molts monestirs, atesa la seva obligació d’acollir pobres i viatgers, i així els exemples més antics d’hospitals medievals catalans els conservem als monestirs de Sant Pere de Rodes i Sant Pere de Casserres. De fet, Santa Maria del Coll de Panissars és un priorat ripollès destinat essencialment a fer d’hospital de camí.

És a partir del segle XIII que comencen a aparèixer a Catalunya nombroses referències documentals i arquitectòniques d’hospitals pròpiament concebuts com a establiments d’allotjament als camins, com ara Santa Maria de Bonrepòs, establert el 1224 en una capella prop del coll de Comiols, dependent de l’hospital de Sant Nicolau de Fondarella, situat sobre el camí de Barcelona a Lleida i vinculat a la canònica premonstratenca de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes; els hospitals de Santa Maria del Camí de la Garriga, Veciana i Riudeperes (Calldetenes), tots ells als segles XIII i XIV, amb donats per a atendre els pelegrins, i encara molts d’altres.

De la majoria d’aquests establiments, pràcticament no en conservem estructures arquitectòniques, que sí que han pervingut a l’hospital de Santa Margarida de Colldares, situat al coll d’Ares, al camí de Camprodon a Prats de Molló. Es tracta d’un conjunt extremament senzill arquitectònicament, format per dos edificis independents que se situaven inconnexos dins un recinte tancat, del qual a penes queden restes.

Aquests dos edificis són la capella de Santa Margarida, de planta rectangular, sense santuari diferenciat, coberta amb volta de canó, i una gran sala, avui en ruïnes, que constituïa l’edifici hospitalari pròpiament dit, el qual segurament era cobert amb embigat de fusta i es distribuïa en dues plantes, també separades per un sostre d’embigat. En resum, era una arquitectura molt simple i funcional, sense cap concessió a ornamentacions o complicacions espacials que anessin més enllà de l’acompliment d’un programa funcional clar i concís: un allotjament temporal amb unes mínimes condicions de confort i un servei religiós vinculat exclusivament a la funció assistencial.

L’hospital dels Cervelló a Olesa de Bonesvalls

L’hospital o hostal de camí ral fortificat que Guillem II de Cervelló fundà el 1262 a Olesa de Bonesvalls.

ECSA – G.Serra

Sense cap mena de dubte, l’hospital de camí medieval més ben conservat de Catalunya és el fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló a Olesa de Bonesvalls, al massís de Garraf, sobre el camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès. Inicialment estigué administrat pel monestir de Sant Pau del Camp, del qual depengué fins el 1328, any que passà al bisbat de Barcelona. Estigué en funcionament fins al segle XIX, quan el camí de Barcelona a Vilafranca s’havia traslladat al coll de l’Ordal i el vell camí a través del Garraf caigué en desús.

La seva estructura arquitectònica respon al model d’agrupació inconnexa d’edificis, dins un clos tancat, que ja és present a Santa Margarida de Colldares, i està format per l’edifici de la capella, que s’incorpora al mur de tancament del recinte, i per l’edifici d’allotjament. Al costat d’aquest se situa una torre de caràcter residencial i militar, concebuda com a element de defensa del recinte i probablement residència dels que tenien cura del lloc.

L’edifici d’allotjament és una gran sala rectangular, dividida en dos pisos, coberts tots dos amb embigat de fusta sobre arcs de diafragma, estructura que es repeteix en l’església. Com a element de curiositat ornamental cal assenyalar que, sobre la porta d’accés al recinte de l’hospital, hom hi instal·là una carassa de marbre romana de molt bona factura, la part inferior de la qual, pel fet d’estar fragmentada, fou completada amb pedra sorrenca.

L’ús de l’estructura d’embigat sobre arcs de diafragma s’ha d’interpretar com un signe de l’extrema funcionalitat amb què és concebut l’edifici, criteri que no és present només a Olesa, sinó també en la gran majoria dels hospitals de la seva època, tal com és manifest en el document fundacional o testament del fundador de l’hospital d’en Terrades, dit més tard de la Santa Creu, de Vic. L’embigat, decorat o no, sobre arcs de diafragma es manifesta així com una forma racional i econòmica de construir que, desproveïda de simbologia, assoleix la seva màxima expressió funcional en els edificis hospitalaris, on són prioritàries les motivacions pràctiques.

L’hospital de l’Infant o del Coll de Balaguer

La població de l’Hospitalet de l’Infant, al Baix Camp, té el seu origen en l’edifici de l’hospital del Coll de Balaguer, que va arribar en molt bon estat de conservació fins a mitjan segle XX, en què fou trossejat i venut en parcel·les, llevat de la meitat sud, que ha estat parcialment restaurada amb la instal·lació d’una biblioteca pública.

L’hospital del Coll de Balaguer és situat sobre el camí de Barcelona a València, al peu del massís del Coll de Balaguer, ran de mar, equidistant de Tarragona i Tortosa. La seva història es confon amb la de l’hospital de la Font del Perelló, situat al costat sud del mateix massís i fundat entre el 1308 i el 1309 per la reina Blanca d’Anjou. La situació dels hospitals de la Font del Perelló i del Coll de Balaguer als dos extrems d’un pas difícil il·lustra perfectament la filosofia i l’objectiu de l’establiment dels hospitals de camí: procurar allotjament abans o després, en qualsevol sentit de la marxa, als llocs difícils de les grans vies de comunicació.

Muralla i torre del centre de la façana oest de l’hospital del Coll de Balaguer o de l’Infant, dit així pel seu fundador, el 1344, l’infant Pere, comte de Prades.

ECSA – M.Catalán

L’hospital del Coll de Balaguer fou fundat el 1344 per l’infant Pere, comte de Prades i fill de la reina Blanca, i d’aquí li ve el nom d’“hospital de l’Infant”. Els anys 1369-70 Domingo Llop hi consta com a mestre d’obres. La construcció no es completà fins al principi del segle XV.

Malgrat els estralls que n’ha sofert l’estructura, l’hospital de l’Infant segueix essent un edifici imposant que encara evoca la seva concepció original. A diferència d’altres hospitals de camí, com el d’Olesa de Bonesvalls, l’hospital de l’Infant es va concebre com un edifici unitari, compacte, d’una geometria rigorosa, definida per un gran recinte quadrat, amb torres interiors als quatre angles, i dues torres exteriors emmerletades al centre de les façanes oest i est. A la torre de la façana est s’obria la porta, que d’aquesta manera era monumentalitzada i protegida per la torre. A l’interior d’aquest recinte hi havia un gran pati, amb els edificis disposats perimetralment, adossats a la muralla, que esdevé també mur de tancament dels edificis interiors. Aquests han estat totalment transformats i alterats, però al costat sud es conserva part de l’estructura de la gran sala del dormitori, un espai diàfan cobert amb embigat sobre arcs de diafragma, seguint el model propi dels altres grans hospitals del seu temps.

De la resta dels espais interiors de l’hospital a penes coneixem dades arquitectòniques, però sabem per un document del 1526 que, a part de la gran sala i la capella, hi havia una sèrie de dependències i apartaments adossats als murs perimetrals al voltant del pati, que no sembla que es configurés arquitectònicament com un pati regular o porxat com el de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Bibliografia consultada

Martinell, 1935b; Adell, 1983; Conejo, 1994.