Els molins i altres indústries

Molí fortificat de Ratera, també dit castell menor de Concabella. Va ser restaurat per l’arquitecte J. Vilaseca a partir del 1954.

ECSA – G.Serra

Per bé que el creixement de la producció en època del gòtic comportà un ampli repertori d’edificacions noves o renovades, aquest capítol se cenyeix, sobretot, a les construccions associades a l’acceleració dels processos industrials mitjançant l’energia hidràulica: molins fariners, drapers, molines (serradores) o fargues. De fet, la seva importància socioeconòmica, l’abundor, la presència arreu del territori i l’atenció –encara ben insuficient– de què han estat objecte els darrers anys fan que els molins i, especialment, els fariners o bladers, ocupin el lloc primicer. Al capdavall, el pa continuà essent l’aliment comú i més bàsic, de manera que la mòlta dels cereals era una necessitat pertot i molt acrescuda arran de l’augment de la població.

Al final del segle XII el molí hidràulic era un giny que formava part de la vida quotidiana. Es tractava de molins generalment petits, de roda horitzontal. Aprofitaven un riu proper, on es construïa una resclosa, des de la qual l’aigua era conduïda a la bassa del molí mitjançant un rec. Des de la bassa l’aigua es canalitzava fins al rodet, que pressionava i feia girar, moviment que, al seu torn, accionava la mola volant, tot començant la mòlta. Com escriví Ramon Llull, “lo rodèe se mou pel poder de l’aigua, e la mola se mou per lo poder de lo rodèe” (v. 1272).

En el decurs del segle XIII la molineria experimentà canvis importants. Es consolidà una fase de construcció de nous molins i, alhora, de reforma i ampliació dels antics. L’aprofitament més gran de l’energia hidràulica respongué a la necessitat de proveir de farina una població que havia crescut, però també a l’impuls de l’activitat industrial. La draperia, especialment, que esdevingué la indústria principal, requeria durant el seu procés productiu el concurs d’un molí draper. Al mateix temps foren introduïdes millores tècniques que elevaren el rendiment dels ginys hidràulics. Es difongué el molí de cup i foren construïts casals amb més jocs de moles. En general, eren molins més productius, més ferms i amb un cost de construcció i de manteniment més alt. L’expansió demogràfica, urbana i industrial de la Catalunya del segle XIII és inseparable de la intensificació coetània de la molineria.

Aquests canvis en la indústria molinera tingueren lloc en el marc d’un procés que portà els senyors feudals a controlar-la més intensament mitjançant el domini de les aigües i el reforçament dels destrets o monopolis. Fins al segle XII, pagesos i comunitats havien accedit amb més facilitat a l’aigua i a l’energia hidràulica, però a partir d’aleshores s’hagueren de supeditar bastant més al molí senyorial. La rendibilitat creixent de la molineria empenyé els senyors a enfortir els mecanismes feudals a fi d’acaparar el gros dels seus rèdits. En aplicació del controvertit usatge Stratae (mitjan segle XII), s’entengué que les aigües corrents eren de les potestats, és a dir, dels senyors. S’afermà el principi que les aigües que corrien pels termes dels seus castells els pertanyien, llevat que es tractés de rius navegables, el domini dels quals era del rei. Aquesta excepció fou progressivament aplicada per l’administració reial, que, així, incrementà molt la seva quota en aquest sector de la renda feudal. L’exercici progressiu d’aquest domini reial és ben clar, per exemple, al Llobregat. També és ben documentat al Rosselló, durant el segle XIV, al Tec, la Tet i l’Aglí. Fins aleshores, l’energia hidràulica dels corrents majors havia estat molt infrautilitzada –a la conca baixa del Llobregat, per exemple, els molins havien estat construïts als corrents secundaris.

Alfons I consignà en el seu testament (1194) que les seves deixes fossin pagades, entre d’altres, amb els rèdits “dels molins de Barcelona i del Llobregat i dels molins de Girona”. Durant el seu regnat, el patrimoni reial eixamplà la seva activitat cap al Llobregat, depassant l’àmbit tradicional del Rec Comtal barceloní. En 1188-90 hi feu construir els molins reials del Llobregat (Molins de Rei), consistents en un casal de dotze molins –el 1208 ja n’eren quinze–, amb una farga annexa. Els successors d’Alfons I aconseguiren un increment important de la seva participació en els beneficis de la molineria. També s’hi obrí camí el capital urbà. Ho exemplifica, al segle XIII i al Llobregat, el cas dels barcelonins Durfort, i un procés semblant es donà, per exemple, a Girona o a Perpinyà. Ara bé, com s’ha apuntat, els primers beneficiaris foren els patrimonis feudals. És molt documentat, en aquest sentit, el procés de concentració i de control de la indústria molinera per monestirs i esglésies, és a dir, per senyors eclesiàstics. Així, al Rosselló, a la fi del segle XIII la majoria dels molins eren monàstics. Els sistemes d’explotació predominants eren de caràcter indirecte (emfiteusi, arrendament, a parts o “a mulneria”). El 1265, la canònica de Solsona establí el molí dels Cups per la vida del moliner i cinc anys del seu fill, pel cens anual de cent sesters de forment, amb dret d’ús del bosc d’Olius “a obs dels molins i de la peixera”.

Sala de la planta baixa de la casa forta dels Molins o Castellnou de la Plana, que recollia l’aigua que havia passat pel molí superior i la conduïa al cup del molí inferior.

ECSA – G.Serra

En molts casos, els senyors tenien, dins la seva baronia o castell termenat, un molí de destret, és a dir, exclusiu o de molinada forçada per als vassalls, els quals també eren obligats a fer-hi determinades joves. Les prestacions de treball acostumaven a consistir a refer la resclosa i transportar les moles (Canet d’Adri, 1255; Talteüll del Rosselló, 1293), a més d’escurar la bassa i els recs (Sant Pol de Mar, 1290). Al llarg del segle XIII sovintejaren les tensions entre senyors i pagesos a l’entorn d’aquest monopoli, arran de la pressió feudal amb vista a mantenir-lo o bé a estendre’l on no existia. El 1264, el senyor del castell de Ribes reconegué que durant trenta anys violentà els seus vassalls perquè anessin a moldre al molí que tenia a la riera de Castellet. L’explicació de la fermesa i la fortificació que presenten molts molins senyorials rau, en una bona part, en la funció determinant que acomplia aquesta infraestructura en l’extorsió feudal, i en els atacs de què fou objecte pels pagesos. El 1228, el bisbe de Girona establí un molí fariner i un altre de draper que tenia a Domeny (Sant Feliu de Paret Rufí), inclosa una torre contigua. I, l’any 1344, l’abat d’Àger obligà l’emfiteuta dels molins de farina, de draps i d’oli de l’Ametlla de Montsec a edificar una torre per a defensar-los. També estava protegit per una torre i casa forta el molí d’en Ribé, al Besòs (Santa Coloma de Gramenet). La fortificació i el reflex constructiu de la dimensió feudal del molins encara resten més palesos en aquells casos en què foren bastits a l’interior mateix d’una fortalesa o d’un castell. En són exemples el molí de Concabella o casa Ratera (els Plans de Sió) o bé el Castellnou de la Plana de Moià, que és especialment significatiu. Es tracta d’un castell que té els seus orígens al segle XIII, en una casa aloera coneguda com a “domus de Molendinis”, que fou dels Planella, un llinatge noble moianès dels segles XIII-XIV que acabà regint la tresoreria reial. L’any 1381 obtingueren de Pere III la seva erecció en castell termenat. Conserva elements notables, tant dels molins com del castell, dels segles XIII-XV.

Durant la guerra dels remences molts molins foren atacats i, en el projecte d’avinença del 1462, els pagesos demanaren que “no puxen ésser compel·lits, sens títoll, de adobar les rescloses dells molins dells senyors ni de fer moles”. La sentència del 1486 conservà aquestes servituds i també les de les fargues de destret, llevat que fos demostrat que haguessin estat introduïdes “ab cauthela e deceptió per los dits senyors”.

Molins de cup, roders i d’altres ginys

Portal del molí dels Esquius de Dalt (Bellpuig), defensat per un matacà.

ECSA – G.Serra

El molí hidràulic de roda horitzontal continuà predominant arreu del país. El molí de roda vertical només es donà minoritàriament als rius de més cabal, com el Llobregat, a la conca baixa del qual també foren bastits casals de molins d’una gran envergadura a la mateixa llera.

La novetat tècnica més significativa fou la del cup, de tradició andalusina, que es creu que fou introduït a Catalunya a partir de mitjan segle XII. El cup o cups se situen al cap de la bassa, tocant al casal. Són generalment cilíndrics, verticals, construïts de pedra i d’una alçada i un diàmetre variables segons les dimensions del molí. A la vall d’Àger han estat descrits cups inclinats, d’una efectivitat menor. Al cup, l’aigua regolfava o es remolinava, de manera que, en sortir per la seva boca, feia molta més pressió sobre el rodet. El molí més antic d’aquest tipus clarament documentat continua essent el dels Cups (Olius), a la vora del Cardener, que en tenia set, amb els corresponents set jocs de moles o molins. Pertanyia a la canònica de Solsona i hi anaven a moldre els habitants d’aquesta vila. El feu construir, en 1218-24, a partir d’un molí antic, el paborde Guerau Calbó o de Tarragona, germà de Bernat Calbó. La provinença geogràfica d’aquest eclesiàstic, que també reformà altres molins canonicals i “edificà de nou” el de Malgrat (Segarra), potser indica una línia de difusió del molí de cup cap a l’interior del país.

La difusió del molí de cup tingué lloc durant els segles XIII i XIV, com palesen les restes arqueològiques i els documents. El 1235, el bisbe de Vic Bernat Calbó manifestà tenir-ne un a Miralles (Anoia) (“aquell molí de cup que tenim a la vora de la nostra torre”). L’any 1258, Jaume I donà llicència per a construir-ne un (“molendinum de cupo”) a Moià; el 1267, un document barceloní fa al·lusió a un “molendinum cuberium”, i, el 1399, a Torelló hi havia el molí denominat de Cup. Un dels millors exemples que ens ha arribat és el dels molins de la Vila de Montblanc, que són tractats monogràficament més endavant en aquestes mateixes pàgines.

L’estudi dels molins i altres indústries presenta la dificultat derivada de les reformes i els adobs que històricament s’hi han acumulat. Els documents, malgrat el seu laconisme, indiquen que encara es coneix superficialment la renovació tecnològica d’aquests segles. La denominació més genèrica i corrent del molí hidràulic de roda horitzontal era la de molí “roder”, com és el cas dels dos “molendinos rodarios” que hi havia (1163) a la ribera de Ponts o bé del “molendinum rodarium” fariner que Jaume I concedí (1258) que fos construït a la sèquia dels molins de Barcelona. Més enllà del molí “roder” i del molí “de cup”, els documents aporten altres denominacions que encara són d’identificació dubtosa, com la dels molins “todolers” o “todollers” (todelarium, todelerium, tudulers, toallers…) que trobem esmentats el 1190 a Anglesola, a l’Espluga Calba, on els anys 1204-06 se n’esmenten dos propietat de Poblet (“duo sunt todelaria et unum coperium”), a Cardona (1218), a Perpinyà (1343) o a Salses (1377-78), cosa que posa de manifest la seva expansió. Si podem refiar-nos de la còpia moderna d’un document del 1040, aquests molins eren presents al Rosselló ja aleshores: es tracta d’una concessió per a construir a l’Aglí “duos molendinos tudulers vel unum rotarium”. S. Caucanas ha plantejat la hipòtesi que aquests molins “toaleriorum” o “tudulers” del Rosselló fossin molins de cup, la qual cosa no és inversemblant; però també ha estat suggerit que ho fos el molí “coperium” de Poblet, que, com s’ha vist, era diferenciat de molins “todelaria”. J. Coromines plantejà la hipòtesi que el molí “todoler”, o “todeller”, “fos mogut per l’aigua que salta de la bassa, per un estolledor, daltabaix al carcau”; mentre que el molí coperio “seria un molí on l’aigua de la gorga o bassa mouria directament les rodes, i no pas saltant per un estolledor al fons del carcau”. La recerca històrica haurà d’aclarir aquests interrogants, que no fan sinó palesar que el molí hidràulic tradicional de roda horitzontal i el mateix molí de cup adoptaren solucions tècniques diverses. En aquest mateix sentit cal recordar l’existència, l’any 1498, al Mercadal de Girona, de dos molins de regolf (“molins de roguolff”). Es tractaria d’una variant del molí de cup en la qual el rodet es troba dins el mateix cup, de manera que rep directament la pressió de l’aigua. La bibliografia espanyola situa el “nucli originari” d’aquests molins a l’Aragó, a mitjan segle XVI (González Tascón, 1999, pàg. 247-250).

Com s’ha dit, als rius més grans foren construïts els ginys hidràulics més complexos. A la conca baixa del Llobregat, durant el segle XIII, tot i predominar-hi el molí de roda horitzontal, també n’hi hagué de roda vertical i impulsió inferior. Ho documenta la concessió que el 1253 Jaume I feu a Berenguer Durfort de canviar de lloc un molí draper, “perquè en el rec nostre puguis edificar i construir el pilar de pedra i calç en el qual sigui posat el cap de la roda del dit teu molí”. J. Fernández conclou, per a aquesta comarca, que “el fet que tots els molins drapers fossin verticals però que no tots els molins verticals fossin drapers sembla la hipòtesi més versemblant”. També foren construïts molins de rampa a la mateixa llera del riu, com els de Sant Vicenç dels Horts, que l’any 1372 eren descrits d’aquesta manera: “A la part de fora, sobre lo casal o casa del dit molí, havia XVII salts o edificis de pedre que parien eren salts de molí que dreçaven a la dita casa o casal.”

En la construcció d’un molí hi intervenien, sobretot, mestres de cases, fusters, picapedrers (“mestres de pera e caus”) i ferrers. El perfeccionament tècnic comportà, sens dubte, l’especialització de determinats operaris. És un procés poc conegut, però n’hi ha indicis, com són ara el del cardoní que fou el “maestre del molí de l’oli, que va ab aigua, que la vila de Àger ha fet fer” (1456), o bé el mestre palafanguer navarrès que feu els recs dels molins de Sentfós (Celrà) (1498). Al Rosselló és documentat (segles XIV i XV) un operari determinant, el “jeumetra sive livelator” o “leviador”, que anivellava o senyalava els llocs per on calia fer els recs i establia el salt del molí. En projectar-se la construcció d’un molí a Perpinyà, el 1361, tres fusters eren qualificats d’experts “in operibus molendinorum et in arte livelandi aquam”.

Molí de Castellnou d’Ossó de Sió (Urgell), amb l’entrada als dos cups separats per un espigó, al cap de la bassa, tocant al casal.

ECSA – J.Bolòs

Un establiment del molí d’Aguiló, situat a la riera de Rissec, de l’any 1278, enumera els elements bàsics d’un molí fariner corrent: “casal, moles, rodes, ferros, bassa, rec i sotsrec, resclosa i capresclosa, aixarnador i estolledors.” Els estudis arquitectònics dels molins tendeixen a privilegiar el casal, tot negligint el sistema de recs i la resclosa, que n’eren elements bàsics. Segons la dimensió del molí, la resclosa era feta amb una encavallada d’estaques tancada amb pedres, gleves i barres, o bé construïda de pedra i esglaonada, en semicercle o bé recta. El casal del molí senyorial és una construcció de planta generalment rectangular i, en alguns casos, quadrada. El molí de cup d’en Mateu, a Argentona, s’establí que tindria “vint-i-cinc pams a totes les seves cares” (1390). A banda del soterrani, constava d’una o de dues plantes. La planta baixa sempre era ocupada per l’obrador o sala de les moles. La planta alta, quan existia, servia d’habitatge al moliner i restava al nivell de la bassa. Al soterrani hi havia el carcavà o carcavans, amb els rodets corresponents. Cada carcavà podia tenir el seu propi desguàs o bé confluir tots en un de comú. La bassa era generalment poligonal i amb un parament similar al del casal.

Sovint es tracta de construccions molt fermes, amb uns murs de bona gruixa –més, encara, el que dóna a la bassa– bastits amb carreus afilerats i atallantats, i amb obertures escasses i menudes (espitlleres). El molí del Senyor, a Solivella, exemplifica els que disposaven d’una torre, la qual accentua el caràcter fortificat que acostumen a presentar. Tot i que també es feu ús dels arcs de diafragma, predominen els casals amb volta de canó apuntada. Entre els exemples documentats els darrers anys també mereixen esment el Molí Gros d’Ivorra, que fou del castlà, el molí de la Sinoga de Sant Martí de Riucorb, el molí de Castellnou d’Ossó de Sió o el molí dels Esquius de Dalt (Bellpuig).

Secció i planta de la sala de moles del molí de Castellnou d’Ossó de Sió. Escala 1 / 250.

ECSA – J.Bolòs, 1997

Els molins o jocs de moles es trobaven, dins el casal, al mur tocant a la bassa. El gruix i els diàmetres de les moles depenien de les dimensions del molí, però eren menors que les que van funcionar fins als segles XIX i XX. Per a la seva fabricació es recorria a pedreres locals, com la del Voló, però Barcelona, amb el gres silici de Montjuïc, fou durant aquests segles el principal centre productor de moles per a tota mena de molins. Des de l’any 1423, els molers barcelonins formaven confraria amb els mestres de cases i les seves moles arribaven arreu dels Països Catalans i de la Mediterrània. Les lleudes distingien entre les “moles de terra” i les “de mar” (1315), segons el sistema de transport utilitzat en el seu comerç. Entre el 1455 i el 1480, la major part de les moles farineres de Barcelona portades a Mallorca i Menorca eren de 5 pams de taula, semblantment al que ha estat constatat al Rosselló (entre 5 i 5,5 pams), que es proveïa sobretot de moles barcelonines. El desgast propi de la mòlta i el periòdic picatge (“Lo muliner veem qui pica abdues les moles, per tal que·l blat se’n mola mills e pus tost”, escriví Ramon Llull) obligaven a renovar sovint les moles. Era freqüent de posar-hi cercles de ferro per tal d’allargar-ne la durada. L’any 1418, les dues moles juntes del molí fariner de Sant Pere Gros de Cervera tenien un gruix de 21,5 cm. El 1448, al molí del castell de Tous, la mola jussana era “ben prima” i la sobirana tenia “una mà de gros”. El 1498, en set jocs de moles de molins del Mercadal de Girona, la mola cossera o volant tenia una doblària mitjana d’11,26 cm, i la llitigal o fixa, de 7,46 cm.

El molí hidràulic també fou aplicat a la mòlta de les olives (trull, torcularium, factorem olei), tot i que foren abundants els molins oliers de sang i fins i tot manuals, i també n’existiren alguns de guix. Així mateix recorrien a l’energia hidràulica els molins drapers, les molines o serradores, els tornalls i les fargues. Els molins drapers o de nocs es concentraven pels volts dels nuclis urbans industrials, semblantment al que succeïa amb els tornalls, utilitzats per a esmolar. A més dels nocs o maces, que batien els draps, els documents parlen dels seus estenedors (“tendedors de pannis”, 1208). La localització dels molins serradors i de les fargues, en canvi, era més excèntrica, enmig de les boscúries o al costat de les menes de ferro, respectivament. Un ús alternatiu, molt menys costós, de l’energia hidràulica, documentat durant aquests segles al Llobregat i a l’Ebre, era el dels molins de barques.

Mereixen més esment, aquí, els molins de vent. Sempre foren molt escadussers, propis d’indrets o bé de conjuntures en què no es podia recórrer a l’aigua. No són infreqüents, però, les notícies que donen constància de la seva existència. Així, el 1302, Jaume II atorgà privilegi a la vila de Palamós de poder construir molins de vent i confirmar els ja existents. Amb llicència de la Batllia General de Catalunya (1447) concedida a un barceloní, en fou construït un de dues moles a Mataró, format per una torre circular de pedra. I, el 1469, el batlle general de Catalunya concedí l’establiment de dos molins de vent al senyor de Fonollar (Sant Boi de Llobregat).

La crisi demogràfica i econòmica descabdellada a partir del primer terç del segle XIV afectà aquestes construccions industrials, moltes de les quals restaren abandonades o infrautilitzades. El 1435, per exemple, eren venuts dos molins de la Costa dels Molins de Capellades, d’un dels quals, blader, es deia que no tenia “sinó lo cup”, i, de l’altre, blader i draper, que conservava un casal “de bona volta de pedra”, però tenia els mecanismes podrits i coberts d’herbes. Els grans casals de molins del Llobregat restaren abandonats –algun, ja al darrer quart del segle XIV–, fins que acabaren desapareixent.

Bibliografia consultada

Socarrats, 1551, pàg. 167-183; Brutails, 1891; Hinojosa, 1905; Serra i Vilaró, 1908; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 590-592; Miret i Sans, 1910, pàg. 257-262; Bruniquer, 1912-16, vol. V, pàg. 105-124; Aragon, 1917; Pons, 1938; Serra i Vilaró, 1955; Cuvillier, 1970; Bloch, 1974; Carrère, 1977-78 [1967], pàg. 307-522; Altisent, 1980; Español, 1980; Bolòs – Padilla, 1981; Cases, 1981; Madurell, 1982; Bolòs – Nuet, 1983; Fité, 1983; Solé, 1983; Sáenz de Santa María, 1985; Riu, 1987; Martí, 1988; Rosenstein, 1989; Riu, 1989b, pàg. 97-116; Bergadà, 1990; Casas, 1992, pàg. 336-339; Rigo – Gili, 1992; Barreda, Duran, Huertas, 1994; Riu, 1994; Trijueque, 1994; Caucanas, 1995; Pladevall, 1996; Llovet, 1997; Sancho, 1997; Garcia – Costa, 1997; Bolòs – Nuet, 1998; Castellví, 1998; Farías, 1998, Vaquer, 1998; Aymamí, 1999; Español, 1999; Pagarolas, 1999; Sancho, 1999; Fernández, 2000; Ortí, 2000, pàg. 245-392; Pladevall, 2000; Glick, Guinot, Martínez, 2000; Font, Mateu, Pujadas, 2001; Garganté, Manteca, Oliva, 2001; Planes i Albets, 2001; Graupera, 2002.