Els primers temps del recorregut dels dominicans, orde fundat l’any 1215 per sant Domingo o Domènec de Guzmán a Tolosa de Llenguadoc, no van tenir cap incidència per a la història de l’art. L’orde havia estat creat per a combatre les heretgies populars del moment, d’una manera especial el catarisme, amb les armes de la predicació de l’ideal evangèlic de la pobresa, de l’estudi i de l’exemple a través de la pràctica d’una vida humil i senzilla, inicialment segons el model dels canonges regulars augustinians.
Aquarel·la romàntica de Joaquín de Mosterín del moment de l’enderroc del claustre gòtic del convent de Santa Caterina de Barcelona.
RACBASJ - G.S.
A Catalunya, els dominicans van tenir un pes específic notable a la cort i a l’Església i van ser els encarregats de dirigir la inquisició medieval. Alguns dels seus representants van destacar en la societat catalana, com ara sant Ramon de Penyafort (v 1185-1275), jurista i confessor del rei Jaume I, que va ser un dels personatges més influents del seu temps i va impulsar, des del càrrec de mestre general de l’orde, la fundació dels primers convents al Principat; Ramon Martí (1230-v 1284) va excel·lir pels seus tractats contra jueus i musulmans. L’inquisidor general i cardenal mallorquí Nicolau Rossell (1314-1362), el també inquisidor Nicolau Eimeric (1320-1399), l’escriptor Antoni Canals (v 1352-1415) i el predicador sant Vicent Ferrer (1350-1419) van ser també membres notables de l’orde.
Difícilment, els dominicans podien rebatre a l’inici de la seva fundació la denúncia herètica de l’escandalós enriquiment de la comunitat cristiana si aixecaven grans i monumentals conjunts monàstics. L’exercici de l’apostolat, exclusivament a través de la predicació, és el que, sens dubte, va marcar des del principi els trets que defineixen els edificis dominicans.
Durant els primers temps fundacionals, com també va succeir amb els franciscans i amb altres ordes mendicants, els dominicans van ocupar o van bastir modestíssimes construccions on viure i predicar. Per a l’establiment de les primeres comunitats, l’Església i algunes famílies benestants van lliurar als dominicans capelles o alguna església ja en ús, cosa que demostra, d’altra banda, que aquest orde no tenia cap tipus de plantejament o de programa arquitectònic elaborat. Poc temps després, però, arran de la mort de sant Domènec (6 d’agost de 1221) i només quinze anys més tard de la seva fundació, la butlla papal Quo elongati (1230) ja va permetre als dominicans de bastir edificis de nova planta, més adaptats a la tasca del seu apostolat. Això sí, amb simplicitat constructiva i amb austeritat decorativa. I d’aquesta manera, sense tradició i programa arquitectònic propis, les primeres actuacions de certa importància dels dominicans en el terreny de l’arquitectura religiosa van adreçar la mirada sobretot cap al Cister. L’arquitectura cistercenca reunia totes les condicions tècniques, quant a economia i rapidesa, i també formals, quant a senzillesa, per a esdevenir el referent principal, cosa que ja havia quedat establerta de manera fefaent el mateix any de la fundació dels dominicans, en el concili IV del Laterà.
Pel que fa a l’organització de les dependències conventuals, el claustre era la peça a l’entorn de la qual s’ordenaven l’església, el refetor, la sala capitular, sovint en forma de capella, i altres estances, com ara el dormitori, la biblioteca, l’escola, etc. Les constitucions regulaven també les dimensions dels edificis, limitant les alçades i amplades fins a un màxim, per exemple, de 10 o 11 m pel que fa a l’amplària.
A partir del 1230 s’inicià un procés liberalitzador dins l’orde que comportà que, en ser l’estudi una de les activitats fonamentals dels seus membres, els frares realitzessin nombrosos viatges als diferents studia generalia, un fet que facilità sens dubte la propagació d’un lloc a l’altre de les formes artístiques, en particular de la tècnica constructiva. A la darreria del segle XIII, els edificis dominicans només havien d’observar la restricció de mantenir-se fidels a la simplicitat i a l’austeritat de l’època fundacional.
Primers convents dominicans (fins el 1250).
C.P.
Superada, però, la fase inicial de fidelitat a la pobresa, que va durar fins cap a l’any 1240, durant la qual els dominicans no van aixecar cap convent perquè no en tenien necessitat, en pocs anys van créixer enormement en patrimoni i nombre de fundacions. En ser un orde mendicant, inicialment s’havien establert extramurs de les poblacions, però aviat van acabar entrant dins mateix dels nuclis urbans, tant per poder gaudir de la protecció de noves muralles com pel mateix caràcter urbà de l’orde i pel fet de no posseir propietats al camp ni terres de conreu.
En poc més de tres dècades, des dels anys trenta del segle XIII fins a la primeria del segle XIV, l’orde va passar de dues-centes fundacions a sis-centes. Calgué aleshores posar en marxa una estructura organitzativa ben dissenyada, la més perfecta dels ordes mendicants, i aixecar convents d’acord amb l’esquema clàssic, amb una església i un claustre, a semblança dels cenobis tradicionals. A l’entorn del claustre s’organitzaven les dependències conventuals. Les més importants eren, com s’ha dit, la sala capitular, el refetor, el dormitori, l’escola i la biblioteca. El fet de ser un orde urbà i sense terres per a conrear va fer que algunes dependències conventuals tradicionals, com el celler i els magatzems, fossin innecessàries. En canvi, es van potenciar altres serveis, com ara l’atenció als malalts, que exigiren als nous convents una transformació important, amb institucions pròpies; també va ser corrent l’existència en un mateix convent de més d’un dormitori, que es compartimentaven en petites cel·les individuals per afavorir l’estudi.
Façana principal de l’església del convent de Sant Domènec de Girona.
ECSA - G.S.
La dedicació a la predicació i l’ideal de pobresa inicial que reflecteixen les primeres constitucions de l’orde van marcar la pauta de la primitiva arquitectura dominicana, pròpia o prestada. Va condicionar-ne la traça dels edificis, senzilla i austera, i l’ornamentació, reduïda a la mínima expressió. Els edificis havien de ser petits i humils. Ben aviat, però, les coses van canviar. El patrimoni dels dominicans va créixer ràpidament. La pressió del clergat secular, que veia en els dominicans uns competidors que li prenien els fidels i que acabà negant-los de poder fer ús de les esglésies parroquials, i també l’augment de les vocacions i de les herències i altres tipus de deixes i llegats, van empènyer els dominicans a iniciar la construcció generalitzada de nous edificis on acollir el nombre de gent cada vegada més gran addicta a les seves predicacions. Fou llavors, doncs, el moment en què s’engrandiren les senzilles construccions inicials i se’n feren de noves. Tolosa de Llenguadoc, Santa Maria Novella de Florència, Santa Caterina de Barcelona s’ampliaren i es bastiren els grans convents d’arreu d’Europa. Les seves esglésies tenen un gran absis per als frares i una o dues naus per als fidels. Aquests nous temples van transgredir amb escreix les normes sobre les dimensions de les dependències. Amb el temps, els edificis s’allunyaren cada cop més de la humilitat pròpia del vot de pobresa. El mestre general Humbert de Romans (1254-1263) va ser incapaç de controlar l’observança de l’esperit uniforme que volia per a l’arquitectura dominicana, i aspirava també que aquesta es distingís amb un segell propi com ho havia sabut fer el Cister. Humbert va insistir especialment en el fet que “als nostres convents no es facin superfluïtats i curiositats notables en escultura, pintures, paviments i altres semblants perquè deformen la nostra pobresa”. D’ençà de la sisena dècada del segle XIII, el seguiment de la normativa i de les recomanacions d’Humbert era pràcticament nul i, davant d’això, els darrers capítols generals del segle XIII van acabar abrogant les disposicions relatives a les limitacions de l’arquitectura.
Com de la majoria de convents mendicants, se’n conserven ben pocs de l’orde dels dominicans. Circumstàncies de tota mena, però sobretot els conflictes bèl·lics, han estat la causa de la seva desaparició. A Catalunya, la desamortització del 1835 va acabar de completar-ne el procés de deterioració i destrucció. D’allò conservat, gairebé tots els exemples corresponen al segle XIV, fins i tot ho era la darrera església del convent de Santa Caterina de Barcelona.
Amb l’ajut de gravats i dibuixos i d’algunes il·lustracions fotogràfiques antigues, de prospeccions arqueològiques i de l’anàlisi directa de les poques restes que s’han conservat, ens és permès de refer, encara que amb força llacunes, la història de l’arquitectura dominicana i de significar el paper protagonista que aquest orde, en proposar una nova manera de construir, va representar conjuntament amb els franciscans en la introducció d’una arquitectura plenament gòtica a Catalunya i a la resta dels regnes de la confederació de la Corona d’Aragó.