Què és el joc?

• Llibertat, alliberació, acció o moviment lliure i voluntari, apetència. El joc apareix genuïnament en situacions en què els protagonistes decideixen voluntàriament jugar, sense que ningú ho imposi. Els exemples exposats anteriorment –el joc de bitlles, la cursa de pedres, el pitxi i el joc espontani d’aquella persona amb la seva gossa– ho confirmen.

• Alegria, divertiment, esbargiment, amenitat, plaer moral, satisfacció, gratificació, experiència de felicitat. Efectivament, el joc és una activitat generadora de plaer; per aquest motiu és present en totes les èpoques i cultures; i això justifica el fet que en escenaris tan diferents com unes colònies d’estiu, el parc d’un poble o una festa –com en els exemples que s’han mostrat anteriorment– la pràctica dels jocs agafi protagonisme.

• Espontaneïtat, impulsivitat, expressió instintiva, irracional, intuïtiva, improvisació, desafiament a la racionalitat. Qui juga actua de manera espontània i impulsiva. Per aquest motiu, n’hi ha prou d’observar amb deteniment les respostes més espontànies d’aquell que juga per descobrir com és. A diferència d’altres escenaris de la vida quotidiana, durant el joc apareixen expressions, comportaments i maneres de fer totalment imprevistes, fins i tot irracionals.

• Intranscendència, superfluïtat, improductivitat, inutilitat, caràcter efímer, futilitat, activitat desinteressada, gratuïtat, manca de seriositat i d’intencionalitat, sense metes ni finalitats exteriors ni materials, però finalitat en si mateix. En la seva expressió més genuïna, el joc es viu en present, amb molta intensitat però sense necessitat de plantejar-se altres fites fora del gaudi del joc, pel joc mateix, relativitzant tot el que passi, i més quan es tracta de guanyar o perdre. Just acabada la partida de bitlles, la cursa de pedres, el joc de pitxi i l’esbarjo amb la gossa Coloma, el joc cau en l’oblit dels seus protagonistes.

• Incertesa, aventura, tensió, mutabilitat de formes, mal·leabilitat, plasticitat, fluctuació, metamorfosi. Aquest és un dels tresors més valuosos del joc, ja que cada partida representa una aventura a la qual fer front, una incògnita que cal desentrellar. Jugar és sobretot divertir-se resolent problemes, posantse un mateix a prova. Per això, malgrat repetir una partida darrere l’altra, cada vegada el joc ofereix als qui juguen un repte nou, diferent, amb un resultat desigual.

• Ambivalència, oscil·lació, contrast, vaivé, bipolaritat. Pel sol fet de jugar, de seguida es produeix una immersió en una atmosfera plena de contrastos, amb accions conegudes i a la vegada inesperades, amb respostes encertades i tanmateix acompanyades d’una errada, alhora en la racionalitat i en la irracionalitat. Aquesta és una de les virtuts del joc que s’ha mantingut intacta al llarg del temps.

• Consciència, decisió, compromís, subjectivitat impregnada de decisions i de sentit, energia sorgida d’un mateix. Qui juga ha de llegir i interpretar la situació en què es troba per poder prendre una decisió i intervenir conscientment. Això indica que el joc és un laboratori d’aprenentatges intel·ligents, de manera que la persona que juga no para de resoldre problemes pensant per ella mateixa allò que ha de fer en cada moment.

• Ritme, harmonia, estètica, ordre, proporció i equilibri, creativitat. El joc té un ordre intern que fa que, com en una orquestra, tots els protagonistes i totes les peces encaixin amb harmonia i equilibri. De fet, alguns jocs tradicionals i, sobretot, els esportius han assolit la categoria d’espectacle perquè l’ordre i l’estètica que els caracteritza fan que es gaudeixi contemplant allò que succeeix mentre es juga. Això justifica que molts jocs, com les bitlles o les curses, tinguin un nombre important de seguidors.

• Caràcter fictici, simulació, abstracció, fantasia, imaginació, orientació pròpia, representació simbòlica. Quan algú es posa a jugar, de seguida s’adona que s’introdueix en unes coordenades separades de la resta d’escenaris de la vida quotidiana. S’enfronten lladres i policies, es juga a la gallina cega, a cavall fort, al borinot, a un, dos, tres, botifarra de pagès… sense esma de resistir a la seducció de la metàfora, la fantasia o el simbolisme.

• Seriositat, solemnitat, necessitat interior, transcendència. Si un grup de persones està jugant de debò, la pràctica del joc esdevé extraordinàriament important en la plenitud d’aquell instant, sigui un grup d’infants, de joves o de persones adultes: quan es juga, sempre es viu en present i amb total seriositat. N’hi ha prou de veure com, inevitablement, algú s’enfada, i com apareixen respostes contundents quan algú altre observa que el de més enllà fa trampa o es comporta d’una manera incorrecta. Darrere l’observació gratuïta que sovint es fa amb ulls d’espectador quan es qualifica una situació de ‘joc d’infants’ hi ha tot un conjunt de processos que són molt importants per als qui en són protagonistes, que viuen el joc com una activitat molt seriosa.

Una pràctica motriu amb regles

Jugar és una opció que s’escull lliurement. Tot joc, però, té unes regles que s’han de prendre seriosament per evitar disgustos i males cares entre els participants.

Fototeca.com - Gabriel Serra

Els especialistes assenyalen també que el joc és, abans que res, una manifestació social que es fonamenta en el pacte o acord que estableixen les persones que decideixen jugar, i que consisteix en un sistema de regles o en un codi de normes convencionals que és font de drets i obligacions i que comporta acord o pacte social. És una expressió de llibertat feta llei. Qualsevol joc, juntament amb el vessant eteri i qualitatiu que en constitueix la dimensió lúdica, mostra una dimensió més tangible i quantitativa que es correspon amb els límits i les condicions que estableixen les regles. Fruit d’aquestes condicions, qualsevol persona que vulgui participar en un joc s’ha de relacionar d’una manera concreta amb els altres jugadors, ja sigui cooperant, oposant-se o simplement competint; amb l’espai, fent un ús específic del terreny de joc; amb els objectes amb què es juga, i amb el temps de durada, d’acord amb els imperatius i les seqüències temporals que es determinin. Els elements que intervenen en aquestes relacions són doncs: els jugadors; l’espai determinat i acotat en els seus límits; la joguina, els objectes o els estris amb què es juga, i l’acotació temporal.

És precisament el conjunt d’aquestes relacions el que permet desencadenar les accions motrius pròpies de cada joc, com són córrer, llançar, salvar, capturar, colpejar la pilota o saltar. Però, a més, cal apuntar la finalitat o funció assignada al joc i a la seva essència, que comporta un alliberament d’energia física i psíquica, el consum d’un excés d’energia o una descàrrega d’agressivitat; com també una oportunitat d’afirmació de la personalitat i un instrument de coneixement i teràpia, entre d’altres.

Una visió integradora de totes aquestes aportacions agruparia les diverses definicions en aquests quatre grups:

• Descriuen la natura i els components lúdics del joc:
  • “El joc es defineix pel fet de ser un jugar sense raó, i perquè no cal que hi hagi raó per jugar. Jugar és raó suficient, en el joc rau el plaer de l’acció lliure, sense traves, amb la direcció que el jugador pot donar-hi, que tant s’assembla a l’art, a l’impuls creador.” (Lin Yutang)
  • “El joc és essencialment una activitat lliure, separada, incerta, improductiva, regulada i fictícia. Aquestes qualitats són formals, no prejutgen el contingut dels jocs.” (R. Caillois)
  • “Essencialment, el joc és una activitat generadora de plaer que no es realitza amb una finalitat exterior a ella, sinó per ella mateixa.” (A. RUSSELL)
  • “El joc és una forma d’activitat que presenta el caràcter original de no subordinar-se a cap terme superior al seu propi desenrotllament i de constituir per si mateix un fi.” (R. Serra i Pagès)

• Es basen en la seva condició reglada i les relacions establertes en el codi de joc:
  • “El joc és una activitat integrada per diversos elements: els actors del joc, el suport del joc, l’espai del joc i el temps del joc.” (UNESCO)
  • “Si es considera el joc […] des del punt de vista estrictament jurídic, cal admetre que el joc no és solament productor d’efectes rellevants jurídicament, sinó que també, per la seva natura pactual, és una innegable font d’obligacions.” (U. Gualazzini)

• Tenen a veure amb la finalitat del joc:
  • “El joc és la lliure recerca de fins ficticis.” (E. Claparède)
  • “El joc és l’activitat física o mental que té com a principal fi la diversió o l’entreteniment de qui l’executa.” (Gran Enciclopèdia Catalana)
  • “El joc infantil és el mitjà d’expressió, instrument de coneixement, factor de socialització, regulador i compensador de l’afectivitat, un efectiu instrument de desenvolupament de les estructures del moviment; en una paraula, resulta un mitjà essencial d’organització, desenvolupament i afirmació de la personalitat.” (O. Zapata)

• Combinen qualsevol de les idees clau de les definicions anteriors:
  • “El joc […] pot absorbir completament el jugador sense que hi hagi cap interès material […], s’executa dins d’un temps i un espai, es desenvolupa en un ordre sotmès a regles i dóna origen a associacions que tendeixen a envoltar-se de misteri […] a fi de destacar del món habitual.” (J. Huizinga)
  • “[…] En ell, i potser només en ell, el nen o l’adult estan en llibertat de ser creadors.” (H. Cañeque)
  • “Acte lliure, executat amb tensió, de gran valor social, que permet descarregar energia física i psíquica, expressar l’inconscient i afirmar la personalitat que constitueix una realitat a part i una finalitat en si mateixa i que implica un compromís.” (J. Miranda)

En el cas dels jocs i els esports tradicionals, cal partir d’aquest primer nivell de comprensió del joc com a pràctica motriu lúdica amb regles per arribar a descobrir els mecanismes i processos que s’activen, i que en justifiquen també la condició sociocultural.

Les teories

Així com les definicions intenten descriure molt breument el concepte de joc, les teories del joc fonamenten el sentit, la significació i l’interès d’aquest fenomen.

L’ordenació de les diverses interpretacions del sentit i la significació del joc parteix de l’àrea de coneixement des d’on es formulen les teories, tot aplicant-hi la concepció estratigràfica de C. Geertz (The Interpretation of Cultures, 1973), segons la qual s’entén que la persona, quan actua en qualsevol circumstància, es relaciona en els nivells físic, biològic, psicològic, social i cultural. En la mateixa línia que Merleau-Ponty i la psicologia interconductual, es considera que cadascun d’aquests nivells se superposa als inferiors i sustenta els que se situen per sobre. Comprendre el joc, doncs, comporta entendre que l’ésser humà desplega diferents formes d’interacció i d’interdependència amb el seu entorn fisiobiològic, psicològic i sociocultural.

L’energia i l’herència biològica

Les teories fisiològiques i biològiques segurament són les explicacions més antigues, i consideren que el joc produeix una alliberació fisiològica d’energia que restableix l’equilibri que l’organisme necessita per a relacionar-se amb l’entorn. Les bases d’aquestes teories s’inspiren en autors clàssics com Plató, el qual, en el diàleg sobre les Lleis, indica que els joves, com que no es poden estar quiets, troben plaer a saltar, cridar, dansar i jugar els uns amb els altres. Posteriorment, E. Kant dóna al joc una funció d’ensinistrament de l’organisme i de reforçament d’energia pel fet d’haver de superar unes adversitats determinades.

Tanmateix, les primeres teories sobre el joc es formulen veritablement a mitjan segle XIX. A l’interès per a explicar el component fisiològic del joc, sovint s’hi afegeix la inquietud que en aquella època despertava la teoria evolucionista de Darwin.

Al segle XVII ja es formulà la idea d’associar les principals activitats de l’organisme amb la satisfacció de les necessitats fisiològiques a fi de garantir les ocupacions prioritàries per a conservar la vida i l’espècie, però no es fonamentà ni desenvolupà fins al segle XIX, amb els pensadors alemanys Schaller –segons el qual el joc serveix per a recuperar les forces– i Lazarus –que considera el joc com un esbargiment actiu que restaura energies, sobretot si es compara amb l’energia que cal invertir en el treball.

El poeta alemany F. Schiller explica, en les seves cartes sobre l’educació estètica, que l’ésser humà només és plenament complet quan juga, i que el joc es produeix gràcies al fet que disposa d’una energia sobrant que li permet dedicar-se a altres activitats a més de lluitar per a sobreviure. La seva teoria va ser completada pel filòsof anglès H. Spencer, el qual indica que els animals inferiors no juguen, ja que necessiten tota la força per a realitzar funcions dirigides a conservar la vida. Només els animals superiors disposen d’un excedent d’energia que els permet simular o imitar actes que són vitals per a l’existència de l’organisme.

Segons el psicòleg americà H.A. Carr, l’ésser humà, quan juga fa ús de l’energia acumulada per a garantir projectes saludables socialment. De les tres funcions principals del joc, destaca la catàrtica o purgativa, que li permet desviar –no pas eliminar– la càrrega energètica de què disposa cap a altres tendències que no són “antisocials”. Per a R. Kohnstamm, en canvi, el joc satisfà una necessitat de distensió i un afany de dominar o de competir amb altres i reforça el sentiment del jo. Altres autors, en canvi, consideren el joc com una desviació innòcua d’instints nocius.

Al costat de les teories fisiològiques o energètiques n’hi ha d’altres de més biològiques, que remarquen encara més el caràcter instintiu i adaptatiu del joc. Així, el psicòleg i pedagog nord-americà G. Stanley Hall formulà la teoria de la recapitulació segons la qual el joc, en el desenvolupament individual (ontogènesi), reprodueix el desenvolupament atàvic de l’espècie (filogènesi), de manera que l’infant viu, en el joc, els interessos i les ocupacions que experimentà l’home primitiu.

El filòsof i psicòleg alemany K. Groos va escriure sobre els jocs dels animals i dels humans. Va classificar els jocs dels animals en experimentals, de caça, de lluita, d’amor, d’imitació, socials, amb objectes, curiositats i arts constructives. Groos distingeix entre animals “instintius”, ben preparats per la lluita per l’existència, i “iniciatius”, d’entre els quals compta els infants, que han de sumar a l’herència l’adquisició d’experiències per pròpia iniciativa. Influït per H. Spencer i per altres investigadors, fonamentà la seva explicació a partir del principi de la selecció natural, exposat més tard per C. Darwin com un dels principals factors de l’evolució. Aquesta teoria fou potser la que més acceptació i difusió tingué al principi del segle XX. K. Groos fonamentà la teoria del joc en la consideració que tot animal superior es mou per un afany impulsiu d’activitat, i que durant la seva infància desenvolupa, a través d’aquestes activitats, les adaptacions necessàries per a la vida adulta. El joc seria, doncs, un exercici que permetria a l’infant assimilar maneres de viure, costums i aptituds de la generació anterior que esdevindran imprescindibles per a sobreviure en la vida adulta.

F.J.J. Buytendijk desenvolupà les bases teòriques de la seva interpretació influït alhora per la psicoanàlisi i les concepcions biològiques. Segons ell, “l’essència de jugar guarda connexió amb el caràcter juvenil, de manera que allí on es troben trets juvenils en un organisme no jove per l’edat, és fàcil que sorgeixi el joc. L’essència del joc no es comprèn sinó partint de l’essència juvenil que necessàriament se’n desprèn”. Així, la persona o l’animal adult que no és capaç de gaudir d’aquesta dinàmica juvenil no pot participar de la pertinença del joc.

Seguint el discurs propi de l’etologia comparada, és a dir, cercant similituds entre la conducta humana i l’animal, G. Bally aclareix en quines condicions apareix el joc. Usa el concepte d’instint, proposat per K. Lorenz, i el diferencia de l’apetència. Considera que, més que la conducta instintiva, és la conducta d’apetència la responsable de les accions de joc. A més, indica que perquè un animal jugui cal que se senti lliure, sense necessitat de rebre estímuls que l’incitin a lluitar, fugir o caçar. El joc, doncs, és una expressió de llibertat.

En canvi, el psicòleg austríac K. Bühler interpreta el joc a partir del concepte de plaer funcional ‘Funktionslust ’, entès com la satisfacció que proporciona tota activitat per ella mateixa, independentment del resultat. Segons l’autor, en un primer moment el plaer funcional es presenta en les fases de formació d’hàbits, i esdevé, com a mecanisme biològic, un factor vital d’indubtable valor. La teoria de Bühler considera que, per a seleccionar les conductes, cal un excés i una riquesa desbordant d’activitat, de moviments corporals, sobretot en els animals joves.

I. Eibl-Eibesfeldt explica el joc animal com un comportament instintiu motivat per l’impuls de curiositat i la necessitat d’experimentar coses noves. Els patrons de comportament innat dels animals es poden combinar lliurement segons la iniciativa de l’animal: el joc li serveix per a aprendre coses que li seran d’utilitat en un futur. Així, els gossos juguen a perseguir-se i fugir, els mesquers defensen els seus monticles tot jugant, i d’altres animals, sobretot si són joves, juguen amb els objectes que troben: hi ha micos que fan jocs de construcció, i –com ho va observar D. Morris–, n’hi ha que pinten en fulles representacions diferents segons l’estatus jeràrquic que ocupen dins el grup. D’altra banda, els animals adults juguen quan se senten segurs i estan satisfets.

Tanmateix, l’etòleg austríac K. Lorenz, estudiós del comportament dels animals, reconeix que és molt difícil d’establir quan un animal o un home estan veritablement jugant; cal saber quines funcions de la vida quotidiana poden ser considerades com a joc. Les formes més properes al joc deriven de les accions més primigènies i simples, com ara la conducta exploratòria d’una sèrie plural i heterogènia de moviments instintius, i provenen dels més diversos sistemes de conducta. K. Lorenz empra el mot ‘teleonomia’ per a fer referència a l’adaptació requerida per a la conservació de l’espècie. Segons ell, el joc acompleix una funció teleonòmica especial quan un ésser viu és capaç d’aplicar en la pràctica quotidiana un nou coneixement obtingut per casualitat durant el joc.

La funció del joc consisteix a produir uns moviments que assoleixin el màxim efecte amb una mínima inversió d’energia, la qual cosa origina unes pautes que responen al nostre sentit de bellesa. Els bonics vols acrobàtics dels corbs i les elegants figures dels lleons marins i els dofins fan pensar en la forma primigènia de l’art humà: la dansa. Observant els animals quan juguen a perseguir-se o mossegar-se es produeix una dramatització, de manera que el joc seria una mena d’assaig fictici d’activitats de caça i de defensa.

De la psicoanàlisi al conductisme

Les teories psicològiques apareixen en una etapa posterior a les fisiològiques i biològiques. Si més no les seves aportacions suposen fer un pas endavant respecte de les interpretacions anteriors, tot i que cal advertir que sovint les seves primeres explicacions presenten connotacions que en l’actualitat es consideren més pròpies de la filosofia, la fisiologia, la medicina, la zoologia o l’educació.

Aquestes teories es poden agrupar en dos grans apartats: d’una banda, les psicoanalítiques, que expliquen el joc a partir de la libido, és a dir, del desig que tota persona manifesta des del seu naixement per a obtenir un plaer intens; i, de l’altra, les gestàltiques –que entenen la conducta i les percepcions com a totalitats organitzades i estructurades per una activitat de la vida psíquica– i les conductistes, que intenten d’explicar les respostes del subjecte mitjançant l’esquema estímulresposta.

S. Freud va fer referència molt de passada als problemes del joc, intentant d’aclarir l’altre costat del principi del plaer. Per a ell, la infància és un període d’incessants situacions traumàtiques, ple de conflictes, de pressió permanent de la societat, dels adults, sobre l’infant. Si els traumes es reprodueixen obsessivament en els somnis, aquesta mateixa reiteració obsessiva porta l’infant a jugar. El joc actua també com a teràpia natural contra les neurosis infantils: tot reproduint els patiments a través del joc, el nen els aprèn, és a dir, els assimila; i gràcies a la seva repetició lúdica deixen de ser angoixants. Com més juga, menys possibilitats té l’infant de ser un neuròtic traumàtic.

M. Klein es fonamentà en els darrers estudis de Freud per a indicar que determinats objectes de joc expressen un clar simbolisme, tot considerant el joc una disfressa camuflada de les pulsions sexuals incapaces de ser projectades com es desitja. Paral·lelament, S. Isaacs estudia els jocs amb manipulació d’objectes i assenyala que, en jocs amb màquines i motors, en la realització de torres elevades i la utilització de materials manipulables es manifesta la fantasia del nen sobre el lligam sexual patern, mentre que la construcció de casetes petites i de còmodes racons expressa els desitjos de tornar al si de la mare, d’estar només amb ella sense la presència del pare, el possible rival.

El psicoanalista anglès D.W. Winnicott considera que és en la tercera àrea mental on s’esdevenen fenòmens cognitius i afectius, que són considerats reals i imaginaris a la vegada.

Afirma que qualsevol activitat intensament viscuda adquireix per al nen un aire d’experiència intermediària –transicional– i aquesta experiència és sempre un joc, perquè és sobre la base d’un joc, des de la seva creativitat, que s’edifica tota l’existència humana.

Quan juga, l’infant ocupa un espai que no es troba en el seu interior, però tampoc a fora. L’espai potencial que existeix entre la mare i el fill no és una realitat psíquica interna, ja que se situa a fora, però tampoc no és al món exterior. En aquest espai conflueixen objectes i fenòmens de la realitat exterior que l’infant empra al servei d’una realitat interior personal, en la qual viu i somnia amb aspectes de la realitat que l’envolta.

É. Claparède, des d’una posició psicopedagògica, observà en el joc la funció de permetre a l’individu realitzar el jo que li és propi. El nen, quan juga, és el vertader protagonista dels seus actes, una experiència que l’entorn normalment li impedeix. El joc li permet posar plenament en acció la personalitat: a través del joc es pot autoafirmar, pot trobar la compensació afectiva de les privacions del món que l’envolta. A més, funciona com una catarsi que l’allibera d’emocions reprimides per a poder desenvolupar la seva personalitat.

En canvi, J. Piaget entén el joc com una via d’assimilació de la realitat. La teoria cognitivista del joc es relaciona íntimament amb el que ell formula sobre el desenvolupament de la intel·ligència. Segons Piaget, en qualsevol desenvolupament orgànic hi ha dos processos: acomodació i assimilació. En l’acomodació, l’organisme s’ajusta al món exterior per tal d’assimilar la informació, mentre que, en l’assimilació, transforma la informació que rep perquè passi a formar part del coneixement. La contínua interacció entre acomodació i assimilació fa créixer la capacitat intel·lectiva. Quan aquests dos processos no es troben en equilibri, l’acomodació pot predominar sobre l’assimilació, i aquest és el cas de la imitació. En canvi, quan predomina l’assimilació, el subjecte relaciona la percepció amb l’experiència prèvia i l’adapta a les seves necessitats, i això és el joc.

J. Piaget distingia entre el joc com a repetició d’una acció coneguda, i la repetició d’una activitat amb el fi de conèixer-la. Aquesta darrera és una activitat d’investigació o exploració, i implica una acomodació de la realitat. En el joc, en canvi, és la realitat que s’adapta a les necessitats de l’infant. En la seva forma d’estricta assimilació, a la fi del període de la intel·li gència preoperacional, el joc aconsegueix disminuir l’egocentrisme.

El psicòleg francès J. Chateau observa com el plaer que el joc proporciona a l’infant és, més que un simple plaer sensual, un plaer moral. El joc és l’únic mitjà que té per autoafirmar-se: jugant desenvolupa la seva capacitat intel·lectual ja que constantment descobreix noves situacions i realitats. El joc és quelcom molt seriós per a l’infant, perquè comporta una desvinculació de l’ambient real: és una escola de personalització que li permet d’adquirir models de conducta propis, diferents dels adults. El joc, com a vehicle d’autoafirmació, li permet de perfeccionar-se i de sortir-se’n, de les adversitats, cada vegada amb més recursos. La recerca de la pròpia afirmació es manifesta en els jocs de dues maneres: l’atracció “del qui és més gran”, considerada com a “motor de la infància”, i el gust per l’ordre i per la regla, portat fins al formalisme.

Al costat d’aquestes teories psicològiques, cal tenir present l’escola soviètica, en la qual destaca l’obra de V. Vygotski i la del seu deixeble D.B. Elkonin. L’enfocament soviètic de la psicologia del joc té molt en compte el factor cultural, de manera que l’acció, el símbol i la regla depenen directament de la unió entre el subjecte i el seu entorn sociocultural.

Segons V. Vygotski, el joc no és una activitat plaent en si mateixa pel fet que hi ha altres activitats que ho són més. Només és plaent quan l’infant troba divertit el resultat i, en molts jocs, no s’aconsegueix el resultat esperat. En el seu procés de maduració, el joc possibilita a l’infant la satisfacció de certes necessitats. Si l’origen de l’activitat lúdica, com la del símbol en general, és l’acció, el símbol lúdic és una elaboració que sorgeix a partir d’una necessitat no resolta que deixa l’infant sense satisfacció quan encara no té capacitat d’entendre el concepte de frustració.

Per als seguidors de l’escola russa, el veritable joc és el simbòlic col·lectiu o protagonitzat –com també s’anomena–; un joc social, cooperatiu, de reconstrucció de papers adults i de les interaccions socials que els corresponen. D.B. Elkonin, concretant l’enfocament sociocultural de Vygotski, planteja la hipòtesi que el joc té un origen històric i cultural: així, el joc de representar papers socials es troba influït principalment per l’ambient en què el nen es mou, de manera que no sorgeix espontàniament, sinó amb una gran influència dels factors educatiu, moral i social.

Teories socials i culturals

Es tracta d’interpretacions que volen explicar els missatges, els símbols, les funcions i els significats socials i culturals del joc a partir del col·lectiu de persones que el protagonitzen. Així, S. Culin va intentar contextualitzar els jocs segons l’entorn que els acollia. Elaborà una teoria de la funció dels jocs a partir de jocs coreans i també dels indis nord-americans, entre els quals abundaven els de sort i els de destresa. Posteriorment, diversos antropòlegs van fer recerques etnogràfiques sobre els jocs i els esports de les cultures que estudiaven.

Abans de la Segona Guerra Mundial van aparèixer també treballs sobre els jocs dels pobles de l’Oest americà: els educadors físics de l’època prestaven especial atenció als estudis socioculturals. Foren pioners en l’estudi sociològic i cultural dels jocs, dels esports i de les activitats recreatives en les societats modernes complexes.

Però va ser a la fi de la Segona Guerra Mundial que va aparèixer un dels treballs que ha tingut més influència en les teories dels jocs: l’Homo ludens, de l’historiador holandès J. Huizinga. Segons ell, l’home només és plenament home quan juga, ja que el joc és el punt on es reconcilien l’excepció i la norma, i a través de la funció lúdica l’home és capaç de bastir representacions simbòliques de la realitat. D’aquí que, segons aquest autor, la cultura humana sorgeix del joc, i el joc es tracta més d’un fenomen cultural que d’una manifestació biològica: “El joc és més vell que la cultura; ja que la cultura sempre pressuposa una societat humana, i els animals no han esperat que l’home els ensenyés a jugar.” El joc i la cultura es troben implicats l’un en l’altra, fins al punt que el joc, autèntic, pur, constitueix un fonament i un factor de la cultura. Segons aquest especialista, la cultura sorgeix en forma de joc, ja que en principi, en tota cultura també es juga. Tanmateix, “no s’ha d’entendre que el joc es canvia o transmuta en cultura sinó, més aviat, que la cultura, en les seves fases primàries, té quelcom de lúdic, és a dir, que es desenvolupa segons les formes i amb l’ànim d’un joc”. Des d’aquesta perspectiva, tot és joc, no solament l’esport, també la justícia, la guerra, la filosofia, l’art i la poesia. L’obra de J. Huizinga, tan seguida com criticada, encara esdevé un dels referents intel·lectuals obligats en qualsevol revisió de les teories del joc.

Més tard, el francès R. Caillois complementà i aportà noves i interessants visions sociològiques, centrades en l’etnoludologia, una teoria segons la qual una societat pot ser estudiada a partir de les seves pràctiques lúdiques. De fet, l’etnoludologia és una pedra angular de la sociologia del joc. Tal com Huizinga tractà la qualitat creativa de les pràctiques lúdiques i l’evolució de la cultura, Caillois estableix una correlació entre les preferències en els jocs i altres aspectes de la cultura, suggerint que els jocs podien “reforçar valors establerts” o “contradir-los i substituir-los”. Aquesta posició implica que no és possible determinar les funcions que desenvolupen, si no s’analitzen els jocs i la cultura en el seu conjunt, i les interrelacions que presenten.

La concepció del joc com a agent socialitzador integra diferents teories i corrents antropològics que s’hi han interessat. Del 1930 al 1950, període en què el funcionalisme s’imposava en l’antropologia, l’estudi dels jocs infantils avançava ben poc: els funcionalistes examinaren només les estructures socials “serioses” (per exemple, els sistemes polítics) i, en la majoria dels casos, deixaren de banda l’estudi dels jocs. Això no obstant, M. Fortes en fou una important excepció: en els seus estudis sobre els aspectes socials i psicològics de l’educació a Tailàndia formulà una de les primeres crítiques sobre la idea de la majoria d’etnògrafs del seu temps d’utilitzar la metàfora del joc com a imitació. Jugar (play), segons M. Fortes, és l’exercici educatiu principal dels infants, i mai no és una simple reproducció mecànica de les activitats de l’adult.

Altres autors han fet estudis remarcant la funció del joc com a agent de socialització o enculturació dels infants. J. Harris i R. Park observen que: “[…] els esports, els jocs [games] i el jugar [play] semblen fenòmens socials sovint considerats pels membres de la societat com un ‘món a part’ de la vida quotidiana. […] Cal considerar cadascun d’aquests fenòmens com a extraordinari i especial, des del moment que ofereixen importants oportunitats als participants d’expressar les seves idees i formes de ser. De manera que aquestes pràctiques també ajuden els individus a entendre millor la cultura a la qual pertanyen”.

En aquesta orientació socialitzadora del joc, tenen lloc diverses teories que el consideren com a vehicle d’enculturació, com a primer mitjà de socialització, com a escenari imitador de les activitats dels grans i com a fenomen antiestructural.

M.A. Salter estudià diversos grups d’aborígens de Central Queensland i descrigué com les seves formes de joc reflectien i reforçaven els diferents subsistemes culturals: el sistema econòmic –jocs d’enfilar-se als arbres, de resistència sota l’aigua, o jocs amb canoes petites–, l’ordre normatiu –simulant un casament, jugant amb nines–, el sistema polític –jugant a duels amb bastons, a amagar-se i haver de trobar-se–, i la seva visió del món –introduint jocs amb esperits dolents–. Tot i que també va trobar jocs que no semblava que tinguessin cap relació directa amb el manteniment de la cultura tradicional. Per a Salter, el joc era una forma d’aprendre, potser l’única, que tenien els infants aborígens, i apuntava que, atesa la natura cooperativa i igualitària d’aquestes societats, es podia entendre que els seus jocs tinguessin una natura cooperativa i no competitiva. Observà també que la majoria dels jocs d’aquestes societats eren grupals, ben al contrari de les formes de joc que es presentaven amb oposició d’equips i que, generalment, emfasitzaven poc la victòria.

F. A. Salamone, basant-se en l’obra de l’antropòleg E. Goffman, centrà el seu estudi en la teoria de la relació entre els jocs infantils i la interacció social. Segons aquest especialista, els jocs reflecteixen clarament els patrons culturals establerts, i al mateix temps preparen els infants i els adolescents per a properes interaccions en el món “real”. Els jocs infantils són els primers mitjans de socialització, a través dels quals es trien i s’estructuren els comportaments culturals de la realitat. Els jocs reflecteixen clarament les pautes que es presenten en la vida adulta. Aquestes pautes són de caràcter cognitiu i comportamental; és a dir, els jocs ensenyen pautes de pensament –concepcions de la realitat– i resultats o conseqüències d’interaccions d’aquestes pautes. Les incidències i ocasions de la interacció entre diverses ètnies o la seva absència es reflecteixen en els jocs infantils. Les lliçons dels jocs són una preparació per a la vida o, fins i tot, són la vida mateixa. En última instància, els jocs mostren els canvis de la societat. A partir d’aquestes consideracions, F.A. Salamone entenia els jocs infantils com un dels mitjans que faciliten la interacció ètnica, si es té en compte que preparen els infants a aprendre i observar nombrosos rols d’adults en diferents contextos. Els patrons de joc es modelen d’acord amb el mirall de les relacions dels adults.

Per a J. Raabe, el joc crea una mena de microsocietat, que es presenta plena de lliçons socialitzadores. Segons l’autora, el joc, a partir de la seva condició reglada, es presenta com un escenari privilegiat per a aprendre els aspectes primordials de la vida social.

Les directrius del joc, obligatòries i a la vegada voluntàries, estableixen prescripcions que, com en la vida social, cal respectar. La forma de transmetre els coneixements de les normes codificadores de qualsevol pràctica lúdica i la manera de comportar-se fan que al seu voltant es configuri una estructura jerarquitzada en el grup de protagonistes.

J. Piaget, en el seu estudi sobre els jocs de bales efectuat amb infants de la regió de Ginebra, constatava la manera immutable com es transmetien les “lleis”. El caràcter obligatori de les regles i la seva acceptació espontània impedien que els infants protagonistes d’aquests jocs fossin conscients de les maneres i de les persones que fins llavors havien intervingut en la seva transmissió.

La dimensió socialitzadora o enculturadora del joc es justifica en moltes fonts de consulta antropològiques pel fet que és una activitat imitativa de les pautes de comportament dels adults. B. Malinowski va constatar el mecanisme enculturador del joc des del punt que serveix per a preparar les tasques domèstiques de la vida adulta i que reflecteix les seves necessitats de creixement. Estudià el fenomen Kula de les illes de la Polinèsia, a cavall entre la cerimònia i el comerç, amb els mites, tabús i símbols que li atorguen el caràcter de joc i fantasia: els habitants d’aquestes illes emprenen rutes amb canoes en períodes cíclics i repetitius i durant l’itinerari intercanvien productes, activant un procés institucionalitzat ple de simbolismes que garanteix l’intercanvi social i la supervivència d’aquesta societat.

D’altra banda, l’antropòleg americà B. Sutton-Smith estudià canvis simbòlics i inversions aparents en l’estructura de certs jocs infantils, que anomenà “jocs d’ordre i desordre” i que localitzà en societats indígenes de la part oest del continent americà. Segons l’autor, els jocs no sempre són socialitzadors, i certes pràctiques impulsores d’ordre social de vegades instauren desordre. Aquests fenòmens antiestructurals, a més d’integrar els membres en el sistema social, fan que els subjectes siguin més flexibles i respectuosos davant de possibles canvis en l’organització social.

Hi ha molts exemples de jocs que s’inspiren en l’ordre social i el promouen, com per exemple l’elaboració de figures d’adults, que representen el poder existent i l’estructura autoritària de la societat representada per les generacions més velles. Això no obstant, també apareixen escenaris d’inversió simbòlica, i per tant antiautoritaris, en els jocs infantils, com per exemple quan els infants recreen situacions en què l’adult es veu criticat, satiritzat o fins i tot transgredit.

Una nova disciplina per a l’estudi del joc

Fins ara s’ha vist que les teories exposen diferents arguments per a esmentar un dels seus nivells de relació amb l’entorn, el fisiològic, el biològic, el psicològic i el sociocultural. Segons l’àmbit de coneixement, el discurs és diferent. En els quatre exemples descrits a l’inici, les bitlles, el pitxi, la cursa de pedres i el concurs de gossos d’atura amb el joc improvisat amb la gossa, cada cas podria ser explicat de manera diferent segons els grups de teories que s’han esmentat.

En el primer nivell de relacions, definit per les teories fisiològiques, cadascuna d’aquestes situacions seria d’interès, i s’emprarien arguments per a explicar que els protagonistes juguen gràcies al fet que disposen d’energia per a fer-ho. El discurs justificaria que els actors, tot jugant, descansen, recuperen energia; o bé que alliberen energia i així els jocs són una mena de catarsi; o bé també que protagonitzen una recapitulació de tendències atàviques. En canvi, les teories biològiques ens dirien que aquests actors juguen a causa del caràcter instintiu, exploratori i adaptatiu del joc, pel fet que encara conserven trets associats a la dinàmica dels cadells dels animals, que participen en el joc en plena llibertat, cercant el plaer funcional de les seves accions, és a dir, que juguen per jugar. A més, en participar del joc, activen els patrons de comportament més innats, i posen en marxa la funció clarament adaptativa que els permet d’inventar accions, en el joc de les bitlles, les curses, el pitxi o en el concurs de gossos d’atura, i en el que una persona acaba d’improvisar amb la seva gossa.

En el segon estadi de relacions, les teories psicològiques inspirades en la psicoanàlisi centrarien l’atenció fonamentalment en el joc dels infants, la cursa de pedres i el pitxi, explicant la funció terapèutica del joc per a evitar les neurosis infantils, expressar el simbolisme inconscient dels impulsos sexuals i indicar que, en les primeres edats, gràcies al joc, tots van poder establir un lligam amb el món exterior en l’espai potencial en què aquesta pràctica tenia lloc. Un altre grup de teories psicològiques diria que tots aquests jocs són eines de compensació afectiva, mitjans d’assimilació de la realitat, maneres d’autoafirmar-se de forma plaent, i una expressió simbòlica i social del fet diferencial que té la cultura catalana en relació amb la basca o la japonesa, donat el cas.

Finalment, en el nivell de relacions socials i culturals, els estudiosos entendrien aquestes formes de jugar com una evolució de les primeres formes de joc que van servir per a crear la cultura. El joc del pitxi, de les bitlles, de les curses de pedres o del concurs de gossos d’atura serveixen per a activar una extraordinària funció de socialització o enculturació, en la qual l’adquisició dels valors i les normes socials de la cultura catalana queda garantida, ja que en tots els escenaris de jocs tradicionals esmentats s’ha de veure una microsocietat de relacions socials, en la qual els jocs infantils sovint imiten les activitats i les pautes de comportament dels adults, si no és que arriben a transgredir o invertir l’ordre social instaurat.

Ara bé, l’explicació d’aquests tres nivells de relacions es pot enriquir considerablement si s’estudien les propietats que caracteritzen cadascuna d’aquestes situacions de joc, és a dir, la seva lògica interna, i s’aborden amb relació al context social i cultural que les envolta. Aquest camí complementa de manera extraordinària la resta d’aportacions i mostra bona part dels tresors de la cultura lúdica, encara amagats.

El joc esportiu com a sistema praxiològic.

Font: F. Lagardera i P. Lavega, Introducción a la praxiología motriz, 2004.

Al mateix temps que prosperen les teories del joc en els diferents àmbits del coneixement, P. Parlebas explica que, en el camp de l’activitat física, els anys cinquanta del segle XX, les propietats dels jocs i els esports s’explicaven mitjançant el model de les màquines simples i les palanques, plantejats tres segles abans. El conjunt d’aquestes pràctiques es percebia com unes simples tècniques i gestos que seguien lleis biomecàniques. Posteriorment, s’incorporà el model informacional de tipus cibernètic, que considera la persona que juga com una màquina capaç de transmetre força, energia, informacions processades i signes. No obstant això, és insuficient concebre la persona com una màquina, encara que pugui ser perfeccionada, ja que és imprescindible relacionar el joc amb el context social i cultural que li atorga una profunda significació.

En realitat, el joc i l’esport no són un fet biològic, sinó pràctiques socials resultat d’un autèntic contracte social, ja que les regles són inventades i acceptades per la comunitat que les practica. Si bé els jocs dels animals són fruit de l’herència genètica, quasi invariable en cada espècie, els jocs humans són autèntiques invencions culturals, molt diferents en cada societat. Cada grup social orienta de manera diferent els usos del cos; la motricitat és un fet cultural, és a dir, segons P. Parlebas, una ‘etnomotricitat’, fent referència “al camp i la natura de les pràctiques motrius, considerades des del punt de vista de la seva relació amb la cultura i el medi social en què s’han desenvolupat”.

Les dades biològiques són modelades per les normes i els valors socials; no es tracta de pràctiques naturals sinó culturals, com ho han afirmat l’etnòleg M. Mauss i el sociòleg N. Elias a Sport and Leisure in the Civilizing Process (1987), tot indicant que “el coneixement de l’esport és la clau del coneixement de la societat”.

La reflexió sobre els jocs tradicionals porta a situar-los en el context sociocultural de les actituds, dels coneixements i de les representacions socials que els donen sentit, ja que, jugant, s’estableixen i apliquen normes, codis i expectatives vinculats a la societat a què pertanyen. Jugant també, els protagonistes es lliuren plenament: el joc és una acció total que implica tant la part física (nivell fisiològic i biològic), com les capacitats afectives i cognitives (nivell psicològic) i la relació amb els altres (nivells social i cultural).

Ara bé, cada joc o esport tradicional imposa el seu propi marc reglamentari i contractual, el qual li concedeix originalitat i identitat. Tot joc tradicional proposa un univers particular de maneres d’actuar i imposa al jugador una forma específica d’intervenir i de relacionar-se amb els altres jugadors, amb l’espai, amb els objectes i amb el temps. Aquestes formes constitueixen el que es denomina la lògica interna d’un joc tradicional, que remet a les propietats o gramàtica que qualsevol joc conté.

En aquest marc conceptual, P. Parlebas, fonamentant-se en la teoria de sistemes i l’estructuralisme, crea la ciència de l’acció motriu, que ell anomena praxiologia motriu, segons la qual qualsevol joc tradicional pot associar-se a un sistema social de natura pràxica (motriu), portador i generador d’un ordre intern amb una estructura concreta. Cada joc disposa d’uns components ordenats i organitzats de forma lògica que, en posar-se en pràctica, desencadenen uns mecanismes de funcionament i unes propietats diferents en cada cas. Com si es tractés d’una partitura, el joc té escrita en la seva lògica interna unes determinades ‘notes musicals’ o una ‘gramàtica’ que recull en bona part les representacions socials i els símbols de la societat de la qual forma part. La persona que juga és un actor que interpreta les ‘lleis internes’ –partitura o gramàtica– d’un joc, protagonitzant accions individualitzades. Així, en el joc de l’un dos tres pica paret, darrere de cada decisió individual de córrer, aturar-se, tocar la paret, fugir o capturar, els actuants no fan res més que intentar seguir amb eficàcia l’ordre que estableix la lògica interna d’aquest joc, diferent de les condicions i orientacions que imposa la lògica interna del joc del mocador, del cementiri o del cavall fort.

Sota l’aparent desordre superficial que s’observa en un joc d’infants al pati d’una escola, regna un ordre profund, uns principis generals d’organització, d’estabilitat i d’harmonia que tots els protagonistes segueixen. Per poder identificar aquesta especificitat, originalitat, aquest caràcter exclusiu i diferencial de qualsevol joc tradicional –és a dir l’ADN, o carta d’identitat que li correspon–, Parlebas elabora uns models operatius anomenats universals que “representen les estructures bàsiques del funcionament de tot joc esportiu i que contenen la seva lògica interna”.

Concretament, es tracta de models que se centren en l’estudi de la xarxa de comunicacions; és a dir, en les relacions motrius que qualsevol joc privilegia; en el sistema de canvis de rols i de subrols, que inclou les funcions i decisions estratègiques; en el sistema de puntuació o de resultats i en la manera de finalitzar i establir qui guanya o perd; en els codis per a facilitar la comunicació i l’acció dels protagonistes amb gestos o accions pròpies del joc.

Aquests universals permeten estudiar científicament la complexitat inherent a la lògica interna de qualsevol joc, ja que, mitjançant aquests models, l’ordre intern pot ser identificat, recollit i processat per a la seva anàlisi i posterior formalització, si cal, en llenguatge matemàtic a través de xarxes, arbres de decisió i matrius d’interacció que admeten la comparació dels resultats amb les dades obtingudes sobre el terreny de joc. D’això es tracta, de complementar teoria i pràctica, per tal de constatar empíricament les interpretacions teòriques suposades.

P. Parlebas, a Jeux d’enfants d’après Jacques Stella et culture ludique au XVIIe siècle, mostra un exemple concret d’aplicació dels fonaments de la praxiologia motriu en el terreny de la cultura lúdica tradicional. Investiga els trets dominants en la lògica interna dels jocs tradicionals del segle XVII reflectits en l’obra de J. Stella per a descobrir algunes de les tendències socials d’aquella època que encara continuen vigents en les regles dels jocs. Entre les seves conclusions observa que predominen els jocs que posen l’accent en l’intercanvi i la comunicació corporal (95,5%) sobre els purament cognitius, amb un predomini dels jocs en grup sobre els d’equip, tot i que encara no privilegien l’estructura del duel (equip contra equip o jugador contra jugador) ni l’antagonisme que ha caracteritzat l’esport a partir del segle XIX; i que no sembla que es donin condicions temporals en la lògica interna dels jocs, ni que es faci ús de criteris de classificació, mesura o comptabilitat de les intervencions.

Per a entendre millor les lleis internes d’aquests jocs en el context de la pràctica, P. Parlebas complementa les dades que obté de l’ADN dels jocs amb aspectes socioculturals, i assenyala que es tracta de jocs protagonitzats pel gènere masculí; que no fan ús d’un terreny específic, estable o preparat per a jugar; que no es disposa d’un calendari formal, i que són jocs molt vinculats al medi natural i domesticat, com ho demostren els objectes que es fan servir. Aquestes dades sobre el context tenen tanta entitat i importància per la seva interpretació contextualitzada, que porten a considerar el joc tradicional com un sistema sociocultural.

El joc tradicional com un sistema sociocultural

La lògica interna d’un joc tradicional, doncs, pot ser reinterpretada des de fora, per una ‘lògica externa’ que li atribueixi significats simbòlics nous, insòlits o específics. Mentre la lògica interna estudia les propietats internes que fonamenten les regles d’un joc, la lògica externa es preocupa per totes aquelles condicions, valors i significats associats a un joc tradicional atorgades per la societat que l’acull.

El joc popular / tradicional com a sistema sociocultural.

Font: P. Lavega, La litúrgia de les bitlles, funcions i sentit d’un joc tradicional, 1997.

Si s’aplica la teoria de sistemes, el joc tradicional es pot considerar un sistema sociocultural que mostra un ordre de relacions i condicions contextuals tenint en compte l’entorn social i cultural. Dit d’una altra manera, mentre que per a descriure els límits de la lògica interna s’han de considerar quines són les regles d’aquest joc per a saber com es juga, per conèixer-ne la lògica externa cal tenir en compte quines condicions socials i culturals presenta aquest joc. En aquest sentit, cal localitzar quines relacions mantenen els personatges entre si, aplicant criteris de gènere (jocs masculins, femenins i mixtos), d’edat (jocs infantils, d’adults o generacionals) i altres possibles distincions socials (jocs per oficis o gremis, per classes socials, etc.). També cal identificar la relació entre els protagonistes i la zona de pràctica, cosa que ens porta a diferenciar, en primer terme, en quin àmbit geogràfic (país, comarca o poble) es practica aquest joc; i, en cada localitat, saber en quins espais s’acostuma a jugar: per exemple, al costat de l’església, al pati de l’escola, a la plaça, al carrer, a l’era, al cafè, a l’interior de casa.

El sistema sociocultural també inclou la relació dels protagonistes amb el material, considerant els processos d’obtenció dels objectes (de la natura, de l’entorn domèstic, de les botigues) i l’elaboració artesanal i individualitzada d’aquests estris (en el cas dels patacons, reciclant baralles de cartes). També és convenient d’identificar la relació del protagonista amb el ritme temporal de la vida diària. En primer lloc, cal esbrinar en quina època històrica es practicava el joc i, tot seguit, identificar en quin moment de l’any es juga (per exemple, amb motiu d’una festivitat, en una estació concreta de l’any, en unes determinades condicions meteorològiques…). Aquesta informació es pot concretar més si la realització del joc té lloc en una determinada data del mes, dia de la setmana i moment. D’altra banda, l’aposta o el motiu de desafiament entre jugadors, entre espectadors, entre jugadors i espectadors, desperta tot un ventall de significacions socioculturals i de simbolismes que mereix ser tractat com un element contextual més. Cal saber què s’hi juguen, els jugadors, és a dir, si hi ha aposta o algun tipus de desafiament que porti els protagonistes a arriscar quelcom, ja siguin diners, propietats o altres objectes de valor.

Al mateix temps, aquestes condicions socioculturals són determinades per les influències i els intercanvis d’influències amb altres realitats socioculturals de l’entorn. Per exemple, si es tracta d’un joc relacionat amb les activitats laborals, és probable que els personatges, els llocs, els moments i els materials siguin diferents, segons si els qui juguen són pastors, mariners, obrers, etc.

Quan es tracta d’un joc relacionat amb la religió, també es pot observar que aquestes coordenades socials i culturals són ben singulars: probablement es tracta d’un joc situat a l’entorn d’una església, que té lloc durant les celebracions festives religioses, i que els protagonistes i els materials es revesteixen de possibles connotacions i creences.

Entre els exemples d’intercanvi de relacions amb les realitats circumdants, cal esmentar el procés de conversió de molts jocs tradicionals en esports, tot originant una nova forma d’organització institucional, que constitueix el sistema esportiu. Llavors, els personatges –president, àrbitre, entrenador, jugadors titulars i suplents–, els llocs –instal·lacions específiques–, els moments –calendari i eliminatòries– i els materials –objectes amb mesures, formes i pesos unificats– també presenten trets ben singulars.

Per tot això, des de la lògica externa, és convenient considerar tant els components contextuals que formen part de qualsevol joc tradicional com a sistema sociocultural, com el conjunt de relacions que hi ha amb el context més particular –per exemple la feina, les formes de socialitzar el lleure, la religió i les creences, la política, l’esport, etc.–, que corresponen a cada àmbit en concret.

Un cop confirmat el fet que tota lògica interna porta el segell de la cultura a què pertany, si es vol comprendre la cultura lúdica tradicional i popular catalana cal estudiar, primer de tot, quins són els trets representatius de la lògica interna dels jocs a Catalunya i les condicions del seu entorn social i cultural, i aleshores descobrir la relació que mantenen envers els processos de socialització i educació. Així, la praxiologia motriu ha servit per a desvetllar algunes dades reveladores de la cultura catalana en comarques com el Pallars Sobirà, el Pla d’Urgell o l’Urgell. Per exemple, es pot indicar que l’anàlisi de l’inventari dels jocs tradicionals més representatius a la comarca de l’Urgell reflecteix que el 85% de les situacions són pràctiques amb regles flexibles; que predomina la voluntat de fer relacions socials, ja que els jocs sociomotors, en què els protagonistes interaccionen amb altres, representen el 75% en comparació amb els jocs psicomotors, en què els jugadors intervenen sols sense ningú que els ajudi (companys) o els en dificulti (adversaris) les accions, i que el 55% dels jocs no tenen un final establert, ja que acaben sense saber qui guanya i qui perd.

Si aquestes dades es complementen amb informacions socioculturals, s’observa que el 81% parteixen de consideracions sexistes, ja que el 40,4% són només masculins, el 30,2% només femenins, el 10,3% protagonitzats indistintament per nois o noies per separat i, finalment, el 19,3% mixtos amb la participació d’ambdós gèneres conjuntament. A més, val a dir que els nois se socialitzen fonamentalment a través dels jocs d’oposició (representen el 49,5% de les pràctiques), mentre que les noies mostren una tendència important vers la cooperació (que suposa el 37,8% dels seus jocs).

L’estudi és prou significatiu per a pensar que, a l’hora de generar situacions lúdiques diverses per relacionar-se amb els altres i amb l’entorn, i poder expressar una manera de sentir i de viure la vida, els jocs i els esports tradicionals han actuat com a mirall de la societat catalana.

Les classificacions

Com afirma P. Parlebas, “tota classificació respon a un desig d’inventari i d’organització, a una recerca de fer intel·ligible una col·lecció d’objectes o de fenòmens […]. De vegades classificar es considera una producció menor, encara que, de fet, aquesta activitat és un moment clau en tota construcció científica, ja que qualsevol investigació descansa en eleccions, es fonamenta en la construcció del seu objecte, s’acompanya d’abstracció i de generalització, i es recolza en una percepció referida a les categories dels fenòmens”.

Les classificacions de les diferents disciplines evidencien els fonaments de base que les caracteritzen, ja que funcionen com un veritable indicador intel·lectual. Semblantment al que succeeix amb la llengua, una classificació és per ella mateixa una interpretació, un suport d’anàlisi i d’intervenció. Tot plegat confirma, un cop més, que els joc són unes manifestacions complexes que es resisteixen a qualsevol intent d’ordenació definitiu i, a la vegada, ajuda a entendre millor els reptes intel·lectuals dels seus autors.

Des de la psicologia cognitiva evolutiva –que té en compte especialment l’evolució del coneixement al llarg del procés de maduració de la persona– hi ha hagut força autors que han elaborat classificacions del joc, sobretot dels jocs infantils. Un exemple és l’aportació de J. Piaget, que distribueix els jocs en tres tipus de categories segons criteris evolutius. El primer grup correspon als jocs d’exercici, que es realitzen fins als 3 anys. Són un complex variat de tasques que posen en acció un conjunt de conductes, però sense modificar-ne l’estructura. N’hi ha de purament sensoriomotors, de simple exercici, com córrer, o bé combinacions sense un objectiu determinat, com modelar, alinear, fer per fer, i combinacions amb una finalitat determinada. D’altres, són exercicis de pensament, com preguntar sense lògica, inventar sense objectiu ni raó, o fabular, que comporta barrejar la invenció de la realitat amb la fantasia.

Hi ha també els jocs simbòlics, de 2 a 11 anys, que consisteixen en la representació d’un objecte absent per mitjà d’una assimilació deformant. Piaget els classifica en tres estadis: el primer, de 2 a 4 anys, inclou jocs de simbolisme pur en què els símbols o significants són objectes aliens; o els jocs d’imitació, en què el significant és el propi cos; o bé els de fantasia creadora, com ara inventar una historieta, crear uns personatges, jocs de catarsi o de domini d’una emoció. El segon estadi, de 4 a 7 anys, el formen els jocs de construcció imitativa: jocs col·lectius consistents a reproduir relacions reals entre els objectes i les persones, i jocs de rol, en què s’han de complir les obligacions que el rol imposa. El tercer estadi, de 7 a 11 anys, correspon als jocs simbòlics socialitzats, en què el joc és una rèplica de la realitat individual i social. Per tant, en aquest cas, hi ha una coordinació i cooperació més gran, a través de les quals apareix l’interès per la història.

El tercer grup és el dels jocs de regles. Impliquen relacions socials o entre individus, ja que implica una regularitat que el grup imposa i que no es pot violar. Segons l’origen de les normes de joc, Piaget distingeix les situacions transmeses o institucionals; les espontànies o contractuals, segons l’activitat que desenvolupen; les sensoriomotrius, com les curses, bales o bitlles, i les intel·lectuals, com els escacs, les dames o les endevinalles.

Entre les classificacions socials i culturals dels jocs, l’aportació de R. Caillois és de les més representatives. A la seva Théorie des jeux, aquest autor proposa una etnoludologia, un estudi de la societat a partir del joc, en la qual agrupa els jocs en funció de la forma que adopten, i els classifica segons la terminologia següent: agon, alea, mimicry i ilinx.

Agon és un terme que prové del grec i significa ‘lluita, contesa, combat’ (d’agon prové protagonista i antagonista, els lluitadors que s’enfronten l’un a l’altre; i també agonia, que significa precisament ‘lluita’). Inclou els jocs de competició, és a dir, les formes de combat, en el qual el guanyador (individu, equip, un nombre indeterminat de jugadors) és qui millor desenvolupa les accions requerides. El competidor només depèn dels recursos propis. Un criteri comú en aquests jocs és la igualtat d’oportunitats entre els participants.

Alea, que en llatí són ‘els daus’ (d’aquí el qualificatiu d’aleatori, aplicat als esdeveniments que depenen de l’atzar), integra tots els jocs en els quals el jugador manté un paper passiu, esperant la sentència del destí, de l’atzar, ja que els daus (alea) són, els qui dirimeixen el fracàs o l’èxit definitiu, segons es tingui més sort o menys en el resultat.

No obstant això, hi ha jocs de condició mixta (agon-alea) com el dòmino i les cartes. Aquí l’atzar s’encarrega de donar les cartes, i els jugadors, segons les seves capacitats, intenten explotar tan bé com poden els efectius de què disposen.

Mimicry és un mot anglès que significa ‘imitació’ o ‘escarniment’, i que té a veure amb el mim i el mimetisme. Es tracta de jocs en què els jugadors imiten, es disfressen, es transvesteixen, es transformen, representen. Es dóna en els jocs simbòlics i ficticis i en representacions teatrals i interpretacions dramàtiques. El plaer consisteix en l’alteritat, a ser un altre, o a fer creure que s’és una persona diferent. Segons R. Caillois, mimicry inclou la majoria de les característiques del joc: llibertat, convenció, suspensió d’allò real, limitacions en l’espai i en el temps, etc.

Ilinx, en grec, significa ‘remolí d’aigua’, d’on procedeix el terme ilingos, mareig o vertigen. Són els jocs en els quals la sensorialitat s’intensifica, i s’ultrapassa el llindar de les percepcions; impliquen un desig de torbació i d’inestabilitat i generen una lleugera sensació de vertigen, un pànic voluptuós. El plaer rau, precisament, en l’experimentació temporal d’un trastorn de l’equilibri del cos. Són jocs en els quals es produeix una espècie de fluctuació en l’equilibri, una mena de vertigen en les accions: tombarelles, balls, salt de pont, anar a una velocitat accelerada, etc.

Al mateix temps, aquestes quatre categories es relacionen amb dos criteris principals, que R. Caillois anomena paideía i ludus. La paideía integra totes les manifestacions espontànies de l’instint lúdic. En aquest grup les pràctiques són impremeditades, recreatives, impulsives, desenfrenades, improvisades i sense reglamentar. Per exemple, un gat que s’entreté amb un cabdell de llana, una baralla sobtada, una aglomeració imprevista, etc. El ludus suposa una evolució de la paideía. Apareix en les convencions, en les tècniques d’actuació, en la manipulació precisa d’estris. A partir del ludus tenen lloc els primers jocs senzills d’autorepte, de competició amb un mateix.

El ludus es diferencia de l’agon perquè el talent del jugador passa per sobre de la rivalitat. Les possibilitats del ludus són quasi infinites. Per exemple, el io-io, el cèrcol o hula-hop, els solitaris de cartes, la resolució de jeroglífics. Però, al mateix temps, el ludus es pot combinar amb l’agon: per exemple, jugar a escacs competint contra un mateix. I alhora es pot associar a l’alea, quan el jugador, tot sol, cerca resultats sorgits de l’atzar, com amb les màquines escurabutxaques.

La Unió Europea ha promogut seminaris (a Vila Real, Portugal, l’any 1988, i a Lovaina, Bèlgica, el 1990), dels quals ha sorgit aquesta proposta de classificació dels jocs tradicionals europeus; jocs de pilota: amb implementació (raqueta o pales) o sense; jocs de boles i bitlles: de boles amb instrument (billar) o sense (bales), i jocs de bitlles d’abatre o d’allunyar; jocs de llançament: telles o anelles; bastons i dards, i altres projectils; jocs de tir: amb instrument propulsiu (arc i ballesta); jocs de combat i lluites: lluites (per exemple l’anomenat bac, a la zona del delta de l’Ebre, en què es tracta de fer caure l’oponent) i combat amb armes (amb pals o bastons) o entre objectes (tallar troncs); jocs d’animals: enfrontament home-animal (braus); i entre animals: lluites, curses; jocs de locomoció: sense instrument (nedar, córrer) o amb instrument (bicicleta, xanques, llaguts); de ser desplaçat (cursa de rucs) o de desplaçar un objecte (aixecar càntirs, arrossegar pedres); jocs d’acrobàcia: castells.

A part aquesta classificació, és curiosa la de J.M. Subiza, a Juegos tradicionales en el Valle de Esteribar (1991), que, d’una banda, inclou els jocs tradicionals vigents que encara es practiquen: els jocs de cursa o de persecució (el mocador, l’espardenya, el marro); els jocs de salts (cavall fort, saltar a corda, la goma); els jocs intel·lectuals (jocs d’endevinalles, com el veig-veig, jocs de cartes, tres en ratlla); els jocs amb animals (caçar i col·leccionar grills, granotes, cucs de seda); els jocs rítmics, practicats fonamentalment per nenes, acompanyats d’alguna cançó.

D’altra banda, Subiza considera també els jocs desapareguts: els que utilitzaven botons, pedres, gomes i altres objectes de poc valor que han estat substituïts per jocs amb joguines d’habilitat, principalment de nois, en els quals s’apostaven els objectes de joc (ossets, botons, cargols, xapes); els de llançament de tota mena d’objectes, com el diàbolo, el ‘chis’, la boina, la tella, les bitlles, etc., i els jocs i cançons en rotllana, tan practicats fins a la meitat del segle XX.

També considera els jocs que han evolucionat al mateix temps que la societat. Són els jocs de simulacre o imitatius de professions d’adults, que han hagut de canviar algunes de les professions a imitar; o també les cançons utilitzades en jocs de saltar a corda, mans o goma, en què, des de la dècada dels anys seixanta del segle XX, es nota una clara influència de la televisió, amb l’aparició de noms de protagonistes de sèries televisives, marques comercials, etc.

I, en darrer lloc, els jocs i els esports, que han esdevingut, cada cop més, les principals pràctiques dels infants.

Amb una visió evolutiva associada a la transformació dels jocs, J. Olivera, en la seva obra Clasificación del deporte educativo (1999), proposa la classificació que figura a continuació:

• De les capacitats filogenètiques als esports individuals
  • Els esports individuals procedirien de l’aplicació de la reglamentació competitiva d’aquelles capacitats específiques de l’home: l’atletisme (caminar, córrer, llançar, saltar) i la gimnàstica artística (a partir de grimpar), etc.