El joc, emblema d’una cultura

Fenòmens fonamentalment socials

El joc, i sobretot el joc físic, és un enigma que travessa d’amagat el camp científic. Com pot ser que un fenomen social tan estès s’hagi estudiat tan poc? Tots els autors estan d’acord a reconèixer la presència universal del joc, el seu lloc massiu a totes les societats, l’entusiasme desbocat que suscita tant en els adults com en els infants. Tanmateix, el joc no ha estat objecte d’anàlisis científiques serioses. És cert que es destaca la manera en què el joc mobilitza les energies i les passions, es descriuen les manifestacions espectaculars; però només s’interessen pels trets pintorescs i marginals.

Pot ser que el joc sigui una mena d’alliberament, una pràctica social de baixa tensió, sovint paroxismal, privada d’importància real i sense una posada en joc d’envergadura. D’altra banda, si es pensa en la gran quantitat dels treballs científics de gran renom que s’han relacionat amb un sector proper al joc pel seu contingut i el seu esperit, com és el cas del conte, on els estudis sobre aquest tema són sobreabundants: com pot ser que el joc sigui menys digne de suscitar interès que el conte?

Només cal admetre una cosa: el conte que domina culturalment el joc és ben bé el triomf de la paraula sobre el cos. La paraula dóna valor al conte, mentre que el cos desacredita el joc. Encara avui la tendència de nombrosos investigadors és veure en el joc físic un esbarjo de segona classe, sense un gran abast social. En la nostra cultura, el cos no té bona fama. Per aquests motius cal donar la benvinguda a aquesta enciclopèdia sobre la cultura popular i molt especialment a aquest volum sobre el joc que és susceptible de renovar la reflexió feta sobre les activitats corporals i lúdiques.

El cert és que els etnòlegs sempre han pressentit la importància del joc i han convidat investigadors excepcionals perquè els consagressin alguns dels seus capítols. Han descrit les activitats lúdiques, de vegades amb força detall (Charles Beart, Recherche des éléments d’une sociologie des peuples africains à partir de leurs jeux, Paris Editions Présence africaine, 1960 o Marcel Griaule, Jeux dogons, Paris, Institut d’ethnologie, 1938). El volum consagrat als Juegos infantiles en Vasconia, fet a partir d’una enquesta duta a terme per antropòlegs deixebles de José Miguel de Barandiaran (Atlas etnográfico de Vasconia, Bilbao, Etniker Euskalerria, Eusko Jaurlaritza, Gobierno de Navarra, 1993), n’és un exemple remarcable. Però el joc ha estat normalment a l’ombra, a remolc d’altres fets socials. Així, el pare de l’etnologia francesa, Marcel Mauss, ho va constatar clarament ja fa un segle: “Ni els estudis dels nostres col·legues, els sociòlegs, ni els nostres propis no són prou avançats en la teoria dels fenòmens socials dels jocs”. Les coses no han canviat gens des de llavors: no ha sorgit mai una teoria original dels jocs corporals prou bona. Molts autors brillants s’hi han interessat –S. Freud, J. Huinzinga, R. Caillois i J. Piaget per exemple–; però per ells el joc sempre ha estat al servei d’un punt de vista exterior: l’inconscient, la cultura o el desenvolupament del judici moral. Prendre’s el joc seriosament és estudiar-lo en la realitat del seu funcionament, en les particularitats corporals i relacionals, en la posada en escena de l’acció motriu acabada.

Aquests “fenòmens bàsicament socials” de què parla Mauss susciten l’entrada en acció del cos, que exacerba sovint l’expressió de les emocions i exalta la interacció amb els altres. El component afectiu i personal es veu profundament ressentit. Una posada en joc social de fons l’acompanya sempre: el joc representa una veritable escola de socialització on el practicant es familiaritza amb els codis, els usos i les diferents maneres de comportar-se en aquella situació. Es pot formular una hipòtesi: les normes i els valors d’una cultura marquen les conductes lúdiques dels practicants. Entrar en el joc és entrar en societat. El joc és una mena d’emblema d’una cultura. És en aquest sentit que la coneixença aprofundida de les activitats lúdiques és un element important del coneixement d’una societat.

El joc és una activitat polimòrfica que es revesteix de modalitats i significacions molt variades. Pot aparèixer com la supervivència d’un ritu religiós, la celebració d’un esdeveniment bèl·lic, la simulació d’una cerimònia tradicional (bateig, noces, enterrament) o la imitació de les ocupacions quotidianes i dels oficis dels adults. No obstant això, el que es constata normalment és que, després d’una fase d’estricta imitació en què l’activitat lúdica s’adhereix al tema imitat (una batalla, un bateig, les veremes, la caça…), el joc conquereix a poc a poc la seva autonomia. S’allunya de les significacions originals per viure la pròpia vida. Ofereix una forma que pot posar-se al servei d’una causa. Per aquest motiu, és important d’identificar curosament el suport estructural del joc, les propietats del qual seran susceptibles de valorar les significacions i els símbols privilegiats de la societat.

La lógica interna dels jocs

L’estudi praxeològic, és a dir, l’estudi de les característiques de l’acció motriu durant el seu desenvolupament, analitza principalment les relacions que té el jugador amb el medi i amb els altres. Les regles del joc defineixen una lògica de comportament motor, una lògica interna que confereix una identitat a cada joc. Aquesta lògica motriu es manifesta d’una manera concreta mitjançant certs tipus de relacions que són observades i que el jugador teixeix amb el món que l’envolta. Es poden diferenciar molts tipus de relacions:

Relacions amb els altres: amb qui es juga? i amb quina mena de relació?

La presència d’una interacció motriu és un criteri decisiu. Aquesta interacció separa la família dels jocs físics en dos sectors molt delimitats: el sector dels jocs psicomotors, desproveïts de canvis corporals durant els quals l’individu actua sol com en la rutlla, la xarranca, les xanques, els llançaments d’atletisme, l’esquí o la natació, i el sector dels jocs sociomotors, en què la pràctica imposa les interaccions motrius com el futbol, el tennis, el cavall fort o el joc del cementiri. Aquesta relació amb els altres, que caracteritza el sistema de comunicació del joc, pot provocar dues actituds totalment oposades: demanarà actes de solidaritat en les pràctiques, com l’escalada o la vela en equip, o provocarà actes agressius, com l’esgrima o l’esport de combat.

Se suposa que aquest aspecte de la comunicació motriu, la sociomotricitat, presenta una característica important: és el que defineix la realitat i les modalitats dels lligams socials. El comportament lúdic s’orienta, doncs, cap a un comportament relacional que dóna una realitat pròpia a cada joc. I la modalitat mateixa de les conductes ludomotrius –la cooperació amb un company a distància i a través de la corda en l’escalada o cos a cos en els castells, l’antagonisme del contacte en l’esgrima o de la interposició de màquines, en les competicions de motociclisme– presenta conseqüències molt diferents.

La nostra hipòtesi és que hi ha certes normes i valors de la cultura d’acollida que prendran cos amb formes d’interacció interpersonal que imposaran la lògica interna del joc. Així, certes societats afavoreixen l’agressivitat i la violència, i d’altres separen radicalment els jocs dels nois del de les noies.

Relació amb l’espai: on es juga? en un medi agrest i incert o en espai estable i civilitzat?

L’elecció de l’espai de joc, de les fronteres, de l’establiment temporal en zones diferenciades és un element important. Es tracta d’un espai senyalitzat i domèstic o d’un espai natural i salvatge? El joc de les diferents cultures es distribueix en una dimensió domesticació/salvatgisme que revela la relació precisa amb el medi. El joc institucional del segle XX, és a dir l’esport, ha escollit un espai artificial, estable i desproveït de sorpresa: l’estadi, el gimnàs o la piscina recreen un medi estandarditzat totalment artificial. Fins i tot la gespa del camp, que fa gala de les fibres sintètiques, ha estat feta per persones! En canvi, molts jocs tradicionals es desenvolupen en un territori que no s’ha preparat (un jardí, la plaça de la vila, un prat) i de vegades fins i tot en plena natura, amb pujades i baixades al bosc. Des d’aquesta perspectiva, els jocs comporten una dimensió ecològica incontestable que representa sens dubte una característica social.

Relació amb els estris: amb què es juga? quins instruments es fan servir?

El tipus d’accessoris que es fan servir caracteritza una mobilització corporal i de les formes d’acció diferenciades. En molts jocs, la relació amb el medi i amb els altres es fa mitjançant estris o equipament que donen al joc la seva particularitat i una part de la seva significació. Anar en piragua amb rems no demana la mateixa conducta motriu ni la mateixa representació que anar en trimarà amb tota la instrumentació electrònica.

Els esports d’avui dia recorren als materials procedents de la recerca d’avantguarda, com ara els bòlids de la Fórmula 1, l’ala delta, les raquetes de tennis, els esquís o les pilotes de voleibol. Requereixen accessoris altament sofisticats (materials compostos, kevlar, fibra de vidre, material electrònic…): són tecnojocs, que responen a una cultura força tecnològica.

Els jocs tradicionals requereixen sobretot objectes del medi natural i domèstic: es juga amb les nous, les closques, les tabes dels xais, els pinyols, els bastonets, les taules, els barrets o els mocadors. El joc tradicional es fon amb el paisatge quan fa servir els materials del mateix medi: són ecojocs, que es corresponen amb l’harmonia natural.

El recurs de certs tipus d’accessoris que condicionen la relació de les conductes ludicomotrius revela el context sociocultural en què es desenvolupa el joc.

Relació amb el temps: quan es juga? durant quant de temps?

Els jocs es delimiten per la durada; en realitat es delimiten per moltes menes de durades. Una durada curta, que es relaciona amb l’acompliment immediat de l’activitat. Aquesta durada caracteritza la sincronització dels moviment, l’anticipació eficaç dels actes, la coordinació de les accions entre els jugadors. Aquesta temporalitat se situa dins un enquadrament limitat i precís d’una trobada ludoesportiva, com ara un partit d’esport col·lectiu o d’una partida de l’amagatall. Posades en marxa les accions que s’han d’acomplir, aquesta curta durada s’integra directament a la lògica interna del joc.

Una durada mitjana, que té la base en un calendari que marca les pràctiques lúdiques segons el desencadenament de les “sessions” successives. Es tracta d’un quadre temporal en què es desenvolupen els jocs tradicionals o els rencontres esportius al llarg dels mesos i dels anys. La periodicitat de les proves i dels partits d’esport respecten un calendari anual, de vegades quadriennal, com en el cas dels jocs olímpics. Els jocs tradicionals, que tenen una altra mentalitat, depenien sobretot de la cronologia religiosa i dels cicles estacionaris relacionats amb el conreu, la sembra i la collita. En tots els casos, els jocs s’inscriuen en un enquadrament social en què les relacions temporals depenen de les exigències, les mentalitats i les representacions de cada època. Una durada llarga, que es desenvolupa durant decennis i segles. En les civilitzacions, aquesta temporalitat caracteritza la perspectiva i permet desenvolupar la permanència cultural associada als grans corrents lúdics. Una comparació intercultural podrà fer aparèixer les continuacions o les ruptures eventuals que apropen o oposen aquestes grans construccions lúdiques.

La lògica interna atribueix a cada joc la seva forma original en el si de la durada curta, li assegura la coherència social en el curs de la durada mitjana. Però és en la durada llarga, durant els segles, que permetrà d’avaluar la importància precisa i durable dels tipus d’actualitzacions de la lògica interna.

Una etnomotricitat exuberant

Tenir en compte la durada llarga revela la influència que exerceix la lògica interna en la durada curta. L’antropòleg pot exercir aquí tota l’agudesa. La motricitat lúdica no és qualsevol cosa. Què ensenyen els jocs sobre les societats que els han creat? Es poden identificar els lligams que mantenen els jocs i les cultures que van ser el seu bressol? Si això fos així, descriure i caracteritzar els jocs seria en part caracteritzar les societats a què pertanyen. Aquesta clara hipòtesi es pot confrontar a l’estudi comparatiu de les realitats en el terreny: a les cultures diferents, els corresponen pràctiques corporals i jocs diferents? És veritat que els jocs són universals, com es diu sovint, i que es troben els mateixos jocs en tots els països i en totes les èpoques?

Els etnòlegs ja han examinat la presència d’un lligam com aquest entre els jocs i les societats. Així, Marcel Mauss destaca la “natura social” de “les tècniques del cos” que “varien sobretot amb les societats, l’educació, la utilitat i les modes, el prestigi”. Un historiador, Johan Huizinga, afirma que “la cultura neix sota la forma del joc, la cultura en el seu origen és el joc”. En la mateixa línia, Roger Caillois afirma que es pot descobrir una veritable connivència entre els jocs i les societats que els acullen, fins al punt que arriba a fundar “una sociologia a partir dels jocs”. Aquest arrelament social permet avançar en el concepte d’etnoludicitat, que ressalta la relació entre les activitats lúdiques i la pertinença a una cultura.

El golf, la pilota basca, els castells, les lluites nàutiques de la Provença, el buskachi afganès no han aparegut espontàniament. Els jocs són les creacions d’una cultura i el fruit d’una història. La literatura i la música, la construcció, els vestits i l’alimentació es presenten generalment com una part del patrimoni comunitari; però no s’han d’oblidar les formes de divertir-se, de compartir el plaer d’actuar plegats; no s’han d’oblidar els jocs! Ells també han sorgit de la pàtria: corresponen a l’arrelament social de les diferents maneres de comportar-se, de comunicar-se amb els altres i d’entrar en contacte amb el medi. Relacionats amb les creences seculars, fets segons els ritus i les cerimònies tradicionals, inspirats per les pràctiques de la vida quotidiana, els jocs físics formen part del patrimoni cultural, d’un patrimoni cultural fundat segons la posada en joc del cos, fundat segons l’acció motriu. I aquest patrimoni és molt divers i exuberant.

Aquesta etnomotricitat lúdica representa la cultura en actes, una cultura que reviu en cada gest del cos. En aquest sentit, els jocs encarnen un lloc de la memòria, sovint ignorats, però que en realitat són plens d’una simbologia evocadora. Des d’aquesta perspectiva, s’ha de comptar que les pràctiques lúdiques ofereixen, segons les societats, tanta diversitat com els tipus d’habitacles, les regles que organitzen la família o les maneres d’alimentar-se. L’estudi dels jocs pot oferir, doncs, una via interessant d’accés al coneixement de les societats.

Jocs primitius o jocs civilitzats?

Sovint s’acostuma a separar radicalment els jocs físics de les èpoques passades (anomenats jocs tradicionals) dels jocs físics d’avui dia (anomenats esports), tenint en compte aquests dos agrupaments com a dos universos caracteritzats d’intel·ligibilitats diferents. Els especialistes de les activitats físiques i esportives tracten els jocs tradicionals com a “petits” jocs puerils, de qualitat “inferior”, susceptibles de ser “preparatoris” per als esports de reputació superior. Aquest punt de vista comporta unes conseqüències considerables en la mesura que la formació dels especialistes de les activitats físiques de la majoria dels països es basa en una concepció normativa com aquesta.

Un prejudici tenaç

És afligidor constatar que aquí es troben les errades de les classificacions que hi ha en biologia i etnologia durant els segles passats. Molts autors han adoptat una mena de grau de joc segons el model de grau d’éssers que, igual que Linne, classificaven les espècies segons un ordre jeràrquic lineal que anava de les espècies més simples a l’última espècie més complexa. Per a reforçar aquest postulat predarwinià imposat com una evidència, la idea dominant en etnologia era considerar que les societats industrials corresponien a les societats “civilitzades”, superiors a les societats anomenades “primitives”, i que les seves manifestacions socials tenien un nivell més alt que aquelles de les societats anomenades arcaiques i prelògiques.

És el mateix esquema ideològic, d’una pretesa superioritat de l’esport, el que ha regnat i que encara avui regna dins el camp de les activitats ludoesportives. D’aquesta manera, els jocs corporals de les societats modernes, és a dir, el conjunt de les activitats institucionalitzades que formen l’esport, es consideren superiors i més complexos que els jocs de les societats antigues: es creu que han de marcar un progrés i assegurar el colofó de les activitats físiques. Quan s’estableix l’ensenyament, només es tolera als infants la pràctica regular dels jocs tradicionals, amb una reputació pueril i simple. En el cas dels individus més grans, el recurs a aquests jocs tradicionals només es justifiquen com a fase d’iniciació per “preparar” l’activitat “noble” de l’esport. Així, una partida simple de joc del mocador tindrà com a justificació el fet de preparar per jugar a rugbi i una partida de cementiri suposarà un entrenament per jugar a handbol. El sector de les activitats físiques, que a priori podria semblar que es caracteritza només pels fets concrets i objectius, en realitat està amarat d’ideologia. Es pot escapar de les idees preconcebudes que s’acaben d’evocar?

Tot investigador sap ben bé que cap hipòtesi no és innocent i que cap recerca no és totalment objectiva. Mentrestant, es pot temptar, de primer, reduir al màxim la projecció dels prejudicis exteriors que classifiquen i jutgen els jocs abans d’haver-los observat i analitzat. Amb aquesta finalitat, sembla que cal estudiar les pràctiques en la seva realitat original d’activitat corporal. El joc físic és una situació en què les propietats específiques estan directament lligades a la posada en joc corporal d’un o diversos practicants. Es proposa abans de tot mobilitzar i desplegar les accions motrius. El problema consisteix, doncs, a explorar aquesta acció motriu, les obligacions que la regeixen i les manifestacions que la caracteritzen.

Hi ha una invitació per a fer una anàlisi praxeològica, la qual es podrà desenvolupar si es descobreix la lògica interna de cada joc. Quan es tracti, cada activitat ludomotriu es podrà analitzar estudiant les relacions que els jugadors mantenen amb els altres participants, l’espai, els accessoris i el temps.

L’esport: jocs entre jocs

Adoptant el punt de vista de l’acció motriu com a referència fonamental, l’investigador descarta, en un primer moment, les intrusions ideològiques que d’entrada tendeixen a tintar els jocs i els esports dels seus propis colors. Les pràctiques lúdiques seran, doncs, avaluades de manera objectiva segons les característiques operatòries de les situacions motrius que posen en escena, i no segons les sobreinterpretacions subjectives, econòmiques o polítiques. D’entrada, es reagrupen totes les situacions motrius codificades, anomenades joc o esport per les instàncies socials, en una sola categoria anomenada jocs esportius. Contràriament al que es pensa, aquesta categoria reagrupa en un mateix conjunt els jocs anomenats tradicionals i els esports.

Es pot definir l’esport? És el conjunt de situacions motrius codificades de manera competitiva i institucionalitzades. Calen, doncs, quatre criteris: la situació motriu, les regles, la competició i la institucionalització. L’esport és un joc esportiu entre altres jocs, aquell que posseeix un tret distintiu capital: està institucionalitzat, és a dir, delimitat i emparat per dispositius socials i econòmics d’una importància determinant (federacions, instàncies olímpiques, tràmits de formació, premsa, televisió…). No obstant això, l’esport només és un subgrup lligat a l’interior del conjunt dels jocs esportius. Una concepció com aquesta evita establir a priori una jerarquia entre els jocs esportius segons la seva aparença cultural, el seu pes econòmic o una ideologia qualsevol. Tots els jocs esportius, tradicionals o institucionals, són situats al principi en una base d’igualtat i s’estudiaran segons els mateixos procediments, i així es compararan de la mateixa forma els uns amb els altres. Les diferències constatades portaran a les propietats respectives de la seva lògica interna i de les conseqüències que aquestes comporten en l’àmbit dels comportaments i les representacions. No es pot estar segur en les especulacions, però sí en les realitats observables i controlables. En principi no hi ha cap motiu per jutjar el joc esportiu esdevingut institucional (és a dir l’esport) com una activitat més complexa i més rica que les altres. El sociòleg Raymond Boudon escriu que “les institucions privilegien les pràctiques esportives presentant un feble grau de complexitat estructural, mentre que l’univers dels jocs i dels esports tradicionals és molt més ric i obert”. La dimensió etnolúdica reprèn aquí tota la seva capacitat: quins valors i quines representacions necessàries i verificables de la lògica interna dels diferents jocs es posen respectivament davant l’escena?

Tant els jocs tradicionals africans o brasilers, catalans o bretons, asturians o toscans, com els esports del futbol o el bàsquet, el judo o el patinatge formen part del mateix univers lúdic com a acció motriu. Les diferències evidents s’investigaran primer segons els trets distintius de lògica interna, després segons les conseqüències sociològiques i antropològiques generades per les seves característiques ludicoesportives. Les nocions de joc “primitiu” i joc “civilitzat” perden llavors tota la validesa.

Els universals dels jocs esportius

L’anàlisi dels jocs no es redueix a l’inventari dels trets de lògica interna. Com s’organitzen aquests trets? Es poden descobrir una o més estructures coherents, que ens revelin aquesta lògica interna i que subtendeixin el desenvolupament de les activitats lúdiques?

Sistemes invariables

Sigui quin sigui el joc observat, l’observador constata que mai no veu la “mateixa” partida. Cada joc dóna lloc a comportaments inèdits, encadenaments nous i estratègies diferents. Aparentment, el partit posa en funcionament les accions que sorgeixen en tots els sentits i que semblen provocar un desordre imprevisible. En realitat, aquest desordre superficial emmascara un ordre profund. Les accions de joc es conformen segons regularitats, models subjacents, implícits però imperfets, que tradueixen en actes les regles del joc. L’anàlisi praxeològica revela que tot joc esportiu és subtendit per sistemes d’interacció en què les propietats predeterminen les conductes motrius dels jugadors. El “nucli dur” de l’anàlisi és allà: la lògica interna es materialitza en sistemes que representen la trama fonamental de les accions de joc i dels esdeveniments lúdics. Aquests sistemes són models operatoris, representables matemàticament, que es poden descriure i en què el funcionament ha estat validat pels resultats enregistrats en el terreny.

Entre aquests models es pot distingir, per exemple, la xarxa de les interaccions motrius, que té en compte totes les potencialitats de comunicació previstes per la regla, el sistema de puntuació o tanteig, que ordena el sistema de totes les possibilitats de marcatge, amb èxit o sense, o la xarxa de rols sociomotors, que designa tant les categories d’acció autoritzades pel codi com les possibilitats de passar de l’una a l’altra. Per a cada joc esportiu que es considera, aquests models són invariables que es retroben ineluctablement a cada partida. La xarxa d’interacció motriu, per exemple, sempre és la mateixa a totes les partides de marro i a tots els partits de bàsquet, siguin quins siguin els jugadors o els països on es duguin a terme els partits.

El cert és que la xarxa d’interacció canvia segons el joc: la del futbol és diferent de la del cavall fort, la del rugbi és diferent de la del tres camps; però en tots els jocs sociomotors, els comportaments dels jugadors s’estructuren mitjançant una xarxa d’interacció subjacent d’aquest tipus. I això és cert a altres models. Així, aquests sistemes s’anomenaran universals dels jocs esportius, ja que la seva presència sota una forma específica es troba en tots els jocs, de manera universal. I el fet, darrere aquesta universalitat, en què cada joc ofereix les seves particularitats, donarà tot el seu relleu a l’etnomotricitat, que exhibirà així les seves diferències sobre un fons de permanències.

Un exemple: la xarxa de les interaccions motrius

Es pot proposar una il·lustració concreta d’aquests universals? La xarxa de les interaccions motrius és la que organitza la comunicació en el si del sistema. Es pot posar l’exemple de la presència en un joc tradicional conegut a molts països i que se’n troben mostres des de l’edat mitjana: el joc del marro. Es tracta d’un enfrontament cara a cara de dos equips situats en dos camps allunyats una trentena de metres en un terreny descobert. Cada jugador prova d’agafar l’adversari mitjançant un cop amb la mà. Però un jugador només pot fer presoner un contrincant quan ha sortit del seu camp després que el seu adversari n’hagi sortit. Un jugador capturat esdevé presoner al camp de l’adversari i pot ser alliberat per un simple cop dels seus companys d’equip. Es pot ordenar el sistema de les interaccions motrius d’aquest joc?

Aquest model és d’una gran claredat. És la xarxa simètrica d’un duel d’equips: dos grups de les mateixes característiques, completament solidaris interiorment, s’oposen del tot l’un a l’altre. Es pot traduir aquesta situació en un gràfic que distribueix de manera dicotòmica i contrastada les relacions d’entrada i d’oposició del conjunt dels jugadors. Durant el joc, alguns jugadors esdevenen presoners; la xarxa es diversifica i es complica en quatre subgrups interconnectats, tot guardant globalment la mateixa estructura dicotòmica de base.

Aquest universal es realitza a partir de les regles del joc i es confirma mitjançant els comportaments dels jugadors sobre el terreny. És una invariable del joc del marro. Pot donar lloc a una taula d’observacions que tingui en compte el conjunt de les interaccions potencials. A partir d’una observació sobre el terreny, es prenen informacions precioses sobre les conductes i les estratègies de cada jugador i sobre els comportament globals de cadascun dels dos equips.

Una xarxa com aquesta és important? Aquesta xarxa és el centre de la comunicació pràxica. És la matriu del lligam social que es teixirà entre els jugadors. Tota relació de solidaritat o agressivitat es preinscriu en aquesta xarxa. El jugador té moltes possibilitats d’escollir, però només quan se sotmet a la trama predeterminant d’aquest model.

Quan s’oposen dos equips estables i simètrics, aquesta xarxa de duel d’equips es retroba amb alguns jocs tradicionals (el cementiri, el mocador…). Però la seva característica principal és ser l’estructura gairebé exclusiva de tots els esports col·lectius (futbol, voleibol, hoquei, waterpolo…), de tots els esports de combat (judo, lluita, boxa…), de tots els assalts d’esgrima (floret, sabre…) i de tots els esports de raqueta (tennis, esquaix, ping-pong…). Model reial de l’esport, omnipresent en la cultura esportiva d’avui dia, sovint es percep com l’únic model realitzat i digne d’interès. En realitat, no és res. Una gran quantitat de jocs tradicionals que van conèixer una gran fama en el passat, posseeixen xarxes d’interacció molt diferents de les del duel simètric i que caracteritzen, per exemple, la cèlebre sèrie d’estampes de Jacques Stella, “Jocs i plaers de la infantesa”, del 1657. Es pot observar, segons el cas, models originals del tipus: