El treball al país de les quatre revolucions

Catalunya era definida, fins els anys setanta del segle XX, com el resultat de la suma de la revolució comercial de l’edat mitjana i de la Revolució Industrial del segle XIX. És a dir: la suma de l’expansió per la Mediterrània iniciada per Jaume I i l’aplicació del vapor en la indústria, un procés simbolitzat per la fàbrica Bonaplata del carrer de Tallers de Barcelona.

Actualment, cal revisar el contingut d’aquestes dues mítiques revolucions històriques, i cal afegir-ne dues: la revolució (neolítica) de la cuina, i la revolució democràtica iniciada el 1931.

La revolució de la cuina

L’economia d’una població omnívora basada en la caça i la pesca, i la recol·lecció de brots comestibles, fruits i arrels va durar desenes de milers d’anys. A la cova de l’Aragó, a Talteüll, amb testimonis d’activitat humana –habitatge i escorxador– de fa 400 000 anys no hi ha indicis d’ús del foc. Fins aquell moment, doncs, la població, quan menjava carn o peix, menjava carn crua, o peix cru.

Segons alguns autors, aquesta economia era arreu tan feble que va lliscar vers una crisi alimentària general de grans proporcions, que va posar l’espècie humana en situacions límit que podien dur a la seva desaparició.

El sorgiment de l’agricultura a prop dels grans rius del Vell Món i l’inici de la ramaderia van ser la resposta. Es tractà d’unes revolucions decisives per a la supervivència de la humanitat. Però només amb la carn o el peix crus, o cuits a la brasa de la llenya, o fumats, no s’hauria pogut avançar gaire. Tan important com la feina de sembrar i collir, o de fer créixer animals en un corral, fou inventar la cuina. La cuina del bullit, o de l’estofat, o del guisat (o ‘al vapor’), on és possible aprofitar-ho gairebé tot. A partir, naturalment, de la fabricació d’olles, cassoles, tupins, perols, amb tapadores i cullerots. És a dir, no hi hauria cuina sense ceràmica, que primer, durant molt temps, es feia només amb les mans, sense torn. Tampoc no n’hi hauria, és clar, sense aigua potable, i sense combustible (a partir, per exemple, del carboneig). O sense la sal i altres condiments, que s’hi van anar introduint. A l’àrea catalana, aquest procés fonamental, la revolució de la cuina, o si es vol, la difusió territorial de l’‘olla universal’ es pot situar vers l’any 4000 aC.

Pel que ens diuen els experts, la feina de caçar era cosa d’homes, i la feina de cuinar era cosa de dones. La primera revolució, doncs, ha estat una revolució de dones que treballen en una activitat nova. De fet, en les pintures gravades a les roques de tot l’arc mediterrani ibèric (pintures i coves que la UNESCO ha declarat Patrimoni de la Humanitat) hi ha escenes de grups humans en moviment, amb dones. No s’invoquen únicament grans animals per a adorar/caçar, com succeeix en altres àrees, sinó també persones que, per exemple, sembla que ballin. Sis mil anys més tard, sorprenentment, la cuina catalana (com el xampany català) està de moda internacionalment. Als segles XV i XVI, però, ja havia triomfat a Nàpols i a Roma, que aleshores eren el centre de la cultura del món occidental. Segons alguns autors, la cuina renaixentista catalana, suma de l’herència dels ibers i grecollatina, de la cuina dels monestirs i de les novetats de l’islam (que inclouen productes de l’Índia i de la Xina), és una de les grans aportacions catalanes a la història. Al segle XXI, avantatges de la globalització, Ferran Adrià, cuiner originari de l’Hospitalet de Llobregat, ha estat elegit per un prestigiós setmanari britànic com una de les 100 personalitats més influents del món.

La revolució urbana i comercial

A desgrat de la relativa eficiència del treball femení en la cuina neolítica (i en les que segueixen: ibèrica, romana i àrab), Catalunya no hauria avançat sense un procés extraordinari que començà l’any 1000 a les valls dels Pirineus i s’acabà (o millor, recomençà) el 1492 amb la descoberta d’Amèrica.

La revolució de l’any mil

A l’inici, hi ha el que alguns autors han anomenat la revolució de l’Any Mil. És l’anunci d’uns grans canvis en l’agricultura, esdevinguts gràcies a l’extensió del desboscament, la pràctica del guaret, la fabricació de l’arada amb punta de ferro, de les tan necessàries ferradures per als animals de tir, dels molins d’aigua, etc.

La farga catalana, documentada des del 995, va facilitar l’elaboració de tota mena d’estris de ferro.

Fototeca - Joan Lluís Valls

L’any 995, al monestir pirinenc de Gerri de la Sal (per cert: ‘de la sal’, un element essencial a la cuina), hi ha notícia del funcionament d’una farga, és a dir, d’un forn metal·lúrgic, alimentat per un corrent d’aire canalitzat, al seu torn mogut per un flux d’aigua de riu en moviment. Sense el treball a les fargues, és a dir, de gairebé 900 anys de metal·lúrgia (car les fargues funcionen fins al segle XIX), les arades, les ferradures, els càvecs i les forques es devien haver construït amb moltes més dificultats. La història catalana hauria avançat molt més lentament.

Per la seva eficàcia, la ‘farga catalana’ ha esdevingut, en certs ambients industrials i industrialistes il·lustrats del món, una veritable icona, quasi un mite històric, objecte de culte.

El pastor i la sirena

Però els pastors baixaren de les muntanyes atrets per uns cants melodiosos d’origen desconegut i s’atansaren a la línia de la mar, on viuen, com és sabut, uns éssers extraordinaris: les sirenes. Aquest fet ha generat un munt de literatura, i de música, i de plàstica. El gran pas és aquest: els homes i les dones de les muntanyes, l’endemà de l’Any Mil, i als segles següents, construeixen ciutats, i castells ciutats, viles noves i viles franques, fargues i bòbiles, forns i pous, canalitzacions i sèquies, molins i naus. I cases taller, magatzems, cases palau, drassanes, llotges, catedrals.

Sobretot, unes fàbriques extraordinàries: les drassanes. La fabricació de quelcom tan complicat com són els vaixells esdevingué imprescindible per al comerç, que, fins al segle XX, és un fet sobretot marítim, ateses les dificultats de moure’s per terra. I el comerç, és a dir, en el cas català, comprar blat i altres aliments a Sicília o al Llenguadoc era una necessitat prioritària per a l’alimentació d’una societat, com la catalana, on bona part de la superfície era o bé muntanyosa o estepària o pantanosa i, doncs, palúdica. Sense el blat de Sicília i d’altres punts de la Mediterrània, la societat catalana ho hauria tingut francament difícil.

Comprar i vendre

Naturalment, per a comprar aliments, calia vendre altres productes. El que la societat catalana d’aleshores fabricava i podia exportar eren productes metal·lúrgics (armes incloses) gràcies a les fargues dels Pirineus, teixits (‘draps’) de llana, és a dir productes de la indústria tèxtil, produïts una mica a tot arreu, i, també rajoles i ceràmica, paper, vidres i joies.

La Generalitat de Catalunya va arribar a decidir que no es podien vendre draps als molins paperers de Gènova perquè les fàbriques de paper catalanes els necessitaven. Els vidres de Barcelona van arribar a competir amb els venecians. L’actual ceràmica de la Bisbal d’Empordà i de Breda té l’origen “en l’Edat Mitjana […] que aprofitaven la presència de terres argiloses i al·luvials, amb molta càrrega d’alumini i de carbonat càlcic, ideals per a l’elaboració de productes de terrissa”, segons figura en el llibre Mapa dels sistemes productius locals, de J. Fontrodona, J.M. Hernández i A. Pezzi, del 2005.

La llarga tradició de construir maquinària tèxtil va dur, per exemple, al segle XX, acabada la Primera Guerra Mundial, i a partir de les patents d’un innovador, el sabadellenc Ferran Casablancas, a la constitució d’un conjunt d’empreses ‘Casablancas’ de fabricació de màquines, des d’Anglaterra fins a l’Índia, passant pels Estats Units.

El 1553, segons el cens (el ‘fogatge’) d’aquell any, el 49% dels artesans del Principat (sense Barcelona i la Vall d’Aran) es dedicaven al treball de la llana. Una indústria dirigida no pels teixidors que treballen en els telers, sinó pels paraires, que eren els comerciants que subministraven la llana d’ovella –sovint importada– als teixidors i després venien els teixits. Sovint, molt lluny, a l’altra banda de la Mediterrània, o a Anglaterra, Flandes i el Nord d’Europa.

El treball dels comerciants navegants (i el de filadors i filadores i teixidors i teixidores) necessità molts altres tipus de feines: des de les que feien els cartògrafs (que elaboraven, sobretot, mapes de mars, costes i ports, i que exportaren la seva feina al Portugal d’Enric el Navegant) fins al treball dels membres dels consolats de mar, oficines catalanes a 42 ciutats de tres continents. Passant, és clar, pels que dissenyaren ulleres i rellotges, o pels enginyers avant la lettre que construïen ponts de pedra o pous de glaç.

Grans fàbriques

Les grans fàbriques de la revolució comercial catalana, però, són les diverses drassanes de la costa. Les drassanes fabriquen unes màquines molt complexes: els vaixells. I de les drassanes sortiran, cada cop més, els vaixells en què les veles i el vent són els principals protagonistes. Aquesta transformació és clau per a entendre l’expansió catalana medieval, començant pel la conquesta i repoblació de Mallorca. Fins al segle XIII, les galeres, mogudes bàsicament ‘a braços’ per remers més o menys forçats, eren la nau més corrent. Hi havia un límit clar: la quantitat d’aigua bevible que podien transportar, atès que els remers havien de beure; l’aigua era l’equivalent del combustible dels motors.

El Museu Marítim de Barcelona és ubicat a les Drassanes Reials. L’edifici, iniciat al s. XIII i ampliat posteriorment, s’utilitzà com a arsenal de galeres al servei de la Corona d’Aragó fins l’any 1745.

Fototeca - Gabriel Serra

Les Drassanes de Barcelona eren una empresa pública de propietat mixta, de la Generalitat i de la Corona, que s’anà ampliant durant cinc segles: des del XIII fins al XVIII. Després, i fins el 1936, foren usades com a caserna. Cinc segles d’activitat, doncs, en la gran indústria de construccions navals. I, des del 1575, amb una escola d’artilleria i una foneria de canons annexes, situades al cim del progrés científic i tècnic militar. Avui, les Drassanes de la ciutat de Barcelona constitueixen el conjunt industrial antic més extens dels que es conserven a tot Europa. El 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, tot just deixaren de funcionar com a caserna, i la Generalitat de Catalunya va decidir la creació d’un nou museu, el Museu Marítim de Catalunya.

La ‘coca de mataró’

La peça mestra de la revolució comercial és la ‘nau catalana del 1450’, o ‘coca de Mataró’, conservada al Museu Marítim de Rotterdam, fins fa poc anomenat Museu Marítim Prins Hendrik. Les coques foren uns vaixells quasi perfectes, que recollien totes les engrunes de vent i tenien una notable capacitat de càrrega. El seu secret eren les mides: “Tres, dos i as”. L’eslora feia tres mànegues, i la mànega era d’ample dues vegades la mida del pal alt. La coca de Mataró del 1450 és el vaixell de vela (de fet: una maqueta, o ‘model’) més antic entre els que es conserven a tot el món. Les coques són el precedent immediat de les caravel·les utilitzades per navegants com Cristòfor Colom per a les ràpides travessies de l’Atlàntic.

La volta catalana

El comerç, però, necessita magatzems, llotges, logística, i fàbriques. La construcció catalana de grans espais interiors sense bigues de ciment armat, és a dir, les voltes catalanes de rajoles planes, experimentà un gran impuls des del final del segle XIX gràcies a l’invent dels ciments artificials. Un dels principals constructors de voltes –Rafael Guastavino, amb la gran Fàbrica Batlló de l’Eixample de Barcelona com a ensenya– tingué un èxit extraordinari. La ‘volta catalana’, la ‘Catalan Vault’, que permet obtenir grans espais sense el risc d’incendi de les construccions amb fusta s’imposà a tota l’Amèrica del Nord. Quan les rajoles es poden unir amb ciment artificial, i gràcies a l’enginy de Guastavino, la volta catalana, prenent com a base una empresa que esdevindrà importantíssima, la Guastavino Company de Nova York, conquereix els Estats Units, el Canadà i Mèxic. Hi ha voltes catalanes a 200 edificis de Manhattan, biblioteques, magatzems, estacions de metro i a la catedral de Saint-John, i és usada als edificis del govern de Nova Delhi.

La revolució urbana i comercial dels segles XII al XV, de fet ja iniciada en la revolució de l’Any Mil, fou en bona part resultat del treball industrial d’uns catalans, o d’uns immigrants procedents del nord d’Europa, com és el cas dels impressors alemanys. La seva empremta és perfectament visible en l’àrea catalana, però, també, en molts punts del món. Les construccions amb voltes en són el millor exemple, però la sintonia amb el treball dels mestres d’obres vuitcentistes i el model d’Eixample Cerdà es pot detectar en certs barris d’algunes grans ciutats: des de l’Havana fins a Buenos Aires.

La revolució elèctrica i del gas

El 1795 Francesc Salvà i Campillo construí a casa seva, al carrer de Petritxol, prop de la Rambla de Barcelona, un telègraf elèctric, i el presentà a l’Acadèmia de Ciències. L’electricitat (i el telègraf) encara van trigar unes dècades a difondre’s, però el primer pas s’havia fet.

Fonts d’energia

Les principals fonts d’energia utilitzades en les indústries catalanes han estat diverses: la força muscular (dels homes i les dones davant del teler, o de la premsa de cargol, la dels animals de tir, llaurant, per exemple); la força de l’aigua (als molins, a les fargues); la força del vent (que empeny les naus, el principal mitjà de transport, i els molins ‘de vent’, i, gràcies als ventalls, fa bullir l’olla); la llenya i el carbó (en tota mena de forns); les teies, les ceres, l’oli, el petroli (utilitzats en la il·luminació); i des del final del XIX, el petroli, que és refinat i té nous usos, passa a ser el combustible d’alguns motors, i, més tard, des dels anys cinquanta del segle XX, és matèria primera a partir de la qual s’obtenen una munió de productes (des de l’asfalt fins a la tinta dels bolígrafs, passant pel gas que es pot emmagatzemar en bombones, o tots els plàstics).

Al segle XIX, en molts pocs anys, aquestes ‘fonts’ d’energia tradicionals, que subministraven sobretot força mecànica (i també escalfor i llum) van experimentar un salt qualitatiu impressionant, car començaren a generar dues noves ‘formes’ d’energia: l’electricitat i el gas.

En principi, les fonts d’energia serien ‘naturals’ i les formes d’energia serien ‘artificials’. Però, la naturalesa genera ‘formes’, sovint molt sofisticades (que inspiren, per cert, a molts treballadors de les formes, com ara arquitectes, moblistes, vitrallers, serrallers, escultors o dibuixants del Modernisme).

D’altra banda, és ben cert que hi ha electricitat ‘natural’ (i, sortosament, parallamps ‘artificials’), i també es pot trobar i explotar un gas dit, precisament, ‘natural’. Algunes ‘fonts’, doncs, són també ‘formes’.

L’electricitat

El 1894 s’establí al Paral·lel de Barcelona una de les primeres centrals termoelèctriques de Catalunya. Desmantellada el 1987, és avui la seu a la ciutat de l’empresa Fecsa-Endesa, presidida per les Tres Xemeneies.

Fototeca - Pepe Encinas

La forma ‘electricitat’ ha permès que l’energia arribi instantàniament a tots els punts (fins i tot, amb les piles elèctriques, a tot arreu), a totes hores i a totes les èpoques de l’any. Alhora, el subministrament d’electricitat es pot adaptar perfectament a molts usos: des d’un molinet de cafè a una màquina de tren, passant per un forn elèctric. L’únic –i greu– problema és l’acumulació. És el que ha impedit que fins ara hi hagués cotxes elèctrics. Però, els diferents usos, especialment dels electrodomèstics, arriben a tots els camps. Fins al punt que va sorgir la idea de l’‘electrificació integral’. Així, el 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya, dirigida per Joan Comorera, proposà la confecció d’un Pla per a l’Electrificació integral de Catalunya.

Aquesta forma d’energia transformà els sistemes de treball tradicionals: els motors elèctrics, la llum artificial i l’aire condicionat (inicialment, amb ‘estufes elèctriques’) han permès, i permeten, treballar en temes i a hores impensables abans.

O, per exemple, tot el treball que es pot fer a partir de les cintes de les cadenes de les produccions massives en sèrie, començant pels automòbils Ford, al Poblenou de Barcelona (on l’espai ocupat per la fàbrica va rebre fiscalment el caràcter de zona franca), des del 1923. El taylorisme, el treball segmentat i estandarditzat ‘en cadena’, es basa, justament, en el moviment continu, regular, regulable, de les cintes mogudes per motors elèctrics (amb una electricitat que pot ser produïda per una màquina de vapor, com succeí, el 1904, en la modernista estació elevadora de la Societat General d’Aigües de Barcelona –avui, Agbar– a Cornellà de Llobregat).

La revolució elèctrica té l’inici al carrer de Petritxol el 1795, però la producció d’electricitat va començar el 1875, al Paral·lel de Barcelona, a partir de la combustió del carbó mineral. Ben aviat s’utilitzà també la força de l’aigua, i el 1911 es construí, a Cabdella, als Pirineus, la primera gran central hidroelèctrica. El treball català, durant la Primera Guerra Mundial, es basà en bona part en l’energia hidroelèctrica, car el carbó britànic tingué dificultats durant el conflicte per a arribar al port de Barcelona.

Més tard, la forma d’electricitat obtingué una altra font: l’urani. La primera central elèctrica que la utilitzà es construí el 1972 a Vandellòs. Probablement, hauria estat molt difícil o impossible sense la creació, l’any 1955, de la Càtedra d’Enginyeria Nuclear Ferran Tallada, a l’ETSEIB, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, i la construcció del reactor nuclear Argos, a la mateixa escola, a la Diagonal de Barcelona. L’Argos fou inaugurat el 1962, just deu anys abans de la posada en marxa de la Central Nuclear de Vandellòs. Aviat, però, el reactor nuclear de la Diagonal fou desmantellat, desafectat, i algunes de les seves peces van ser finalment dipositades al Museu de la Ciència situat a la falda de Collserola, a Barcelona.

El temps transcorregut des del 1972 i el treball de biòlegs, metges, físics i enginyers han fet visible la inseguretat generada per aquesta nova font d’electricitat, i els límits reals dels combustibles i les aigües generadors d’electricitat. En aquest context, els treballadors científics i tècnics catalans, d’acord amb els seus col·legues d’altres punts del món, han iniciat o han recuperat diverses provatures.

Així, s’ha descobert, o redescobert, que els vells molins de vent (ara: molins eòlics) podien generar electricitat, que algunes petites centrals elèctriques de riu es podrien tornar a posar en funcionament, que les plaques solars en terrasses i terrats podien escalfar aigua, o donar vida a un rètol, o a un rellotge; que els residus urbans podien ser eliminats i, alhora, generar electricitat; que el gas (natural o fabricat) també es podia convertir en electricitat. Paral·lelament, també s’ha descobert que no calien exclusivament grans fàbriques per a produir electricitat (amb els extraordinaris costos que el transport a llarga distància implica), sinó que les fàbriques petites (com els petits ordinadors, per cert) podien ser molt útils per a certs subministraments.

El gas

La forma ‘gas’ té també moltes aplicacions: en la il·luminació, com a foc, com a forn i com a estufa, i, més tard, com a combustible de motors (de bona part dels autobusos de Barcelona, per exemple). El gas, doncs, també modifica les formes del treball humà.

Així, la llum de gas permeté moure’s i treballar de nit. El primer fanal de gas fou el de la Llotja de Barcelona, construït pel químic Josep Roura el 1826, i que va servir, d’entrada, per a il·luminar les aules on estudiaven i treballaven els artistes i els científics del futur.

L’ús del gas natural s’ha generalitzat en l’àmbit domèstic i industrial, però també s’utilitzen gasos derivats del petroli, com el butà o el propà, que s’emmagatzemen en gasòmetres, com els de la fotografia, al port de Tarragona.

Fototeca - Carme Puértolas

A la segona meitat del segle XX, però, es descobrí que la forma d’energia ‘gas’ pot ser, també, una font ‘natural’ d’energia: una font d’energia com el vent, l’aigua o el petroli. En diem, curiosament, gas natural (el gas d’abans era artificial, era l’anomenat gas ciutat). Si el carbó era escàs a Catalunya, de gas natural no n’hi havia. Calgué que l’enginyer industrial Pere Duran i Farell l’anés a buscar al subsòl del Sàhara, i més tard, a Amèrica (per bé que Marià Rubió i Tudurí, un polític amb formació de jurista, amb germans tècnics –un enginyer, un farmacèutic i un arquitecte–, els anys cinquanta ja publicà un llibre on proposà un acostament entre Europa i el nord d’Àfrica, per la via de l’explotació del gas natural del subsòl del Sàhara).

El gas natural va començar a arribar al port de Barcelona l’any 1969, gràcies als coneixements i a la perícia del gran treballador que era Pere Duran i Farell. No hi arribava, però, en la forma de gas sinó com a líquid: era un gas sotmès a un procés de refredament i transformat en líquid, era gas liquat. Un cop als dipòsits del port calia regasificar-lo, i distribuir-lo a través d’una xarxa de canonades. Al començament, s’aplicava principalment en el treball domèstic i només en certes àrees del cinturó de Barcelona, però, aviat, el gas fou utilitzat com a font energètica en moltes indústries del Baix Llobregat i del Vallès.

La forma ‘gas’ i la forma ‘electricitat’ han estat rivals, han estat competència, i, a l’inici del segle XXI, han acabat establint aliances i, fins i tot, fusions: avui les grans empreses productores i distribuïdores es presenten com a empreses de gas i electricitat alhora.

Energies i treballs

La revolució de l’energia consisteix en la generalització de dues formes d’energia (l’electricitat i el gas) i, des del primer terç del segle XX, la difusió de l’ús d’una font limitada, la del petroli. La revolució de l’energia transformarà tots els treballs, car multiplicarà extraordinàriament la força física, o mecànica, dels treballadors i treballadores, i en molts casos, la precisió, l’habilitat, l’autocontrol de moltes de les tasques que realitzen; l’accessibilitat de tots els punts del territori (que podran, així, ser ‘treballats’ o ‘ordenats’); les possibilitats de treballar en més bones condicions, a totes hores, nit i dia, i a totes les èpoques de l’any (sempre, és clar, que es combinin els diversos sistemes i llocs d’obtenció, i que la xarxa de distribució funcioni); les possibilitats i la precisió de les comunicacions a llarga distància: el telègraf elèctric és molt millor que el telègraf visual, el telèfon és només elèctric, la radiodifusió és elèctrica, la televisió s’endolla a un circuit elèctric (i totes les emissions són elèctriques).

Els tractors, que es van començar a construir el 1950 a la fàbrica Ford Motor Ibèrica de Barcelona, són moguts per un derivat del petroli, i disposen, des del final del segle XX, de fars elèctrics per a treballar de nit, i de cabines climatitzades per a treballar a l’estiu. La revolució energètica ha canviat, doncs, totalment, la forma i l’hora de llaurar.

L’obtenció i la distribució d’aigua potable es basa en la força de la gravetat, en els molins i les bombes d’extracció d’aigua, i les estacions depuradores i potabilitzadores d’aigua, que utilitzen l’electricitat. El primer ascensor elèctric és del 1888. El transport urbà soterrat –els ferrocarrils metropolitans– van començar a electrificar-se el 1904. La primera estació radioelèctrica és de l’any 1924. El primer ordinador es fabricà el 1971, a Sabadell, i funcionà amb electricitat.

La revolució democràtica

És necessari distingir entre les revolucions liberals vuitcentistes (encapçalades per militars o grans figures polítiques, i protagonitzades pel ‘poble menut’, per la ‘gent del carrer’, en un moment en què la població és formada bàsicament per obrers i camperols), i la revolució democràtica del segle XX, amb fortes participacions (electorals i no electorals) d’homes, dones i joves de tots els sectors socials.

Les revolucions liberals

Els catalans inicien, o participen, en les revolucions liberals que, des del 1810, tenen com a epicentre grans ciutats o llocs petits, a Europa i a Amèrica: Barcelona, París, Buenos Aires, Cadis, Montevideo, l’Havana, Nova Orleans. La primera fou la ‘revolució de Maig’ argentina. La participació catalana en aquestes revolucions fou molt variada, car els que hi participen tenen oficis i fortunes molt diversos. Però, sovint, aquesta participació serà altament qualificada, ja que alguns catalans arribaren als cims de la política.

Com a signe de la participació en aquestes revolucions, hi hagué 10 estats (8 d’Amèrica i 2 d’Europa) que, en algun moment, entre el 1810 i el 1873, van tenir un president (o un cap de govern) català de naixença, o fill de catalans. Els 8 estats d’Amèrica Llatina són: 4 d’Amèrica del Sud (Argentina, Uruguai, Xile i Equador) i 4 del Carib (Cuba, República Dominicana, Costa Rica i Hondures). Els dos estats d’Europa són Espanya i França.

La revolució del 1931

La revolució democràtica del 1931 començà amb Francesc Macià proclamant la República Espanyola i l’Estat Català des del balcó de la Generalitat de Catalunya a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, després d’unes eleccions municipals en les quals encara no havien pogut participar ni les dones, ni els joves.

Una revolució democràtica, però, necessita partits polítics en competència, sindicats, unions, ateneus, és a dir, polítics, sindicalistes, i gent de molts altres oficis. Si la brutal interrupció del 1939 deguda a la fi del conflicte bèl·lic no va ser un punt final fou, entre altres coses, perquè hi va haver, dins i fora de Catalunya, “treballadors de la revolució democràtica”. I escoles sovint informals i de vegades, invisibles, on es formarien nous treballadors del mateix estil.

L’inici de la guerra civil de 1936-39 va provocar la resposta revolucionària del proletariat, per a organitzar la producció i la resistència. Els sindicats en foren uns dels protagonistes, com mostra aquest cartell de l’època.

Fototeca

Durant el període 1931-39, la revolució democràtica, a més dels votants (que des del 1933 es pogueren duplicar, ja que en aquell moment començà el vot femení que l’any abans, quan encara no era legalment possible, ja havia signat, massivament, per l’Estatut) i dels militants de partits polítics i sindicats, té el suport d’uns grups específics de treballadors. Aquests grups de treballadors específics de la revolució democràtica són els constituïts, sobretot, pels mestres i pels professors de les escoles, el col·lectiu de periodistes, el col·lectiu dels dibuixants, els metges, infermeres i farmacèutics, els cooperativistes (els mutualistes, els empleats de les caixes d’estalvis, els patronats, els ateneus), els excursionistes i, en general, els amateurs, i els que fan recerca, en qualsevol camp, i els funcionaris, els treballadors de les diverses administracions públiques que treballen bé, amb eficàcia.

L’any 1939

A partir del 1939, molts dels “treballadors de la revolució democràtica del 1931” hagueren d’exiliar-se: hagueren d’emigrar i anar a fer la seva feina lluny del seu país. Simbòlicament, el Molt Honorable Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya elegit després de l’afusellament del president Companys, viurà a França gràcies al seu treball en l’empresa familiar de fabricació de taps de suro.

Els qui es quedaren, els qui seguiren els camins de l’exili interior, tingueren grans problemes per a fer la seva feina. De fet, en molts casos, la feina de mestres, periodistes, fotògrafs, etc., no pogué sortir de l’àmbit domèstic, o d’un petit cercle unit pels llaços de l’amistat. Així i tot, treballaren. Sovint, a la taula del menjador de casa seva.

D’altra banda, les ràdios, la premsa i les edicions de l’exili arribaren a l’interior de Catalunya amb moltes dificultats. Alhora, tota l’acció política soterrada, i tota la premsa clandestina generada a l’interior del país entre el 1939 i el 1960 és un resultat de l’existència d’aquests grups de treballadors de la revolució democràtica, i d’un darrer grup: el dels polítics, que malden per sobreviure exercint, és clar, altres feines.

La formació

Durant la dècada dels anys cinquanta, però, es crearen algunes escoles tècniques –i una facultat universitària– per a la formació de professionals del que més tard s’anomenà mediació social.

Aquestes noves institucions foren, entre d’altres: l’ICESB (1951), Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, dependent del bisbat de Barcelona; el CICF (1952), Centre d’Influència Catòlica Femenina, amb, inicialment, estudis de secretariat, periodisme, jardineria, disseny; l’IME (1954), Institut Municipal d’Educació, de l’Ajuntament de Barcelona; la represa de la facultat de Ciències Econòmiques (1954) creada per la Universitat de Barcelona el 1933 però suprimida el 1939; ESADE (1958), Escola Superior d’Administració d’Empreses, i l’EMI (1959), Escuela de Mandos Intermedios, vinculades a la Companyia de Jesús.

Caldria afegir-hi des dels grups –de tot tipus– d’autoformació, fins als grups aixoplugats en institucions diverses. Des dels instituts de cultura d’estats estrangers, fins a algun laboratori farmacèutic, passant per la formació que podia adquirir-se treballant en una editorial gran, com Salvat, on s’havia refugiat el Dr. Jordi Rubió i Balaguer, o petita, com la de Joaquim Horta, o a una empresa de publicitat com Zen, amb Alexandre Cirici. També, alguns gremis (els col·legis professionals organitzaren, els anys setanta, el polièdric Congrés de Cultura Catalana), i, és clar, les cooperatives escolars del moviment de renovació pedagògica.

Els anys seixanta i setanta del segle xx

A partir dels anys seixanta, la futura represa de la revolució democràtica del 1931 compta amb les perllongacions dels tipus de treballadors descrits més amunt. Caldrà afegir-n’hi d’altres: els sindicalistes i els ‘patronalistes’ professionals, fins i tot, en la clandestinitat, quan tenen aixopluc dels sindicats oficials d’un estat no democràtic, però amb edificis amb telèfons; els treballadors socials i els assistents socials, lligats, inicialment, a certs sectors eclesials; alguns sectors del baix clergat: capellans de parròquies de barri, i frares d’alguns convents; i diversos gremis que depenen, en part, de la demanda pública, que només pot créixer si creix el sector públic democràtic (com, per exemple, els gremis dels arquitectes, els aparelladors, o els botànics, que hauran de projectar escoles, mercats, o parcs).

Morir d’èxit

El conjunt de la població catalana, en general, i els treballadors de la revolució democràtica específicament, han tingut, i tenen, un èxit considerable (que se suma als èxits de les revolucions anteriors: la revolució de la cuina, la revolució urbana i la revolució elèctrica). Aquest èxit, semblant al d’altres contrades d’Europa, ha generat grans expectatives, i també grans interrogants, que han augmentat més encara després de l’èxit dels Jocs Olímpics del 1992.

Aquestes expectatives es tradueixen en fenòmens diversos i contradictoris. D’una banda, es qüestionen els èxits històrics dels treballadors (és a dir: la revolució democràtica), com sempre s’ha fet (i com va descobrir l’economista clàssic britànic David Ricardo el 1817). És a dir, amb la introducció de maquinària (ara s’anomenen Noves Tecnologies, i NIC, Noves tecnologies de la Informació i la Comunicació) i amb l’augment de l’oferta de treball. Les NT (i les NIC) permeten estirar en totes direccions els processos de treball: es tendeix a poder treballar a totes hores, tots els dies, a tot arreu, i en feines cada cop més complexes. Hi ha “la fi del treball rutinari”, però es disparen les exigències, les extensions, les dificultats d’altres tipus de treballs. La primera resposta dels responsables (públics i privats) de l’acumulació dels beneficis en forma de capitals ha estat: “ara, gràcies a les NT, treballareu més –i millor– que mai”.

Hi ha, però, des del 1817, una segona resposta conceptualitzada: només si augmenta l’oferta de treball serà possible controlar els (inevitables) augments salarials. El creixement de l’oferta de treball en la societat catalana és sempre exogen. El model català de reproducció definit per Anna Cabré ja comença a funcionar al segon terç del segle XIX, quan Jaume Balmes recomana als pares que només tinguin els fills que puguin alimentar. El 1900, s’hi afegeixen, amb la idea de la ‘vaga dels ventres’, alguns sectors de l’obrerisme.

Mentre molts catalans, des de la dècada dels anys 1820-30, emigren, en algunes poblacions fins i tot massivament, a Amèrica, molts no catalans marxen dels seus països i vénen a treballar a Catalunya. Des del 1990 s’ha diversificat molt la procedència d’aquestes immigracions. La immigració africana (marroquina i subsahariana) dels anys vuitanta s’ha ampliat: d’un banda hi ha la procedent dels dos costats de l’oceà Pacífic (d’Equador, Colòmbia, Perú, i de la Xina i les Filipines). D’altra banda, hi ha immigracions de l’Europa oriental, del Pròxim Orient, del Pakistan i l’Índia, i del Carib i l’Argentina.

Els immigrants vénen perquè saben que la revolució democràtica històrica (l’escola, la sanitat, l’urbanisme, la informació) funciona. Els responsables de l’acumulació de capital hi veuen la possibilitat d’augmentar els beneficis (encara que una part dels immigrants siguin empresaris). El gran repte de la societat catalana és com fer, o refer, la revolució democràtica en un món molt més internacionalitzat que el del 1492, i molt més globalitzat que el del 1931.