Les fargues

La siderúrgia mitològica

Obtenir ferro a partir de minerals és una pràctica física i química que ha estat objecte de multitud d’interpretacions. L’historiador de les religions Mircea Eliade l’associa als alquimistes en el títol d’una obra seva ben coneguda, Forgerons et alchimistes, del 1956. Les narracions mitològiques que expliquen la naturalesa del metall i l’art d’aconseguir-ne i treballar-lo fan viatjar sovint fins a remotes cosmogonies, i ha estat així des que se n’han tingut notícies històriques en les antigues literatures egípcia, índia, grega o romana. També en la mitologia catalana apareixen uns gnoms o follets diminuts anomenats menairons o martinets, que treballen el ferro en el món de sota terra. Els artífexs o tècnics que en fabriquen no han estat només subjectes a una especialització esotèrica de vegades governada directament per les divinitats, sinó que s’han trobat vinculats a importants regles i tabús propis d’unes societats que han admirat el resultat de la seva feina tant com han recelat de la seva capacitat de transmutar la natura de les coses.

Sovint, els procediments metal·lúrgics acostumen a ser espectaculars. L’acció del foc sobre els metalls aconsegueix coloracions molt vistoses. A la fotografia, fosa d’alumini.

Fototeca

Si es pren en consideració només la materialitat del procés, no costa gens adonar-se de la màgia dels components: el treball sempre arriscat amb el foc, que cal domesticar i sotmetre a un rigorós control en un forn, excavat o construït expressament; la inducció i la canalització de l’aire esmunyedís, sense el qual no pot viure la flama transformadora; la conversió d’unes pedres en un objecte de textura, color, pes i qualitats ben diferents; l’acció d’eines i aparells especialitzats d’aparença animada; els canvis fisiològics que afecten el mateix fabricant al llarg del procés, sotmès al moviment, al fum, a l’escalfor… Tot això en un marc d’actuació sovint ritualitzat, amb un escenari i un moment singularment escollits i una pauta només coneguda pels iniciats.

La virtut màgica es transfereix naturalment als productes: espases que tenen un nom propi abrandat, com la Tisó o la Clareta, o una pertinença nobiliària o simbòlica no menys contundent, com la de Sant Martí o la de Vilardell; la imatge també simbòlica de l’arada que llaura la terra o delimita els murs de la ciutat i la de la dalla, que en recull els fruits; en temps de guerra, la conversió de les eines en armes, com va cantar Virgili: “et curvae rigidum falces conflantur in ensem” (Georgicon I, 508), o el profètic Joel: “De les vostres falçs, forgeu-ne espases, i de les vostres aixades, llances” (Jl 3,10); i viceversa en temps de pau, com replica Miquees: “Convertiran les seves espases en relles i les seves llances en falçons” (Mi 4,3). En fi, existeixen nombroses creences sobre la bondat del ferro per a protegir o foragitar mals esperits al costat de prohibicions rituals d’usar-lo en segons quines operacions o construccions.

El ferro ha estat objecte de molts discursos en les societats antigues o de tecnologia preindustrial. I encara es poden trobar rastres de mitologia en les societats industrialitzades: per a indexar el grau de progrés i de tecnologia de les nacions s’ha recorregut al consum de ferro i d’acer. És en aquest context de la industrialització a gran escala que va sorgir la reflexió sobre el procediment d’obtenció directa del ferro anomenat ‘farga catalana’ o ‘procediment català’.

Les fargues anteriors a la farga catalana

A Catalunya hi ha rastres arqueològics que testimonien el consum de ferro metàl·lic en diferents jaciments que comprenen des dels poblats grecs i ibèrics fins als establiments medievals. En molts d’aquests casos no és possible determinar-ne amb exactitud la procedència. Sovint es tracta d’escasses peces mobles (agulles, claus, llums, fragments d’armament, etc.) que, pel seu estat de conservació, no poden ser analitzades amb procediments metal·logràfics. És difícil fixar-ne la cronologia, l’origen geogràfic o la tecnologia amb què es van forjar. D’altra banda, però, la presència de forns i fornals entre les restes d’alguns poblats ibèrics permet de constatar tant l’obtenció autòctona del ferro en petites quantitats com la transformació, la creació i la reparació de peces d’utillatge metàl·lic. És el cas dels Vilars, Montbarbat, les Guàrdies, etc.

De la producció medieval (segles XI-XIV), en resten abundants dipòsits d’escòries que, juntament amb evidències toponímiques i documentals, poden facilitar la localització de l’emplaçament de les fargues –o, en llatí, fabricas–. És el cas de la Fabregada, a la serra del Montsec, que ha permès de conèixer l’estructura i algunes característiques d’aquella instal·lació siderúrgica. Fins avui, s’han identificat a Catalunya una setantena d’equipaments que podrien assemblar-s’hi. La toponímia testimonia l’existència de nombroses fargues: la Menera, els Meners, Fornal, Fornàs, Vallferrera, Riuferrer, Ferrera, la Fàbrega, Casafabre, Ferreries, etc.

En l’època medieval hi ha altres fargues importants: les de destret o districte. Eren ferreries establertes per un senyor on eren obligats d’acudir els vassalls del terme per a reparar les eines agrícoles, especialment llossar-les, és a dir per a renovar-les i agusar-les novament. Aquesta obligació consuetudinària va acabar essent un mal ús, perquè els pagesos es van trobar obligats a pagar el cànon (llòçol o llòçal) encara que no hi hagués cap servei de ferreria. La sentència arbitral de Guadalupe va abolir explícitament aquest abús l’any 1486.

La farga en el seu espai físic

Mapa de distribució de les fargues als Pirineus catalans als ss. XVII-XIX, segons l’estudi fet per C. Mas Arrondo, El món històric de la farga catalana.

NUH Project

Les fargues que resulten més conegudes són els establiments metal·lúrgics del segle XVI en endavant, dels quals es conserven no tan sols vestigis i possibles localitzacions, sinó documentació detallada de com se’n feia l’explotació. Les peculiaritats d’aquests establiments, del sistema de treball que s’hi realitzava i dels productes que en resultaven han acabat donant lloc a diverses denominacions especialitzades: el mètode català, the catalan process, fragua o forja a la catalana, forge à la catalane, feu catalan i fer catalan… Però les fargues catalanes, fossin de ferro o d’aram, no van ser només uns obradors en què s’obtenia metall, sinó unes unitats comercials que alteraven poderosament els entorns on s’assentaven.

Veïnat i antiga farga del municipi de Queralbs, a la dreta del Freser. La farga fou establerta al s. XVI i va tenir activitat fins al s. XVIII. La industrialització va reconvertir-la en una foneria de la Companyia de Mines de Queralbs fins al principi del s. XX. Els edificis actuals són una residència i una casa de colònies.

Fototeca

En l’origen, la majoria d’aquestes fargues apareixen als vessants dels Pirineus, per raó dels factors que en condicionen la localització: la presència de mineral, la necessitat d’obtenir carbó i l’accés al cabal d’aigua d’un riu. Els minerals que es reduïen en les fargues d’aquesta àrea eren, bàsicament, la limonita o hematites bruna (òxid fèrric hidratat) i l’oligist o hematites roja (òxid fèrric), que es trobaven en afloraments de la Vall d’Aran, la Vallferrera, Andorra, la Vall de Ribes, l’Empordà i els antics comtats del Rosselló i la Cerdanya (en especial, el Conflent). Les mineralitzacions d’aquesta zona, encara que no fossin gaire abundants, pagaven la pena d’explotar per raó del seu baix contingut en fòsfor i la presència de manganès, propietats que ajudaven a obtenir un metall fort i mal·leable. És a dir, poca quantitat però de gran qualitat.

La popular Cançó de Mestre Jan, de Francesc P. Briz, fa referència a les fargues pirinenques:

“Mestre Jan és de la farga,
de la farga de Sant Joan.
Camprodon lo té a l’esquerra
I Ripoll lo té al davant.
Martinet, aixafa el ferro,
Que llatí roda el volant.
[…]
Sense fargues no hi hauria
cap enginy de guerra o pau,
que del món i ses entranyes
sols lo ferro en té la clau.
Martinet, pica i repica,
que a l’enclusa bé li plau…”

El jaciment del mineral era antigament anomenat mena o mener, un mot anterior a mina, segons Joan Coromines manllevat del francès, i ambdós derivats del cèltic mein. Tan usual ha arribat a ser en català el terme mena que s’empra, per extensió, com a sinònim d’índole, espècie, classe, qualitat, de manera que es diu, per exemple: una mena de bolets, venir-ne de mena…

Els encarregats de descobrir i fer rendir aquests afloraments eren els menerons o menairons, nom que, com ja s’ha comentat, s’empra també per a fer referència a uns éssers mítics. La feina dels menerons consistia a extreure la mena o mineral i a posar-lo “a boca de mener” a punt per a traslladar-lo a la farga amb haveries (matxos o mules). Els menerons, d’acord amb els arrendataris de la farga, pactaven amb els propietaris del terreny les condicions d’extracció, i són paleses les cauteles a propòsit del perill d’exhauriment en algunes zones del territori. Per exemple, l’any 1635, la vídua Santmiquel, de Ribes de Freser, exigia limitar a dotze pams l’obertura del seu mener per por d’acabar-lo.

Els components d’una farga catalana

La farga pròpiament dita acostumava a ser una edificació –o més d’una– aixecada a prop d’un riu. Aigües amunt, una resclosa rudimentària (feta de sorra o posts de fusta) desviava el cabal al llarg d’un canal o rec cap a l’edifici, annexat al qual podia haver-hi un dipòsit o bassa, de manera molt semblant a com ho feien altres establiments que aprofitaven l’aigua com a força motriu (és a dir, els molins o les molines); de vegades el sol canal, sense bassa, proveïa l’aigua necessària. Un recipient de fusta anomenat segons les zones botàs o peixera contenia el líquid destinat a fer moure les rodes: la del mall i la de les manxes, si n’hi havia; un de més petit, el botasset o paixeró, característic de la farga catalana, proveïa d’aigua les trompes o arbres del forn.

Aquestes trompes formen part del mecanisme hidroeòlic que permet insuflar aire al fons del forn. Com ja s’ha assenyalat, són característiques del procediment català, però no pas exclusives ni potser originals: també es troben utilitzades en els forns italians de Brescia o de Bèrgam, i en general distribuïdes en tot un arc que s’estén des de la Llombardia per la Ligúria fins a la zona del nord dels Pirineus. L’aigua acumulada en el botasset o paixeró es deixava caure al llarg d’un parell de canalitzacions que s’estrenyien en un punt del recorregut. Per sota d’aquest estrenyiment, unes obertures anomenades espiralls permetien l’entrada d’aire per tal d’equilibrar la pressió de l’interior (és el que es va anomenar més tard efecte Venturi). Ras i curt: l’aigua en la seva caiguda xuclava l’aire de l’exterior de manera controlada. Aigua i aire acabaven el seu recorregut conjunt en l’anomenada caixa dels vents, un compartiment hermètic que només permetia la sortida de l’aire per una canalització superior (portavents, burro o home) cap al forn; l’aigua s’evacuava en un nivell més baix mitjançant forats (traucs) o una mena de sifó. Aquest enginy, que ja es troba aplicat en les fargues catalanes al principi del segle XVII, produïa un corrent d’aire humit constant que estalviava la presència de manxes i contribuïa positivament als efectes de la reducció del mineral en el forn.

Il·lustració que reprodueix l’interior de la farga de la Fabregada, establiment siderúrgic medieval dels segles XI-XIII a Sant Esteve de la Sarga.

Fototeca - Gustavo Conte-Pomi, amb la col·laboració de Claudio Manzoni

A l’interior de l’edifici, amb una distribució que varia segons els constructors, s’hi trobaven els altres elements estructurals bàsics: el forn i el mall. El forn era un receptacle de ferro i pedra foguera, generalment en forma de tronc de piràmide invertida, tancat pels quatre costats. Dos d’aquests, formant cantonada, s’adossaven a parets mestres o mitgeres de l’edifici, amb un gruix que superava el mig metre; les parets s’aixecaven un parell de metres per sobre de la vora del forn i servien de suport a la coberta, amb el seu sistema d’evacuació de fums. Els altres dos costats eren practicables. Un d’aquests, de mig metre d’alçada, tenia en la seva part baixa una obertura, anomenada lleteirol, per on es purgaven les escòries durant el procés de reducció. Per a contenir aquestes escòries o el cagaferro, el terra exterior immediat acostumava a ser excavat formant una rasa; una planxa volant en angle des de la boca, d’uns 40 cm, impedia als treballadors acostar-se massa a aquesta paret. L’altra cara practicable, el contravent, era accessible a peu pla per una superfície inclinada que salvava gradualment el mig metre de desnivell entre el terra de l’edifici i la vora del forn.

El fons acostumava a ser una pedra lleugerament buidada, de superfície còncava, que ocupava un espai tetragonal de 50 a 60 cm de costat. La tovera, que conduïa l’aire procedent de la caixa dels vents que ja s’ha descrit fins al fons del forn, s’obria pas a través d’una de les parets, per sobre d’unes barres de ferro que recobrien la part inferior (les porgues). L’obertura era a uns 25-30 cm del fons, i a uns 30-35 de la paret del lleteirol. El grau d’inclinació en què incidia la tovera respecte al fons era un dels secrets professionals dels fargaires.

L’altre element imprescindible en la farga era el mall. Es tracta d’un gros martell de ferro (només el bloc metàl·lic del cap pesa entre 400 i 600 quilos) que s’accionava com una palanca de primer grau mitjançant la força motriu de l’aigua. Tot el mecanisme combina diferents elements mòbils i descansa en uns suports fixos (anomenats dorments), que podien ser de fusta o fins i tot de pedra, com en el cas de la farga de Rossell, a Andorra, on es manté el nom de soqueria per a fer-hi referència.

L’aigua, en baixar o saltar del botàs o peixera, a l’exterior de la sala de treball, feia moure la roda del mall. La roda girava sòlidament amb el seu eix, anomenat cadaibre o calaibre, que es perllongava a través de la paret fins a l’interior de la farga. Unes palmes o lleves, que en nombre de 4 fins a 8 sobresortien en un punt determinat de l’arbre (bóta), successivament la cua del mànec (‘taco’) del grandiós martell, a l’extrem oposat del mall. Aquest mànec descomunal –un tronc d’om, de faig o de bedoll, sovint reforçat per cèrcols de ferro– podia bascular gràcies a un punt de suport, ja fos el clavell (clau enorme que travessava el tronc d’una banda a l’altra i sobresortia de manera que els pius encaixaven en el suport o ‘reineta’) o bé mitjançant una boga, una mena d’abraçadora amb dos sortints o ‘mamellots’ que feia la mateixa funció. La cua del martinet s’abaixava per la pressió de la palma en el seu recorregut (potència) i el cap del mall (resistència) queia quan la palma es retirava i cessava la pressió. El recorregut fins a l’impacte solia ser d’entre 20 a 40 centímetres, i la freqüència del martelleig depenia de la velocitat amb què girava el cadaibre i la quantitat de palmes que tenia la bóta.

L’enclusa del mall quedava en gran part soterrada en l’edifici. La base acostumava a ser una pedra de grans dimensions o una mola d’obra equivalent; els fargaires deien que havia de fer tres vegades el pes del mall. Damunt la pedra, en un encaix, es col·locava la dema i a sobre el demet o acerí, peça molt resistent que rebia l’impacte de la boca del mall.

El mall de farga servia bàsicament per a compactar el masser que sortia en estat pastós del forn; soldava els nòduls de ferro i n’expulsava l’escòria i els possibles rastres de carbó. També proporcionava les formes bàsiques en què es comercialitzava el metall. A partir del segle XVIII algunes fargues incorporaren un segon martinet, més petit, destinat a afaiçonar els productes amb vista a la comercialització. Es distingeix així entre el ferro “eixint de farga” i el “batut pel martinet”, aquest darrer una mica més car. Els productes que s’hi obraven eren el barrot, barres de secció quadrada d’uns tres dits de gruix; el cairat, d’un dit de gruix; la vergalina, les barres més primes, destinades a la fabricació de claus, i la llauna, de tres dits d’ample per un de gruix.

De tota manera, els martinets d’estirar ferro o aram, també més petits que els de farga, de vegades no es trobaven a la farga mateix, sinó a prop dels establiments de transformació situats en nuclis més urbans (clavetaires, armers, etc.).

Aquest tipus general d’instal·lació, proveïda del forn baix, trompes i mall, és el que es va difondre també pel nou món: al Brasil al segle XVI i a l’Amèrica del Nord al segle XVII es troben indicis d’establiments de forns catalans, que van subsistir en alguns llocs fins al final del segle XIX.

El treball a dins la farga

L’altra gran necessitat de la farga, a part el mineral i l’aigua, era el combustible per a produir la reducció del mineral a dins del forn. Aquest va ser, fins al segle XVIII, el carbó vegetal. Els arrendataris o propietaris de les fargues contractaven boscos per a carbonar amb els respectius propietaris. Una vegada definida l’extensió i el volum d’arbres que es volien talar –generalment, pins i faigs–, els carboners procedien a marcar-los i tallar-los i a construir les piles on s’obtenia el carbó vegetal. Els traginers, ja fossin contractats per la farga o pels carboners, s’encarregaven de traslladar aquest carbó des de la plaça carbonera fins a la farga, on s’emmagatzemava en una estança que s’hi destinava especialment.

Ganivet, del s. XII o del XIII, trobat en una antiga farga, a Sant Esteve de la Sarga.

Fototeca - Marta Sancho

En la farga, el picamena s’encarregava de preparar el mineral que arribava dels meners per a emprar-lo en el forn. D’una banda, si es tractava d’oligist, es deixava a la intempèrie perquè s’hidratés. D’altra banda, calia recoure’l –si no ho havien fet els menerons– i fragmentar-lo en trossos menuts per a posar-lo al forn amb la màxima eficàcia. Per aconseguir això, que volia dir reduir-ne una part fins a convertir-la gairebé en pols (la ‘grillada’), el picamena feia servir una maça o el mateix mall, i després garbellava les mides dels trossos amb un sedàs.

Una vegada proveïts de carbó i de mineral, el foguer i el picamena procedien a carregar el forn. Separaven amb una planxa la part pròxima a la tovera de la del contravent. En aquella, sobre una base de carbó, s’apilaven capes alternes de mineral menut i de carbó, mentre que en aquesta es col·locava mineral més gros. Quan el forn era ben encès, es treia la planxa i començava el procés de reducció. Al cap de sis hores de treball, al llarg de les quals l’escolà havia d’afegir carbó i mena, purgar les escòries i sobretot vetllar per la correcta formació del ferro en estat pastós (el masser), el procés químic estava acabat. Entre els segles XVII i XIX es van introduir fórmules de millora –per exemple, per a controlar més exactament l’obtenció de ferro acerat o acer–. Però d’altres intents, com ara el d’aprofitar carbó mineral, no van tenir el mateix èxit.

El rendiment en ferro d’una farga catalana com les de la Vall de Ribes venia a ser del 30% respecte al mineral: si un forn es carregava amb 200 kg de mena, s’obtenien entre 50 i 70 kg de metall en barra i s’havien consumit entre 200 i 300 kg de carbó. Les càrregues màximes que es coneixen són de més de 450 kg de mineral, amb un rendiment d’uns 150 kg de ferro en barra. Aquestes quantitats, però, s’han d’acceptar amb reserva, perquè depenia de la llei del mineral que es volia reduir i de la qualitat del carbó.

Una vegada obtingut el masser, generalment es migpartia amb una destral. Cadascuna de les parts obtingudes (massoques) es podia subdividir (massoquetes) i calia portar-les sota el mall per a compactar-les i donar-los la forma allargada.

La farga, múltiples intervencions

Per al funcionament d’una farga calia la confluència de múltiples interessos. D’una banda, els del propietari de l’establiment (un noble, un negociant o algú de professió liberal que disposés de prou capital), que el feia rendir llogant-lo o venent-lo temporalment a un arrendatari. Aquest podia ser una sola persona –física o jurídica–, que l’arrendava en la seva integritat; o bé podia ser-ho a mitges o en altres subdivisions amb més d’una persona. El propietari solia fer-se càrrec també del proveïment de mena i de carbó i dels drets de l’aigua; si aquest no era el cas, se n’ocupava l’arrendatari. Dels nombrosos pactes d’arrendament subscrits davant notari al llarg dels segles XVII i XVIII s’infereix que la responsabilitat del mobiliari (eines, forn i fins i tot el mall) requeia en el fargaire, mentre que els elements estructurals (edifici, resclosa, canal…) depenien en tot cas del propietari.

El personal que treballava físicament en la farga –els fargaires– podien actuar directament com a arrendataris, però gairebé sempre eren contractats per un arrendatari de l’establiment. A partir del segle XVIII es troben unes denominacions especialitzades entre els fargaires: el foguer –encarregat de construir i adobar el forn–, responsable de la producció; el picamena –encarregat de vetllar pel mineral–; l’escolà i el seu ajudant –encarregats del procés de reducció– i el maller –encarregat del mall i, en general, responsable de totes les eines de ferro de la instal·lació–. Si la farga comptava amb un martinet d’estirar, hi havia a més un estiraire i un escalfaire. A partir del segle XVIII, quan les exigències de producció van obligar a treballar contínuament, hi havia dos torns de quatre persones cadascun (incloent-hi els vailets o ajudants dels dos escolans), i sovint un administrador o representant de l’arrendatari que vetllava pels seus interessos.

Aquests grups de treballadors podien ser colles contractades temporalment (com es veu en el cas dels procedents de l’Arieja o de Foix que treballaven a l’Agde) amb lligams de solidaritat fonamentats en relacions de parentiu o, si més no, d’estret veïnatge geogràfic i que retornaven al seu lloc d’origen acabada la campanya; o, en el cas català, famílies també de procedència nord-pirinenca que s’instal·laven en l’habitatge de la farga amb la intenció de quedar-s’hi per lapses més llargs –tres o quatre anys– o definitivament. Un comportament tan tancat protegia la transmissió dels coneixements tècnics exclusivament entre els membres del grup. Uns coneixements que s’adquirien per la pràctica en el si del mateix grup. Segurament per això l’il·lustrat De Gensanne es queixava l’any 1777 en la seva Histoire Naturelle du Languedoc de l’actitud dels fargaires:

“Són autèntics autòmats que de cap manera no se sabrien separar del seu camí; si se’ls vol fer notar que podrien treballar d’una manera diferent, us tanquen la boca amb aquesta sola resposta: ‘din nostron pays fasen com‘açò’, és a dir, que a casa nostra ho fem així.”

Gràcies als contractes i als inventaris escrits, sovint supervisats per mestres de fargues –com un mestre de cases, especialitzat–, es té notícia dels problemes que podien incidir en l’explotació i en la producció. En aquests territoris de frontera, les guerres van ser una causa humana que va aturar les fargues i fins i tot en va destruir alguna, des del segle XVII fins al XIX. Quant a causes naturals, la sequera i els aiguats són igualment responsables de pauses forçoses. El foc havia obligat a tancar-ne alguna temporalment. I d’altra banda, les avaries en el mall, en els canals o en el forn també podien aturar-ne el normal funcionament. En darrer lloc, les malalties –algunes específiques dels fargaires, com la poumonada, una variant de pulmonia– i els conflictes laborals també podien interrompre el treball.

Les indústries relacionades

Per raó de la peculiar localització de les fargues –generalment en llocs molt poc habitats–, el sol establiment representava una dinamització econòmica important de tota l’àrea propera a l’assentament. Quan, al segle XVII, calgué demanar permís al Batlle General de Catalunya per a instal·lar noves fargues, els sol·licitants acostumaven a fer valer aquest factor de desenvolupament. Així, l’any 1683, Josep Golard, apotecari de Girona, presenta en la seva instància per edificar una farga en el terme de Vilanna els arguments següents:

“En consideració del comerç que se espera [que] atraurà la dita farga, serà molt útil a la cosa pública, sens fer danys a la universitat de dit lloc de Vilanna, que en la circumval·lació de dita farga hi hagi assistència d’hostal, taverna, fleca, carnisseria, gabella a on es puguin recollir los comerciants, i amb llurs diners uns i altres trobin els aliments necessaris per a ells, per a llurs cavalcadures i carruatges.”

En efecte, l’activitat de la farga reclamava, com s’ha vist, l’assistència no tan sols dels fargaires –i de la seva família, ocasionalment–, sinó dels bosquerols, carboners, menerons i traginers. Una sola farga del final del segle XVIII podia ocupar unes vuitanta persones. Atesa la seva condició d’establiment allunyat de nuclis urbans, el proveïment de queviures i begudes quedava a discrecionalitat de l’arrendatari, que els revenia entre els seus dependents. Això suposava en la pràctica un risc de frau als cànons i impostos de gabella, més fàcils de controlar en viles i ciutats. Al llarg del segle XIX, aquest aïllament va fer possible que les fargues fossin centres de contraban.

La clientela dels productes de la farga corresponia, bàsicament, als oficis que transformaven el ferro en eines i utillatge divers (ferrers, armers, claveters o clavetaires, serrallers, etc.). El transport cap als centres de transformació podia ser responsabilitat de l’arrendatari de la farga o del client. La farga acostumava a disposar de bèsties de càrrega, que resultaven imprescindibles tant per al proveïment de primeres matèries (mena, carbó) o de productes comercials (vitualles) com per a l’exportació del seu propi producte. En les fargues situades a la zona del Pallars, l’exportació per riu cap a la plana aprofitant els rais va ser també bastant regular.

Entre els oficis singulars més rellevants es poden assenyalar els armers d’armes blanques (daguers i espasers) i de foc (pedrenyalers). Aquests darrers, en determinats centres de producció (Ripoll, Manresa, Barcelona), al llarg dels segles XVI i XVII, arriben a especialitzar-se en canoners, panyetaires i encepadors, segons la part de l’arma de què s’encarreguen. A mitjan segle XVIII apunta una crisi d’aquesta producció, per causes complexes; la desaparició d’aquesta indústria a Catalunya, que culmina al principi del segle XIX, es justifica en una localització massa a prop de la frontera, en una urgència excessiva de les comandes de l’exèrcit o en l’aparició de competència en altres indrets peninsulars; però també en l’exhauriment de la mena de ferro autòctona, l’entrada de ferros i acers forans o la progressiva implantació del carbó mineral en la siderúrgia. És il·lustratiu el cas de les mines d’Ogassa el 1787: els miners que hi treballaven s’havien reconvertit procedents de mines de ferro!

Els clavetaires o claveters eren un altre col·lectiu important que es va proveir del ferro de farga fins als darrers moments. Encara que podríem trobar producció manual de claus en diverses zones de Catalunya, els centres principals, al segle XVIII i XIX, van ser Solsona, Igualada i Ripoll. Dels habitants d’aquesta darrera població, important centre de la siderúrgia preindustrial, en fa esment la cançó popular:

“Adéu, vila de Ripoll, entremig de dues aigües!
La meitat són traginers, l’altra meitat clavetaires.”

En aquests oficis, caldria afegir-hi tota mena de ferrers, forjadors i serrallers, denominacions generalistes que no fan justícia al grau d’especialització que van atènyer, l’obra dels quals és visible en multitud de balcons i reixes del país; i fins els més peculiars, com els enclusaires o fabricants d’estisores de tondre, repartits per tota la geografia catalana, que consumien ferro de les fargues pirinenques. Jacint Verdaguer, bon coneixedor del país, recull en el cant cinquè del Canigó una tradició sobre sant Guillem ermità, que fins hauria forjat a mà la rústega campana de la seva capella, a Combret:

“La campana amb què hi toca no és de gran preu,
no és de coure ni bronzo, d’or ni d’argent,
sinó del millor ferro d’aquells meners;
en ella no s’hi veuen colps de martell,
sols s’hi veuen ditades del penitent.

Un dia anà a la farga de Montferrer:
–Fargaires, bons fargaires, així us guard Déu!
Com jo he feta una ermita dintre el desert;
les portes són de roure, l’altar de teix;
sols me falta una clotxa per son cloquer:

podria en les tempestes tocà’ a bon temps,
i en les guerres de moros a sometent.
Per fer-me-la de ferro, me’n donareu?
–De la fornal preneu’s-el; està bullent.–
Posant la mà a la fosa, lo sant se’l pren;

lo pasta com sa terra lo terrisser,
d’una mitra donant-li l’aire, i caient.”

Crisi i decadència

Les exigències del consum, que va demanar cada vegada més ferro i per a utilitats més variades, van esllanguir les fargues catalanes al principi del segle XIX. D’una banda, les mineralitzacions que havien estat rendibles en altres circumstàncies eren insuficients davant la nova demanda; d’altra banda, les explotacions de carbó havien deixat sense boscos grans extensions dels Pirineus (Ramon Casanova, propietari de la farga de Campdevànol, acostumava a dir que “la farga havia estat l’autèntic incendi dels Pirineus”, amb referència a l’etimologia grega d’aquest topònim, que el relaciona directament a l’inici amb el mot pyros, és a dir foc); en tercer lloc, les limitacions productives del mateix sistema. Touissant Nigoul ho descriu a propòsit de les fargues de l’Arieja, el 1886: “Un alt forn, tot sol, feia més feina que les nostres cinquanta-quatre fargues juntes.” Finalment, i com a causa complementària, el tradicional aïllament d’aquests locals de producció no permetia un transport ràpid cap als centres de transformació.

Per totes aquestes raons, les fargues es van anar apagant a la zona pirinenca durant la segona meitat del segle XIX. Al final del segle encara en quedava alguna en funcionament, però el seu destí ja era escrit. Algunes sobreviurien en el record pels seus canals o salts d’aigua, potser aprofitats per altres explotacions; la majoria desapareixerien gradualment, tot confonent-se amb els rius i els boscos de què s’havien nodrit.

Memòria i museus

Quan ja feia mig segle que les fargues havien deixat la producció siderúrgica, l’exposició de Barcelona del 1930 va incorporar una reconstrucció de farga catalana en la nau esquerra del palau de l’electricitat i de la metal·lúrgia. Ocupava 13,5 per 10 m, amb el forn, les trompes i mall amb roda, i va ser un descobriment per al públic. Els enginyers que en van ser responsables –Antoni Gallardo i Garriga i Santiago Rubió i Tudurí– van encetar amb aquest treball i el llibret guia la reivindicació històrica de la farga a Catalunya.

La idea de representar un espai museu de la farga va atreure també els responsables de l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, preocupats per conservar mostres i estils de vida muntanyencs en vies de desaparició. El 1933 Tomàs Raguer va inaugurar un diorama que contenia els elements d’una botiga de clavetaire autèntica, traslladada a una sala del museu; i pretenia continuar amb els d’una farga, seguint el model barceloní. La guerra civil els ho va impedir. Acabada la contesa, el 1949, Eudald Graells va aconseguir dedicar un espai del museu a la farga, a partir del model de Gallardo i Rubió, però també inspirant-se en la soqueria que hi havia en l’antiga farga d’aram de Banyoles i comptant amb part de material autèntic. És aquest mall reconstruït, amb el mànec lleugerament escurçat per permetre la visita, que figura en l’imaginari de molts visitants del museu.

En d’altres territoris havien sobreviscut exemples vius de siderúrgia antiga, com a Mirandaola (Gipúscoa) i Compludo (El Bierzo). Aquestes supervivències han enllaçat amb l’actual interès per a recuperar el patrimoni industrial i protoindustrial.

En aquest context apareixen a Catalunya en la dècada dels anys vuitanta del segle XX uns projectes per a convertir en museu les fargues d’aram de Banyoles (construïda el 1685) i de Ripoll (convertida de ferro a aram a mitjan segle XIX). La darrera, que va cessar l’activitat el 1975, ha estat adquirida pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i s’espera que es pugui visitar d’aquí a poc temps. Un altre exemple del procés de monumentalització ha estat el trasllat del martinet de la farga de Romadriu a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona.

Però sens dubte, la gran realització de redescobriment de la farga catalana ha estat la que s’ha fet a Andorra, a la farga de Rossell (2002). Una instal·lació que interpreta la farga catalana dels seus darrers temps, la documenta i la salvaguarda per al futur.