La indústria

Les fonts d’energia al servei del treball

La Revolució Industrial transformà una bona part de les formes existents de treball a partir de l’aplicació de noves fonts d’energia, a conseqüència de l’aparició de les màquines i del nou sistema de producció.

El progrés de la humanitat es troba vinculat estretament a l’aprofitament de les forces de la naturalesa. La força de les mans és ben poca cosa. Per això es buscà el suport dels animals domèstics; primer sols i després arrossegant un carro, carreta o carrossa, gràcies a la descoberta de la roda. Actualment, i com a record, encara es mesura la potència energètica amb el nom de cavalls de vapor (CV o HP en anglès). Però la humanitat aviat anà més enllà. Els recursos naturals hi són i es coneixen. Es tracta de saber aprofitar-los i, a més, amb el menor cost possible.

L’aigua

La roda hidràulica i la turbina

Aquesta roda hidràulica, d’un molí paperer de Sant Pere de Riudebitlles, recorda la importància de l’aigua com a font d’energia per a moltes indústries.

Fototeca - Rambol

L’aigua, imprescindible per a la vida, pot ser també una formidable font energètica. Sempre que hi hagi aigua en abundància, és clar, i que circuli per diferents nivells. La força de l’aigua en caure és ben coneguda des de sempre. Una altra cosa és com treure’n profit, d’aquesta força. Les rodes hidràuliques de fusta proveïdes de caixons, col·locades en el curs d’un riu, poden valer-se del desnivell i el pes del líquid per a moure el seu eix i, al seu torn, els engranatges o les transmissions corresponents. Per això, els molins fariners o paperers, a la vora d’un riu, són molt antics i fàcilment localitzables. L’elaboració de farina i la de paper són les primeres activitats de transformació que es basaren en la força de l’aigua com a font energètica per a moure les maquinàries que s’utilitzava en les produccions respectives, i, de fet, ni els molins paperers ni els fariners no van desaparèixer amb la Revolució Industrial, a partir de la qual van millorar l’utillatge i el sistema de treball.

Un dels descobriments del segle XIX relacionat amb la força hidràulica fou la turbina, que substituí progressivament la roda hidràulica. L’aigua, en lloc de seguir el seu curs per l’exterior, és canalitzada cap a una canonada que s’estreny, de manera que augmenta la velocitat. A l’interior d’aquesta canonada, hi ha unes pales metàl·liques que es mouen al voltant d’un eix i que reben l’impuls de l’aigua que hi circula. Amb la turbina hidràulica es multiplica l’aprofitament de la força de l’aigua.

La força hidroelèctrica

Durant la segona meitat del segle XIX, el progrés tecnològic aportà la utilització del fluid elèctric, que ja era conegut però no s’aprofitava. Sorgí d’aquesta manera la que havia de ser l’energia secundària per excel·lència: l’electricitat.

Les energies primàries són aquelles que es troben en estat natural, com l’aigua o el carbó. Les secundàries són les que s’obtenen a través de l’ús d’una energia primària. L’aigua va començar a ser utilitzada per a aconseguir electricitat, gràcies a un generador. La força d’un volum determinat d’aigua i d’un desnivell del terreny serveixen no solament per a moure una mola o uns engranatges, sinó per a produir electricitat. Aquesta electricitat es pot consumir en el mateix lloc o ser traslladada i distribuïda allí on faci falta. Com tots els processos de la Revolució Industrial, la introducció de la hidroelectricitat va ser lenta i de difícil aplicació pràctica, amb l’aparició de nous problemes que demanaven noves solucions i molta imaginació, enginy i treball.

L’embassament d’aigua és la part més visible i coneguda de les centrals hidroelèctriques. El pantà de Sau, a la conca del Ter, fou construït al final dels anys seixanta del segle XX.

Fototeca - Montse Catalán

Per a produir electricitat amb la força de l’aigua cal construir prèviament un embassament en un corrent d’aigua, en un lloc apropiat, amb un desnivell que en permeti el màxim aprofitament. La construcció d’un embassament, d’un salt, d’una central elèctrica i la distribució de l’electricitat requereixen recursos econòmics considerables. Uns grans capitals que només pot aportar un col·lectiu, i difícilment una sola persona o una família. Es planteja aquí el problema del finançament, fonamental en tot el desenvolupament econòmic. Les grans obres, els grans treballs, requereixen grans capitals i, per tant, una acció col·lectiva. De tota manera, malgrat la forta inversió que exigeixen, els aprofitaments hidroelèctrics com a font d’energia són dels primers que es van utilitzar. Es tracta d’una energia renovable i no contaminant, i el que cal tenir en compte és que la construcció de l’embassament pot crear grans canvis en la geografia i l’habitabilitat de la zona.

En el cas de Catalunya, es pot dir que tots els grans aprofitaments hidroelèctrics estan ja construïts i en funcionament, així com una bona part dels mitjans i dels petits. Aquests darrers van ser salts construïts pels propietaris del que s’anomenaven fàbriques de riu. Ara la majoria de les fàbriques han desaparegut, però el salt d’aigua i l’aprofitament hidroelèctric s’han conservat.

El vent

El vent és una font energètica que permet assolir potències importants mitjançant la connexió de petits aerogeneradors, agrupats en el que s’anomenen parcs eòlics, com aquest de l’Empordà, situat a Roses i inaugurat el 1984.

Fototeca - Francesc Maestra

Una altra font energètica és el vent. A Catalunya no n’hi ha gaires, de molins de vent, que en canvi són força abundants a Mallorca, per exemple. Aquests molins s’utilitzaven només secundàriament per a elevar l’aigua d’un pou o d’un corrent, i poca cosa més. No fou fins al final del segle XX que retornà aquesta energia renovable i no contaminant amb els parcs eòlics, aquell conjunt de molins situats en zones molt ventades, que produeixen electricitat amb aerogeneradors, l’emmagatzemen i la distribueixen, com fan els salts d’aigua. La inversió necessària és elevada. Afecten poc o molt el paisatge, és clar, i alguns grups ecologistes hi objecten la repercussió que tenen en la vida dels ocells. Al començament del segle XXI, Catalunya ha quedat endarrerida en la construcció de parcs eòlics, si es compara amb la resta de l’estat o alguns països europeus, començant per Dinamarca. La major part dels que hi ha en funcionament es localitzen a les Terres de l’Ebre i a les comarques del sud de Catalunya.

El carbó

El carbó pot ser vegetal o mineral. El primer és a l’abast de la majoria dels habitants de les comarques catalanes, però està limitat pel volum dels boscos existents. El carbonet, produït generalment amb fusta de roure o d’alzina, fou la principal font de calefacció domèstica durant tot el segle XIX i els primers anys del XX. Com també fou la causa d’una desforestació continuada al voltant de les zones més poblades.

D’altra banda, el carbó mineral constituí la font energètica primària més important del segle XIX i d’una bona part del XX, i encara manté la seva importància a nivell mundial. No és una energia renovable, tot i que els jaciments són nombrosos, estan força distribuïts arreu del món i no s’esgotaran fàcilment. Però és una energia contaminant, tal com es va apreciar al final del segle XX, i la seva extracció comporta seriosos problemes per als minaires, si es tracta de jaciments subterranis. Els carbons minerals tenen una potència calorífica molt variable, segons el seu tipus, i això fa que n’hi hagi de molt preuats i d’altres que ho són ben poc. De més a menys potència i cost hi ha l’antracita, l’hulla, el lignit i la torba.

Catalunya no té carbó de qualitat. L’existència d’alguns jaciments de lignit creà moltes expectatives durant el segle XIX entre els empresaris, que havien d’importar el carbó de Gal·les o d’Astúries. Però aquestes expectatives no es confirmaren, i la realitat ha estat ben minsa. Això no vol dir que en moments de crisi o de guerra, amb alça de preus del carbó, no s’obrissin velles mines abandonades que es tancaven quan la situació es normalitzava.

La màquina de vapor

El carbó mineral s’utilitzava per a calefaccions, però amb l’arribada de la Revolució Industrial serví sobretot per a produir una altra font energètica secundària: el vapor d’aigua. La màquina de vapor, desenvolupada lentament durant el segle XVIII, va començar a tenir aplicacions infinites a partir del XIX. Funciona amb llenya, però sobretot amb carbó mineral. Amb aquest mineral combustible, una caldera i aigua que s’escalfa fins a l’ebullició, es tenen les bases d’una màquina de vapor, d’una força energètica proporcional al vapor que genera. És la que mourà les rodes d’un ferrocarril, les pales o l’hèlix d’un vaixell, i maquinària de tota mena, si hi ha els engranatges o les transmissions corresponents. Amb la màquina de vapor, el treball industrial deixà les vores dels rius per a situar-se al pla i en zones urbanes.

Les xemeneies indiquen, normalment, on hi havia una màquina de vapor. Són un dels emblemes més tradicionals de la indústria. On n’hi ha una s’endevina l’existència d’una antiga fàbrica, amb màquines mogudes pel vapor. Al seu servei, els treballadors carregaven la caldera d’aigua i de carbó, i la controlaven. La història del segle XIX a Catalunya conté nombrosos i seriosos accidents deguts a l’explosió d’una caldera.

Les darreres màquines de vapor s’instal·laren a Catalunya al voltant del 1920. Desaparegueren en ser substituïdes per la força elèctrica.

El gas

Del llum d’oli al gas per a l’enllumenat. El gas d’hulla

Antigament, les ciutats s’enllumenaven –relativament– amb llums d’oli, i Barcelona disposà d’aquest servei municipal des del 24 de setembre de 1752. La modernitat, però, arribà amb l’enllumenat que emprava el gas. Barcelona va ser la primera ciutat catalana i de l’estat que en disposà, amb un servei inaugurat el 1842. El gas que es cremava als fanals procedia de la destil·lació de l’hulla, que arribava per mar i es gasificava en instal·lacions a prop de la costa. Aquesta és una altra aplicació fonamental del carbó mineral. Després de Barcelona, altres ciutats catalanes aplicaren el mateix sistema. D’aquí la presència encara en algunes ciutats catalanes dels populars gasòmetres, uns edificis que contenien uns dipòsits en els quals s’emmagatzemava el gas fabricat, que havia de ser distribuït amb les canonades. El llum d’oli i el llum de gas s’utilitzaren també per a enllumenar les cases particulars. El gas era, i és, explosiu, i calia prendre mesures de seguretat, ja que una concentració de gas pot provocar molt de mal amb una sola guspira.

Amb el gas per a l’enllumenat aparegueren els fanalers. Eren funcionaris de l’ajuntament o de l’empresa de gas, encarregats d’encendre els fanals de la ciutat quan es feia fosc i d’apagar-los quan es feia de dia. El gas per a l’enllumenat mantingué una dura competència amb les làmpades elèctriques quan aquestes aparegueren. En els seus inicis, es discutia quin seria el sistema que s’imposaria sobre l’altre, tant als carrers com a l’interior de les cases. Quan s’instal·laren les primeres làmpades d’incandescència al Liceu de Barcelona, en substitució del gas (1881), hi hagué un dur debat a la premsa, ja que “el color de la luz eléctrica da una tinta azulada a todos los objetos… y las caras de los espectadores, en particular de las señoras, toman un aspecto cadavérico” (“Diario de Barcelona”, maig del 1881). No cal dir que s’acabà imposant el llum elèctric, després d’una millora de la tecnologia de les làmpades. Tanmateix, l’ús del gas d’hulla es mantingué molts anys a Barcelona, fins el 1961.

El gas acetilè

Un altre gas que entrà en competència amb el procedent del carbó fou el gas acetilè, anomenat gas de car-bur. L’acetilè és el resultat de l’acció de l’aigua sobre el carbur de calci, que crema amb un llum molt brillant. Els llums de carbur es popularitzaren ràpidament, al final del segle XIX, sobretot en zones rurals i a les mines. Sense electricitat, hi hagué moltes masies catalanes que utilitzaren aquest sistema durant les primeres dècades del segle XX.

El petroli

Fins al final del segle XIX, el petroli era un producte poc conegut. A Catalunya no n’hi havia, però en canvi sí que hi havia pissarres bituminoses –una llicorella impregnada d’un líquid format per hidrocarburs i olis parafínics–, de les quals es pot extreure petroli. Era anomenat aceite de esquisto. Es va utilitzar per a l’enllumenat, però d’una manera restringida. Per exemple, el del carrer de la Princesa de Barcelona el 1864. A Bagà existeix encara un edifici anomenat La Petrolífera, que obtenia petroli de les pissarres de les mines de Riutort, a la mateixa comarca.

El 1973 es trobaren jaciments de petroli al delta de l’Ebre, sota el mar, i sobre la plataforma continental, davant de Sant Carles de la Ràpita i del que és el nord de la província de Castelló. Es tracta de bosses que contenen petroli amb un volum i una qualitat molt diversos. Continuen explotant-se, si bé en declivi.

L’expansió del petroli com a font energètica arribà a conseqüència de l’aparició dels motors d’explosió i dels automòbils. Però aquests funcionaven amb gasolines, i per aconseguir-ne calia sotmetre el petroli a una acció prèvia de refinatge. Al tombant del segle XX aparegueren algunes petites refineries a Catalunya: l’anomenada El Petroli, a Sant Martí de Provençals, de l’empresa Catasús i Cia.; La Pensilvània, dels Vilella, a Reus, o la refineria de Badalona. La refineria moderna no arribà a Catalunya fins el 1973 amb la creació de la de Tarragona, al municipi de la Pobla de Mafumet.

Entre els productes derivats del petroli hi ha els anomenats gasos liquats, com el butà o el propà, les gasolines i el gasoli. El gas butà és utilitzat per a usos domèstics, com ara cuina i calefacció, mitjançant bombones molt característiques –es parla del color butà–, que són distribuïdes a domicili. Les gasolines s’apliquen gairebé exclusivament als automòbils, distribuïdes per una xarxa de gasolineres. El gasoli, utilitzat en els motors dièsel d’automòbils, tractors, vaixells i avions, es crema igualment en les anomenades centrals tèrmiques per a produir electricitat.

El gas natural

Anunci de Gas Natural publicat a la revista “Destino” el 20 de maig de 1967.

Fototeca

Aquest gas s’introduí a Catalunya i a l’estat espanyol el 1965, a través d’una societat anomenada Gas Natural SA, filial de la Catalana de Gas. L’importava de Líbia –i posteriorment, d’Algèria– en forma líquida a temperatures baixíssimes, i el gasificava a Barcelona, on es construïren les corresponents instal·lacions. El 1972 Catalana de Gas en distribuïa ja pel Barcelonès. El 1975 el govern franquista forçà la cessió dels actius i dels contractes de Gas Natural a favor de l’estat, de manera que aquesta societat desaparegué. L’any 1991 es creà un segon Gas Natural –també amb domicili a Barcelona– fruit de l’absorció, per Catalana de Gas, de Gas Madrid i de totes les distribuïdores espanyoles de gas, propietat de l’empresa pública Repsol. Aquest segon Gas Natural ha tingut l’exclusiva de distribució del gas importat fins que s’ha liberalitzat aquesta font energètica, al començament del segle XXI.

Actualment el gas natural procedeix en la seva majoria, del nord d’Àfrica, i arriba a l’estat espanyol a través de l’estret de Gibraltar. També hi ha constituïda una xarxa europea que permet el consum de gas natural europeu. La xarxa de distribució és intensa i extensa a Catalunya. S’utilitza per a usos domèstics i per a la producció d’electricitat en centrals de cicle combinat, amb altres fonts energètiques. Es tracta d’una energia no renovable, però les existències són superiors a les del petroli i més distribuïdes territorialment. És una energia poc contaminant.

La fissió nuclear

La terrible bomba atòmica, llançada el 1945 sobre Hiroshima i Nagasaki, fou un dels resultats de les investigacions dels físics sobre la composició de l’àtom. La seva fissió pot convertir-se en una màquina de matar terrible o bé en una font energètica, controlable, que pot produir electricitat a partir de l’urani.

El 1957 els Estats Units posaren en marxa la primera central nuclear amb tecnologia pròpia –urani enriquit– i privada, i el 1971 es posà en marxa la primera central a l’estat espanyol, Santa María de Garoña, a la província de Burgos. Una central d’aquestes característiques requereix urani, la tècnica adequada per a tractar-lo i aigua en abundància, de manera que la localització és sempre al costat del mar o d’un riu cabalós. La primera central nuclear catalana fou la de Vandellòs, que es posà en marxa l’any 1972. Utilitzava tecnologia francesa i urani no enriquit. El govern francès donà extraordinàries facilitats per a la seva construcció en un intent d’aturar l’expansió de la tecnologia americana. La central va tenir una vida curta per a una nuclear, ja que fou tancada i desballestada el 1989. Al costat seu es creà Vandellòs II (1988) i, prop del riu Ebre, a Ascó –Ribera d’Ebre–, dues centrals més: Ascó I (1982) i Ascó II (1985). Catalunya és un país que depèn molt d’aquesta font energètica.

Les centrals nuclears requereixen una alta inversió però, en canvi, proporcionen un gran volum d’energia elèctrica durant molts anys. Presenten dos problemes, a més del seu finançament: el de la seguretat i el del dipòsit dels residus. El de la seguretat es va posar en evidència amb la catàstrofe de Txernòbil el 26 d’abril de 1986 –a l’antiga Unió Soviètica–, que provocà, a més dels morts i dels afectats per la radioactivitat, una aturada quasi total de la construcció de noves centrals arreu del món. Aquesta aturada, però, està subjecta a revisió des de l’inici del segle XXI, en comprovar que les mesures de seguretat poden ser suficients per a evitar la repetició de casos com aquest, i constatar que només l’energia nuclear pot tenir capacitat per a cobrir la nova demanda energètica en un termini curt de temps. De fet, i al marge de Txernòbil, no hi ha hagut altres accidents seriosos que hagin afectat directament la població en els centenars de centrals nuclears que funcionen al món.

El problema que no s’ha resolt és el dipòsit de residus radioactius, que tenen una llarga vida. I previsiblement no es resoldrà fins que no sigui una agència internacional autoritzada i amb autoritat la que programi on s’han de dipositar.

Altres energies renovables

L’Univers és viu, i això és visible a través de la llum del sol, que dóna la vida a la Terra, i de milions d’astres que evolucionen carregats d’energia. És segur que el món no desapareixerà per manca de fonts energètiques en uns quants milers d’anys. Es poden acabar el carbó, el petroli i el gas natural, que són energies no renovables, però les renovables es mantindran. Una altra cosa és que la humanitat sigui capaç d’aprofitar aquestes fonts energètiques, i fer-ho a un cost assequible. I que, a més, siguin poc contaminants.

Es diu que el segle XXI serà el de l’hidrogen com a principal font energètica, un element que no es presenta en estat natural però que és molt abundant –en l’aire i a l’aigua per exemple–. També aquí l’energia de l’hidrogen començà amb una bomba, però s’endevina una utilització pacífica de l’energia que pot desprendre aquest element un cop elaborada la tecnologia que la posi a l’abast de la població. La combinació de l’hidrogen amb l’oxigen és una combustió que allibera energia, amb l’avantatge que l’únic producte residual és l’aigua. Un altre avantatge és que es troba a la natura en molta abundància perquè forma part de l’aigua. L’aplicació de l’hidrogen com a combustible, tot i que no es tracta d’una alternativa nova, és considerada en l’actualitat pels grans productors d’energia, i també pels governs. De fet, el 2003 van començar a circular a Barcelona en fase experimental tres autobusos amb piles d’hidrogen, menys contaminants i que fan menys soroll.

Com a nova font energètica, també es parla de la fusió nuclear. En aquest sentit, però, el control de la fusió és el problema bàsic per a la producció d’energia termonuclear a escala industrial. Entre les iniciatives destinades a controlar la fusió nuclear amb finalitats energètiques, cal destacar la desenvolupada pel programa europeu JET, en què participa l’estat espanyol. De totes maneres, tenir centrals nuclears de fusió no sembla possible abans de la dècada del 2030.

Fa temps que l’energia solar és aprofitada però, a l’igual que altres fonts energètiques, no hi ha encara la tecnologia que permeti produir un gran volum d’energia i a un preu que no sigui superior al cost d’altres fonts energètiques, renovables o no renovables. Aquest és el criteri que s’aplica sistemàticament i sense visió de futur: no s’utilitzaran fonts energètiques que tinguin un cost superior al d’altres fonts disponibles, encara que siguin no renovables i contaminants. El preu en condiciona totalment l’ús.

La revolució del transport

La humanitat necessita relacionar-se per a progressar. Sense relació amb altres pobles i altra gent, no hi ha progrés possible. És l’exemple més clar de la necessària solidaritat humana. Els pobles més primitius són els més aïllats, i els més desenvolupats són els oberts a l’exterior, encara que no sempre sigui per bé, perquè de vegades aquesta obertura al Tercer Món és amb finalitat d’explotació. Però aquesta relació es troba condicionada per les comunicacions: naturals o fetes per l’home.

El treball industrial va rebre un fort impacte a conseqüència de la revolució en els mitjans de transport. Aquesta revolució es troba en l’origen del fenomen de la globalització, en el qual el mercat és el món. Persones i mercaderies tenien unes grans limitacions de moviment en l’època preindustrial, unes limitacions al progrés. Aquesta revolució en els mitjans de transport desbordà els mercats locals i comarcals, que eren la base del comerç i del treball fins aleshores. La producció es multiplicà a mesura que s’eixamplaven els mercats i es reduïa el temps del viatge. A més, el treball industrial s’incrementà de manera paral·lela al creixement del mercat. En el món modern la mesura econòmica habitual és el temps que s’està d’anar d’un lloc a l’altre més que no pas la distància en quilòmetres.

Abans de l’aparició del ferrocarril, només el mar i els grans rius eren els bons mitjans de comunicació. Però fora de la línia de la costa i de les comunicacions fluvials, les relacions personals i comercials eren molt limitades. La població era endogàmica i el treball s’havia de buscar en un radi molt limitat. Les mercaderies que no es feien malbé amb el temps tenien un alt cost afegit de transport si s’enviaven lluny del seu lloc d’origen.

L’impacte social del ferrocarril

L’aparició del ferrocarril fou també revolucionària. Es tractava d’una màquina de vapor que cremava carbó i que transmetia la seva força a uns eixos que feien moure unes rodes. Aquestes rodes i els vagons que arrossegava la màquina estaven col·locats sobre uns carrils de ferro. Tècnicament, la construcció d’un ferrocarril era cosa senzilla, sempre que es disposés de carbó i es tinguessin coneixements per a treballar el ferro, necessaris per a construir els carrils, la caldera, les rodes i les transmissions. Però un ferrocarril exigia una forta inversió, i per tant es plantejava igualment el problema del finançament.

Abans de l’aparició del ferrocarril, els grans camins eren el mar i els rius navegables. A terra, les comunicacions es limitaven a unes carreteres, en molt mal estat a Catalunya, i uns mitjans de transport força lents. Les comarques de l’interior tenien moltes més dificultats de desenvolupament que les costaneres. Aquestes havien disposat d’un mitjà de transport, el marítim, que les havia posat en contacte amb altres comarques, altres comunitats, altres cultures. De fet, el comerç i la cultura van de bracet durant segles a les zones litorals de la conca mediterrània. En canvi, les comarques de l’interior tenien greus problemes de comunicació. Per posar un exemple: fins que no arribà el ferrocarril a Puigcerdà (1922), els ciutadans del Principat d’Andorra eren a tres dies de viatge de Barcelona. La conseqüència és que el principat pirinenc era un país molt endarrerit econòmicament, que mantenia les seves úniques activitats al voltant d’una agricultura que al llarg dels darrers deu segles només havia experimentat petites millores i avenços. Amb el ferrocarril fins a Puigcerdà, el Principat d’Andorra quedà a unes set o vuit hores de la capital catalana. En el cas de Madrid, la capital de l’estat, estava a sis dies en diligència des de Barcelona, passant per Lleida, i a cinc si primer s’anava per mar fins a València.

El ferrocarril va tenir un considerable impacte sobre la població. Els nois i les noies no es movien gaire, ni quan es casaven, ni per anar a treballar, sinó que es quedaven normalment a la mateixa població o comarca. El ferrocarril suposà l’arribada de gent de fora, la possibilitat de viatjar, de trobar feina en un altre indret o al mateix poble, gràcies a unes inversions forasteres. A Catalunya, el ferrocarril fou un gran avenç per a les comarques o les poblacions on va arribar, mentre que suposà una sanció severa per a aquelles que no n’eren destinatàries. En aquest sentit, fou molt important l’empenta de Miquel Biada i Bunyol, que demanà la concessió del ferrocarril Barcelona-Mataró, la primera línia de tot l’estat, i encarregà a uns enginyers anglesos el traçat del carril, que era el desè constituït al món. El 1845 aconseguí que els treballs comencessin; tot i les dificultats de l’empresa i la difícil obtenció del capital, en part anglès, el primer tren circulà poc després de la seva mort. La xarxa ferroviària catalana fou anterior a la xarxa de carreteres modernes i de transport amb automòbil, de manera que allí on arribà el ferrocarril es passà de la diligència o de les mules de càrrega al transport ferroviari, que reduïa radicalment les distàncies.

Vic és un exemple de com els osonencs, especialment els vigatans, valoraren l’arribada del ferrocarril el 1876. El Cercle Literari de Vic convocà un certamen per a celebrar-ne la inauguració. El poeta Francesc Matheu guanyà un premi amb “La Cançó del Ferrocarril”:

“Febrosa, assedegada,
ab l’anima inflamada
la màquina se’n va
portant a terra estranya
lo vi de la muntanya
i’l blat de nostre pla.
Pel món escampa i mostra
L’esplet de casa nostra.
De nostres joves fàbriques
La glòria va escampant
Avant, potenta màquina!
Avant i sempre avant! […]

D’altra banda, Víctor Balaguer, a l’obra Guía de Barcelona á Tarrasa por el ferro-carril, de l’any 1857, pondera:

“Magnífica inversió, la dels camins de ferro!; magnífic també l’espectacle que ens ofereixen! Mireu aquesta màquina que camina, que corre, que vola per entre valls i arbredes, passant per damunt dels rius, foradant muntanyes, i que s’emporta darrere seu, com un pes lleuger, alguns cotxes, no amb deu ni vint, ni cinquanta ni cent persones, sinó dues-centes, cinc-centes, mil; en un mot, tot un poble. Doncs bé, eixa màquina que arrossega milers de quintars de pes, per a moure els quals caldrien centenars de cavalls; eixa màquina, monstre bramulador, que menja carbó, digereix foc, beu aigua bullent, i amb els peus engoleix ferro, treu flamarades pels nassos; eixa màquina, fornal mòbil, filla del foc i pel foc alimentada, pot ésser deturada per un infant només amb fer giravoltar un ferro.”

El ferrocarril facilità el procés d’industrialització amb un moviment de població de les zones rurals a les urbanes i fou el gran revulsiu en el món de les comunicacions. Després vingueren altres mitjans que van reduir les distàncies i facilitaren el comerç: l’automòbil, el transport aeri, el tren d’alta velocitat. Però cap d’ells no ha tingut l’impacte del ferrocarril. El transport marítim fou el que experimentà, relativament, menys canvis, ja que la vela va ser substituïda per la màquina de vapor, primer, i per motors amb altres fonts energètiques, després.

La maquinària i els seus servidors

Catalunya va fer la revolució industrial

El desenvolupament econòmic no és possible sense passar per una fase industrial. La indústria ha estat necessària per al creixement de l’economia. N’és una excepció el Principat d’Andorra, però l’estat sobirà d’Andorra ja constitueix una excepció en el conjunt.

Catalunya és un fet excepcional dintre de l’estat espanyol i al sud d’Europa. Va seguir el model d’altres països europeus i començà la Revolució Industrial uns quants anys més tard que els països pioners, però seguint les mateixes petjades. Poques aportacions pròpies hi va fer, ja que va imitar el que es duia a terme en altres països més avançats, però la realitat és que ho va tirar endavant. Va ser al voltant del 1830 quan es donaren les passes decisives que van transformar el país en industrialitzar-lo. Dintre de l’estat, el País Basc no ho va fer fins al segon terç del segle XIX i Madrid no introduí la indústria en el seu entorn fins ben avançat el segle XX.

Per què aquest caràcter excepcional? Catalunya no tenia res que jugués a favor. Ni els recursos minerals –carbó i ferro, principalment– que facilitaren el procés en alguns països, ni primeres matèries, com el cotó en el cas del tèxtil, ni ports naturals que donessin un impuls al comerç, ni universitats que investiguessin i oferissin descobriments tecnològics, ni el poder polític. Els catalans no eren, evidentment, millors que els altres, però comptaren amb dos fets que facilitaren el procés industrialitzador i que poden ajudar a explicar-lo.

El primer és l’acumulació de capitals que s’havia produït durant el segle XVIII, gràcies a la transformació agrària esdevinguda en aquest segle, i amb l’extensió del cultiu de la vinya i l’exportació de l’aiguardent al nord d’Europa i a les colònies espanyoles d’Amèrica. Aquest capital, que estava principalment en mans de comerciants, permeté el finançament dels primers establiments productius. El comerç internacional féu també que els catalans es familiaritzessin amb el procés industrial. Al final del segle XVIII, Barcelona era un dels centres europeus de teixits estampats –indianes–, un conjunt preindustrial que treballava amb màquines de fusta.

L’inventor i fuster Ramon Farguell, dit el Maixerí, construí entre els anys 1790 i 1795 la cèlebre màquina de filar anomenada berguedana o maixerina, una màquina de fusta de pi amb rodetes de boix, cordills de cànem i fusos de ferro dolç de les fargues bergadanes, que, amb 130 pues, avantatjava les anomenades jennies que només en tenien 40, fet que donà un gran impuls a la indústria cotonera catalana.

El segon element que pot explicar la industrialització catalana és el contacte directe de Catalunya amb l’Europa que s’industrialitzava, a través de França. Els Pirineus catalans no eren una barrera, sinó un pas. A més, el comerç marítim a la Mediterrània facilitava no tan sols el moviment de mercaderies, sinó també el de persones i d’idees. Hi hagué europeus –francesos, alemanys, britànics, suïssos, italians– que s’establiren a Catalunya i que aportaren els coneixements tècnics, apresos en els llocs d’origen, i molts catalans que viatjaren i els aprengueren.

La paraula “progrés” era màgica per als catalans il·lustrats del segle XIX. I, el progrés, el veien en aquelles indústries que naixien a Europa i que volien també per a ells. Dos exemples ben diferents. La vacuna de la verola s’introduí a l’estat espanyol a l’inici del segle XIX gràcies al Dr. Piguillem, metge de Puigcerdà, que era corresponsal de la Comissió Central del Col·legi de Metges de París, on arribà la vacuna des d’Anglaterra, país en el qual s’havia descobert. Carles Ardit, que treballava a les ordres de la Junta de Comerç de

Catalunya, marxà al començament del segle XIX a estudiar els sistemes industrials d’estampació que s’aplicaven en les fàbriques situades a Mülhausen i Colmar, a França i Ginebra, respectivament, i a Neuchâtel, a Suïssa. Va fer d’espia i al final hagué de sortir cuita-corrents, amb la policia francesa que l’encalçava, però amb els plànols i els esquemes de les màquines, que publicà el 1819 a Barcelona. El sistema no és ortodox, amb ulls del segle XX o XXI, però no es pot negar que fou molt eficaç i productiu.

A Barcelona, els diaris i algunes revistes tècniques informaven de tot el que passava a Europa, de manera que els grans avenços tecnològics que aportà la Revolució Industrial entraven a l’estat espanyol per Catalunya: la màquina de vapor, el ferrocarril, el llum elèctric, el telèfon, etc.

El text que segueix (“Un dia de treball a Barcelona”: Guía y añalejo perpétuo de Barcelona, de Gaietà Cornet i Mas) explica el que era un dia de treball a Barcelona el 1863. És una traducció de l’original, lleugerament comentada, per a la comprensió d’un lector d’avui:

“Quan surt el sol, els fanalers s’apressen a apagar els llums de gas, que han estat encesos durant tota la nit. A la mateixa hora, surten de la ciutat els carros que des de les tres de la matinada han començat la recollida de les matèries fecals, produïdes per una població de 250.000 habitants.

Es comencen a sentir els cops del martell sobre l’enclusa d’un ferrer i el soroll dels carros que porten de fora ciutat la fruita i les hortalisses que proveiran els mercats del Born, de la Boqueria i de Santa Caterina.

Comencen a fumejar les xemeneies de les fàbriques. Surten de casa seva els treballadors de tota mena, que van cap a la feina: paletes, fusters, teixidors, etc. Al mateix temps, els qui han de viatjar fan camí cap a les estacions de ferrocarril: la de Girona per Mataró, al costat de la plaça de toros de la Barceloneta; la de Granollers, tocant a la Duana –l’actual Govern civil–; la de Martorell, a dalt de tot de la Rambla, al començament del passeig de Gràcia; la de Sarrià, que encara hi és, però subterrània; i la de Saragossa, a la carretera de Ribes.

Les campanes de les esglésies anuncien que s’inicia la celebració de l’Eucaristia. Comencen a obrir-se les botigues i els tallers dels artesans, mentre el moviment dels carrers augmenta progressivament. Els repartidors de diaris corren amunt i avall, introduint per sota de les portes tancades l’exemplar que els més matiners podran llegir, mentre prenen la seva xocolata desfeta per esmorzar. Els mercats comencen a rebre els primers clients i entre ells figuren els grassos fondistes, acompanyats d’un mosso de cuina, carregat amb un enorme cistell, que omple del millor que troba per a servir els seus estadants.

Una mica abans de les vuit obren les botigues més bones i els magatzems més importants de la ciutat. Els aprenents escombren la voravia, davant del comerç, mentre la minyona pageseta recull les escombraries que els mossos i els presos han apilotat en netejar els carrers i les places, durant la nit. Desfet el núvol de pols que aleshores es forma, s’arreglen els aparadors, mentre passa el mestre d’escola, que acompanya els nens a les escoles d’instrucció primària. Les campanes de la seu i de les principals esglésies criden els canonges i els sacerdots beneficiats de les parròquies. Els estudiants van a classe, les minyones a la compra i els jornalers esmorzen.

A les nou obren les dependències de l’estat, els tribunals de justícia i les oficines. Administratius carregats de papers travessen els carrers, els corredors de canvis van d’una oficina a l’altra i el moviment és continu: de l’oficina a la Duana, de la Duana al magatzem, d’aquest a la Borsa. A les deu tota la ciutat està en moviment: esglésies, tribunals, oficines, despatxos, fàbriques, botigues, tallers, fondes, etc. Xiulen les màquines de tren i milers de persones surten de les estacions de ferrocarril. Circulen cotxes de cavalls en totes direccions i els vianants creuen els carrers, amb tant de soroll i confusió que els forasters no se’n saben avenir i resten atabalats.

Entre les onze i les dotze, les senyores de la bona societat i de moltes relacions es comencen a moure. Normalment, la seva primera visita és per assistir als funerals d’un familiar, amic o conegut. No hi ha setmana que no tinguin alguns d’aquests actes i hi ha sort si no n’hi ha més d’un el mateix dia. A tres quarts de dotze, les principals parròquies anuncien la darrera missa del dia. Hi acostumen a assistir les senyores benestants, els vells i les dones que no tenen res més a fer. Quan senten la primera campanada de les dotze del migdia, els paletes i fusters, les fàbriques i la major part dels establiments industrials paren el treball. Milers de treballadors i treballadores se’n van cap a casa a fer un modest dinar, si estan casats o viuen amb la família, i els solters han de gastar-se alguns cèntims, una pesseta, o més, en algunes de les fondes econòmiques que tant abunden a Barcelona. Els menys escrupolosos o aquells als quals no preocupa “el que diran”, mengen en el mateix lloc del treball o en una cantonada d’un carrer o plaça, el que els ha portat la dona o la filla.

A la una és quan pleguen els qui treballen en despatxos i les professions de més categoria, com són els teixidors de seda, els sastres, els impressors, les modistes o les brodadores. La una és l’hora de l’especulació per als homes de negocis i la de les visites per a les senyores. Si bé el gran saló de la Llotja de Mar obre a les dotze, no és fins a la una quan hi arriben els borsistes. Aquests homes van omplint el saló i comencen a contractar. El to de veu va augmentant cada vegada més, i si al començament entenies el que deien, aviat es fa impossible als no coneixedors. Allí es compra, es ven, s’asseguren operacions, es deixen diners, es canvia, sense altra formalitat que la paraula donada, que tothom respecta. És el que se’n diu la Borsa.

A les dues el porter del saló de la Llotja dóna ordre d’abandonar el local. Els assistents obeeixen amb mala gana aquestes indicacions i continuen les operacions al porxo, el pati i les voravies de la Llotja. A les dues també s’acaba l’horari de les oficines i es comencen a ocupar les taules dels cafès. Els qui dinen, seguint l’horari espanyol, van a dinar a casa seva.

A les tres, tots els establiments industrials tornen a estar en marxa i, si és a l’hivern, el passeig de Gràcia, la Rambla o la Muralla del Mar acostumen a estar molt concorreguts. Des d’aquesta hora fins que es fa fosc no hi ha res a destacar, fora del rés entre tres i quatre de la tarda a la catedral i les principals parròquies. Pels carrers, però, es continuen sentint les veus i cantarelles dels drapaires: “Draps i ferro vell!” o la sonora veu del napolità mig català que, picant amb el martell en el mànec de les paelles que porta a l’espatlla entona el seu “Caldera adobà!”, “Paella estanyà!”. La dona que ven terra de fregar, acompanyada d’un prim i trist ruc, canta “Qui compra te…rra!”. La veu de les que venen peix –cridanera, o ronca–: “Sardinetes, nois, que belluguen!”. “Aquí… el del vinagre!”. La dona de les “Cadires per adobar!”. El vell que adoba “Cossis i gibrells!”. L’home de muntanya: “Qui m’acaba el formatge!”. El noi de “Mistos de cerilla!”. El francès d’“Esmolet, tisores i ganivet!”. El piemontès amb l’orgue. El vianant perilla de ser atropellat per un cotxe, aturat per un carro o un carretó, per un òmnibus de transport públic, per un cotxe fúnebre. Tots arrossegats per cavalls, és clar.

En fer-se fosc comencen les funcions a l’església. Cadascú va allí on li agrada més, on predica el millor orador, o bé on la concurrència és més selecta” (vegeu els anuncis als diaris per aquests actes).

Obrers a l’hora de plegar, a Esparreguera a l’inici del segle XX, a la fàbrica Sedó. Aquestes instal·lacions acullen en l’actualitat un museu que s’inaugurà l’any 1993.

Fototeca

Entre set i vuit tothom acaba de treballar, es tanquen els tallers i els artesans tornen a casa a sopar amb la família i a descansar. S’obren els teatres i els casinos, i la gent de diners acostuma a trobar-se en tertúlia a casa d’uns amics. De nou a deu de la nit s’acostuma a passejar pel carrer de Ferran i la Plaça Reial a l’hivern, i a ocupar totes les cadires de la Rambla a l’estiu. Als carrers principals, les millors tendes llueixen els seus aparadors. A les deu, els llums es van tancant i baixa el soroll dels carrers. Els barris queden solitaris i només el centre té encara una mica d’animació, fins a les onze, en què tanquen els teatres i s’acaben les tertúlies. Els cotxes fan retrunyir les lloses dels empedrats, quan la gent torna a casa. Els que surten dels teatres comenten els mèrits dels actors o dels cantants i fins i tot alguns proven de cantar alguna tonada de l’òpera que han escoltat. A les dotze de la nit, el sereno, que canta l’hora, és l’únic que vigila el son d’aquesta població, que confia en l’autoritat, que els protegeix. Només se sent la veu dels serenos i l’“alerta” dels centinelles a les fortaleses veïnes. Recordeu que Barcelona és una ciutat tancada per muralles.”

Els primers anys del treball industrial

Així, doncs, com s’ha dit, la Revolució Industrial implicà l’aparició de les màquines que van permetre multiplicar la producció de manufactures de tota mena. De màquines, ja n’hi havia abans de la Revolució Industrial, però eren de fusta, i en canvi les noves eren de ferro colat, molt més resistents, duradores i pesants. Aquesta transformació fou substancial i va tenir importants repercussions socials, ja que des d’aquell moment va ser el treballador el qui havia d’anar on era la màquina: la fàbrica. Abans, eren les màquines de fusta, les que seguien el treballador. S’explica que durant la guerra del Francès, a l’inici del segle XIX, quan s’apropaven les tropes napoleòniques, els pagesos catalans fugien al bosc i s’emportaven els estris de valor, entre els quals les filoses. Amb les màquines de filar metàl·liques això ja no era possible.

Una relació d’amor-odi. El ludisme

Les màquines demanen servidors que les atenguin. La classe obrera neix amb la Revolució Industrial. La relació entre els obrers i les màquines fou des del primer moment una relació d’amor-odi, ja que si bé són elles les que justifiquen i donen valor a la seva feina, són les màquines també, en el lent però continuat procés d’automatització, les que els treuen la feina.

La primera revolta dels obrers contra les màquines fou el moviment anomenat “ludisme”. Pren el nom de Ned Ludd, un obrer anglès que el 1779 destruí una màquina la qual feia responsable d’haver perdut la feina. El ludisme, per tant, es defineix com una acció violenta contra les màquines. A Catalunya van ser nombroses aquestes manifestacions durant el segle XIX, per exemple a Camprodon. La crema, el 1835, de la fàbrica Bonaplata del carrer de Tallers de Barcelona ha estat qualificada així per alguns estudiosos. Era la primera fàbrica a Catalunya i a l’estat moguda pel vapor, i els obrers –alguns obrers– veieren que atemptava contra la seva ocupació. Posteriorment, el 1855, a Catalunya hi hagué el conflicte social anomenat de les selfactines. Es tractava de les màquines de filar self-facting, és a dir automàtiques, que suposaven un avenç en el procés de mecanització de la filatura. També aquí les reaccions de la naixent classe obrera foren violentes, en forma de crema de fàbriques i destrucció de maquinària.

Les màquines que substitueixen llocs de treball

Treballadors del tèxtil a l’empresa Manufactures Carol, ja fundada al segle XIX a Sabadell.

Fototeca/Arxiu Francesc Cabana/Museu d’Història de Sabadell

En tot el procés d’industrialització hi ha una pugna constant entre treball obrer i la productivitat buscada per l’empresari. Una producció més gran i un cost més petit estan condicionats per una mecanització més gran. El principi és que tot allò que pot fer una màquina no ho faci un obrer o una obrera, ja que la màquina no té algunes de les limitacions del treball humà i el cost de producció és mes baix. Les màquines només requereixen un servei de manteniment, i en canvi el treball humà demana hores de descans i és sovint imperfecte. Tot i que en un primer moment les màquines només tenien capacitat per a fer les feines més senzilles, a mesura que el procés d’industrialització avançà la capacitat de les màquines anà augmentant, gràcies al constant desenvolupament de noves tecnologies –cal recordar en aquest sentit els autòmats i robots actuals–; el revers de la qüestió és que tot aquest procés ha anat fent desaparèixer una sèrie de feines en general poc qualificades laboralment. De fet, en cent cinquanta anys d’història i d’experiències ha quedat prou demostrat que la capacitat de les màquines fa desaparèixer uns determinats llocs de treball, si bé cal tenir en compte que al mateix temps en creen de nous. Com a mínim, es podria dir, creen els necessaris per a la construcció d’aquelles noves màquines. Però també és veritat que sorgeixen noves demandes de productes o de serveis no existents amb anterioritat, que creen ocupació. El problema real no és el nombre de llocs de treball, sinó el fet que els obrers que es troben sense feina a conseqüència de la introducció d’unes màquines no tenen aptituds per a ocupar els nous llocs de treballs generats, ja que es tracta de feina més qualificada que la que ells poden fer. Sorgeix amb tota la seva intensitat el problema de la formació professional dels treballadors. Per a trobar feina cal tenir coneixements. I cada vegada més.

Del treball embrutidor a un que no ho és tant

El treball industrial atragué, sobretot, gent del camp. Primer, durant tot el segle XIX i al començament del XX, la pagesia catalana, posteriorment, població rural procedent de la resta de l’estat. Al camp, els ingressos depenen molt de les collites i aquestes, del règim de pluges. El treball a les fàbriques oferia més seguretat, ja que es pagaven salaris per setmanes o mesos sencers. Però es tractava d’una feina que no tenia res a veure amb la que els treballadors del camp havien fet i en un marc diferent, que era el de les ciutats. També hi hagué casos en què els menestrals, gent amb ofici, van passar a integrar-se a les plantilles de les empreses industrials, però en general preferiren evolucionar dintre del seu treball artesà i sense moure’s de l’estructura gremial. Hi havia una considerable diferència cultural, social i econòmica entre l’obrer industrial i l’artesà, membre d’un gremi.

El treball industrial era, en els seus inicis, fàcil, perillós i embrutidor. Fàcil perquè els obrers no tenien altra formació, i per tant es tractava de feines mecàniques, que s’aprenien aviat i eren a l’abast de tothom. Perillós perquè les indústries no disposaven de mesures de seguretat i el funcionament de les màquines era causa de nombrosos accidents laborals. Ja s’ha parlat de l’explosió de les calderes. En el sector tèxtil, per exemple, l’obridor de bales de cotó –anomenat precisament “diable”– fou l’origen de nombroses lesions, ja que les mans dels obrers estaven molt a prop de les pues d’acer que desfeien la floca del cotó. Embrutidor perquè no donava cap opció a la iniciativa de l’obrer, que havia de repetir el mateix moviment una vegada i una altra.

Tot plegat es posà en evidència amb el treball en cadena, introduït pel jove capitalisme nord-americà i tan ben representat per Charlie Chaplin –Charlot– en la pel·lícula Temps moderns. Era el resultat del taylorisme, que es considerava l’organització científica del treball orientada a augmentar la productivitat. Amb les noves tecnologies, el treball en cadena s’automatitzà, i per als llocs de treball es valorava sobretot la formació professional de l’obrer.

Els horaris

Durant els primers anys de la industrialització, els obrers treballaven les hores que feien falta, quan hi havia feina. Podien ser vuit, deu, dotze o catorze hores diàries. Molt sovint, els obrers dormien al costat de les màquines, de manera que es podia dir que vivien a la fàbrica. Al final del segle XIX, la jornada tradicional era de dotze hores, que es reduí a deu per imposició natural, ja que era fàcilment comprovable per als patrons que el rendiment disminuïa i que era més convenient per a l’empresa el treball d’un obrer fresc i amb menys hores al darrere que el d’un obrer cansat i amb una jornada més llarga.

La jornada de les vuit hores no arribà fins el 1919, després de la vaga de La Canadenca, l’empresa d’electricitat Barcelona Traction, amb seu social a Toronto. La vaga es va perdre però la victòria fou finalment per als sindicats i obrers que havien defensat aquell horari: vuit hores per a treballar, vuit hores per a dormir i vuit hores per a la vida familiar i de lleure en general. Es treballaven normalment sis dies a la setmana, amb el diumenge de descans. Ara bé, una llei del 1904 ho va fer obligatori.

El treball femení i el treball infantil

Ambient de treball a l’interior de la fàbrica de gènere de punt de Can Minguell, a Mataró, el primer terç del segle XX.

Fototeca/Associació Promotora de la Fundació Jaume Vilaseca. Mataró - Gabriel Serra

Es diu sovint que l’accés de la dona al mercat de treball s’esdevingué ja dins del segle XX. S’oblida que a Catalunya la dona s’hi havia incorporat com a obrera feia molts anys. En tot cas, fou dintre del segle XX que entrà en el mercat del treball administratiu o tècnic i de més responsabilitat social.

Fa angúnia parlar de treball infantil, però hi hagué empresaris sensibles que el defensaren i tenien raons per a fer-ho. És el cas de Joan Sallarès i Pla, un important empresari llaner de Sabadell i president de la Cambra de Comerç, Navegació i Indústria de Barcelona el 1901, catòlic practicant, amb sensibilitat social i un defensor de l’Encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, que fou silenciada pels bisbes espanyols –amb l’excepció del bisbe Morgades de Barcelona– en considerar-la massa avançada socialment. Sallarès defensà a la seva manera el treball dels nens, adduint –i era veritat–, que l’alternativa a la fàbrica era el carrer, ja que l’escolarització no era obligatòria, sinó voluntària, no hi havia places suficients i molt sovint els pares no tenien diners per a pagar l’escola. El mateix problema s’ha presentat al final del segle XX en països del Tercer Món. La resposta al treball infantil en aquestes circumstàncies no és senzilla.

La Cançó magra, poema anònim d’un aprenent de sabater de cap al 1840, és força explícita de les condicions de vida i de treball:

“Tot ple de tristesa
i amb la fam a raig
presento una fila
el mateix que un gaig.
Així que jo em llevo
me fan seure aquí.
Treballa, traïdor,
tarda i de matí.
Allà a quarts d’una
en dar-me dinar
la mestressa em posa
el plat més pla que hi ha.
No es pot comptar,
dir-ho no puc,
que a més del plat pla
gairebé és tot suc.
Arribant al vespre,
si no he treballat,
quan me poso a taula
trobo el plat girat,
i em diuen així:
—Vés-te’n al llit,
que demà, en llevant-te,
seràs eixerit.”

Les noves classes socials

Entre les classes socials ja existents, la noblesa, abans de la Revolució Industrial, es pot dir que seguia un llarg procés de decadència econòmica. Una bona part de la vella noblesa catalana residia a Madrid i mantenia la propietat d’unes terres –rústiques sobretot–, que eren gestionades per administradors que retien comptes a l’amo. Alguns nobles es mantenien a la seva casa pairal o a Barcelona, però veien reduir cada dia la renda procedent dels seus actius, i per això tendien a vendre els immobles urbans i les propietats que posseïen al camp. Per la seva banda, la pagesia treballava per compte propi o del propietari, que acostumava a viure lluny de les terres. La situació econòmica que li corresponia estava per sobre de la pagesia d’altres comunitats de l’estat, gràcies en bona part al contracte emfitèutic, que permetia distingir entre el domini directe, el del propietari, i el domini útil, el de l’emfiteuta. Aquest pagava un cànon al propietari, però podia disposar de la finca i fins i tot transmetre el contracte als seus fills. D’aquesta manera, hi havia una pagesia catalana que, si bé no acumulava diners, tampoc no passava gana. La pagesia era majoritària en la societat catalana i encerclava les ciutats.

En aquest repàs del panorama social cal esmentar també els comerciants. Era una població urbana, i la classe social que havia acumulat més diners. Compraven i venien tota mena de mercaderies i fins i tot feien de comerciants de diner –banquers–. Exportaven i importaven. Representaven la principal corretja de transmissió de les activitats econòmiques. Els naviliers i els consignataris formaven l’aristocràcia dels comerciants. Treballaven a comissió o per compte propi.

D’altra banda, hi havia els funcionaris, de l’estat o del municipi, les professions liberals –advocats, mestres d’obres, metges, enginyers– i l’alt clergat, que gaudien d’una alta consideració social i vivien a les ciutats.

Aquests dos darrers grups constituïen l’anomenada burgesia preindustrial.

Hi havia també els menestrals, gent d’oficis de tota mena, integrats en gremis. Era una població urbana. Més endavant es convertí en el que s’anomenà classe mitjana. Hi havia centenars d’oficis i centenars de gremis, que defensaven els interessos dels seus associats. El treball que feien era artesanal.

En darrer lloc, el que es podria considerar proletariat de l’època, estava format per l’anomenada “patuleia”: els marginats, sense ofici ni benefici, els pidolaires i els invàlids.

“Una manifestació obrera”, quadre de l’any 1904 d’Antoni Estuch conservat al Museu d’Art de Sabadell.

Fototeca/Museu d’Art de Sabadell - Montse Catalán

La Revolució Industrial introduí dues noves classes socials, que havien de tenir un clar protagonisme en el futur: la burgesia industrial i la classe obrera. La burgesia industrial estava formada pels empresaris, els propietaris industrials i les seves famílies. Molt sovint eren de procedència pagesa. Hi ha un fenomen que es repeteix sovint i que es pot resumir de la següent manera: la figura jurídica de l’hereu fa que el fill gran d’una família de pagès es faci càrrec de la continuïtat de la casa i de la major part de l’herència dels pares. Les noies es casen i passen a viure a casa dels marits. Els altres nois –els cabalers– cobren la seva part de legítima –que és poca cosa si són molts germans– i marxen cap a ciutat. Allí s’incorporen a la naixent classe obrera catalana, fora d’alguns, més afortunats o més espavilats, que aconsegueixen progressar econòmicament i esdevenen empresaris. Una bona part de les primeres generacions d’industrials catalans està formada per cabalers procedents de les comarques rurals de l’interior de Catalunya. A la llarga, aquell cabaler que marxà de casa amb el farcell a l’esquena, que va anar a viure a les ciutats, va aprendre un treball industrial i es va establir pel seu compte, es va poder considerar més afortunat que el seu germà gran, l’hereu, que heretà la propietat agrícola. La seva integració en la classe burgesa, no gaire fàcil, va ser força lenta, durant gairebé tot el segle XIX. Els diners, però, aconseguiren que fossin finalment acceptats. El matrimoni els donà sovint el segell social que els faltava.

Aquests empresaris són tots ells homes. Les dones no accedeixen als treballs de direcció o gestió empresarial i quan ho fan és molt discretament, amagades darrere del marit. És el cas que s’explica a La fabricanta, novel·la de costums barcelonines (1860–1875), de Dolors Monserdà, publicada el 1904. L’autora prengué possiblement com a model per al seu personatge d’Antonieta Corominas, Eulàlia Escuder, una dona amb molt caràcter, germana de Joan Escuder –un gran empresari seder– i casada amb Ramon Vilumara, també industrial seder, al qual aconsellà i impulsà en el negoci de mocadors de seda.

“En Pere Joan, apartá ab la má lo quadern que la seva dona li ensenyava, y digué:

–¡Ay, no filla, no; á mí deixam ab lo meu teler y treballaré tot lo que pugui, que la feyna no m’ha espantat may; peró no’m vinguis ab números, ni apuntacións, ni altres cosas que no son per mí!… ¡Si sapiguesses lo que m’has fet patir aquest vespre, d’anar d’una botiga á l’altre, á veure si’ns volían comprar los mocadors!…

–Y, ¿que no estás ben content, de las pesetas que dús á la butxaca?… És clar, que’ls primers días d’anar de casa en casa, fá com una mena d’afrenta; peró tot seguit se pensa que’l guanyarse honradament la vida no es cap baixesa; y que la qüestió, es de mica en mica, anar aixamplant la parroquia… Lo que nosaltres havém fet avuy, lo pare estava cansat de ferho; perque d’aquí que’s tenen prou compradors pel género que’s pot treballar ¡y que se’n han de menjar de trossos de pá!… peró á tot arrivarém, si Deu ho vol! Mira, jo, per lo que pugués ésser, quan várem pagar l’últim lloguer, ja ho vaig dir als amos, que si may se’ls desllogava l’entresuelo, que val quatre duros y mitx nos ho diguessen; perque una mica arregladot, ab quatre prestatges y un taulell, que’l senyor Eudalt nos ho faría per sis quartos…

–¡Uy! ¡Uy! ¡Com t’enfilas!…

–¡Ay! Fill, la qüestió es acreditarse, fent la feyna bona, bonica y barata. ¿Veus com t’ho vaig dir jo, que aquell dibuix de la parra tindría sortida?… Si tot es comensar! A ca’n Figueras ja’ns han dit que d’aquí á tres setmanas hi tornessim, y á casa en Freginals se’n han quedat –de mocadors– set més dels que’ns pensavam… No hi ha remey s’ha de tenir un xich de coratje pera anar endevant…Be ¿qué no ho vols mirar lo que hem guanyat?… ¿No?… Donchs jo vull que m’ajudis á treure comptes, perque ab la il-lusió que tinch de comprar la roba pel menut, casi’m fa por d’equivocarme. ¿Veus? –insistí la Antonieta senyalant ab lo dit los fulls de la llibreta que corresponían als mesos que anomenava– jo al fi de cada un, hi faig sempre com una mena de resúmen, y aixís se’m fá més fácil de treuren l’entrellat; perque aixó dels comptes s’oblida d’un modo que esparvera… ¡Mira á l’Abril, quant s’acabá devíam trenta duros! ¡Trenta duros, noy! Aixó vol dir lo que hem treballat; perque pel Maig ja no surt déficit; y pel Juny, lo guanyat ja puja á vintiun.”

La classe obrera es creà al voltant de les fàbriques i al servei de les màquines i d’altres mitjans de producció, propietat dels empresaris. Inicialment, es tracta d’un contracte entre obrer i empresari pel qual aquest paga un salari, sempre que hi hagi feina –d’aquí el nom d’assalariats– i el deixa de pagar quan no n’hi ha. Però el treball obrer presentava problemes no resolts, com bé reconeixia el farmacèutic Carlos Ronquillo en un text del 1862 (“Los obreros de Barcelona”, Revista de Catalunya, periódico quincenal de historia, ciencias, artes, literatura, intereses morales y materiales, industria y comercio, etc., tom 2, 1862).

“En el interior de los talleres muestran los obreros todas sus buenas cualidades: modelos de honradez y laboriosidad, para poder ganar el cuotidiano sustento, ingresan en todos los talleres, se dedican a todas la faenas, sin observar si aquéllos y éstas reunen las condiciones necesarias para su salud y bienestar. Y esta confianza, y este estoicismo ante el peligro, se debe a la carencia de los conocimientos útiles; ignoran que a más de la rueda que puede destrozar sus miembros, respiran otras veces un aire que minará lentamente su organismo.

Babilonia de la industria se puede calificar a Barcelona: hay una tendencia, mejor un delirio, para fabricarlo todo; en nuestra aduana entran los residuos de los desperdicios de las fábricas extranjeras, y el genio catalán de estos residuos crea otros cuerpos. Como por ensalmo se abren cada día fábricas de nuevos productos; en los más de los casos la autoridad con admirable solicitud indaga si aquel medio de fabricación podrá incomodar a los vecinos, mas nunca (y lo decimos con horror) se toma la pena de saber si puede matar a los obreros. Hay una industria para la que todas las precauciones son pocas y que continuamente los químicos y los higienistas proponen medios para evitar los funestísimos trastornos que ocasiona en la salud del obrero. Pues bien: éntrese en alguna de estas fábricas de los alrededores de la capital, y se verán obreros en medio de una atmósfera arsenical, unos malos pañuelos cubren sus bocas y para humedecer sus fauces continuamente resecas beben agua, pero no agua de puente aportada ó de un vaso herméticamente tapado, sino agua de un cántaro descubierto que tienen al lado, beben una agua que tiene en suspensión las mismas partículas que entran continuamente en sus pulmones.

Después de examinar un cuadro tan triste, podríamos recorrer toda una galería de cuadros de incuria y de causas de enfermedades, pero la extensión del artículo nos obliga a terminar nuestro trabajo. Ojalá que en las altas regiones oficiales pensasen más en la salud del obrero desde que nace hasta que muere; ojalá que los obreros comprendiesen la importancia de la salud y los medios para conservarla; ojalá que en vez de coaliciones perjudiciales siempre a los mismos trabajadores, viésemos a todo un pueblo en demanda de modificaciones higiénicas en los talleres. Que la salud del pueblo en vez de ser sólo un precepto higiénico se convierta en lo que ha de ser: la suprema ley.”

Les colònies industrials

La constitució de colònies industrials respon a un model d’organització productiva que requeria estar a prop de les fonts energètiques, sobretot quan s’aprofitava la força de l’aigua. A la fotografia, la colònia Güell, a la riba del Llobregat.

Fototeca - Rambol

L’organització del treball es féu al voltant d’una fàbrica situada en un nucli urbà, en la majoria dels casos. Però a Catalunya es donà una excepció: les colònies industrials. Les fàbriques de riu, aquelles que aprofitaven la força de l’aigua, donaren origen a les colònies industrials, una fórmula molt pròpia i original de la industrialització catalana. El traçat i el desnivell del riu condicionaven la instal·lació de la fàbrica al costat o a prop del salt d’aigua. Quan aquesta situació es donava fora del nucli urbà es creava el problema de com s’hi accedia. Avui dia és molt corrent treballar a uns quants quilòmetres d’on es viu, ja que es disposa de transports públics o privats. Però aleshores, l’obrer, el treballador, no podia viure lluny del seu lloc de treball. Aquesta exigència portà a la creació de colònies industrials, enteses com un conglomerat d’edificis al centre del qual hi havia la fàbrica, envoltada pels edificis industrials complementaris, pels habitatges del propietari i dels treballadors i completat el conjunt amb una església, una escola, un economat, uns serveis d’infermeria, etc. Les colònies són autèntics pobles artificials, al voltant d’una fàbrica i d’un salt d’aigua.

El Llobregat i el Ter: eixos de distribució de la majoria de les colònies industrials a Catalunya.

NUH Project

Les colònies industrials reberen un impuls amb una llei del 1868, que afavoria les colònies agrícoles o industrials, al marge dels nuclis urbans. Se’ls donaven facilitats fiscals i els nois podien quedar exempts del servei militar si hi treballaven, un dret molt important en temps de guerres, civils o exteriors. De fet, aquestes colònies eren pobles en els quals l’empresari tenia molt a dir, ja que tot li pertanyia. Controlava els ingressos dels treballadors, en forma de salaris, els cobrava un lloguer per l’habitatge i els oferia uns serveis que ell mateix proporcionava, com ara l’escola, els serveis mèdics, l’economat, la sala de reunions i d’espectacles, etc. Així, doncs, el to social de les colònies depenia de la sensibilitat dels empresaris. Alguns estaven disposats a atendre les urgències dels treballadors i a donar uns serveis una mica millors que els mínimament exigibles per l’època. El fet que la casa del propietari se situés en un punt central de la colònia afavoria que el contacte entre l’amo i els treballadors fos diari, i així s’estava al cas de tot. Altres empresaris eren prou insensibles i explotaven la població amb el preu dels aliments, que ells mateixos venien, o amb altres formes d’explotació. Hi va haver colònies que van comptar amb la presència més o menys permanent de la Guàrdia Civil, que defensava la colònia de possibles escamots carlins o de bandolers, però que al mateix temps donava suport al propietari si sorgien conflictes laborals.

Les colònies industrials catalanes es localitzaven preferentment al llarg del Llobregat i el seu afluent, el Cardoner, i del Ter. Aquestes dues conques fluvials integraren gairebé totes les colònies catalanes. Sobretot eren indústries del sector tèxtil cotoner, però també n’hi hagué alguna, com la colònia Lacambra –a la comarca d’Osona–, dedicada als laminats de coure. Mai no es trobaven a més de tres o quatre quilòmetres d’un nucli urbà. S’han comptabilitzat quaranta-tres colònies a la conca del Llobregat i vint-i-nou a la del Ter. Entre el 1920 i el 1930 del segle XX hi van arribar a viure 340 000 persones.

La classe obrera es defensa

Les societats de socors mutus

La classe obrera formà aviat els seus sindicats i això impulsà els empresaris a crear les patronals com a contrapès. Els uns i els altres podien ser instruments de diàleg, però també d’enfrontament quan no s’arribava a un acord. Els sindicats obrers utilitzaren la vaga com a principal arma de lluita, mentre que els empresaris feien ús del locaut, el tancament de fàbriques. Amb la vaga, els obrers aturen la producció industrial i, per tant, la font dels ingressos dels empresaris; però no cobren. Amb el locaut, els empresaris deixen sense feina i sense sou els obrers, però no tenen producció per a vendre. El resultat és igualment perjudicial per a les dues parts. Els dos sistemes només difereixen entre el qui pren la iniciativa: l’obrer o l’empresari. Eren proves de força entre les dues classes socials. Els empresaris tenien més resistència, perquè disposaven de més capacitat financera, i els sindicats obrers organitzaven caixes de solidaritat amb els vaguistes en les quals es recollien fons. Molt sovint, les vagues van ser interrompudes per la força pública, que donava suport a la patronal.

Al marge dels sindicats, la classe obrera s’organitzà en forma de societats de socors mutus o caixes d’auxilis per atendre fets inevitables com la vellesa o la mort, i també problemes previsibles com l’atur, la invalidesa o els accidents de treball. Eren un precedent de la previsió social. Consistien a fer una aportació econòmica en un fons comú, regit per ells mateixos. En alguns casos, aquestes societats de socors mutus tingueren el marc d’una empresa, amb participació del propietari, que també feia la seva aportació a la caixa.

Aquestes caixes de socors, caixes d’auxili, germandats, confraries o montepíos –de fet, rebien tots aquests noms– foren molt nombroses. L’any 1909 n’hi havia 127 a la província de Barcelona, que reunien un total de 28 493 associats –21 574 homes i 6 919 dones–. Aquestes societats, sempre separades per sexes, tenien normalment com a denominador comú un ofici, una entitat religiosa o unes idees socials, d’aquí els noms que rebien: La Fe del Proletario, El Dulce Nombre de María, Fomento de la Zapatería o La Fraternidad de Oficiales Sastres.

La sensibilitat social dels empresaris

A l’inici del segle XX es va crear a l’estat espanyol l’Instituto Nacional de Previsión, per tal d’endegar mesures de protecció social especialment adreçades a la població femenina.

Fototeca - Gabriel Serra

D’empresaris, n’hi havia de tota mena, com és natural. Empresaris amb sensibilitat envers els seus obrers o sense gota de compassió. Hi havia empresaris que havien començat com a obrers i sabien de què es tractava. N’hi havia d’altres que es consideraven cristians o humanistes i estaven disposats a donar un cop de mà als obrers que depenien d’ells. Si les mullers dels empresaris sensibles es dedicaren sobretot als actes de caritat pura, els seus marits adoptaren una actitud que s’ha anomenat paternalista. El paternalisme té mala fama avui dia, ja que l’administració pública s’encarrega de la previsió social, que inclou una sèrie d’assegurances per al treballador, i hi ha un concepte generalment acceptat, que és el de la justícia social. Però no va ser fins el 1903 que a l’estat espanyol es creà l’Instituto de Reformas Sociales i el 1908 l’Instituto Nacional de Previsión, i la primera assegurança obligatòria –la dels retirs o jubilació– no arribà fins el 1919.

El paternalisme social exercit per alguns empresaris del segle XIX i els primers anys del segle XX no es pot qualificar de negatiu, sense matisos. El text que segueix (F. Cabana, “1905. Un acte heroic a la Colònia Güell”, Episodis de la burgesia catalana, Barcelona, 1998), pot servir per a considerar-ho.

“El 5 d’abril de 1905 va ser un dia especial per a la gent que vivia i treballava a la Colònia Güell, en el terme de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). Tot i que els fets es produïren a l’Hospital del Sagrat Cor, de Barcelona, el centre de la qüestió era a la fàbrica tèxtil de la família Güell.

El desencadenant dels fets es produí un mes i mig abans, el 23 de febrer. Un noi dels que treballaven a la fàbrica –Josep Campderrós–, d’uns catorze anys, va caure en una “barca” o caldera, on hi havia matèries tintòries, en ebullició. El nen va caure dret, i quan el van treure tenia les dues cames greument cremades i la pell atacada pels àcids.

El tractament al qual el sotmeteren a l’hospital no donà resultat i els metges es plantejaren l’amputació de les dues cames. L’alternativa era l’empelt de pell humana, procedent d’altres persones, però la importància de les ferides i de l’empelt feia necessària l’aportació de pell d’una vintena de voluntaris.

El capellà de la colònia, mossèn Gaspar Vilarubias, va convocar immediatament una reunió al saló teatre que hi havia en el mateix recinte de la colònia, a la qual assistiren 400 treballadors. Els explicà del que es tractava i demanà voluntaris per a cedir un tros de pell; s’havia d’extreure del costat: un rectangle de 20 centímetres de llarg per uns 7 d’ample, aproximadament. L’operació es faria sense anestèsia, ja que aquesta era desconeguda.

A l’endemà, 43 persones s’havien apuntat com a voluntàries. La primera a fer-ho havia estat el mateix sacerdot. El segon fou Claudi Güell i López, gerent de la fàbrica, de vint-i-cinc anys. El tercer, el seu germà Santiago, que ocupava el càrrec de director a l’empresa, de vint-i-un anys. Els dos eren els fills del propietari, Eusebi Güell i Bacigalupi. Els voluntaris restants eren obrers de la fàbrica. L’operació, realitzada el dia 5 d’abril de 1905, va ser descrita per una publicació de la mateixa empresa:

'Desnudos ya los cuerpos, afeitada la parte que debería ser operada y al tener que dar principio a la operación, entablose una viva competencia entre el sacerdote, Mossén Vilarrubias, Don Claudio Güell y su hermano don Santiago, pretendiendo cada uno de ellos ser el primero en sufrir la operación. Por fin, Don Claudio Güell, alegando el derecho que le daba el ser Gerente y, por consiguiente, tener autoridad sobre todos ellos, se echó sobre la mesa operatoria, ofreciendo su cuerpo a la terrible cuchilla. Pero al ir a empezar la operación, uno de los médicos observó que don Claudio había sido recientemente vacunado, y deseoso sin duda, de ahorrarle su gran sacrificio, alegó esta circunstancia para decirle que no podía ser operado. Contestó don Claudio, que tenía la convicción de que su piel podía servir; pero que sirviera o no, él no se levantaba de aquella mesa sin que su piel fuese arrancada, porqué no quería que hubiese nadie que pudiese creer que se había ofrecido a aquel sacrificio, contando que no había de ser aceptado.'

L’empelt va anar bé i al cap d’un any el noi Campderrós sortia de l’hospital i participava solemnement en la processó del Corpus, que se celebrava anualment a la colònia, en acció de gràcies.

La premsa barcelonina es va fer ressò del fet. I tot foren elogis, des dels previsibles de “La Vanguardia” i “La Veu de Catalunya” –diaris de caràcter conservador–, fins als no tan previsibles, procedents d’“El Diluvio” i “El Liberal”, o de revistes satíriques, com “La Tralla”.

Cinc anys més tard, el 1910, amb motiu de la celebració a Barcelona de la Setmana Social d’Espanya i de la visita dels congressistes a la colònia, l’empresa propietària publicà un llibret en el qual explicava el fet detalladament, i el posava com a model de la relació entre patrons i treballadors. No es pot oblidar que feia només un any, el 1909, Barcelona havia viscut la Setmana Tràgica, amb la crema de convents i una repressió terrible de les forces d’ordre públic.

Els fets comentats representen un cas clar del que podia ser l’actitud paternalista d’algunes empreses i dels Güell, en particular. Un paternalisme que, en el marc de l’època, ha de ser valorat positivament. Aleshores, els conceptes de justícia social no eren molt clars. La sensibilitat del ric es demostrava amb ajuts econòmics o amb la cessió d’un tros de pell. I ningú no negarà que l’operació devia fer realment molt de mal.”

Les caixes d’estalvi

Les entitats d’estalvi van néixer com una aportació de la burgesia benestant, sensible a la misèria de la classe obrera o popular. Es tractava de recomanar el sentit de l’estalvi ingressant diners en un compte, al qual s’abonaven uns interessos. La burgesia, que gestionava l’entitat, es feia responsable de les operacions i dels diners ingressats. D’aquesta manera i de mica en mica –deien els promotors– l’estalviador es podia trobar amb un petit capital per quan li arribés l’hora de la jubilació o bé per a cobrir qualsevol incidència laboral o familiar. Cal tenir en compte que en aquest moment la precarietat era completa, no hi havia cap dels recursos que existeixen actualment, ni pensions de jubilació, ni cap altra mena de subsidi.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis es plantejà ja a l’inici de la seva activitat buscar la manera d’aportar millores a les classes socials més vulnerables des del punt de vista econòmic.

Fototeca

La primera caixa d’estalvis catalana fou la Caixa de Barcelona, creada el 1844. Va ser anomenada la Caixa dels Marquesos per la presència majoritària en la seva junta de govern de títols nobiliaris. Després s’establí la Caixa de Sabadell (1859), la Laietana a Mataró (1863), la de Manresa (1865), la de Terrassa (1877) i la de Manlleu (1896), entre les que s’han mantingut fins ara. Però la revolució en l’àmbit de les caixes anà a càrrec de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de Barcelona, constituïda el 1904, que es posà en marxa el 1905. El seu director, Francesc Moragas, amb el suport del president, Lluís Ferrer-Vidal, un empresari amb sensibilitat social, va desenvolupar una tasca immensa, financera i social, al servei de la classe obrera i mitjana. Financera perquè creà la que aviat va ser la primera empresa d’estalvi de l’estat, amb una important xarxa d’oficines a Catalunya i les Balears. Els dipòsits captats es destinaren al crèdit personal, al crèdit hipotecari per a comprar un habitatge i al crèdit a la petita empresa. Social, gràcies a l’obra desenvolupada amb els beneficis obtinguts. La Caixa fou la promotora de l’Institut de la Dona que Treballa, l’Institut Català per a Cecs, l’Obra antituberculosa –aquesta malaltia era la primera causa de mortalitat–, l’Obra de Biblioteques Populars, les Colònies socials i infantils i l’Institut de Serveis socials, entre d’altres. En aquest sentit, és força explícit el text Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros (Barcelona, 1914):

“Aquesta institució aspira, a més, a influir en la solució dels problemes socials, procurant la lenta transformació de l’economia social mitjançant la previsió. Amb independència de tot sistema econòmic que regeixi la valoració de l’element treball, la previsió és indispensable per a l’equilibri social, perquè la naturalesa de l’home està subjecta a múltiples causes físiques i morals que influeixen fatalment sobre la seva força productora.

La previsió determina, amb l’exactitud de les lleis matemàtiques, les evolucions de la capacitat productora de l’home, en relació amb la complexitat de les seves necessitats i, per tant, en la previsió pot basar-se tot un sistema econòmic de justícia social. Per la transcendència de tan sagrats ideals, aquesta institució se sent orgullosa de figurar en l’avantguarda d’aquest moviment, que té per objecte la implantació en la nostra pàtria de reformes socials tan importants com les pensions de retir, l’assegurança infantil i altres de diverses que, estant en projecte, no trigaran en convertir-se en fecundes realitats, comptant amb la cooperació oficial del benemèrit Institut Nacional de Previsió, la representació del qual ostenta a Catalunya i les Balears, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, per conveni firmat a Madrid el 18 gener de 1910.”

La baixa productivitat empresarial

La productivitat de la indústria catalana era baixa i els resultats no sempre positius. D’aquí que els empresaris insistissin a no reduir la jornada de treball amb l’esperança que d’aquesta manera augmentaria la producció. Aquesta baixa productivitat suposava un major cost del producte acabat i la impossible competència amb els mateixos productes fets a l’estranger. Les causes eren diverses: el cost més elevat de les primeres matèries i de la maquinària, que havien d’importar-se, el cost superior del carbó, principal font energètica per a les fàbriques del pla, que també venia de lluny, i una inferior productivitat de la mà d’obra catalana amb relació a l’estrangera.

Un exemple d’aquest darrer cas se situa a Sabadell, al final del segle XIX. El 1892 Harmel Frères, de Reims, hi instal·là una filatura d’estam. Léon Harmel, el seu director i propietari, era un home d’elevada sensibilitat religiosa i social. A França havia creat un consell de fàbrica en el qual participaven els obrers, que es feien responsables de la direcció tècnica i de la disciplina laboral. Havia organitzat igualment una sèrie d’ajuts econòmics per als treballadors i les seves famílies. Léon Harmel s’enorgullia de no haver tingut mai un sol dia de vaga a França. A Sabadell en va tenir des del primer dia en aplicar un principi plenament introduït i acceptat a Reims. Allí, una sola filadora tenia cura de dues màquines, mentre que aquí el principi era un obrer una màquina. El conflicte va ser inevitable.

El treball en la catalunya industrial del segle XX

Dues catalunyes

El 1920, quan comença el segle XX a efectes pràctics, hi havia dues Catalunyes molt diferenciades. Quan es diu que Catalunya va fer la Revolució Industrial s’ha de tenir en compte que aquest procés no va tenir lloc a tot el territori, al contrari, força comarques es van mantenir allunyades de la indústria i del progrés econòmic.

Les comarques que constituïen la Catalunya industrial eren, bàsicament, les de la costa i les del voltant dels rius que neixen en territori català i desemboquen a la Mediterrània, que eren els que proporcionaven força hidràulica a les fàbriques. A les comarques de la costa, les més afavorides són les que tenen poblacions importants i les que disposen de ports naturals o artificials. A l’interior, els rius que generen força hidràulica són sobretot el Llobregat i el Ter, amb els afluents corresponents, com també d’altres a la conca del Segre. A les comarques de l’Ebre la industrialització fou mínima, ja que els aprofitaments de la força de l’aigua d’aquest riu no arribaren fins ben entrat el segle XX, en tractar-se d’obres que no estaven a l’abast de la iniciativa individual.

Les comarques lleidatanes i el mateix Principat d’Andorra no conegueren el que és el treball industrial fins que no hi van arribar les grans obres hidroelèctriques al començament del segle XX. El retard en la construcció de les centrals elèctriques és en part conseqüència d’un problema tècnic, el transport de l’electricitat, que no se solucionà fins a l’aparició del transport en alta tensió. Fins aleshores els aprofitaments hidroelèctrics només permetien la utilització de l’electricitat en un radi limitat. Una altra raó eren les pèssimes comunicacions amb la conca fluvial del Segre i de les dues Nogueres. Les grans obres hidroelèctriques a les comarques lleidatanes estaven destinades a proveir d’electricitat la forta demanda del pla de Barcelona i les comarques veïnes. Així doncs, tot i comptar amb energia elèctrica, a les comarques productores d’electricitat no hi arrelaren indústries pròpies.

La formació professional

Amb l’entrada del segle XX es posà en evidència l’exigència d’una formació professional al servei del treball industrial. La creixent complexitat de les màquines i els avenços tecnològics demanaren un treball cada vegada més qualificat. Un treball que es pot aprendre a través de l’experiència i de molts anys, però millor i més ràpidament en escoles industrials o establiments especialitzats. Ja les bases de Manresa (1892), es podria dir que el primer intent d’estatut de Catalunya, ho tenen en compte: “L’ensenyança pública, en els seus diferents rams i graus, haurà d’organitzar-se d’una manera adequada a les necessitats i caràcter de la civilització de Catalunya. […] en cada comarca, segons sigui el seu caràcter agrícola, industrial, comercial, etc., s’establiran escoles pràctiques d’agricultura, d’arts i oficis, de comerç, etc. haurà d’informar els plans d’ensenyança el principi de dividir i especialitzar les carreres, evitant les ensenyances enciclopèdiques.”

Algunes de les primeres institucions d’aquest estil es troben vinculades a l’obra de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i a la Diputació Provincial de Barcelona, després Mancomunitat de Catalunya. El 1910 la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona fundaren el Museu Social, una institució d’estudis socials paral·lela a l’Institut Social que tenia la Caixa de Pensions. Un any més tard el Museu Social creà una borsa de treball, organitzà el grup català de l’Associació Internacional per a la Protecció dels Treballadors i fundà la primera cooperativa de cases barates. Una filial del Museu Social fou el Secretariat de l’Aprenentatge, creat el 1914, que responia a l’interès de la Mancomunitat per la formació professional. El 1919 va ser substituït per l’Institut d’Orientació Professional.

El 1904 es creà a Barcelona l’Escola Industrial, un centre d’ensenyament tècnic regit per un patronat de forces vives de la ciutat, que adquirí els terrenys i els edificis de l’antiga fàbrica Batlló, a l’esquerra de l’Eixample, en el que havia estat terme municipal de les Corts. Rebé una empenta el 1910, quan se’n féu càrrec la Diputació de Barcelona i després la Mancomunitat de Catalunya. D’aquesta institució depenien una sèrie d’escoles tècniques: l’Escola Elemental del Treball (1913) i l’Escola Superior d’Agricultura (1912), com també diverses seccions especialitzades: la d’Indústries Tèxtils, d’Adoberia, l’Institut de Química Aplicada, el d’Electricitat i l’Escola de Mecànica.

A Sabadell, el 1911 s’inaugurà l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, que formava part de l’obra social de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. A Terrassa, un gran centre llaner, el 1901 es creà l’Escola Industrial de Terrassa, que va ser l’única autoritzada en l’àmbit català i de l’estat que podia atorgar el títol d’enginyer en l’especialització tèxtil. A Canet de Mar s’obrí una Escola de Teixits de Punt el 1921, que depenia de la Diputació de Barcelona.

La dictadura de primo de rivera i la segona república

El món del treball al primer terç del segle XX es distingeix més per les lluites socials que no pas pels canvis en el sistema. Són els anys en què el sindicat anarquista CNT agafa el màxim protagonisme. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-18) la neutralitat espanyola fou la causa d’importants beneficis per a les empreses catalanes. Uns beneficis que els obrers no trobaven reflectits en els salaris, en anys de forta alça de preus, i que provocaren protestes i conflictes. El 1917 s’iniciaren els “anys de les pistoles”, un terrorisme urbà que enfrontà el Sindicat Únic de la CNT amb el Sindicat Lliure, nascut amb el suport de la patronal. Els uns atemptaren contra capatassos, directors de fàbrica i empresaris, i els altres ho feren contra obrers sindicalistes destacats. La situació no acabà fins el 1923, amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, que imposà l’ordre al carrer i a les fàbriques.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) es caracteritzà pel seu intervencionisme. Els empresaris catalans que no havien tret profit dels beneficis extraordinaris del període 1915-19 mantingueren la seva marxa, aprofitant els moments de conjuntura favorables. En tot cas, l’economia catalana, fins aleshores massa concentrada en el sector tèxtil, ara amplià la diversificació industrial.

Els anys de la Segona República (1931-36) van veure una lleugera millora de la situació obrera, conseqüència de la política moderada però més favorable dels primers governs republicans. El crac del 29, és a dir, la crisi econòmica iniciada el 1929 als Estats Units, arribà a Europa i afectà de ple una economia industrial com la catalana. Aquesta crisi va ser un pes feixuc per al govern republicà.

La guerra civil: les col·lectivitzacions

“La criminal sublevació militar del 19 de juliol [de 1936] ha produït un trastorn extraordinari a l’economia del país… Cal ara organitzar la producció, orientar-la en el sentit que l’únic beneficiari ha d’ésser la col·lectivitat, el treballador, al qual correspondrà la funció directiva del nou ordre social… El principi de l’organització economicosocial de la gran indústria ha d’ésser la producció col·lectivitzada.”

Així començava el decret sobre la col·lectivització i el control de la indústria i el comerç a Catalunya, promulgat el 24 d’octubre de 1936 per la Generalitat de Catalunya i signat pel conseller primer, Josep Tarradellas. Aquest decret col·lectivitzà totes les empreses que tenien més de 100 obrers i també les que en tenien menys però havien estat abandonades pel seu propietari. Foren molts els empresaris que fugiren de Catalunya, a la vista de la repressió iniciada per patrulles no controlades per la Generalitat.

Carnet CNT-AIT del 1916.

Fototeca/Biblioteca Pública Arús. Barcelona - Gabriel Serra

En el marc de la nova organització, els treballadors de les empreses col·lectivitzades nomenaven un comitè d’empresa que es feia càrrec de la gestió. En les empreses no col·lectivitzades es nomenà un comitè obrer de control, que fiscalitzà la gestió del propietari o gerent. Durant els anys de guerra (del juliol del 1936 al gener del 1939), el gros de les empreses catalanes mitjanes i grans seguiren aquest model. El resultat fou molt irregular. La producció industrial baixà en conjunt, per diferents causes: com a conseqüència de la reducció de mà d’obra –la joventut lluitava en el front–, per les dificultats d’aconseguir primeres matèries en el marc d’una guerra civil, i per la reducció del mercat, limitat a l’Espanya republicana. En algunes empreses no col·lectivitzades, la col·laboració entre el comitè obrer de control i el propietari fou planera, i en d’altres, no. El mateix es pot dir de les empreses col·lectivitzades, en algunes de les quals es mantingué un ritme adequat de producció, mentre que, en d’altres, la gestió fou deficient i conflictiva.

Algunes grans empreses catalanes quedaren sotmeses al govern espanyol en ser definides com a indústries de guerra, i hagueren de treballar a les ordres del ministeri de Madrid. Aquestes indústries comptaren amb les matèries primeres necessàries i n’hi hagué que treballaren intensament. És el cas, per exemple, de la Hispano Suïssa d’Automòbils, que fabricava camions i peces d’artilleria per a l’exèrcit republicà.

El treball i la dictadura franquista

Els sindicatos verticales

La dictadura franquista suposà la liquidació dels sindicats existents, l’afirmació de la unidad sindical i la creació de les Centrales Nacionales Sindicalistas –CNS–, sota el control de la Falange Española.

Tota la legislació laboral de la dictadura del general Franco estava influïda pel cos doctrinal del nazisme i del feixisme. El 1938, en plena guerra civil, el govern franquista amb seu a Burgos promulgà el Fuero del Trabajo, amb una part manllevada a la Carta del Lavoro feixista i una altra a la llei nazi sobre la regulació del treball. El Fuero deia que “todos los sectores de la economía serán encuadrados por ramas de la producción o servicios en Sindicatos Verticales”. Aquests sindicats pretenien superar l’enfrontament de les classes treballadores amb la classe patronal a través de la integració dels uns i els altres al mateix sindicat. Es prohibí el dret d’associació i el de vaga. La sindicació era obligatòria. En aquest sentit, és força explícit el que s’afirma en “Los Sindicatos Verticales”, CNS: Boletín Sindical de la Territorial de Barcelona, del febrer del 1944:

“En esta etapa histórica que nos es dado conocer se han producido ya toda una serie de fenómenos económicos y políticos que anunciaron al hombre vigilante la hora necesaria de agruparse en núcleos capaces de resistir presiones incalculables. Y la creación unilateral de sindicatos obreros, pretendiendo la defensa de sus miembros en abierta pugna con elementos que consideraban hostiles, provocaron las asociaciones de signo contrario cuya razón de existencia pareció ser, desde el primer momento, el oponerse al bloque que encauzaron sus dirigentes hacia la lucha de clases.

El equilibrio que las asociaciones parciales crearon –se ha demostrado de sobra en todas las latitudes– ya no tiene aplicación en la época nuestra, y se impone la búsqueda de fórmulas totalitarias en lo político y en lo moral.

Desde este momento, desde el mismo instante en que surge la necesidad, comienzan a perfilarse las normas doctrinales que orientan al hombre. Y la voz de José Antonio se elevó sobre los horizontes de España anunciando el descubrimiento feliz de los Sindicatos Verticales.

No son entes de razón fría elaborados en el laboratorio ideológico del pensador, sino unidades naturales que existían en potencia desde que fue necesaria su aparición. Fue bastante que una voz los anunciara para que en la ciudad y en los campos nacieran los Sindicatos del nuevo estilo, en conjunción feliz de aspiraciones de hermandad entre los hombres de España.

Si bé els sindicats d’abans de la guerra quedaren anul·lats, les organitzacions patronals aconseguiren en alguns casos mantenir-se, més o menys camuflades. Les cambres de comerç, indústria i navegació continuaren totes, així com el Gremi de Fabricants de Sabadell o l’Institut Industrial de Terrassa. El Foment del Treball Nacional, la primera patronal catalana, es convertí en el Servicio Sindical de Alta Cultura Económica, i l’Institut Agrícola de Sant Isidre en el Servicio Sindical de Alta Cultura Agrícola.

La Llei de 14 de desembre de 1942 promulgà el Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), que integrava la prestació gratuïta en la malaltia i en la maternitat als productores, nom que rebien tots els treballadors per compte propi o d’altri. Es començà a aplicar a partir del 1944. I posteriorment s’hi afegiren l’assegurança per atur forçós, la d’accidents del treball, el Seguro de Retiro Obrero Obligatorio i la d’invalidesa. Carme Molinero i Pere Ysàs, en l’obra “Patria, justicia y pan”. Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya. 1939-1951, afirmen: “El ‘Nou Estat’ creava una assegurança social amb pretensions de millorar substancialment el nivell de vida dels treballadors, però que, atesa la seva concepció i la seva organització mitjançant un impressionant aparell burocràtic, no assoliria els seus teòrics objectius. En aquests primers anys [de la dictadura] els treballadors van veure reduïts els seus salaris per a la cotització sense a penes contraprestacions importants.”

Es creà també l’Obra Sindical de Educación y Descanso, “para que en las horas libres y en los recreos de los trabajadores tengan éstos acceso al disfrute de todos los bienes de la cultura, la alegría, la milicia, la salud y el deporte” (Fuero del Trabajo).

El desarrollismo

Amb el Pla d’Estabilització del 1959 i l’entrada en el govern del general Franco dels ministres anomenats tecnòcrates –denominació que fa referència al fet que es valoraven la preparació tècnica i l’eficàcia per sobre d’altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics–, l’economia espanyola canvià de rumb. Una dictadura no és el millor marc per al desenvolupament, però l’aplicació per primera vegada de mesures econòmiques racionals, que acceptaven els principis d’una economia de mercat, permeté un fort creixement de tots els paràmetres econòmics espanyols. De fet, més que de “miracle espanyol”, com serà qualificat, es tracta de la recuperació d’una part dels anys perduts en la primera etapa de la dictadura franquista. Els ministres tecnòcrates, propers molts d’ells a l’Opus Dei, no creien gaire en els Sindicatos Verticales, i les lluites entre ells i els ministres falangistes en el mateix govern van ser constants.

Entre aquests ministres tecnòcrates destacà Laureà López-Rodó, segurament el català que ocupà durant el franquisme càrrecs més importants. Es proposà construir un estat de dret monàrquic i elaborà les principals lleis de la segona etapa franquista. Es proposà, igualment, el desenvolupament econòmic de l’estat espanyol quan el 1962 va ser nomenat comissari del Plan de Desarrollo, un càrrec que es va equiparar al de ministre des del 1965. Els anomenats planes de desarrollo, que seguien el model francès, eren indicatius per al sector privat i obligatoris per a l’estat. Pel fet d’estar sota la jurisdicció de la presidència del govern, Laureà López-Rodó i els seus planes s’enfrontaren amb la secretaria general del Movimiento, d’ideologia falangista, que controlava els sindicats.

El creixement econòmic espanyol entre el 1960 i el 1973, quan esclatà l’anomenada crisi del petroli, va ser espectacular, i és atribuïble més a la nova política econòmica de l’estat, més oberta al mercat i més liberal, que no pas als planes de desarrollo. En tot cas, coincidí amb una llarga etapa d’eufòria econòmica a Europa, amb forta inversió estrangera a l’estat espanyol, aprofitant la legislació més liberal que fins aleshores havia limitat les iniciatives de l’empresariat català, que començà una forta etapa d’expansió. El treball industrial va créixer, també, gràcies a les inversions estrangeres, que aprofitaren el baix nivell de salaris amb relació als europeus, així com el treball en el sector turístic, que acompanyà el primer. Durant la dècada dels anys cinquanta i seixanta s’havia produït una important emigració catalana i espanyola cap als països desenvolupats europeus. Aquesta emigració féu arribar trameses de diners per ajudar els familiars, que suposaven una xifra de divises que, sumada a la dels turistes, va permetre la importació de maquinària i béns d’equip necessaris per a la modernització de l’economia.

Els sindicats lliures, però clandestins, es començaren a desenvolupar aquests darrers anys del franquisme a Catalunya, amb grans dificultats ja que eren perseguits per la policia.

L’historiador Joan Culla, en el capítol “El franquisme i la transició democràtica (1939-1988)”, inclòs en l’obra Història de Catalunya (Ed. 62), assenyala:

“Des dels primers anys seixanta la CNS va essent desbordada i arraconada cap als terrenys administratiu, assistencial i folklòric; les seves actuacions amb mes ressò públic comencen a ser la Demostración Sindical “Arte y Deporte”, celebrada excepcionalment al Nou Camp el 1960, els Juegos Florales Sindicales, reorganitzats entre 1958 i 1970, el dia primer de Maig per tal de commemorar la Fiesta de San José Artesano, els cursos de formació professional i les vacances promogudes per Educación y Descanso.”

El treball industrial al segle XXI

El nivell de desenvolupament econòmic de Catalunya s’ha mantingut a un bon ritme fins els primers anys del segle XXI, ara ja en el marc d’un sistema democràtic en el qual hi ha uns sindicats que es proposen representar els interessos dels treballadors. La sindicació és lliure i no obligatòria. Els governs democràtics espanyols han fet seu el sistema de benestar social propi de les democràcies europees, amb unes assegurances socials obligatòries i un règim sanitari gratuït, amb determinades excepcions.

Els anys de democràcia han estat els millors de tota la història contemporània per a Catalunya, si es té en compte la producció i la renda de la població catalana. S’ha apreciat una reducció de les diferències existents entre Catalunya i les comunitats espanyoles més endarrerides, a conseqüència de la millora del nivell d’aquestes. L’estat espanyol s’ha transformat i modernitzat. La democràcia i la llibertat econòmica afavoreixen l’empresa catalana, que en general es mou amb comoditat dintre d’un mercat molt competitiu. Però les indústries amb mà d’obra no qualificada tendeixen a marxar de Catalunya per anar a altres comunitats de l’estat o a altres regions del món amb nivells de salaris més baixos. És el fenomen anomenat deslocalització, que afecta les empreses que fabriquen productes amb baix valor afegit.

La naturalesa del treball industrial ha canviat moltíssim. Abans s’identificava d’una manera o una altra amb una cadena de producció. Avui el treball industrial incorpora una gran quantitat de feines, que es poden definir com a serveis, que cada vegada tenen més protagonisme dintre del conjunt de l’empresa i que abans no existien o tenien un caràcter complementari. La producció industrial o manufacturera s’ha anat mecanitzant cada vegada més, i el treball qualificat dels homes i les dones es relaciona en bona part amb camps i sectors com el de l’administració, la logística de la distribució, la informàtica, el control de fabricació i de qualitat, els laboratoris d’investigació, el disseny i la innovació, i la comercialització. Unes feines que estan integrades a la mateixa empresa o que poden estar externalitzades i es realitzen fora.

El percentatge majoritari que representava el treball industrial dintre del conjunt de les activitats econòmiques catalanes ha passat a ser minoritari. I això és conseqüència d’aquesta transformació d’una part del treball industrial tradicional en treball de serveis.

El treball en els principals sectors productius

Les mines i les pedreres

De Catalunya es pot dir que és un país excel·lent per a un col·leccionista de minerals. Sense sortir dels límits del Principat se’n poden recollir mostres d’una gran diversitat, des de la plata i el coure fins al carbó, el ferro o el manganès. Aquesta afirmació és perfectament compatible amb la que assegura que Catalunya no té recursos minerals d’importància, ja que els jaciments existents no són explotables o rendibles econòmicament. En territori català abunden les bosses de mineral, però aquestes s’esgoten aviat o bé el mineral no té la qualitat suficient per a ser explotat i donar un rendiment. Aquestes bosses crearen la impressió en èpoques passades que Catalunya era un país ric en recursos minerals. Però la seva explotació en èpoques properes i amb maquinària moderna posà en evidència tot el contrari, amb mínimes excepcions.

Històricament, la principal explotació minera que hi ha hagut a Catalunya és la de les mines de carbó –lignit–, a la conca Fígols-Cercs-Guardiola. L’explotació s’inicià seriosament al darrer terç del segle XIX i es mantingué fins un segle més tard. Tot i la baixa qualitat del carbó –baixa potència calorífica–, és una font energètica que compensa l’existència d’altres carbons de més qualitat, quan aquests resulten molt cars o no són a l’abast. Durant els primers anys del franquisme, quan el carbó escassejava i no hi havia possibilitat d’importar-ne, donà feina a més de 3 000 miners. Els sous eren relativament alts i els que hi treballaven podien quedar exempts del servei militar obligatori. L’any 1999 s’obrí al públic el Museu de les Mines de Cercs, un conjunt museístic situat a la colònia minera de Sant Corneli, al municipi de Cercs. Vinculat a la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, es tracta d’un conjunt relacionat amb la mineria del carbó que permet recórrer 450 m de galeria en un tren miner, visitar un pis de la colònia ambientat als anys quaranta i conèixer les característiques socials, econòmiques i culturals d’aquesta activitat.

Les instal·lacions no eren segures, d’aquí l’abundància d’accidents laborals en les mines. El darrer es produí al novembre del 1975, pocs dies abans de morir el general Franco. Hi perderen la vida trenta miners, a causa d’una explosió de grisú a la mina de Fígols, propietat de Carbons de Berga SA, filial aleshores de FECSA –Forces Elèctriques de Catalunya SA–, que cremava el carbó extret en una central tèrmica a boca de mina. Aquesta tèrmica encara es manté en funcionament, però crema carbons de diversa procedència.

Les úniques mines en explotació d’una certa importància són les de sals potàssiques, que tenen com a fonament la capa potàssica situada a la comarca del Bages, amb entrades en els termes de Súria i de Sallent. Hi treballen un miler de persones, entre les que ho fan a la mina i les que treballen en l’administració. L’atmosfera salina és pura i no hi ha problemes de gasos o de malalties pulmonars, com en el cas del carbó i d’altres explotacions subterrànies. El perill per als miners rau en possibles despreniments o accidents de treball en els accessos o en la superfície. La potassa que se n’extreu és utilitzada com a fertilitzant, prèvia depuració en una planta a la superfície. La sal, que surt barrejada amb la potassa, és dipositada a l’exterior, on dóna origen a considerables muntanyes, ben visibles. Aquesta sal, en afloraments naturals a la superfície dels jaciments o dipositada com a residu, pot provocar la salinització de les aigües corrents.

Al marge d’aquesta explotació, la riquesa minera catalana representa ben poca cosa. Cal considerar, això sí, l’explotació d’àrids o de pedreres calcàries per a la fabricació de ciment.

El tèxtil

El sector tèxtil va ser el principal sector industrial català, fins a la segona meitat del segle XX i, per tant, el primer en mà d’obra. Incloïa diversos subsectors, segons la fibra treballada i el sistema de fabricació: cotó, llana, lli, seda, cànem i jute, fibres artificials i gènere de punt, i tot el cicle de producció: filatura, teixit, acabats i confecció.

Cotó i llana.

La indústria cotonera ha estat central en la indústria catalana. Aquesta indústria treballa amb una matèria primera que no es produeix a Catalunya i que s’ha d’importar gairebé tota, amb l’única excepció de les bales de cotó que arribaven de les plantacions del sud de l’estat.

La fàbrica tèxtil de Joan Batlló s’instal·là al barri de Sants de Barcelona l’any 1880. Posteriorment, fugint de l’activisme obrer, es traslladà a Santa Coloma de Cervelló.

Fototeca

Com ja s’ha comentat, les fàbriques cotoneres es localitzaven sobretot a les conques del Llobregat, el Ter i el Fluvià i a les comarques costaneres catalanes, des de Tarragona fins a Blanes. La concentració fabril més gran es donà a les comarques barcelonines, mentre que a les comarques de l’Empordà i la Selva (pel que fa a les comarques gironines), la vall d’Aran i el Pallars (a les de Lleida), i totes les situades al sud de Reus i del Baix Camp (a les de Tarragona), la presència de treball cotoner era mínim. Tal com s’ha dit, la majoria de les colònies industrials eren cotoneres.

Un exemple del que era el treball industrial durant el segle XIX en aquest sector és el de L’Espanya Industrial, amb fàbrica a Sants, la primera empresa tèxtil cotonera catalana, on es feia tot el cicle del cotó. El 1867 la seva plantilla era formada per 1 662 persones, que hi treballaven onze hores diàries 294 dies l’any. La distribució del personal i el seu nivell de salaris permet entendre el que era una gran empresa tèxtil.

L’Espanya Industrial SA (1867)
Filatura	Teixits	Estampats
655 homes	796 homes	266 homes
278 dones	103 dones	32 dones
122 infants	38 infants	8 infants

A més hi havia els dibuixants, els gravadors, els químics, etc. Els salaris, diaris, eren els següents:

Salaris a l'Espanya Industrial SA (1867)
Infants	de 2 a 4 rals
Filadores	15 rals
Teixidors (a preu fet)	12 rals de mitjana
Personal administratiu	22
Majordoms	60-68
Primer químic de la secció d’estampats	272
Font: Información sobre el derecho diferencial de bandera y sobre los de aduanas, exigibles a los hierros, el carbón de piedra y los algodones, vol. IV, Madrid 1867

Cap al 1910, la producció cotonera catalana era superior a la de Suïssa, Bèlgica, Holanda, Suècia i Portugal, entre altres estats europeus. És una clara mostra de la seva importància. La Primera Guerra Mundial (1914-18) i la neutralitat espanyola van fer guanyar molts diners als empresaris cotoners. Obtingueren uns beneficis dels quals els assalariats no participaren adequadament, en anys de fortes alces de preus. Els empresaris no van saber aprofitar prou bé aquests anys de bonança, no van renovar la maquinària, ni revisaren la dimensió a què havien arribat. Després de la guerra civil es mantenien les mateixes empreses, que només aconseguiren continuar i guanyar diners gràcies a la protecció del règim franquista, en un marc de preus intervinguts, estraperlo i de repressió de qualsevol protesta obrera. Després del 1960, amb una més gran liberalització del comerç interior i exterior, es posaren en evidència les deficiències d’aquesta indústria, que es veié obligada a anar tancant les fàbriques perquè ja no era competitiva.

El procés de desmantellament de la indústria tradicional cotonera catalana continuà fins gairebé desaparèixer al final del segle XX. La majoria eren petites i mitjanes empreses. El tancament de les fàbriques creà greus problemes d’atur a les comarques cotoneres per excel·lència i especialment a la conca de l’alt Llobregat, on el cotó no tenia altres alternatives. El procés industrial tradicional de filatura, tissatge i acabats de productes cotoners, destinats a vestuari, ha quedat molt reduït a Catalunya a conseqüència de la competència exterior, especialment de la procedent del continent asiàtic. Algunes empreses s’han vist obligades a la deslocalització per a mantenir-se, és a dir, a establir les fàbriques en països de sous baixos, com el Marroc o Tunísia.

D’altra banda, els dos grans centres llaners eren Terrassa i Sabadell. L’especialització tèxtil va ser màxima a les dues ciutats, de manera que difícilment s’hi podien trobar establiments que toquessin una altra fibra. Aquesta concentració industrial era positiva mentre el producte resultava competitiu, i negativa quan no ho era. El procés que seguí la indústria llanera fou molt similar i paral·lel al cotoner.

Seda i altres fibres tèxtils

A l’interior del conjunt dels Països Catalans, la seda va tenir una especial importància en els seus inicis al País Valencià i menor a Catalunya, tot i que aquesta comptà amb algunes empreses i ciutats amb especial dedicació. Cal destacar el Col·legi de l’Art Major de la Seda, a Barcelona, amb arrels al segle XVI –el Gremi de Velers– i seu social en un edifici singular a la Via Laietana, al xamfrà amb el carrer Més Alt de Sant Pere. Ciutats amb empreses sederes van ser també Manresa, Reus i Rubí.

Altres empreses tèxtils treballaven fibres com el lli –el teixit de fil–, el cànem o el jute, o una barreja de tots ells. Els productes fabricats oscil·laven des dels més delicats, com són els jocs de taula, fins a la fabricació de sacs. I ja ben entrat el segle XX aparegueren les primeres fibres artificials, no naturals produïdes en unes fàbriques que pertanyien més al sector químic que al tèxtil en la primera fase –filatura– i que després aplicaren els principis tradicionals, quan es tractava de tissatge o d’acabats.

El gènere de punt es distingeix pel sistema de treball en el tissatge i no per la fibra. És el teixit obtingut per l’enllaç d’un seguit de bagues o malles, que li donen una gran elasticitat. En els teixits ordinaris, els fils estan tensos, mentre que en el gènere de punt els fils descriuen esses –les malles–, que donen elasticitat al gènere. La indústria del gènere de punt segueix el treball iniciat per les labors de ganxet i els gremis de calceters, creats durant el segle XV, que feien mitges i mitjons.

A Catalunya, la indústria del gènere de punt es concentrà especialment a les comarques del Maresme, la Garrotxa, l’Anoia i, sobretot, a les seves capitals, Mataró i Igualada. Al Maresme no es pot entendre aquesta indústria sense el precedent dels mitgers –fabricants de mitges de seda o cotó– i del treball artesà de les blondes realitzat per les puntaires. Si al Maresme el gènere de punt treballà sobretot el cotó, a la Garrotxa, el gènere de punt treballà sobretot la llana, i la barretina en fou el producte més popular. Ja s’ha comentat que el 1921 per iniciativa de la Diputació de Barcelona, es creà a Canet de Mar l’Escola de Teixits de Punt.

El sector tèxtil català es manté al segle XXI, però la producció ha canviat força. El sector tradicional –filatura, tissatge i acabats– vinculat al vestuari ha cedit una bona part del terreny a productes tèxtils vinculats a la llar o als productes tèxtils tècnics, que s’incorporen a sectors tan diversos com els de la informàtica, l’automoció i l’electrònica.

En la documentació, conservació i divulgació d’aquest patrimoni cultural centrat en la producció tèxtil, cal esmentar el Museu Tèxtil, a Terrassa, i el Museu del Tèxtil i la Indumentària, a Barcelona.

El metall

Catalunya ha deixat un rastre en la història del tractament del mineral de ferro amb les fargues, anomenades també forjas a la catalana, feu catalan o catalan farge. Van ser molt abundants a les comarques catalanes, tant al nord com al sud de la serralada pirinenca. La farga produïa directament el mineral de ferro a través de la combustió d’un òxid de ferro amb carbó vegetal en un forn baix. Aquests fargues proporcionaren durant segles els estris fonamentals per a l’agricultura —pales, aixades, destrals, arades—, però també es trobaren en l’origen d’indústries artesanals com la de claus i armes a Ripoll –famosa per les seves pistoles– o la serralleria. Les fargues entraren en un procés de decadència, paral·lel al de la industrialització i a l’extinció de les bosses de mineral. Les noves tècniques siderúrgiques posaren fi a les darreres fargues al voltant del 1875. Tot i la manca de mineral de ferro es creà una siderúrgia catalana d’una certa importància, quan la matèria primera pels alts forns era la ferralla, molt abundant en un país que s’havia industrialitzat. Els alts forns es destinaren a la producció de l’acer o a productes de foneria.

El treball en aquestes plantes siderúrgiques al començament del segle XX era molt dur, tant per l’esforç físic que exigia com per les altes temperatures que havien de suportar els treballadors. L’article de Frederic Rahola i Trèmols, “Comerç i indústria a Catalunya” (a Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi) en recull una descripció explicant com es treballava a Macosa –la Foneria Girona–, al Poblenou de Barcelona, al voltant dels anys 1909-10.

“Dels grans munts de ferro vell de totes classes i procedències, es fan tries dels més petits, es trossegen o aplanen els més grossos per mitjà de grandioses tisores i forts martells pilons; un cop trossejats es fan paquets quadrats i llargaruts, emparats pels quatre cantons per trossos de planxa vella i atapeïts per dintre de trossos petits; es fiquen aquests paquets en els forns bullents, cremant-se i estirant-se fins a quasi fondre’s els paquets, mercès a l’altíssima temperatura desenvolupada a dins dels forns pels gasos inflamats, provinents del carbó de les fogaines. En tals forns estan contínuament vigilats per uns homes de musculatura hercúlea, quasi nus de mig cos en amunt, emparant-se tot lo més amb un barretet de feltre al cap que inclinant-lo els hi tapa una mica els ulls per esmorteir la vivor de la flamarada. Aquests homes mouen i remenen els paquets, per la portella oberta del forn, com si fossin pans, per mitjà de dues descomunals pales, tenalles i garfis; un cop estan tots els paquets prou calents, n’estiren un amb aquelles grossíssimes tenalles fins a la boca del forn, uns altres homes hi acosten un carretonet de ferro que va al nivell de la boca; una altra estirada i el paquet ja és dintre el carret, els homes se l’enduen corrents i llençant claror, calor i espurnes, fins al tren de laminadors. És això un joc de dos cilindres o corrons, l’un sobre l’altre, rodant en sentit invers i deixant entre els dos uns forats més o menys grans i de forma diferent per on es fica, a viva força, el paquet roent per una de les puntes; els dos corrons se l’enduen, l’apreten fent saltar mil esquitxos de foc i l’allarguen un xic; una colla d’homes arreplega el paquet per un cantó, el fa passar a l’altre, on el rep una altra colla i el paquet va passant així de l’una a l’altra de les obertures dels tals corrons, que estan disposades d’una manera decreixent, és a dir, deixant cada vegada un forat més petit; així, el paquet que era gruixut al passar pel primer forat, va aprimant-se i allargant-se al passar pel segon i pel tercer; i acaba al final per sortir molt llarg, molt atapeït i amb la forma que li han donat les darreres obertures dels corrons, que segons siguin aquestes serà una barra plana, o viga, o barra d’angle, rodó, etc.”

L’acer, produït actualment a les anomenades acereries com la de la fotografia, és utilitzat sobretot en la construcció, gràcies a la seva elevada resistència mecànica.

Fototeca/Macosa

Els avenços tecnològics transformaren el treball en aquest sector de manera molt radical. El procés s’automatitzà, i per aquesta raó els treballadors que serveixen la maquinària actualment tenen sobretot un paper de control del que fan les màquines, la qual cosa exigeix una alta formació tècnica. La siderúrgia es manté a Catalunya amb miniacereries, prop de Barcelona, qualificades així en contraposició a les grans acereries amb alts forns. Les miniacereries treballen exclusivament amb ferralla com a matèria primera, tenen forns elèctrics i produeixen sobretot productes laminats destinats a la construcció.

El Museu Etnogràfic de Ripoll recull la tradició relacionada amb el món de la farga catalana i la indústria del ferro. El seu fons inclou una valuosa col·lecció d’armes antigues produïdes a la vila entre els segles XVII i XIX.

Paper, arts gràfiques i edició

Es tracta de tres sectors industrials que es condicionen l’un a l’altre, en sentit progressiu: la producció de paper portà a la creació d’una indústria d’arts gràfiques, i aquesta, a la de l’edició.

Paper

Els vells molins paperers són encara ben presents en algunes comarques catalanes. Es distingeixen pel fet que es tracta d’edificis de tres o quatre pisos amb nombroses finestretes a les plantes superiors, necessàries perquè hi passi el vent i assequi els fulls de paper estesos a l’interior. Els molins aprofiten la força de l’aigua i per tant es localitzen al costat de rius. Especialment, les conques papereres són les del Ter, l’Anoia i el Gaià. La matèria primera eren els draps de tota mena, que eren seleccionats abans de ser trossejats per maces de fusta mogudes amb força hidràulica. La pasta resultant era abocada en una tina, on hi havia obrers especialitzats. Un d’ells introduïa en l’aigua pastosa la forma o motlle, compost per un marc de fusta i una tela metàl·lica, sobre la qual s’estenia una capa de pasta. La sacsejava fins que quedava una fina capa de fibres, que constituirien el full de paper. Un altre treballador dipositava la forma sense el marc sobre una baieta o feltre de llana. El conjunt passava seguidament sota una premsa, que n’escorria l’aigua sobrant. El full, ja amb una certa consistència, era encolat si el paper es destinava a escriure o a ser imprès, per evitar que es mengés la tinta, i després passava a l’assecador, on romania les hores necessàries, penjat amb agulles d’estendre als pisos superiors.

El paper de drap i de tina s’ha mantingut com a paper artesà i de qualitat. La industrialització introduirà dos canvis fonamentals: la pasta de fusta com a primera matèria, en substitució dels draps, i la màquina contínua, moguda per una màquina de vapor o amb electricitat. La pasta s’estenia sobre una tela metàl·lica en moviment que passava per un torn de cilindres que la movia, la premsava, l’assecava, allisava el paper i donava un full de paper continu.

La tradició paperera catalana es concentra en algunes comarques i poblacions com Capellades, Gelida i la Pobla de Claramunt, a la conca de l’Anoia; Girona, Salt i Sant Joan les Fonts, a la conca del Fluvià i del Ter, i també al Canal de Pinyana al Segrià i el canal d’Urgell.

Arts gràfiques i edició

Els impressors catalans introduïren aviat les noves tècniques. La litografia el 1820, gràcies a Antoni Brusi, impressor i editor del “Diario de Barcelona”. Foren aquestes impremtes, convertides aviat en tallers d’arts gràfiques, les que donaren origen a una bona part de les grans editorials catalanes del segle XIX i començament del XX: Montaner i Simon, Salvat, Espasa, Seix i Barral. Els empresaris podien treballar per compte propi o de tercers. Dels seus tallers sortien diaris, revistes, llibres i publicacions de tota mena. El seu mercat era l’estat espanyol, però també l’Amèrica Llatina.

L’empresa d’arts gràfiques d’Henrich i Companyia (1888), al carrer de Còrsega, xamfrà amb Pau Claris

superfície	6 000 m2
soterranis	magatzem secció de satinació foneria de tipus estables per a animals
planta baixa	màquines impressores, litografia i cromolitografia. Impressions polícromes, fototípies, impressions sobre metalls i fusta
primer pis	direcció i administració premses litogràfiques manuals sala de composició litogràfica (caixistes)
planta segona	taller de daurats, ratllats i enquadernació confecció d’almanacs
tercera planta (golfes)	assecador. Trens de vernissatge i engomat al vapor
terrat	galeria fotogràfica laboratori químic per a les reproduccions fototípiques
nombre de màquines en marxa	unes 200
personal	800 obrers
energia	2 màquines de vapor amb una potència de 120 cavalls
Font: Calendario para el año 1892, publicado por Henrich i Cia.

Amb el temps, les arts gràfiques han constituït una activitat separada de l’edició. Les primeres es mantenen plenament com a activitats industrials, treballant per compte d’altri, mentre l’edició es fa responsable de la publicació i de la venda de les obres, contractant amb l’empresa d’arts gràfiques que creguin convenient.

Sector químic

La indústria química ha tingut i té una extraordinària importància en el conjunt de l’economia catalana. No es pot deixar al marge aquest sector si es parla de treball industrial. El sector químic inclou la producció de fertilitzants per a l’agricultura, productes farmacèutics per a la salut humana i animal, productes de perfumeria, d’àcids i sals que tenen l’aplicació en altres sectors industrials, colorants artificials, plàstics, pintures i betums, gasos industrials, materials explosius, productes derivats del petroli, la sosa i els sabons, etc. El treball industrial en el sector químic és tan divers i extens com la gamma de productes mencionada. L’únic denominador comú que s’hi pot trobar és el laboratori químic, el local on es fan anàlisis, investigacions científiques i proves i assaigs amb components químics bàsics.

No obstant això, cal destacar l’existència a Catalunya de dos grans polígons químics: el de Tarragona, que inclou una refineria de petroli i es concentra en la producció de derivats, i el de Martorell, connectat amb el primer per un gasoducte i que es distingeix per la fabricació de productes per a l’elaboració del plàstic. Els dos polígons tenen un procés productiu molt automatitzat. Igualment, cal recordar la presència d’importants empreses de productes farmacèutics i del perfum, entre molts centenars de petites i mitjanes empreses del mateix sector.

Ciment i materials de construcció

El ciment és el principal material de construcció. És una pedra calcària amb un alt contingut d’argila calcinada. Lògicament, les fàbriques de ciment se situen a prop de les pedreres i dels nuclis urbans consumidors, tenint en compte el cost del transport d’un producte molt pesant. Com que la serralada de la costa catalana és de roca calcària, és al seu voltant on hi ha hagut les principals explotacions: a la façana marítima del massís de Garraf –Vallcarca– o a l’interior, al massís de l’Ordal, amb fàbriques a Santa Margarida i els Monjos, Vallirana, Cervelló i Sant Vicenç dels Horts, a la serra de Collserola –Santa Creu d’Olorda– i al turó de Montcada.

El personal d’aquestes fàbriques procedia de la mateixa comarca. De fet, però, totes les comarques catalanes tenien la seva fàbrica de calç, o de guix o de ciment natural, i el personal especialitzat al seu servei.

La primera fàbrica de ciment pòrtland catalana s’establí al lloc anomenat Clot del Moro, al terme de Castellar de n’Hug, en un edifici dissenyat per l’arquitecte Rafael Guastavino i que és una joia de l’arqueologia industrial. La fàbrica es va tancar els anys setanta, després de gairebé tres quarts de segle de producció de ciment pòrtland. Actualment, aquesta obra ha estat recuperada i ha passat a acollir el Museu de la Fàbrica Asland de Castellar de n’Hug, i forma part del Sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya; el centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes industrials de la fàbrica apropen els visitants al procés de fabricació i descobriment del ciment pòrtland, un element destinat a esdevenir material constructiu del segle XX.

La indústria del ciment donà origen a molts altres productes del sector de la construcció, des del formigó fins a les actuals peces de pretesat. Altres materials de construcció tenen com a base la terra cuita, l’argila cuita en forns –bòbiles–, que proporcionen rajoles però també objectes de terrissa com olles, càntirs i cassoles. I es pot entrar en el terreny de la ceràmica, del producte refractari. I finalment del vidre o la porcellana.

La pell

La indústria de la pell té una llarga història a Catalunya. S’han aprofitat totes les pells, però sobretot la del bestiar boví, oví i porcí.

El procés tradicional requeria diverses etapes, entre les quals els treballs de ribera, a prop d’un riu o d’un corrent d’aigua. Un cop descarnada, la pell es posava en remull perquè agafés la flexibilitat necessària. Posteriorment, amb el calcinament, les pells s’introduïen al calciner –aigua amb una solució de calç– per a depilar-les del tot, i s’hi estaven entre sis i vuit setmanes. Un cop descarnada i calcinada, la pell s’ha de posar en contacte amb una matèria adobant, que contingui taní. L’adob tradicional era l’escorça d’alguns arbres, especialment d’alzina, pi o roure. La pell s’introduïa en un noc, una bassa o dipòsit, amb capes d’escorça mòlta, que s’omplia d’aigua i es mantenia així dos o tres mesos. Aleshores es canviava l’escorça i es tornava a començar; de fet, el procés es repetia tres o quatre vegades. A continuació el desgreixament i l’acabament: les darreres operacions consistien a treure el greix, i n’hi havia de complementàries, com l’assecament, l’esmerilament i l’aplicació de vernissos a la pell. Aquests acabats eren aplicats per l’assaonador.

La modernització del procés d’adobament fou conseqüència de l’aplicació de moderns sistemes químics i mecànics. Els primers reduïren el temps d’adobament amb l’aplicació d’extractes adobants amb gran concentració de taní, d’origen vegetal o mineral. Els sistemes mecànics facilitaren la feina més dura. Les dues ciutats catalanes amb més tradició industrial adobera són Vic i Igualada. En aquesta darrera ciutat ja l’any 1954 es va obrir al públic el Museu de la Pell, que el 1996 va ser declarat secció del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i el 1997 passà a anomenar-se Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia. Actualment s’hi poden visitar, entre altres espais, el Museu de la Pell, que presenta aspectes de la producció, utilitat i significació cultural de la pell en la civilització mediterrània.

El suro

La indústria surera tingué una extraordinària importància durant la segona part del segle XIX i els primers anys del XX. Estava concentrada a les comarques de l’Empordà, la Selva i el Gironès, on hi havia boscos d’alzina surera que proporcionaven la primera matèria. La seva principal aplicació era la fabricació de taps, que es destinaven a ampolles de vi, xampany, cervesa o licors i que tenien com a principals clients els productors d’aquestes begudes alcohòliques a Catalunya, la resta de l’estat espanyol, França, Alemanya, etc. Aquesta confecció de taps era manual, i les operacions nombroses.

Durant el segle XIX, el sector integrava milers de treballadors en les esmentades comarques i era la principal font de treball, terra endins. El 1885 hi havia 780 fàbriques sureres a les tres comarques mencionades, que ocupaven 8 500 treballadors i que n’arribaren a aplegar 15 000 el 1900. L’ocupació baixà fortament amb la mecanització del treball, que començà amb la introducció de màquines perforadores i esmeriladores. Es produïa el suro natural i l’aglomerat. Es treballava no tan sols el suro procedent de les alzines pròpies, sinó també el d’Extremadura i d’Andalusia. D’aquí que s’hagi pogut dir “Corcho extremeño y andaluz, tapones gerundenses” (S. Zapata, “Revista de Historia Industrial”, núm. 10, 1996). Modernament, el suro, a més de ser indispensable per al vi de qualitat i el xampany, és un material utilitzat en aglomerat com a aïllant pel so.

Actualment, el Museu del Suro de Palafrugell, adscrit igualment al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, permet entendre i documentar-se sobre els processos d’obtenció del suro i de transformació en la fabricació artesanal de taps i altres productes.

L’alimentació

Al segle XIX la majoria d’aliments es menjaven frescos. Al segle XXI el menjar fresc, sense tractament industrial, és l’excepció.

Inicialment, hi havia tres productes, ben coneguts, que requerien la intervenció de les màquines. Dos de fonamentals: la farina i el sucre; i un tercer que era de gran consum a Catalunya: la xocolata.

La industrialització del procés de fabricació de la farina arribà amb les màquines de vapor, que permeteren la producció lluny de l’aigua i dels molins fariners. La millora del producte arribà al final del segle XIX amb l’aplicació del sistema austrohongarès, que permetia la separació total de la farina i del segó. És per això que el pa de gran qualitat sigui anomenat encara pa de Viena.

El sucre que es consumia a Catalunya durant tot el segle XIX era procedent de la canya de sucre i de l’illa de Cuba. La pèrdua de les darreres colònies americanes obligà a substituir-lo amb el sucre de la remolatxa sucrera. A Catalunya es van fer diverses proves de conreu d’aquesta planta i del processament del sucre que se n’obtenia. Cal destacar l’establiment El Sucre, a Vic, avui destinat a serveis públics, creat per un antic oficial carlí que passà als rengles de l’exèrcit isabelí, acabada la guerra, i que conegué de primera mà els ingenios azucareros cubans, i també la Sucrera de Menàrguens, a la Noguera. Però definitivament, el conreu de la remolatxa se n’anà fora de Catalunya, a Aragó, Andalusia i Castella la Vella, substituït per plantes més rendibles. A Catalunya quedà en tot cas la seu d’una de les primeres sucreres espanyoles –la Companyia d’Indústries Agrícoles, que finalment fou absorbida–. El procés d’industrialització s’aplicà al refinament del sucre i a l’obtenció de productes residuals, com la polpa –pinsos per al bestiar– o la melassa, utilitzada com a additiu.

La xocolata procedeix del cacau, un de tants productes fonamentals per a l’alimentació europea que arribà d’Amèrica. Composta de pasta de cacau i sucre, acompanyada d’aromatitzants com la canyella, va tenir un gran èxit a Catalunya. El Col·legi de Confiters i Adroguers de Barcelona instal·là una màquina de vapor per a la producció de xocolata el 1847, una de les primeres que es posaren en marxa.

La llarga tradició pastissera i confitera de Catalunya donà origen a algunes importants empreses xocolateres, com Amatller o Juncosa, i a la presència a Catalunya des de fa molts anys de la primera empresa alimentària i xocolatera del món: la suïssa Nestlé.

Al marge d’aquests productes, a Catalunya la indústria alimentària neix relacionada amb la producció d’uns aliments vegetals o animals, generats en el mateix territori per la pagesia: fruita, carn, bolets, etc. Aquests productes són peribles i exigeixen que siguin consumits immediatament o en un curt període de temps per a evitar que es facin malbé. D’aquí la introducció de processos industrials destinats a la conservació i el tractament dels aliments. Així, poden ser introduïts en llaunes o en pots de vidre, després d’haver estat esterilitzats, tot donant origen a la indústria conservera. La conservació es pot aconseguir amb aparells de refrigeració industrials, sense tractament de cap mena, i això és aplicable especialment a la fruita. La llet requereix l’homogeneïtzació, que dóna al producte unes característiques estables i sempre les mateixes, i la pasteurització, que assegura la conservació durant un període determinat de temps mitjançant l’escalfament, seguit d’un ràpid refredament. Un dels sistemes més antics de conservació és la dessecació dels aliments, a base de l’extracció de l’aigua, que permet igualment el manteniment del valor nutritiu. A més de la fruita fresca, Catalunya compta amb una important indústria de fruita seca, especialment a Reus i l’Alt Camp. Finalment, una referència a la indústria de l’embotit de porc, tan important en comarques com Osona o la Garrotxa, en la qual la feina artesanal, seguint la tònica general, ha estat substituïda per màquines, però es manté la necessitat del treball obrer.

Begudes alcohòliques: vi, cava, licors i cervesa

L’aiguardent del vi, obtingut per destil·lació, fou el motor de l’economia catalana durant el segle XVIII i la raó de ser dels petits capitals acumulats a Catalunya, que permeteren el finançament de la Revolució Industrial. Durant el segle XIX i el XX els dos grans productes catalans procedents de la vinya van ser el vi i el xampany.

L’evolució que s’ha seguit en la producció de xampany constitueix un bon exemple d’adequació als nous mercats internacionals. La fotografia mostra una cava de l’empresa Codorniu.

Fototeca/Can Codorniu

Els vinaters o productors de cava no es consideren industrials en el sentit propi de la paraula, ja que la seva primera matèria és el raïm i no se’n fa tractament industrial. Però és evident que al marge del procés de fermentació per a l’obtenció del vi o del méthode champenoise per aconseguir el xampany, les empreses productores han de disposar d’instal·lacions industrials per a l’embotellat, l’etiquetatge, el transport, etc. Actualment, fins i tot la verema tendeix a fer-se amb mitjans mecànics. El brandi és el vi destil·lat i envellit.

Un licor és el producte d’una planta destil·ladora i rectificadora d’alcohol al qual es poden afegir altres ingredients. L’anís, un aiguardent de vi aromatitzat amb essències, es va fer extraordinàriament popular.

La cervesa no és evidentment una beguda d’arrel catalana, però es començà a produir a Catalunya al segle XIX i adquirí una extraordinària popularitat. És el producte de la fermentació de malt, blat de moro o altres cereals, amb l’addició de llúpol. Com en el cas del vi i del xampany, hi ha productes naturals que no reben cap tractament industrial especial, però que s’obtenen en un marc en el qual la indústria hi és ben present.