La reducció en els nivells d’hormones femenines també exerceix una certa influència sobre les característiques de la pell. És freqüent que després de la menopausa la pell es faci menys gruixuda, més eixuta i menys elàstica. La causa d’això, com s’ha pogut comprovar, és que després de la menopausa les cèl·lules cutànies es reprodueixen més lentament; a més, com que es redueix la irrigació sanguínia cutània, es perd una proporció important de l’aigua que normalment s’hi reté. En conseqüència, doncs, la pell pot aprimar-se i en certs sectors apareixen arrugues. De tota manera, però, hi ha una gran variabilitat pel que fa a les possibles repercussions del dèficit estrogènic en cada cas. En unes poques ocasions, l’atròfia cutània és tan intensa que arriba a provocar molèsties, com ara pruïja, o que s’hi produeixin lesions en traumatismes poc intensos.
També hi ha modificacions en la vellositat corporal, perquè els estrògens exerceixen una notable influència en l’aspecte i la distribució del pèl, i són responsables d’aquestes qüestions en l’època de la pubertat. El dèficit estrogènic pot provocar modificacions en la distribució de la vellositat, per exemple perdent-se la delimitació triangular típica de la zona púbica, o produint-se una pèrdua de pèl del cuir cabellut i de la vellositat axil·lar. I, com que augmenten els nivells relatius d’andrògens —hormones amb efectes masculinitzants que, en la dona, produeixen les glàndules suprarenals—, també hi pot augmentar la vellositat facial, especialment en la zona del llavi superior.