El climateri és una etapa fisiològica de la vida de la dona, raó per la qual no hi farem referència com si es tractés d’una alteració patològica que necessàriament comporti l’aparició de trastorns o requereixi tractament. Les úniques alteracions pròpies del climateri, que es presenten en tots els casos, són les que evidencien les menstruacions, ja que en modifica les característiques i desapareixen; estrictament, però, això no es pot considerar com un trastorn, sinó més aviat una modificació funcional de l’organisme femení. És cert que el climateri comporta la fi de l’etapa reproductora, però això és un fet inherent a la programació genètica de totes les dones. Per tant, després de la menopausa s’entra en un estat d’esterilitat fisiològica definitiva, que de cap manera no pot considerar-se com una alteració.
Tanmateix, les modificacions que en aquesta època es produeixen en els nivells d’hormones femenines, primer amb oscil·lacions brusques i desequilibris i més endavant amb una minva progressiva, no solament provoquen els canvis menstruals, sinó que també tenen incidència en la resta de l’organisme. I no és estrany que els desequilibris o el dèficit hormonal provoquin alguns trastorns, de molt diversa índole. A curt termini, d’ençà de la premenopausa poden presentar-se desarranjaments orgànics funcionals, com ara els trastorns neurovegetatius. A termini mitjà, el dèficit estrogènic provoca una involució de l’aparell reproductor i, com que es modifica tota l’estàtica pelviana, no és estrany que es produeixin trastorns en l’aparell urinari. I, a llarg termini, la deprivació d’hormones ovàriques femenines constitueix un factor de risc per a la gestació de trastorns en l’aparell locomotor i en l’aparell càrdio-vas-cular. Altrament, per bé que en aquest cas cal afegir-hi una munió de condicionaments socioculturals als estrictament hormonals, en relació a la menopausa hi poden haver certs trastorns psíquics.
En un 25% dels casos, les úniques alteracions constatades durant el climateri són les corresponents a les modificacions menstruals. En la resta, sol aparèixer algun —o alguns— dels trastorns que s’esmenten més endavant. Els efectes negatius del dèficit d’hormones ovàriques a llarg termini repercuteixen pràcticament en la totalitat de les dones, per bé que amb un grau d’incidència molt variable.
Altrament, el dèficit hormonal que comporta la menopausa natural sol ésser progressiu i permet que l’organisme s’hi adapti lentament, mentre que la sobtada privació hormonal que suposa la menopausa artificial per extirpació dels ovaris sol donar pas a trastorns variats, amb major freqüència i intensitat, per bé que generalment es prevenen mitjançant una teràpia de substitució hormonal.