Com ja s’ha explicat en aquesta obra en el capítol corresponent al sistema reproductor, en el volum 6, el climateri correspon a la fi de l’etapa de la vida en què la dona es troba preparada per a la procreació. Més estrictament, les modificacions funcionals i orgàniques que es produeixen en aquesta època corresponen al cessament de l’activitat dels ovaris, les gònades femenines. Així, doncs, finalitza la facultat
ovàrica de proporcionar periòdicament cèl·lules reproductores femenines aptes per a ésser fecundades. I també minva, fins a desaparèixer, la funció endocrina de l’ovari, és a dir, la capacitat per a elaborar hormones sexuals femenines, responsables de diverses accions, ja que en la pubertat fan madurar el sistema reproductor i aparèixer els caràcters sexuals secundaris, i a partir d’aleshores s’encarreguen de preparar cíclicament el sistema reproductor per a un eventual embaràs, per bé que també intervenen en múltiples reaccions metabòliques de l’organisme, en combinació amb moltes altres hormones. Per tant, el climateri té com a origen més immediat les modificacions que sofreix naturalment amb el temps l’activitat ovàrica.
La causa última del climateri, tot i que encara no és prou clara, correspon a la pròpia natura humana, ja que les diverses fases de l’etapa reproductora de la dona estan regulades, per mecanismes que encara no s’ha aclarit del tot, en el propi codi genètic. Després de la infància, en què pràcticament no hi ha activitat ovàrica, s’inicia el funcionament d’una mena de rellotge biològic que posa en marxa l’hipotàlem i la hipòfisi, estructures localitzades a la base del cervell. A partir d’aquest moment, l’hipotàlem elabora determinats factors hormonals que activen la producció d’hormones per part de la hipòfisi, les denominades gonadotropines hipofítiques, que corresponen a l’hormona fol·lículostimulant, o FSH i a l’hormona luteïnitzant, o LH. Aquestes hormones, la producció de les quals adopta una seqüència oscil·lant, actuen sobre les gònades femenines i originen el que es coneix com a cicle ovàric, que alhora condiciona la producció del cicle menstrual.
En els ovaris, d’ençà ja del període embrionari, hi ha centenars de milers de cèl·lules germinals, algunes de les quals, a partir de la pubertat, després de sofrir certes transformacions induïdes per les hormones hipofítiques, constituiran els gàmetes, o cèl·lules reproductores femenines, és a dir, els òvuls madurs aptes per a ésser fecundats pels espermatozoides masculins. En el moment del naixement, les cèl·lules germinals es troben a l’ovari en fase d’oòcits primaris, cadascun dels quals és envoltat d’una capa de cèl·lules de tipus epitelial que, en conjunt, constitueixen els denominats fol·licles primitius. Aquests fol·licles primitius romanen estables durant tota la infància i, a partir de la pubertat, gràcies a l’activació hipotalàmico-hipofítica, inicien una maduració progressiva, que es produeix esglaonadament durant tota l’etapa reproductora. El procés de maduració és regulat per les hormones gonadòtropes hipofítiques, la FSH i la LH, que són secretades en quantitats oscil·lants, seguint un cicle d’aproximadament 28 dies.
Cada cicle s’inicia amb un augment progressiu de la secreció hipofítica de FSH, la qual estimula el desenvolupament i maduració en l’ovari d’uns 20 fol·licles primaris. Sota aquesta influència, les cèl·lules fol·liculars que envolten l’oòcit es modifiquen i comencen a secretar hormones femenines del tipus estrògens. A mesura que el fol·licle va creixent, s’incrementa progressivament la secreció d’aquestes hormones femenines i, quan la secreció d’estrògens hi assoleix un determinat nivell, s’acaba de completar el procés de maduració de l’oòcit primari. En definitiva, al cap de 10 a 14 dies d’iniciar-se el cicle, les modificacions produïdes en el fol·licle primari han donat com a resultat un fol·licle madur, denominat fol·licle de De Graaf, que conté un òvul.
Altrament, quan els nivells d’estrògens ja comencen a ésser elevats, la hipòfisi comença a secretar LH, hormona que estimula l’última fase de creixement del fol·licle, la seva ruptura i el despreniment de l’òvul madur, la qual cosa es denomina ovulació. No pas tots els fol·licles primaris que inicien el desenvolupament en cada cicle arriben a madurar; generalment, en cada cicle només s’arriba a alliberar un òvul, mentre que els restants fol·licles que havien iniciat el desenvolupament s’aturen en fases intermèdies i, posteriorment, degeneren.
Una vegada que s’ha produït la ruptura del fol·licle i se n’ha eliminat el contingut, la LH secretada per la hipòfisi n’indueix la transformació en una altra estructura, denominada cos groc o cos luti. Una vegada que les restes fol·liculars s’han convertit en cos groc, l’estructura que anteriorment només secretava estrògens comença a elaborar també progesterona, una hormona els nivells de la qual comencen a augmentar a partir d’aquest moment. La secreció d’estrògens es manté, però minva progressivament, el que fa que els seus nivells es vagin reduint a poc a poc.
En cada cicle, tant els estrògens com la progesterona actuen sobre l’úter i el preparen per a l’eventual acolliment de l’òvul fecundat. Així, sota la influència hormonal, la paret interna de l’úter —la mucosa denominada endometri— augmenta de gruix, desenvolupa una gran vascularització i activa la funció de les glàndules. Tanmateix, si no es produeix la fecundació, com que la hipòfisi deixa de secretar LH, el cos groc de l’ovari perd activitat i s’atrofia, i es transforma en un cos blanc, una estructura cicatricial inactiva. Com a conseqüència, cessa sobtadament la secreció de progesterona i d’estrògens, la qual cosa provoca una contracció de les artèries desenvolupades en l’endometri; s’hi redueix, doncs, l’aportació sanguínia a les cèl·lules de la mucosa, l’activitat de les quals cessa, a causa de la mancança d’estímul hormonal. En definitiva, les cèl·lules epitelials endometrials i les dels propis vasos sanguinis degeneren, amb la qual cosa els vasos es trenquen i sagnen i, alhora, l’epiteli se’n desprèn. Aquest procés dóna lloc a la menstruació, també denominada regla, que consisteix en la pèrdua de sang i restes de teixits, que són expulsats cap a l’exterior a través de la vagina. Al final de la fase menstrual s’ha perdut tota la part superficial de la mucosa uterina, raó per la qual queda extremament prima i sense cobertura epitelial. No obstant això, immediatament es produeix la recuperació, amb la formació d’un nou epiteli i l’inici d’un nou cicle.
Els cicles descrits comencen a produir-se en la pubertat. En un primer moment solen ésser incomplets i irregulars, ja que en alguns casos no es produeix l’ovulació, i les menstruacions, de durada i intensitat variables, es presenten amb intervals força irregulars. Això no obstant, després d’alguns cicles l’activitat ovàrica assoleix la maduració, i la regla es presenta aproximadament cada 28 dies, durant molts anys —amb característiques particulars però força constants en cada cas, pel que fa a la durada i la intensitat—, i només s’interromp durant els eventuals embarassos.
Cap al novè o desè lustre de la vida de la dona, després de 30 o 35 anys d’activitat ovàrica ininterrompuda, molts dels fol·licles primaris continguts en l’ovari des de la naixença, que s’han anat desenvolupant en cada cicle, ja s’han atrofiat. Ultra això, la resta comença a presentar transformacions, per causa de les quals no responen amb total efectivitat a la influència de les hormones hipofítiques. En aquest punt s’inicia el climateri.
En primer lloc, es produeix una etapa pre-menopàusica, durant la qual alguns cicles els òvuls no maduren adequadament, per bé que s’hi manté la funció hormonal ovàrica i, en conseqüència, la menstruació s’hi segueix presentant més o menys regularment. Tanmateix, al cap d’un temps, molt variable en cada cas, l’elaboració d’hormones ovàriques també s’altera i, en conseqüència, els cicles es fan irregulars; fins i tot se’n modifica la durada i intensitat de l’hemorràgia menstrual. En definitiva, arriba un moment en què la producció d’hormones ovàriques és tan minsa que les menstruacions desapareixen definitivament, per bé que persisteixi l’estímul hipofisari. Així s’arriba a la menopausa. Posteriorment, l’organisme ha d’adaptar el seu funcionament a l’aturada de producció d’hormones femenines ovàriques, que actuen sobre diferents teixits, i s’hi desenvolupen diverses modificacions corporals i funcionals en l’etapa postmenopàusica.
Per això, tot i que la principal significació de les modificacions esmentades se centra en el cessament de l’activitat reproductora, cal tenir present que durant el climateri es produeixen múltiples canvis en el funcionament global de l’organisme, ja que en desapareixerà progressivament l’elaboració d’hormones ovàriques, que actuen sobre diversos teixits. És més, en aquesta època el funcionament ovàric es modifica tant que la producció hormonal en sofreix nombroses oscil·lacions, amb repercussions per tot l’organisme. En el període pre-menopàusic, tot i que algunes ovulacions no arriben a produir-se, són nombrosos els fol·licles que continuen madurant; la conseqüència n’és un increment en l’elaboració d’estrògens, alhora que es produeix una minva en la formació de progesterona, la qual cosa n’origina un desequilibri en els nivells. Més endavant, els fol·licles ja no arribaran a madurar, es redueixen també els nivells d’estrògens, i deixa de presentar-se la regla. En aquesta època, però, els desequilibris hormonals continuen essent freqüents, ja que davant de l’absència d’activitat ovàrica l’hipotàlem intenta respondre amb una activitat major de la hipòfisi, que secreta gran quantitat de gonadotrofines, fonamentalment FSH, que tendeix a activar els fol·licles que encara en són susceptibles. Simultàniament, altres glàndules endocrines experimenten transformacions en l’activitat, ja que tot el sistema endocrí actua com un conjunt que tendeix a mantenir l’equilibri en el metabolisme de l’organisme. Per exemple, la glàndula tiroide i les suprarenals n’incrementen les secrecions. A conseqüència d’això, els efectes dels desequilibris hormonals poden donar pas a l’aparició de trastorns orgànics típics d’aquesta època, fins que, a poc a poc, la situació es va estabilitzant.