Igualment, s’aprecien modificacions en l’alçada, que són conseqüència dels canvis generats per l’edat en l’aparell locomotor. A causa de diversos factors que incideixen en el teixit ossi, la talla disminueix en la vellesa, fins a 10 cm o fins i tot més en relació a l’altura màxima atesa en l’edat adulta. L’origen d’aquesta disminució de l’estatura es basa fonamentalment en els canvis que experimenta el metabolisme del teixit ossi que, encara que no ho sembli, manté una activitat constant. En la persona jove i en l’adult, el teixit ossi es renova de manera permanent, de manera que, alhora que hi ha cèl·lules que destrueixen el teixit ossi desvitalitzat, n’hi ha d’altres que el renoven, i mantenen així un equilibri entre ambdós processos. En canvi, en la persona d’edat aquests cicles es modifiquen, de manera que la destrucció del teixit ossi és superior a la renovació. Aquest procés origina el trastorn anomenat osteoporosi, que consisteix en una pèrdua de la densitat del teixit ossi, que passa a tenir una inferior quantitat de massa òssia en la mateixa unitat de volum, de manera que, amb el pas dels anys, els ossos tenen menys matriu proteica i calci. Per tant, al mateix temps que les fractures espontànies en tot l’esquelet són més habituals, es verifica una disminució de l’altura dels discos intervertebrals amb la consegüent disminució de l’estatura.
Aquest procés és fisiològic i extremament comú en edats avançades, de manera que solament es considera un trastorn quan dóna lloc a molèsties. Tanmateix, però, també en aquest cas cal tenir en compte d’altres factors afegits. Per exemple, una alimentació que aporti una quantitat insuficient de proteïnes, que són necessàries per a la formació de la matriu òssia, pertorbarà el procés. I una vida excessivament sedentària, que no estimuli l’activitat muscular i, per tant, la formació de teixit ossi, també el perjudicarà. En general, un període més o menys prolongat d’immobilització pot comportar un agreujament considerable de l’osteoporosi en les persones grans. Així, actualment hom tendeix a considerar que les atencions mèdiques requerides en resposta a trastorns eventuals han d’ésser el menys limitadores possibles de l’activitat física, o bé que sigui aplicada una fisioteràpia adequada quan calgui. A més, de cap manera no s’ha d’admetre que, com molta gent creu erròniament, el fet d’envellir justifiqui que la persona s’estigui moltes hores al llit.
En relació al que s’ha dit, amb el pas del temps es verifica un deteriorament global del sistema osteoarticular. D’una banda, cal tenir en compte l’esmentada descalcificació òssia. Però, de l’altra, cal destacar que les articulacions es van limitant progressivament en les funcions que els corresponen. Així, els lligaments articulars perden flexibilitat, mentre que les estructures internes de les articulacions, en especial els cartílags articulars, disminueixen la seva concentració aquosa i la seva elasticitat. Atès que els cartílags que cobreixen els extrems ossis intraarticulars tenen la funció d’evitar el fregadís entre les superfícies dels ossos, aquesta disminució de gruix afavorirà un desgast superior de les articulacions. Això origina un trastorn ossi extremament comú en les persones grans, l’artrosi, que en més o menys mesura es troba present en gairebé el 100% de les persones de més de 75 anys. Òbviament, tot plegat comporta una limitació de l’activitat física. Però sovint s’exagera l’efecte de l’envelliment natural, o, erròniament, es considera lògic que una persona d’edat disminueixi les seves activitats, encara que no pateixi de cap trastorn osteoarticular que ho faci aconsellable. I aquest procés pot tenir un efecte contraproduent, perquè com menys es facin servir les articulacions més fàcilment es produirà el seu deteriorament. Així, sempre tenint en compte de no sobrepassar les limitacions que efectivament es produeixin en cada cas, cal potenciar l’activitat física moderada però regular en les persones grans. D’altra banda, el deteriorament d’algunes articulacions, en especial les que suporten el pes corporal —genolls, malucs i les de columna vertebral—, serà molt superior en el cas de sobrepès o obesitat, circumstància que, evidentment, es pot corregir.