El mateix es pot aplicar a l’aparell respiratori, l’activitat del qual també es modifica amb el pas del temps. Per exemple, la capacitat respiratòria, és a dir, el volum d’aire que entra i surt dels pulmons amb la respiració, disminueix en la vellesa, entre d’altres raons perquè les parets toràciques esdevenen més rígides. A més, també és habitual que s’esqueixin o es fibrosin les parets d’alguns alvèols, els petits sacs situats en la terminació de l’arbre bronquial en què es produeix l’intercanvi gasós entre l’aire i la sang, de manera que s’incrementa l’espai mort sense aquesta funció d’intercanvi. Com és lògic, això comportarà una reserva adaptativa inferior i, quan es produeix un increment de les necessitats d’oxigenació, les respiracions hauran d’incrementar la seva freqüència i es manifestarà una certa sensació d’ofec. Però una vegada més se superposen els efectes propis de l’envelliment amb els prejudicis provocats per d’altres circumstàncies. Així, per exemple, el tabaquisme és responsable de trastorns com ara bronquitis crònica i enfisema, notablement estesos entre la població d’edat, que encara dificulten més el procés respiratori. Les conseqüències d’aquest fet es fan sentir especialment en l’organisme, ja que una oxigenació deficient repercutirà desfavorablement en tots els teixits, accelerant o agreujant les modificacions pròpies del procés d’envelliment.