Les modificacions que experimenta el sistema nerviós mereixen una consideració especial, ja que poden condicionar en bona mesura la vida de relació de la persona. Per començar, atès que les neurones no tenen capacitat per a reproduir-se, la pèrdua progressiva d’aquesta mena de cèl·lules és irremplacable, amb el consegüent deteriorament global i progressiu del funcionament neurològic. En avançar l’edat es poden detectar nombrosos canvis anatomies en el teixit nerviós, tant microscòpics com macroscòpics, i a més es verifiquen canvis funcionals, com ara una disminució en la velocitat de la conducció de l’impuls nerviós.
Una primera conseqüència del que hem comentat és la disminució dels reflexos propis del sistema nerviós perifèric, que s’acompanya d’una menor adaptabilitat a les exigències. Així, és habitual que les persones d’edat tinguin una certa dificultat per a desplaçar-se o realitzar accions que requereixin reflexos fins. A això es pot sumar un dèficit en la regulació motora per part del cerebel que comporta una certa inestabilitat. En algunes persones grans això no repercuteix de manera que se’n retallin les activitats. Però en d’altres es gesta un temor profund a desplaçar-se, per por a una caiguda, que podria tenir repercussions desfavorables en una persona d’edat. Tanmateix, però, no és correcte d’assumir el deteriorament global dels reflexos decidint que convé de limitar les activitats, perquè d’aquesta manera s’afavoriria el dèficit funcional de l’aparell locomotor. Cal assumir el deteriorament, però fer front a les limitacions que comporta amb els mitjans oportuns. Per exemple, l’ús d’un bastó constitueix una de les mesures més eficaces per a facilitar els desplaçaments i aportar confiança en les persones d’edat. Malauradament, l’ús de bastó no es troba gaire estès, o fins i tot es pensa que només hi ha de recórrer la gent molt gran que no es pot moure gaire; la veritat és que disposar d’un suport extra és extremament beneficiós per a qualsevol persona gran. D’altra banda, és convenient adaptar algunes zones del lloc de residència per tal de disminuir els esforços que hagi de realitzar per a dur a terme determinades accions, o bé per a prevenir caigudes, com és el fet de col·locar agafadors al costat del wàter i la banyera.
També passa que en la persona gran el llindar dels estímuls dolorosos es modifica, de manera que cal disposar d’un major nivell d’estímul perquè senti dolor. Això podria ésser considerat beneficiós ja que pel fet que són més comuns els trastorns de diversos tipus en aquesta època de la vida, menors seran les molèsties consegüents. Però també presenta un efecte contraproduent, ja que a causa d’aquestes modificacions, com també a una resignació a les molèsties, és relativament habitual que no es queixin de l’aparició de símptomes indicatius del fet que pateix d’un trastorn susceptible d’ésser diagnosticat i tractat.
Pel que fa a l’esfera intel·lectual, és ben sabut que el pas dels anys disminueix globalment aquestes funcions, si bé amb una gran variabilitat individual. Així, n’hi ha que mantenen fins a edats molt avançades pràcticament sense deteriorament els processos com la ideació o la memòria, mentre que d’altres en veuen disminuïdes les facultats. Tanmateix, però, acceptant que a una edat que s’aproximi als 100 anys de vida és normal que hi hagi un cert dèficit intel·lectual de manera pràcticament generalitzada, s’ha estereotipat exageradament el suposat deteriorament mental normal a edats inferiors. En aquest sentit, cal considerar que aquest deteriorament pot provenir no solament de les modificacions neurològiques normals, sinó també de factors com la manca d’estímuls ambientals. Per exemple, en termes generals, els qui realitzen treballs de tipus intel·lectual solen mantenir indemnes les seves facultats intel·lectuals més temps que els que duen a terme tasques predominantment físiques. Igualment, per a considerar el grau de dèficit intel·lectual suposat s’haurien de tenir en compte les característiques biogràfiques de la persona d’edat: una persona de 90 anys que hagi passat la major part de la seva vida en un medi rural i visqui ara en una gran ciutat sense haver seguit de prop els avenços tècnics i canvis de costums, lògicament pot trobar-se més desorientat que si es trobés en el seu medi habitual.
Tradicionalment hom ha considerat que en la vellesa el deteriorament cerebral normal condueix inexorablement a un estat de demència, tal com s’anomena un trastorn mental greu caracteritzat per una decadència global de les funcions intel·lectuals i que genera una desintegració de les conductes personals i socials de la persona. Certament, amb l’edat es presenten modificacions en les estructures nervioses superiors, fonamentalment en la capa cortical i subcortical del cervell, on es duen a terme les funcions nervioses més elaborades, com són la consciència, l’atenció, el llenguatge, l’aprenentatge, l’automatització dels moviments, el reconeixement sensorial i la memòria. Els estudis realitzats en cadàvers revelen que en les persones d’edat es produeixen modificacions anatòmiques producte d’un procés degeneratiu caracterizat per una disminució de pes i atròfia cerebral, una dilatació dels ventricles encefàlics o la presència de les anomenades plaques senils, és a dir, unes petites zones circumscrites de teixit nerviós a l’interior de les quals es diposita una substància de composició semblant al midó o substància amiloidea, com també una alteració en l’ordre i la disposició de les neurones. També d’altres estudis han revelat que es produeixen modificacions fisiològiques, com una disfunció de diversos neuro-transmissors o una fallada en la síntesi de proteïnes que es produeixen a l’interior de les neurones.
Tanmateix, però, actualment es qüestiona la idea que una vellesa normal comporti necessàriament un estat de demència. És cert que entre un 6% i un 10% de les persones d’entre 65 anys i 80 presenten efectivament un estat demencial, i que aquest percentatge se situa entre el 20% i el 30% entre les persones de més de 80 anys, però en aquest cas no es tracta pròpiament d’una evolució normal sinó de l’aparició de trastorns orgànics definits, com ho són l’anomenada demència senil, la malaltia d’Alzheimer i la demència multiinfàrtica. En aquests casos, doncs, per raons íntimes desconegudes, entre les quals l’edat avançada seria solament un factor més a tenir en compte, es produeix un deteriorament neurològic més accentuat o precoç del que seria habitual. Així, com que davant d’aquestes situacions en concret cal procedir a la diagnosi oportuna i intentar les mesures terapèutiques pertinents, no és correcte suposar que sempre que apareguin trastorns intel·lectuals en una persona gran és resultat del seu envelliment normal.
Per exemple, un dels índexs per a valorar a-questa mena de qüestions és el grau d’orientació temporal i espacial de la persona, és a dir, si té una idea clara de la data i el lloc on es troba. Òbviament, com més baix sigui el contacte de la persona amb el medi ambient que l’envolta, com més gran sigui el seu desconeixement dels esdeveniments que tenen lloc no solament al seu voltant sinó en el món sencer, menor serà la seva capacitat d’orientació, sense que aquest fet sigui conseqüència única del seu deteriorament intel·lectual.
Entre les funcions intel·lectuals en què s’evidencien més notablement les modificacions de l’edat destaca la memòria. Així, és habitual que les persones grans comencin a tenir fallades de memòria, en especial pel que fa a esdeveniments ocorreguts poc temps enrere, mentre que apareixen més nítidament records d’èpoques passades. És clar que no es pot adjudicar aquest canvi a la pròpia vellesa en tots els casos. Per exemple, és lògic que una persona gran que segueix una vida monòtona no recordi tant el que ha fet la setmana passada, bàsicament actes quotidians que no despertaren el seu interès, mentre que afloren records clars de la seva joventut, que per la seva intensitat i les emocions que han comportat van quedar marcats de manera indeleble en la seva memòria.
El mateix es pot dir pel que fa a d’altres funcions intel·lectuals, com per exemple l’atenció. És cert que amb l’edat disminueix progressivament la capacitat de concentració, però no és menys cert que això pot dependre de l’interès que desvetlli en la persona gran els estímuls que rebi o les activitats que realitza. Així, per posar un cas, moltes persones grans aconsegueixen de mantenir un nivell adequat de concentració mentre juguen a cartes amb els seus amics i en canvi decreix en d’altres circumstàncies.
Un altre punt rellevant és la modificació deguda a l’edat en els requeriments d’hores de son. Molta gent gran en té prou amb unes 6 hores de son per a cobrir les necessitats que en té, de la mateixa manera que, en canvi, un nounat necessita dormir la major part del temps. En definitiva, molta gent considera normal que una persona d’edat presenti un cert grau d’insomni. Però cal fer diverses matisacions. De vegades el que passa és que aquesta persona manté una vida avorrida i amb poques distraccions, inactiva, i s’adorm algunes estones durant el dia; és lògic en aquests casos que, a la nit, se senti desvetllat. En d’altres casos, l’insomni prové d’unes condicions de comoditat insuficients per a accedir al son o mantenir-se en repòs: un llit incòmode, excés d’il·luminació, soroll o calor; en aquests casos una modificació d’aquests factors pot resoldre la situació. També cal destacar que de vegades l’insomni representa un signe d’algun tipus d’alteració, per exemple psiquiàtrica, que es podria resoldre amb la teràpia adequada. En definitiva, si bé és cert que es considera fisiològic que amb l’edat es dormi menys, es pot planificar en la persona d’edat una activitat adequada durant el dia de manera que no comporti necessàriament malestar a la nit per no poder agafar el son o per despertar-se molt d’hora i no tenir res a fer.
Pel que fa a l’estat anímic en la vellesa, potser és aquest el punt en què més criteris erronis hi ha. Certament, en una persona determinada, el dèficit neurològic global pot originar una major indiferència pel que s’esdevé al seu voltant o unes reaccions emocionals menys accentuades que en temps anteriors. Però de cap manera es pot afirmar, com molta gent pensa, que l’envelliment comporta un estat depressiu de manera inexorable. D’una banda, la depressió, com a malaltia produïda per un dèficit de certs neurotransmissors, és una alteració molt estesa, que aproximadament afecta el 10% de la població adulta, de manera que és lògic que moltes persones grans en pateixin; però en aquests casos és possible d’efectuar un tractament adequat que sol ésser eficaç. Però, d’altra banda, també és lògic que l’estat anímic de la persona d’edat depengui de les situacions particulars a què fa front, entre les quals n’hi ha que el poden afectar molt negativament: soledat, manca de contacte amb els coneguts, manca d’activitats o de projectes, etc. En aquest sentit, és important que sempre que una persona gran manifesta una indiferència
acusada o presenta una sensació de tristesa indefinida, se’n determinin les raons, sense donar per fet justificacions "naturals" i adjudicar la tristesa simplement al procés d’envelliment.