L’aparell genitourinari modifica igualment l’activitat que li correspon.
El fet més destacable és que els ronyons perden pes i la funció renal disminueix de manera progressiva. Així, mentre que en l’adult jove ambdós ronyons pesen uns 300 g, als 60 anys en pesen 250, als 70 uns 230 i cap als 80 anys uns 190 g. Entre d’altres modificacions anatòmiques cal destacar la pèrdua de nefró o l’engruiximent de la membrana filtrant de la sang. En definitiva, disminueix fins a un 50% el flux sanguini renal i disminueix en un 40 a 45% el filtratge glomerular. Tanmateix, però, en condicions normals tot plegat no comporta cap perjudici, ja que el gran potencial del funcionament renal fa que sigui suficient una activitat relativa per a mantenir en condicions adequades l’elaboració d’orina. És clar que, si es produeix alguna mena d’insuficiència renal per qualsevol raó, la capacitat de recuperació de la persona d’edat és inferior. En aquest sentit és fonamental la prevenció d’alteracions renals consegüents a una hipertensió arterial incontrolada, o qualsevol trastorn que produeixi una obstrucció en les vies respiratòries de l’eliminació d’orina.
En aquest sentit, cal destacar que en els homes d’edat la pròstata, glàndula que intervé en la formació de semen i per l’interior de la qual passa la uretra, sol experimentar certs trastorns. Un d’ells és la hipertròfia benigna o adenoma de pròstata, alteració que es produeix, en una mesura més o menys important, en tots els homes a partir dels 50 anys d’edat, tot i que en molts casos no presenta símptomes. L’origen íntim de la hipertròfia benigna de pròstata no es coneix, però pel fet que té una incidència tan elevada, incrementada notablement a mesura que avança l’edat, pot ésser considerada pràcticament com una modificació normal produïda pel procés d’envelliment. Diverses investigacions efectuades en aquest sentit indiquen que probablement a partir dels 50 anys es produeix en l’home un procés d’andropausa comparable a la menopausa de la dona, a conseqüència d’una activitat decreixent dels testicles. Això comportaria l’aparició de modificacions en algunes estructures prostàtiques, especialment un desenvolupament exagerat de les fibres musculars i conjuntives que envolten les glàndules prostàtiques situades per sota de la mucosa uretral. Si bé cap als 50 anys la hipertròfia prostàtica causa alteracions urinàries solament en un o dos de cada 10 casos, les manifestacions es presenten cada vegada més sovint a mesura que avança l’edat, i es considera que gairebé tots els homes les presentarien si visquessin prou anys.
Una altra alteració prostàtica comuna és el càncer, molt freqüent en homes grans, especialment després dels 60 anys d’edat, i que també tindria com a origen els desequilibris hormonals propis de l’època. La seva incidència augmenta progressivament a partir d’aquesta edat, de manera que entre els 60 anys i els 70 afecta el 18% de la població masculina i entre els 80 i els 90 el 48%. Diversos estudis efectuats indiquen que probablement tots els homes en serien afectats si visquessin prou anys.
Si bé no és possible d’actuar preventivament per a evitar l’aparició de trastorns prostàtics, ja que gairebé es poden considerar inherents al procés d’envelliment, sí que és possible actuar per a pal·liar o evitar-ne les conseqüències. D’una banda, cal no desestimar les alteracions que es puguin produir en el ritme o les característiques de les miccions, ja que un trastorn prostàtic que dificulti l’evacuació d’orina pot repercutir en el funcionament renal. En aquest sentit, una consulta al metge quan es presenten molèsties urinàries, com també la pràctica habitual d’una revisió mèdica en què es practiqui un tacte rectal, poden possibilitar una diagnosi precoç dels trastorns prostàtics i el seu tractament eficaç. Cal destacar que la hipertròfia prostàtica actualment es pot resoldre amb mètodes quirúrgics poc agressius, als quals es poden sotmetre homes de qualsevol edat sense risc. El càncer de pròstata pot ésser tractat també amb eficàcia si és diagnosticat a temps, bé que malauradament, en especial a causa que es diagnostica tardanament, en l’actualitat encara constitueix una causa important de mortalitat, ja que és responsable de la mort del 5% dels homes de més de 55 anys.
En les dones, el dèficit d’hormones femenines resultant de la involució ovàrica té com a resultat una progressiva atròfia dels genitals externs. Entre d’altres fets, això origina una disminució de l’elasticitat i la capacitat de lubricació vaginal, que pot dificultar el coit.
A més, és comú que els lligaments que sostenen l’úter i la bufeta urinària en la seva posició es debilitin amb el consegüent prolapse d’aquestes estructures. Aquest fet pot comportar un cert grau de pèrdua involuntària d’orina, que sovint és susceptible d’ésser corregida amb una intervenció quirúrgica.