Els sentits també experimenten amb els anys una disminució més o menys considerable. La visió disminueix progressivament, en especial a partir dels 40 o 45 anys, a causa de la pèrdua d’adaptabilitat del cristal·lí, que experimenta una dessecació continuada, per a enfocar els objectes; aquest és l’origen de l’anomenada presbícia. A més, alhora que progressivament es produeix un dèficit en l’agudesa visual, nombrosos trastorns oculars són més habituals en la vellesa, com ara glaucoma o cataracta, que poden augmentar encara més les dificultats visuals. En aquest sentit cal que les persones d’edat efectuïn controls periòdics en què es puguin diagnosticar les eventuals alteracions per a realitzar el tractament oportú, i que es corregeixi el dèficit visual amb les lents adequades; aquest punt és molt important, ja que tot i existir un cert dèficit visual, com millor sigui la seva correcció millors seran les possibilitats de relacionar-se amb el medi ambient, i més seran les activitats que es puguin realitzar.
Passa el mateix amb l’audició, sentit que decreix a partir de l’edat adulta, la qual cosa s’anomena presbiacúsia. Cal destacar que un dèficit auditiu relatiu pot ésser molt perjudicial si afecta els tons de la veu humana, ja que impedeix la comprensió del llenguatge i redueix de manera extraordinària la qualitat de vida. La correcció d’aquest trastorn amb un audiòfon és essencial perquè la persona no es trobi aïllada sense poder comprendre què li diuen ni poder tenir converses satisfactòries.
En definitiva, doncs, cal destacar que les modificacions esmentades, sempre que siguin fisiològiques i no producte de malalties, no alteren necessàriament la qualitat de vida, fins i tot fins a edats molt avançades. És a dir que, si bé el funcionament orgànic és, globalment, menys actiu que en el jove, n’hi ha prou per a mantenir uns nivells adequats. Tanmateix, però, és clar que la persona d’edat disposa d’una capacitat de reserva disminuïda, és a dir, el potencial de funcionament orgànic que serveix per a poder pal·liar les adversitats amb què es pugui enfrontar. Així, no pot respondre adequadament a un esforç que superi les pròpies limitacions, o bé és incapaç de fer front convenientment a les agressions derivades de les diverses malalties que podria patir. Així, no és estrany que afeccions que són pràcticament innòcues en d’altres etapes de la vida, en la persona d’edat puguin adquirir dimensions insospitades. Així, la prevenció és més important encara que guarir les malalties.