Definició
Es anomenada èntero-colitis alimentària aguda una inflamació sobtada de l’intestí prim i de l’intestí gros, provocada per diversos microorganismes o per determinades substàncies tòxiques elaborades pels gèrmens, que atenyen el tub digestiu a través de la ingestió d’aliments o aigua contaminats. Aquest trastorn és molt freqüent; bàsicament, es manifesta amb diarrea, dolor abdominal i, de vegades, amb la presència de moc, pus o sang en les deposicions, febre, esgarrifances i malestar general. En molts casos, quan es presenta associat a una gastritis o inflamació de la mucosa gàstrica, també es produeixen nàusees o vòmits. Aquest trastorn sol involucionar al cap d’uns quants dies, ja sigui espontàniament o amb la instauració del tractament oportú, i generalment sense deixar seqüeles. Això no obstant, en els casos més greus, com també en els nodrissons o les persones grans, es pot produir una deshidratació o bé també un estat de xoc o col·lapse vascular, el desenllaç del qual pot ésser mortal.
El terme èntero-colitis, de fet, es reserva per als casos en què l’alteració afecta únicament l’intestí prim i l’intestí gros. Tanmateix, però, és habitual també que hi hagi una certa inflamació de l’estómac, i aleshores és anomenada gastro-enteritis o bé també gastro-èntero-colitis.
Causes i tipus
L’èntero-colitis alimentària aguda té un origen comú en tots els casos: la ingestió d’aliments contaminats. L’alteració es presenta quan, a través de l’aigua o els aliments, diversos microorganismes patògens o nocius, o bé diverses enterotoxines o substàncies tòxiques elaborades per ells, s’introdueixen a la llum intestinal i lesionen la mucosa, és a dir, la capa de teixit mucós que cobreix la superfície interna dels intestins. En el primer cas, el trastorn és anomenat èntero-colitis alimentària infecciosa; en el segon, èntero-colitis per enterotoxines.
Els gèrmens que més sovint originen una èntero-colitis alimentària infecciosa són la Salmonella, causant de la salmonel·losi; la Shigella dysenteriae, causant de la disenteria; el Vibrio cholerae, causant del còlera; d’altres bacteris menys patògens, com l’Escherichia coli i la Klebsiella; uns virus determinats, com els rotavirus, i alguns paràsits, com l’Entamoeba histolytica. No sempre que hom ingereix aliments o aigua contaminats es produeix aquesta alteració, ja que els gèrmens poden ésser destruïts per l’acidesa del suc gàstric, inactivats per les cèl·lules immunològiques presents al tub digestiu, o bé expulsats amb les deposicions. Així, per tal que efectivament es produeixi una infecció intestinal, cal que els microorganismes responsables siguin molt patògens o virulents, com ara s’esdevé en el cas del còlera o la disenteria, per exemple, o bé que per alguna raó els gèrmens no puguin ésser neutralitzats o eliminats adequadament. Això darrer s’esdevé sovint, per exemple, en els nodrissons, el sistema immunològic dels quals encara no es troba completament desenvolupat; en els viatgers, que es posen en contacte amb gèrmens pels quals no disposen de defenses efectives, o la flora intestinal dels quals es modifica a causa dels canvis de dieta i afavoreix el desenvolupament dels microorganismes contaminants; en les persones grans o d’altres d’afectades per trastorns greus, que tenen el sistema defensiu deprimit, o en les persones que habitualment ingereixen medicaments antiàcids o que han estat sotmeses a l’extracció quirúrgica d’una porció de l’estómac, perquè en aquest cas el suc gàstric no té prou acidesa per a neutralitzar els bacteris continguts als aliments.
Els principals gèrmens que elaboren les enterotoxines causants de l’èntero-colitis alimentària per enterotoxines són l’anomenat Staphilococcus aureus i el Clostridium botulinum, causant del botulisme, per bé que molts d’altres microorganismes poden sintetitzar substàncies agressives per a la paret intestinal.
L’èntero-colitis alimentària per enterotoxines sol afectar les persones que han ingerit una quantitat suficient d’aliments contaminats, ja que, a diferència del que s’esdevé amb els gèrmens, les enterotoxines no són neutralitzades pel suc gàstric; per tant, al cap d’un període més o menys prolongat després de la ingestió, sempre lesionen la mucosa intestinal.
En general, els aliments que més sovint es troben contaminats amb gèrmens patògens o amb enterotoxines són la carn fresca mal conservada, les conserves que es consumeixen després de la data de caducitat, els ous i els productes derivats d’elaboració casolana, i la llet o productes que se’n deriven mal conservats. La contaminació d’aquests aliments s’esdevé especialment sovint durant l’estiu, ja que l’escalfor i la humitat ambiental afavoreixen el desenvolupament dels gèrmens. És per això que l’anomenada diarrea estival dels nodrissons constitueix un tipus d’èntero-colitis alimentària molt habitual.
D’altra banda, en especial durant els viatges a països de baix nivell econòmic, és molt habitual que l’alteració sigui deguda a la ingestió d’aigua contaminada o aliments deficientment higienitzats, com ara verdura sense rentar o fruita sense pelar.
Manifestacions, evolució i complicacions
La manifestació més característica d’aquesta malaltia és la diarrea, és a dir, l’increment del volum, la freqüència i la fluïdesa de les deposicions. La diarrea es presenta quan els gèrmens o les enterotoxines causants lesionen la mucosa intestinal, incrementen la secreció de líquids i minerals envers la llum intestinal i dificulten alhora l’absorció de les substàncies nutritives des de la llum intestinal envers la mucosa.
El moment d’aparició de la diarrea és molt variable. Segons el microorganisme o l’enterotoxina causant, des d’una hora fins a tres dies després de la ingestió de l’aliment contaminat. D’altra banda, en la majoria dels casos, la diarrea és precedida per manca de gana, nàusees i fins i tot vòmits, deguts a la gastritis o inflamació de la mucosa gàstrica que solen ocasionar tant els microorganismes com les enterotoxines.
La intensitat de la diarrea és igualment molt variable. De vegades es produeixen solament de dues a quatre deposicions al dia. En altres casos, en canvi, les deposicions són gairebé constants durant unes quantes hores. Quan la inflamació i la infecció són greus, és habitual que les deposicions continguin moc, pus o sang. En aquests casos, també, en general es manifesten febre, esgarrifances, accessos de sudació i malestar general.
La diarrea sol venir acompanyada d’altres manifestacions pròpies de la inflamació intestinal, com ara dolor abdominal, que sovint adopta les característiques d’un còlic intestinal, és a dir, un dolor molt intens que es presenta en forma intermitent. També és habitual que es manifestin sorolls procedents de la cavitat abdominal, que són deguts a la formació d’importants volums de gasos i que es poden percebre amb molta facilitat.
Les manifestacions solen cedir al cap d’alguns dies, ja sigui espontàniament o bé amb el tractament adequat. Tanmateix, però, quan la diarrea és molt important i representa una pèrdua de líquids i minerals substancial per a l’organisme, com s’esdevé en molts casos de diarrea estival del nodrisssó, en les persones grans o bé en malalts afectats de trastorns greus, es pot presentar un estat de deshidratació o fins i tot un estat de xoc o col·lapse vascular, que es manifesten amb pal·lidesa, intensa sequedat de boca i mucoses i sensació de mareig. Aquestes complicacions requereixen una atenció mèdica urgent, ja que poden ésser causa de mort.
En alguns nodrissons o infants que pateixen d’episodis repetits d’èntero-colitis alimentària, en general a causa d’una higiene inadequada del medi, es presenta un estat progressiu de desnutrició, ja que l’absorció intestinal es troba alterada i les substàncies nutritives són eliminades amb les deposicions.
Diagnosi
La diagnosi d’èntero-colitis alimentària aguda és molt senzilla, ja que gairebé sempre s’infereix per l’aparició sobtada d’un episodi de diarrea, en especial en un nodrissó, en un viatger o després que hom ha ingerit aliments que suposadament es trobaven contaminats.
Per tal d’identificar el microorganisme o l’enterotoxina causant del trastorn, de vegades hom sol·licita una anàlisi de les deposicions, o bé s’intenta de determinar quin ha estat l’aliment contaminat tractant de detectar d’altres casos d’intoxicació. Tant els malalts com els aliments suposadament contaminats se sotmeten a una sèrie de proves diagnostiques destinades a identificar el germen o l’èntero-colitis responsable.
Per descartar d’altres trastorns en molts casos se sol·liciten algunes proves complementàries com ara anàlisis de sang i orina, o exploracions radiològiques del tub digestiu.
Tractament
Hom basa el tractament a combatre la diarrea, compensar la pèrdua de líquids i, eventualment, eliminar l’agent causal.
La part més important del tractament és la dieta, que s’ha d’anar adequant a la intensitat de la diarrea. Durant les primeres dotze hores, quan la diarrea ateny el seu punt màxim, es recomana l’abstenció absoluta d’aliments; si en aquesta fase no hi ha vòmits, únicament s’administren líquids, com ara aigua amb sal o sucre, o bé infusions de te. Durant les dotze hores següents, quan la intensitat de la diarrea sol minvar, es poden anar incorporant a la dieta sopes d’arròs o d’ordi, que tenen la propietat d’alentir el trànsit intestinal, i aliments tous o semi-líquids, com ara pures de pastanaga o de poma. En darrer lloc, al llarg dels dies següents, en general cinc o sis, es recomana d’incorporar a poc a poc els aliments habituals, en primer lloc els més tous —truita a la francesa, sopes, pures— i posteriorment els de digestió més difícil, com és ara la carn o els greixos.
Durant les primeres 24 o 48 hores es recomana repòs absolut per evitar la despesa d’energies i la pèrdua de líquids que comporta l’esforç físic.
Per a atenuar el dolor de vegades s’administren fàrmacs analgèsics, antiinflamatoris o antispasmòdics.
Quan s’estableix l’existència d’una infecció, després que se n’ha identificat el germen responsable, s’administren antibiòtics.
En els casos més greus de deshidratació, i per a prevenir l’estat de xoc, es col·loca un gota a gota amb sèrum o plasma, en general durant unes 24 hores o 48.