Malaltia periodòntica

Definició

És anomenat malaltia periodòntica o periodontitis un trastorn molt freqüent que afecta els teixits que envolten i fixen les peces dentàries en llurs punts d’enclavament a l’os maxil·lar, que comença com una gingivitis crònica, és a dir, amb una inflamació persistent de les genives, i mena, en les etapes més avançades, a la caiguda de les dents. Aquest trastorn sol ésser provocat per la irritació que ocasiona la tosca o acumulació de restes alimentàries, saliva i bacteris sobre la superfície dental que es troba en íntim contacte amb les genives, per bé que el seu desenvolupament és afavorit per d’altres circumstàncies, com ara una higiene bucal defectuosa, pròtesis dentàries mal ajustades o anomalies en les posicions de les dents. Durant les fases inicials, la malaltia periodòntica ocasiona diverses manifestacions que afecten les genives, com ara sensació de pessigolleig, petites hemorràgies, alteracions en la grandària i la forma i piorrea, terme amb què antigament es denominava la periodontitis i que fa referència a la presència de secrecions purulentes degudes a processos infecciosos a les genives. Si el trastorn no és tractat adequadament, en les seves fases més avançades es lesionen i s’estoven els teixits que subjecten les peces dentàries, que adopten una mobilitat anormal i, finalment, es produeix la caiguda. De fet, la malaltia periodòntica és la causa més important de pèrdua de peces dentàries.

Freqüència i edat

Es valora que aproximadament un 90% de la població pateix d’un cert grau de periodontitis, per bé que en la majoria dels casos les manifestacions són molt poc importants, com ara petites pèrdues de sang a la geniva quan hom es raspalla les dents.

La periodontitis se sol manifestar a partir de la pubertat, per bé que sovint es presenta durant la infantesa.

Causes

La malaltia periodòntica es produeix a conseqüència d’un estovament progressiu dels teixits que envolten i subjecten l’arrel de les peces dentàries a l’interior dels alvèols dentaris, és a dir, les cavitats de l’os maxil·lar on les dents s’insereixen.

La causa més freqüent de periodontitis és la formació de tosca. La tosca és una concreció dura i fràgil, de tonalitat groguenca o marronosa, que es forma i diposita lentament sobre la placa dentària o bacteriana, una pel·lícula prima i transparent, que es distribueix sobre la superfície de les dents, especialment després dels àpats, i que es compon fonamentalment de saliva, restes alimentàries i bacteris que es localitzen normalment a la cavitat bucal. La formació de la placa dentària és un fet normal i fisio-lògic. Tanmateix, però, quan no és eliminada quotidianament amb un raspallada acurada de les dents, els elements que la formen, especialment el calci contingut en la saliva, tendeixen a concentrar-se formant plaques de tosca.

La tosca no pot ésser eliminada amb el raspall de les dents, ja que és de consistència dura i es troba adherida a la superfície dental. Tanmateix, però, sí que pot ésser eliminada amb diversos instruments específics que empren els odontòlegs per a realitzar una neteja dental adequada.

La tosca es pot dipositar en qualsevol regió de la dentadura, per bé que és freqüent que ho faci en la zona dental que es troba en contacte amb la geniva, que requereix una cura especial per tal que la placa bacteriana sigui eliminada. Si la tosca que s’hi diposita no és eliminada periòdicament, en general es produeix una gingivitis tàrtrica, és a dir, una inflamació de la geniva ocasionada per la irritació i la infecció degudes a la tosca i els bacteris que conté en aquest teixit. D’altra banda, si la tosca no és eliminada, forma concrecions engrossides, anomenades càlculs dentaris.

L’estovament dels teixits que envolten i subjecten les peces dentàries a l’interior dels alvèols comença a produir-se quan, a conseqüència de la gingivitis tàrtrica i la formació d’un càlcul dentari, la geniva es replega i se separa de la superfície de la dent, cosa que permet que la tosca i els bacteris que conté s’hi acumulin i s’irritin, s’inflamin i s’infectin les estructures anatòmiques que envolten l’arrel de les peces dentàries. Aquestes estructures són, de dins a fora, el cement dentari, una capa de teixit compacte, el teixit periodòntic, de menor consistència que l’anterior, i el teixit ossi de l’os maxil·lar.

Amb una freqüència relativa l’estovament d’aquests teixits es produeix a conseqüència d’una tracció mecànica persistent sobre les dents o les genives, com s’esdevé sovint entre els portadors d’una pròtesi dental mal ajustada, o en el cas de mala oclusió dental, és a dir, quan en tancar la boca una dent o més d’una queden comprimides per les que hi ha a sobre o per sota.

D’altres circumstàncies que a través de mecanismes diversos poden alterar aquests teixits i, per tant, predisposen al desenvolupament d’una periodontitis són diverses malalties cròniques, com per exemple la diabetis o l’artritis reumatoide.

Manifestacions i evolució

Durant les fases inicials, quan es produeix la gingivitis tàrtrica, el trastorn se sol manifestar amb l’envermelliment i la tumefacció d’un sector de la geniva, que ocasionalment sagna quan hom es raspalla les dents. Igualment, en aquestes fases és freqüent la sensació de tenir un cos estrany o bé de pessigolleig a la base de les dents, que tradueixen la presència d’un càlcul dentari. Aquests símptomes se solen presentar o intensificar en tancar la boca durant la masticació i després dels àpats, per bé que es poden mantenir durant tot el dia.

Amb el pas del temps, hom pot advertir directament que la geniva es retreu, se separa de la superfície dental i forma uns plecs o unes bosses molt característiques. En aquesta fase, igualment, a la sensació de cos estrany s’afegeix un gust desagradable i persistent, l’alè esdevé pudent i hom percep la sensació anormal d’escalfor a la cavitat bucal. També és freqüent que alguna peça dental adopti una mobilitat anormal, per exemple que pugui girar lleument cap endavant o enrere.

A mesura que el trastorn evoluciona, es presenten les manifestacions que en són més característiques, que expressen la inflamació i la infecció cròniques dels teixits que envolten les dents. Les més freqüents i importants són el dolor local, que es produeix especialment quan s’ingereixen aliments dolços, molt freds o molt calents; el fet que les genives sagnin, ja que no solament es produeix mentre hom es raspalla les dents sinó també de manera espontània; la piorrea o secreció de pus que surt per l’espai anormal que s’ha format entre la superfície de les dents i la geniva, i una mobilitat de les peces dentàries que, en perdre la subjecció adequada, es poden desplaçar en una direcció o en una altra, o fins i tot es desprenen espontàniament del lloc que els correspon.

Complicacions

Les complicacions més freqüents són l’abscés i el flegmó dentari. El flegmó dentari, una acumulació de pus que.es forma per sota de les genives, es produeix quan el pus contingut en la zona no pot ésser buidat cap a l’exterior, per exemple perquè els bacteris s’han situat en un plec que ha format la geniva. Aquesta complicació, molt freqüent en el cas de malaltia periodòntica, es manifesta amb la inflamació i l’envermelliment d’una determinada porció de la geniva, un dolor molt intens i, de vegades, segons la localització o la grandària del flegmó, amb dificultat a mastegar o empassar-se els aliments. L’anomenat abscés dentari es produeix quan els bacteris continguts a la tosca s’introdueixen al teixit ossi circumdant i hi formen una cavitat anormal que s’omple de pus. L’abscés dentari es manifesta amb un dolor local molt característic, que es presenta o s’incrementa quan es prem o colpeja la peça dental involucrada, en mossegar o mastegar, o quan s’ingereixen aliments molt freds o molt calents. Els flegmons i els abscessos dentaris voluminosos, igualment, es manifesten amb febre i engrossiment dels ganglis limfàtics que es troben per sota de les mandíbules, circumstància que pot ésser dolorosa, especialment quan hom vol girar el cap o empassar-se saliva o aliments.

Diagnosi

La diagnosi és molt simple, ja que s’efectua amb una inspecció acurada de la cavitat bucal, en la qual es detecten les acumulacions de tosca i les lesions característiques de les genives.

Tractament i prevenció

El tractament és adreçat bàsicament a corregir les circumstàncies que determinaren l’aparició d’aquest trastorn —de manera que també s’aconsegueix de guarir la malaltia en la majoria dels casos— i, eventualment, en les fases avançades, a reparar els teixits que han resultat danyats.

Durant les fases inicials, les mesures terapèutiques més importants són una higiene bucal adequada i l’eliminació periòdica de la tosca amb una neteja dental. Per a mantenir la cavitat bucal en un estat higiènic correcte, hom recomana d’efectuar una raspallada dental després de cada àpat tenint cura de raspallar cadascuna de les dents i efectuant un massatge suau en les genives amb el raspall, sense pasta dentifrícia. Igualment, després de la raspallada de les dents s’aconsella de fer lliscar un fil de seda o fil dental pels espais compresos entre les peces dentàries, de difícil accés amb un raspall. L’objectiu fonamental d’aquestes mesures és eliminar adequadament la placa bacteriana de la superfície dental. D’altra banda, la neteja dental efectuada per l’odontòleg s’ha de realitzar com a mínim cada sis mesos.

És igualment essencial d’eliminar les circumstàncies que afavoriren l’estovament dels teixits, per exemple col·locant correctament una pròtesi dental mal ajustada o corregint anomalies en la posició de les dents o la grandària.

Totes aquestes mesures presenten igualment un caràcter preventiu i, per tant, són extensives al conjunt de la població.

Per tal d’aturar la inflamació i la infecció i atenuar els símptomes que es presenten —per exemple sensació de pessigolleig, dolor o mal alè—, hom sol indicar gargarismes o l’aplicació local de solucions que contenen substàncies analgèsiques, antisèptiques o antiinflamatòries. Per tal que els gargarismes siguin eficaços, és imprescindible de realitzar-los enèrgicament i durant alguns minuts, diverses vegades cada dia. Quan la infecció és greu, hom indica antibiòtics per via oral.

En les fases avançades, a més, hom sol recórrer a diverses tècniques amb l’objectiu de reparar els teixits o evitar l’agreujament del trastorn, com ara la secció d’una porció de geniva per sota de la qual la tosca s’acumula i no pot ésser extreta amb una neteja dental, o bé la col·locació d’unes pròtesis que subjectin les dents.