Definició
La diverticulosi constitueix un trastorn molt freqüent de causes que encara no han estat determinades clarament. Es caracteritza per la presència de divertides al còlon, és a dir, de nombroses dilatacions anormals en forma de sac a la paret de l’intestí gros. Sol ésser asimptomàtic en la majoria de les persones, per bé que amb una certa freqüència es manifesta amb alteracions de les deposicions, ja sigui en forma d’episodis de restrenyiment o de diarrea. Igualment, de vegades els divertides intestinals s’inflamen i s’infecten, i originen una complicació específica de la diverticulosi, anomenada diverticulitis, que es manifesta bàsicament amb dolor abdominal i elevació de la temperatura corporal.
La diverticulosi i la diverticulitis són anomenades igualment malaltia diverticular del còlon.
Freqüència i edat
La diverticulosi constitueix una afecció molt freqüent, per bé que la incidència varia segons l’edat. Així, segons dades estadístiques, aquest trastorn és estrany en persones de menys de 30 anys, mentre que afecta aproximadament un 40% de les persones de més de 60 anys.
Lesions i tipus
La paret de l’intestí gros, com les altres vísceres del tub digestiu, té quatre capes de teixits: la capa mucosa, la més interna; la capa submucosa, que es troba per sota de la capa mucosa; la capa muscular, que envolta la capa submucosa, i la capa serosa, que és la més externa i fixa l’intestí gros a l’interior de la cavitat abdominal. En el cas de diverticulosi, hi ha sectors de la capa mucosa i la submucosa que es projecten^ cap enfora, travessen la capa muscular i originen una dilatació, generalment de forma esfèrica, que pe\r fora entra en contacte directe amb la capa serosa i per dins amb la llum de l’intestí gros.
Segons les característiques que adopten aquests teixits, hom diferencia bàsicament dos tipus de diverticulosi: la diverticulosi simple i la diverticulosi espàstica.
La diverticulosi simple, la més freqüent, es caracteritza pel fet que el teixit de la paret intestinal conserva l’arquitectura normal i perquè no ve acompanyada d’alteracions en el ritme i la intensitat de les contraccions de l’intestí gros.
Al contrari, la diverticulosi espàstica es caracteritza pel fet que la capa de teixit muscular de la paret intestinal es troba engruixida i perquè s’acompanya d’un increment de la intensitat i la durada de les contraccions intestinals.
Causes
La causa de la diverticulosi és un desequilibri entre la pressió interior de l’intestí gros i la resistència que exerceix la paret d’aquest òrgan. A partir d’aquest desequilibri, doncs, els teixits més flexibles de la paret intestinal, és a dir, la mucosa i la submucosa, es projecten enfora i, obrint-se camí entre les fibres musculars, formen nombrosos divertides.
Quan es tracta de diverticulosi simple, les causes d’aquest desequilibri són del tot ignorades, ja que l’arquitectura dels teixits de la paret intestinal i el ritme i la intensitat de les contraccions intestinals són normals.
En el cas de diverticulosi espàstica, en canvi, l’origen consisteix en un augment sostingut de la tensió de la paret intestinal, degut a un increment de l’activitat de l’intestí gros i a un gruix excessiu de la capa de teixit muscular. En aquestes circumstàncies, quan la tensió de la paret intestinal es troba incrementada, el contingut de l’òrgan exerceix una força superior a la normal contra la capa mucosa d’aquesta paret. Així, a la llarga, als sectors en què la capa muscular és més dèbil, les capes superficials s’obren pas finalment entre les fibres musculars i formen divertides.
La diverticulosi espàstica pot ésser igualment afavorida per diverses circumstàncies de tipus psicològic, com ara l’exposició habitual a situacions de tensió emocional o estrès. I això pel fet que durant l’estrès s’incrementa la intensitat i la freqüència de les contraccions de l’intestí gros i, per tant, la tensió de la paret intestinal. Així, igualment, molt sovint els símptomes que caracteritzen aquest trastorn són precedits per aquesta mena de circumstàncies.
També poden contribuir a l’aparició d’una diverticulosi espàstica unes determinades pautes alimentàries. Així s’esdevé, sobretot, quan es consumeixen pocs aliments rics en fibra vegetal, com fruita i verdura fresca o cereals poc elaborats. En aquest sentit, cal destacar que aquests aliments presenten un efecte beneficiós per al funcionament intestinal, ja que la fibra vegetal no és absorbida per l’organisme, sinó que s’acumula a l’interior de l’intestí fins que és evacuada, dilata la paret d’aquest òrgan i, per tant, disminueix la tensió a què es troba sotmesa. Probablement per aquesta raó, la diverticulosi espàstica és molt més freqüent als països occidentals desenvolupats, on la dieta és escassa en fibra vegetal, que als països orientals o subdesenvolupats, on és molt estès el consum de cereals integrals i fruita i verdura fresca.
Manifestacions i evolució
Aquest trastorn sol ésser asimptomàtic durant tota la vida en la majoria de les persones, especialment si es tracta d’una diverticulosi simple.
La diverticulosi espàstica també sol mantenir-se asimptomàtica durant la major part de la vida. Tanmateix, però, moltes de les persones que en són afectades pateixen, periòdicament, d’episodis de diarrea, és a dir, d’augment de la freqüència, el volum i la fluïdesa de les deposicions, o també d’episodis de restrenyiment, és a dir, de disminució de la freqüència, el volum i la fluïdesa de les deposicions. En alguns casos, aquestes manifestacions s’acompanyen d’un dolor abdominal lleu o moderat que es localitza a la part inferior del ventre i que cedeix habitualment després de la defecació. Aquests símptomes, que en general no comporten cap mena de gravetat i cedeixen espontàniament al cap d’uns quants dies, són precedits sovint per un excés de tensió emocional o d’ansietat. Pel que sembla, aquestes manifestacions no són degudes a l’existència mateixa dels divertides, sinó a l’alteració de la intensitat i la durada de les contraccions intestinals que els han causat.
Complicacions
La complicació més freqüent de la diverticulosi és la diverticulitis, és a dir, la inflamació i la infecció d’un diverticle o més d’un. La diverticulitis, que pot ésser aguda (de durada breu) o crònica (persistent), pot incidir en qualsevol tipus de diverticulosi.
La diverticulitis aguda es produeix en dos temps. Inicialment, s’esdevé la inflamació del diverticle, que es produeix a conseqüència de la irritació que provoca la matèria fecal que s’acumula i es resseca a l’interior del sac diverticular, quan efectua una certa pressió contra la seva superfície interna. Més endavant, diversos gèrmens dels que habiten normalment a l’intestí gros, per bé que en petites proporcions, entren al diverticle i, en el brou de cultiu que formen les secrecions mucoses pròpies de la inflamació, es reprodueixen vertiginosament i ocasionen una infecció.
La diverticulitits aguda es manifesta principalment per una elevació de la temperatura corporal, en general per sobre dels 38°C, esgarrifances i dolor localitzat a la part inferior de l’abdomen, que tendeix a ésser permanent i no cedeix després de les deposicions. La diverticulitis aguda sol remetre amb el tractament adequat, per bé que de vegades origina alguna complicació greu, com una oclusió total de l’intestí gros o una perforació de la paret intestinal, que requereix l’hospitalització immediata del malalt.
La diverticulitis crònica, que es manifesta a conseqüència d’una diverticulitis no diagnosticada o que rep un tractament insuficient, es caracteritza per la producció d’abscessos, és a dir, cavitats anormals que s’omplen de pus, a la paret de l’intestí gros. Els abscessos poden romandre asimptomàtics durant algun temps, però en general es manifesten amb una febre discreta i dolor abdominal, i ocasionen a la fi una oclusió, una perforació o una fístula intestinals; en aquest darrer cas, es forma un canal entre la paret intestinal i algun òrgan proper, com l’intestí prim o la bufeta de l’orina.
Una altra complicació freqüent de la diverticulosi és l’hemorràgia intestinal, que es manifesta quan la fràgil paret d’un diverticle s’esquinça pels efectes mecànics de les contraccions intestinals o pel fregament de les matèries fecals que s’hi acumulen a l’interior. Aquestes hemorràgies, que es detecten perquè la matèria fecal conté sang vermella, solen ésser poc importants. Tanmateix, però, de vegades es produeixen amb molta freqüència i provoquen l’aparició progressiva d’una anèmia, o bé són molt voluminoses i requereixen l’hospitalització del malalt.
Diagnosi
La diagnosi de diverticulosi se sol efectuar accidentalment quan es realitza un examen radiològic o bé es procedeix a un estudi endoscòpic intestinal per alguna altra raó.
La diagnosi de diverticulitis se suposa per l’aparició de dolor abdominal i febre en una persona a la qual prèviament havia estat detectada una diverticulosi.
Per tal de confirmar la diagnosi de diverticulitis hom sol·licita radiografies simples d’abdomen, en les imatges de les quals es poden advertir diversos signes indirectes del trastorn, com ara bombolles d’aire properes a l’intestí gros. Igualment també es procedeix a una rectosigmoïdoscòpia, és a dir, la introducció d’una sonda especial a l’intestí gros, a través de l’esfínter anal, que permet de veure directament l’interior d’aquest òrgan i, per tant, l’existència dels divertides inflamats.
Tractament
El tractament de la diverticulosi no complicada és orientat bàsicament a reduir la tensió de la paret intestinal i consisteix sobretot en l’adopció d’una dieta rica en fruita i verdura fresca, cereals integrals i llegums. Hom recomana igualment el consum de germen de sego, un aliment el contingut nutritiu del qual és pràcticament nul, però molt ric en fibra vegetal. En alguns casos, igualment, s’aconsella la realització de psicoteràpia, amb la intenció d’atenuar l’estrès o l’ansietat.
El tractament de la diverticulitis aguda és adreçat a combatre la infecció, la inflamació i el dolor, com també a prevenir-ne les complicacions. Així, durant els primers dies hom indica repòs absolut i al llarg d’algunes setmanes s’administren diversos tipus de fàrmacs antibiòtics, antiinflamatoris i analgèsics. En molts casos s’aconsella l’ingrés hospitalari de la persona que n’és afectada, tant perquè segueixi un repòs absolut com per controlar estrictament l’alimentació que segueix i procedir a la medicació oportuna.
La diverticulitis complicada i els abscessos intestinals són tractats amb una intervenció quirúrgica en què s’extirpa el segment intestinal afectat i posteriorment se suturen els extrems intestinals que han quedat separats.