Definició
És anomenada tumor benigne de fetge la proliferació d’un grup de cèl·lules originàries del fetge i de característiques normals que, per raons desconegudes, tendeixen a multiplicar-se acceleradament i originen la formació d’una massa anormal o tumor. Els tumors benignes de fetge, quatre vegades més freqüents en les dones que en els homes, l’aparició dels quals, en molt casos, es relaciona amb l’administració prolongada de contraceptius orals, solen evolucionar asimptomàticament durant molts anys o fins i tot al llarg de tota la vida. Això no obstant, n’hi ha que es manifesten amb molèsties, dolor o l’aparició d’una massa a la part superior dreta de l’abdomen.
Tipus i causes
Segons el teixit d’on procedeixen i les característiques que presenten en desenvolupar-se, els tumors benignes de fetge més freqüents es classifiquen en tres tipus: hemangioma, adenoma hepàtic i hiperplàsia nodular focal. L’hemangioma, el més freqüent, es compon de cèl·lules originàries dels vasos sanguinis hepàtics. L’adenoma hepàtic es compon d’hepatòcits o cèl·lules hepàtiques, i es caracteritza pel fet que es troba separat de la resta del teixit hepàtic per una càpsula de teixit fibrós. L’anomenada hiperplàsia nodular focal és un tipus de tumor benigne de fetge, igualment format per hepatòcits però que, a diferència de l’adenoma hepàtic, sempre adopta la forma d’un nòdul en el seu desenvolupament i no té cap càpsula que el separi del teixit proper sa.
Si bé les causes d’aquests tumors són encara desconegudes, actualment hom considera probable que en la gènesi de l’adenoma hepàtic i la hiperplàsia nodular focal intervé un factor hormonal, ja que la incidència d’aquests tumors en les dones que prenen contraceptius orals durant més de dos anys consecutius és trenta vegades superior que en la resta de la població.
Manifestacions, evolució i complicacions
La majoria dels tumors benignes de fetge romanen asimptomàtics tota la vida, o bé durant anys fins que atenyen una grandària considerable i per tant poden ésser palpats o fins i tot detectats directament, comprimeixen d’altres òrgans, interfereixen la funció que els correspon o bé originen complicacions.
Entre les manifestacions que es presenten en ésser comprimits els òrgans propers, les més freqüents són sensació d’estar ple o pressió en la part superior de l’abdomen, disminució o fins i tot pèrdua de la gana, dolor abdominal, nàusees i vòmits.
La complicació més freqüent és l’esquinçament d’un vas sanguini del mateix tumor, que es pot produir espontàniament o bé després d’un traumatisme. Després de l’esquinçament d’un d’aquests vasos sanguinis, es presenta una petita pèrdua de sang que s’aboca sobre el mateix teixit hepàtic, es coagula i finalment és reabsorbida. Si aquestes petites hemorràgies són reiterades, poden comportar un estat d’anèmia que es manifesta bàsicament amb cansament, pal·lidesa cutània o sensació freqüent de mareig. Els tumors benignes de fetge que més sagnen són els hemangiomes, que contenen nombrosos vasos sanguinis prims i fràgils.
Quan els hemangiomes afecten una persona jove, poden causar una insuficiència cardíaca que es produeix si el tumor, per una grandària excessiva, capta una important proporció de la sang que circula i la desvia del seu recorregut habitual.
Alguns adenomes hepàtics, per la seva banda, es poden transformar al cap de molts anys en tumors malignes per raons desconegudes.
Diagnosi i tractament
Hom efectua la diagnosi de tumors benignes de fetge a partir dels resultats de diverses exploracions complementàries, com ara radiografies d’abdomen, ecografia abdominal, tomografia axial computada, gammagrafia o angiografia hepàtica. En darrer lloc, tot plegat se sol confirmar amb una biòpsia del teixit afectat.
Els tumors benignes de fetge asimptomàtics i que no són susceptibles d’esdevenir malignes no requereixen tractament. En la resta dels casos hom sol procedir a extirpar-los quirúrgicament o bé, quan es tracta de tumors nombrosos i petits de difícil extracció, com ara s’esdevé en alguns casos d’adenoma hepàtic, s’efectuen diverses sessions de radioteràpia amb les quals hom aconsegueix d’eliminar-los o reduir-ne la grandària.