La Devotio Moderna o la nova espiritualitat

Es coneix com a Devotio Moderna –nom admès per a designar aquest nou corrent d’espiritualitat– una nova manera de viure el cristianisme, nascuda als Països Baixos, però que va fer donar un gir profund a tota la cristiandat europea. D’ella, se n’ha dit que marca el pas de l’època medieval a la moderna en el camp de la vida religiosa, sobretot en el món del laïcat.

La religiositat dels segles medievals era molt de formes externes de culte i de manifestacions massives, de visites a santuaris o pelegrinacions, de veneració de sants i de relíquies, etc. La reforma que van aportar els ordes religiosos creats a l’inici del segle XIII hi afegí un to sentimental d’amor a Déu o a la Mare de Déu, amb el franciscanisme i la creació de nous santuaris, sobretot marians; o bé un caràcter excessivament rígid o excessivament espectacular en altres ordes religiosos, sobretot els dominicans, que culminà amb l’escolàstica o la mística alemanya.

D’altra banda, el segle XIV, sobretot a partir de la segona meitat, va crear en el cristianisme una visió pessimista, filla de les calamitats que en poc temps es van abatre sobre Europa, com les continuades pestes, sobretot a partir de la Pesta Negra del 1348; l’estada dels papes a Avinyó i el Cisma que va dividir la cristiandat entre el 1378 i el 1416 o la guerra dels Cent Anys (1337-1453). A això, cal afegir-hi una forta relaxació en la majoria de monestirs a causa de la provisió dels abats o priors pel sistema de la comanda; la forta fiscalitat de la cúria d’Avinyó, o el debilitament dels corrents filosòfics i teològics creats per l’escolàstica, debilitament causat principalment per l’aparició i la força del nominalisme.

Aquesta crisi, breument sintetitzada, va fer que des de diferents punts de la cristiandat, inclosa Catalunya, com ho indiquen els escrits de Francesc Eiximenis (1330-1409), es demanés una reforma institucional de l’Església, però que en canvi no s’insistís en la reforma individual o de les persones.

És en aquest context que s’inicia aquest nou corrent de devoció que marca un clar divorci entre una teologia freda o excessivament especulativa i una tendència més humanística i personal d’entendre la relació de cada persona amb Déu, vist i contemplat a través de Jesús i de la seva doctrina o imitació.

El seu pare o creador fou un laic, Gerard Groote (1340-84), nascut a Deventer (Països Baixos), fill d’un comerciant de classe mitjana que fou enviat pel seu pare a estudiar a París. Després d’un temps de vida mundana, a 34 anys, Grooter es va convertir i va començar a preocupar-se seriosament per la seva vida religiosa i la dels que l’envoltaven, basada en la pròpia salvació, la qual s’obtenia seguint amb tota fidelitat la doctrina i la vida de Jesús. Per a obtenir això, va orientar la seva vida i la seva prèdica cap a la contemplació i imitació de la humanitat o sentiments que veia reflectits en la vida i doctrina de Crist, nom amb què sempre anomenava el Jesús històric.

Per a poder predicar lliurement, davant les primeres resistències que trobà en la jerarquia, es va ordenar diaca i va emprendre una febril activitat de predicació contra la decadència o poc esperit del clergat i la relaxació dels monestirs. La seva finalitat era promoure en els seus seguidors la perfecció en la caritat com a treball d’ascesi activa, no com una mística que té com a fi la contemplació personal i afectiva de Crist o només una ascensió interior basada en experiències subjectives; ell proposava als seus seguidors créixer en l’amor i la caritat a través del deseiximent de les coses materials. Per això posava l’èmfasi en els exercicis o mètodes per a avançar espiritualment en grup i aconsellava els que el seguien de trobar-se de tant en tant amb altres germans per a exhortar-se a la perfecció i comunicar-se els progressos espirituals, sempre emmirallant-se en el camí seguit per Jesús.

Aquesta doctrina o sistema de vida va fer que tot seguit el seguissin laics d’ambdós sexes i fins religiosos que deixaven les seves comunitats i li demanaven de viure en comú per progressar més en el nou camí. Per a ells, va crear unes singulars comunitats, els Germans i Germanes de la Vida Comuna, que vivien junts però que treballaven en diferents oficis i professions, i així podien mantenir-se amb el seu treball. Per als qui volien seguir del tot la vida religiosa va idear la creació d’un monestir de canonges regulars, però la seva inesperada mort, a 44 anys, no li va permetre de dur a terme tots els seus projectes.

El seu deixeble Florent Radewinjs (1350-1400) fou qui va dur a terme la definitiva organització d’aquest moviment i qui va completar o regularitzar la vida dels Germans de la Vida Comuna, a més de fundar la comunitat de canonges de Windesheim, que aviat s’expandiria amb altres filials pels Països Baixos i altres indrets del centre d’Europa.

Mort Radewinjs, continuaren dirigint i propagant l’obra altres germans o canonges destacats, com Thierry, o Dirc, de Herzen (1381-1457), considerat el pare general de totes les comunitats, o Jan vos de Heuxden, que del 1391 al 1426 va dirigir la comunitat de Windesheim, i va deixar escrits i profundes consideracions sobre la vida i passió de Crist.

La Devotio Moderna ha deixat molta literatura o escrits en holandès, alemany popular i llatí, però moltes d’aquestes obres són anònimes, n’hi ha poques de signades, perquè el que pretenen no és que els seus lectors segueixin un mestre concret, sinó donar pautes o mitjans per a assolir la perfecció col·lectiva a la qual aspiren.

Aquest era el cas de l’obra més famosa sobre aquest corrent espiritual, La imitació de Crist. Aquest petit llibre ha influït en l’espiritualitat cristiana fins als nostres dies de tal manera que es té com el llibre religiós cristià editat més vegades després de la Bíblia. Atribuït a diferents autors, no va ser fins al final del segle XIX que es va descobrir que era obra de Tomàs de Kempis, o Thomas Hemerkeim von Kempen (1380-1471), un canonge de la congregació de Windesheim.

Aquesta obra, una síntesi perfecta i acurada de la nova devoció, deu el seu èxit en gran part a sant Ignasi de Loiola –que el creia obra de Joan Gerson–, el qual en va assimilar l’esperit i el va introduir a la Companyia de Jesús, aprovada el 1540.

Un altre autor conegut és Jan Mombaer (1460-1501), un canonge de Brussel·les, considerat el darrer mestre d’aquest moviment, que va dedicar la seva vida a la reforma dels convents de França. En les seves obres va exagerar tant els mètodes o exercicis de meditació i pràctiques ascètiques que molts el consideren el causant de la decadència que el moviment va començar a experimentar al principi del segle XVI.

La influència de la Devotio Moderna en el camp religiós i de l’art

Com s’ha sintetitzat, la influència d’aquest nou corrent espiritual fou gran en un ampli sector de la cristiandat, sobretot als Països Baixos, el seu lloc d’origen, que en aquest temps eren, amb Itàlia, els capdavanters d’Europa en el camp de la pintura i de la resta de les arts plàstiques.

S’ha destacat que la principal característica de la Devotio Moderna és el seu cristocentrisme, que deixa de banda els atributs divins, per insistir en Jesús o Crist com a Déu i home, dins la petjada iniciada segles abans per Francesc d’Assís i marcada sobretot per sant Bonaventura, però que aviat va perdre força pels canvis soferts pel franciscanisme al final dels segles medievals.

La nova espiritualitat no va engrescar únicament els pensadors i mestres d’espiritualitat, sinó també els artistes del seu temps, molts dels quals, directament o indirectament, en són deutors. El més pintoresc és que la Devotio Moderna esdevé per a uns la mare o punt de partença de la reforma protestant, i per a altres –com en el cas ja esmentat de sant Ignasi de Loiola–, base de la nova espiritualitat fomentada per la Contrareforma o època posttridentina, de la qual els jesuïtes foren capdavanters.

Erasme, Luter, sant Ignasi i altres en el camp de l’espiritualitat o del pensament hi pouaren idees i reflexions, i els artistes flamencs i els seus seguidors, principalment a partir de Rogier van der Weyden, seguiren el seu esperit i l’intentaren reflectir en el patetisme que cercaven en les seves representacions, molt apartat del formalisme o hieratisme que va imperar fins gairebé al final del temps del gòtic.

Els pintors que destaquen a partir de la dècada del 1450 són els més influïts pel realisme flamenc, i, per tant, els més deutors d’aquest corrent espiritual.

L’escola flamenca de pintura va assimilar els principis o l’esperit de la Devotio Moderna, a partir sobretot de Jan van Eyck (1390-1441), que abandonà les formes de la cultura cortesana i passà a fer una representació més detallada i circumstancial dels seus personatges, presentant sempre més humanitzades les imatges i el seu entorn, com palesen les seves dues taules de la Crucifixió i, en particular, el políptic de l’Adoració de l’Anyell Místic de Gant (1432).

El mateix esperit cada vegada més accentuat es troba en Rogier van der Weyden, Petrus Christus, Robert Campin i altres seguidors seus, entre els quals figura Lluís Dalmau. Alguns autors arriben a estendre’l fins i tot a Hieronymus Bosch (1450-1516), el qual, al costat de les seves visions oníriques, és autor d’obres amb un patetisme i realisme d’inspiració popular, com el tríptic de l’Epifania o les pintures que té sobre els ultratges a Crist. Amb tot, és principalment Roger van der Weyden (1399-1464), amb les seves obres fetes entre el 1430 i el 1490 –com el Davallament i altres temes de la passió de Crist, d’una gran intensitat dramàtica i emocional–, l’artista que deu més a aquest esperit i que fou alhora causa de l’expansió de la nova manera de tractar les figures, sobretot la de Crist, més d’acord amb l’esperit impulsat per aquest nou corrent devocional.

La influència de la Devotio Moderna no es va limitar, però, al camp de la pintura, esmentada sempre en primer lloc per la importància que en aquest temps va assolir la pintura flamenca, el país originari d’aquest corrent devocional. Aquest influx també s’estengué a la resta de camps artístics, en particular a l’escultura, el primer gran exponent de la qual va ser Claus Sluter (1340-1406), que des del final del segle XIV va treballar principalment a la Borgonya. Se l’ha classificat com el gran escultor patètic del cristianisme. La seva gran obra és a la cartoixa de Champmol, a la portalada, on féu els retrats dels seus mecenes, el duc de Borgonya Felip, dit l’Atrevit, i de la seva esposa, i al cementiri, on realitzà l’anomenat Pou de Moisès, sobre el qual va situar un Crist crucificat i, a sota, els profetes, l’única part conservada, dels quals el més notable és el Moisès que li dóna el nom. També és seu el sepulcre de l’esmentat duc, amb la figura jacent envoltada de ploraneres.

Altres artistes flamencs del final del gòtic i el principi del Renaixement s’estengueren per diferents països i difongueren el patetisme fruit de la nova devoció, que a partir d’ara seria predominant en l’escultura hispànica. Els primers indicis d’aquesta influència se situen vers el 1498, quan el flamenc Philippe Biguerny treballava a les catedrals de Burgos, Toledo i Plasència. No obstant això, la majoria d’obres hispàniques que es poden considerar més influïdes pel corrent de patetisme iniciat en aquest temps són ja d’època barroca i, per tant, fora del nostre marc cronològic.

També a Catalunya es detecten influències nòrdiques o germàniques, com en l’anomenada Pietat del canonge Vila (la peça original es conserva actualment a la sala Sant Sever, del Museu de la Catedral), atribuïda a l’imaginaire alemany Miquel Lluc o Lochner, que consta treballant a la catedral des del 1483 i es documenta a més a Sant Pere de Premià de Dalt i al convent de Sant Agustí de Barcelona.

També en aquesta època són documentats a Barcelona els imaginaires alemanys Joan Frederic i Joan Kassel, encara que no es coneix gaire la seva producció, però és evident que el corrent desvetllat per la Devotio Moderna arribà aquí, igual que a gran part d’Europa, com es veu per la plasmació de les figures de donants, les ploraneres de les escenes d’enterraments i altres temes de dol i, en particular, per l’augment en la iconografia de temes relacionats amb la passió de Crist.

Entre els pintors que actuen per les nostres terres que es poden considerar més influïts, directament o indirectament, pels nous cànons o corrents artístics d’arrel flamenca, hi ha Lluís Borrassà –amb l’escena del plany sobre el cos de Crist mort, ara a la Seu de Manresa– i, sobretot, Lluc Borrassà, el seu esclau, afranquit el 1427, amb obres que mostren un sentiment i aparent fragilitat superior a la del seu mestre, fruit d’un contacte més directe amb artistes flamencs.

És però, sobretot, en Jaume Huguet –instal·lat a Barcelona vers el 1450– en qui trobem imatges dotades d’un acusat sentiment i amb una predilecció pels detalls anecdòtics fruit, una cosa i l’altra, de la seva coneixença de la pintura flamenca. Això s’accentuarà en seguidors seus com Pere Garcia de Benavarri o Esteve Solà i esdevindrà cada vegada més present en les obres dels Vergós o de Bartomeu Bermejo.

Això no obstant, és un tema que queda obert a l’estudi dels especialistes en l’art del període que marca el traspàs del gòtic al Renaixement. Aquí només s’ha volgut deixar constància de l’existència i realitat d’un moviment d’espiritualitat d’una gran transcendència en la vida religiosa i artística de final de l’edat mitjana.

Bibliografia consultada

Hyma, 1950; García Villoslada, 1956; Hauf, 1980; Bermejo, 1980-82; Bataillon, 1986; Cauchies, 1989; Philippot, 1994; Jardí, 2006.