De l’Europa occidental va sorgir el model polític de l’Estat nació que amb el pas del temps s’anà imposant a la resta del món. Aquest model, però, entrà sovint en contradicció amb el que més recentment s’ha anomenat l’Europa dels pobles o de les nacions, que respon a l’aspiració de sobirania de certes nacions sense Estat.
El romanticisme cercà en la història i la geografia elements que definissin el caràcter dels pobles vinculats, per un passat i un destí comuns, a un projecte o una idea d’Estat, en general identificats amb els interessos concrets de la burgesia emergent. La historiografia romàntica va fomentar les històries nacionals que tendien a idealitzar uns esperits dels pobles que modelarien les nacions en un procés secular. D’aquí emana aquesta fixesa artificial del mapa dels pobles o les nacions. Com a corol·lari apareix la idea que a cada Estat li correspon una sola nació i viceversa, fet que ha estat motiu de confrontació i guerres entre els pobles d’Europa.
I, tanmateix, l’existència dels pobles s’explica per la mobilitat i l’intercanvi. Els pobles són producte de la història. En aquest mapa s’observen els pobles tradicionals d’Europa que al llarg dels segles s’han anat construint, estenent i refent en unes xarxes de comunicació i intercanvi de població que no poden obviar-se. El criteri geogràfic que predomina en la representació cartogràfica no pot ignorar les xarxes al·ludides i els fluxos constants de població (vegeu els mapes 67 i 68).
Alguns pobles, com els gitanos i els jueus, no s’ajusten a aquesta identificació artificiosa, a una geografia fixa i concreta, i tanmateix han fet aportacions fonamentals a la formació i el desenvolupament dels altres pobles d’Europa, com actualment ho fan els immigrants d’origen nord-africà o asiàtic. Per altra banda, pobles clarament identificats amb un territori han vist com una part de la seva població emigrava i aportava la seva cultura i el seu esforç per construir les societats que els han acollit i de les quals han entrat a formar part com, per exemple, els andalusos a Catalunya. Per tant, aquest mapa dels pobles europeus s’ha d’interpretar tenint en compte que la vinculació d’un poble a uns límits geogràfics és plena dels matisos provocats pel flux de població inherent a la història de les societats humanes.
Els gitanos, un factor d’unitat cultural d’Europa
Fa més d’un miler d’anys, per causes encara desconegudes, els gitanos es desplaçaren des del nord-oest de l’Índia cap a l’Europa oriental, i vers el segle XV arribaren a l’Europa central i occidental. Aquests nòmades, comerciants de bestiar, artistes, quiromàntics, amb un gran sentit de la independència i la llibertat de moviment, xocaven amb una concepció agrària de la vida basada en la dependència de la terra i una societat dividida en amos i serfs. Però al llarg dels segles, la seva vinculació amb els europeus no gitanos, o paios, va marcar profundament la seva llengua, cultura i societat.
Malgrat tot, conserven una història comuna i uns trets culturals diferenciats, com ara la llengua, el romanó (denominat caló a la península Ibèrica); un fort sentit de comunitat basat en els valors de la família; una tendència a l’autoocupació i la resistència a ser engolits per la uniformització industrial, i un nomadisme que actualment ha de ser entès més com un estat d’ànim que com una realitat. En l’àmbit religiós, els gitanos han practicat generalment la religió del lloc on s’establien, ja fos musulmana, catòlica, ortodoxa o protestant. Més recentment, la pràctica evangèlica carismàtica cristiana és en plena expansió.
Avui dia, la cultura gitana té una població que es calcula, segons les estimacions, al voltant dels deu milions de persones, repartides pel continent europeu, la qual cosa representa un factor d’unitat cultural. Dos terços de la població gitana d’Europa viu a l’Europa oriental: els països de l’antiga Unió Soviètica, Eslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i l’antiga Iugoslàvia. A l’Europa occidental són presents més o menys en tots els països, però principalment es concentren a França i, sobretot, a l’Estat espanyol, on actualment viuen uns 600 000 gitanos. Malgrat la seva importància i influència en la cultura dels països on han viscut, al llarg de la història els gitanos han estat objecte de marginació, lleis discriminatòries, expulsions i extermini, com succeí als països sota el domini nazi entre el 1939 i el 1945.
La mobilitat dels pobles
Les fronteres polítiques s’han anat desplaçant al llarg de la història i el territori considerat mític per un poble ha anat canviant de mans segons els avatars històrics. Només cal fer un cop d’ull a l’alteració de les fronteres entre Alemanya, Polònia i Rússia al llarg del segle XX. D’altra banda, convé tenir ben present la profunditat històrica de les migracions a Europa. Els pobles germànics provenen de més a l’est. L’ocupació del territori de l’actual Hongria pels magiars data de fa més d’un miler d’anys; procedents de l’alt Volga, van anar substituint o dominant els àvars i els huns, els quals ja havien dominat anteriorment els tracis, els il·liris, els germànics i els eslaus. Al segle VI, els búlgars –un poble agrícola procedent de Galítsia, Podòlia, Volínia i Polèsia, més enllà dels Carpats– van arribar on és ara Bulgària; al segle VII, hi van arribar els pobles finougricotàtars des del Volga mitjà, i encara, al segle XV, els otomans s’hi van afegir. Aquests exemples ens mostren la dificultat de fixar sobre un mapa els pobles tradicionals d’Europa.