La biodiversitat o diversitat biològica és un concepte que abasta alhora la riquesa i varietat d’espècies d’éssers vius, però també la riquesa biològica considerada des d’altres escales, des de la genètica (la variabilitat genètica dins d’una espècie), passant per la taxonòmica (diferents categories immediatament per sota o per sobre de l’espècie), fins a la geogràfica (àrees geogràfiques diferents que contenen nombres d’espècies també diferents). La biodiversitat seria el “diccionari” de la natura, el compendi exhaustiu de tots els components de la flora o fauna d’una determinada regió, o de tota la Terra, mentre que l’ecodiversitat, o diversitat ecològica, en seria la gramàtica, un indicador de com funciona la biodiversitat: la manera i les proporcions en què aquests components vius s’organitzen i interactuen dins dels ecosistemes.
El símil és especialment pertinent: un diccionari és un element essencial d’una llengua, però calen unes normes gramaticals que indiquin com es combinen els diferents termes del diccionari per fer frases coherents –que permetin mantenir una conversa– i escriure textos que tinguin significat i siguin funcionals i útils. El “diccionari” de la natura es coneix només parcialment (s’ha estimat que existeixen entre 10 i 50 milions d’espècies d’éssers vius, dels quals amb prou feines se n’han descrit 2 milions). Les “normes gramaticals” de la natura ens són encara més desconegudes, però allò que se sap indica que hi ha regles força robustes de construcció dels ecosistemes (és a dir, del resultat de la interacció de les espècies d’un determinat ambient entre elles i l’entorn); que hi ha espècies que són clau per al bon funcionament dels ecosistemes actuals, mentre que d’altres en són només actors secundaris; que els ecosistemes actuals són descendents dels ecosistemes del passat i tenen, doncs, una història evolutiva, geològica i biològica; que hi ha una relació directa entre diversitat ecològica i estabilitat dels ecosistemes; i, finalment, que totes les espècies, des de les més humils fins a les més aparents i vistoses, tenen un paper en el cicle dels nutrients, la producció i el consum de matèria orgànica, el rendiment de serveis menys evidents i que rarament ens plantegem (la mateixa composició de l’atmosfera, el clima, la descomposició de la matèria orgànica morta, la depuració d’aigües, sòls i aire contaminats, etc.), o bé la producció de recursos (aliments, medecines, materials de construcció, etc.) dels quals, més conscientment, ens apropiem. Els ecosistemes i la biosfera sencera depenen de les diferents espècies d’éssers vius, i nosaltres, com una espècie més que som, també.
La sisena extinció, i com aturar-la
Ara que comencem a adonar-nos de l’important paper de la biodiversitat per al funcionament del món i per a la nostra pròpia existència, la pressió que exercim sobre aquesta és enorme: destruïm hàbitats (especialment les selves tropicals); eliminem directament unes espècies i n’afavorim unes altres; contaminem el medi i promovem la proliferació d’espècies resistents i banals en enfront de les més fràgils; exhaurim el que per a nosaltres són recursos naturals, però per als ecosistemes són peces fonamentals del seu funcionament; arrenquem indiscriminadament pàgines senceres del “diccionari” de la natura, fins i tot abans d’haver-nos preocupat de saber què contenien... i això en un moment en què la humanitat té problemes greus per alimentar prop de dos terços de la seva població creixent.
S’ha qualificat de sisena extinció en massa aquesta desfeta produïda per la nostra espècie (per comparació amb les cinc extincions en massa que hi ha hagut en el passat de la història de la vida), per la magnitud i la rapidesa amb què s’està esdevenint. Ja fa temps que els experts denuncien el problema, i a escales diferents s’han endegat diverses polítiques de protecció (vegeu el mapa 16).
A escala internacional, ja són nombrosos els convenis que han estat signats per diferents països per tal de protegir determinats segments de la biodiversitat. El primer tractat internacional relacionat amb la biodiversitat fou el Conveni per a la protecció de la fauna silvestre d’Àfrica (Londres, 1900), però mai no va entrar en vigor; aquest fou també el cas del Conveni per a la protecció dels ocells útils a l’agricultura (París, 1902). Al mapa s’han localitzat les ciutats on s’han firmat importants convenis (vegeu requadre) que sí que han entrat en vigor.
Pel que fa als acords sobre la protecció de la biodiversitat en general, l’any 1980 la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura –avui Unió Mundial per a la Natura– publicà l’Estratègia mundial per a la conservació, i l’any 1987 la Comissió mundial per al medi ambient i el desenvolupament presentà l’informe El nostre futur comú. Aquests, entre d’altres, foren precedents que aplanaren el camí que dugué a l’adopció del Conveni sobre la diversitat biològica, durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992.
Els punts calents
Per raons que en part es coneixen i en part són encara objecte de debat, hi ha regions de la Terra amb una elevada biodiversitat. Les selves tropicals, els esculls coral·lins (ambdós ecosistemes als tròpics) i les regions mediterrànies de tot el món són, entre d’altres, algunes d’aquestes zones, com ho és l’oceà profund. S’ha pogut dir que, al patrimoni material i cultural de cada país, cal afegir-ne un altre, el patrimoni biològic, tan valuós o més que els anteriors. Algunes d’aquestes regions, pel seu aïllament o per la seva història evolutiva, concentren un elevat grau d’endemismes.
Els ecosistemes esmentats són, així mateix, alguns dels més amenaçats per la nostra espècie, que destrueix la selva tropical i que explota els caladors marins, contamina i altera les àrees litorals de més biodiversitat. Aquests tres criteris (diversitat biològica elevada, abundància d’endemismes i amenaces sobre els hàbitats) defineixen unes regions que s’han anomenat punts calents de la conservació. Els punts calents ocupen menys del 2% de la superfície emergida del planeta i contenen el 44% de les espècies de plantes, el 30% de les espècies d’ocells, el 38% de les de rèptils i el 54% de les d’amfibis.