La mortalitat infantil

La celebració de diferents cimeres i conferències internacionals els darrers anys reflecteix una creixent sensibilització pel benestar i els drets de la infància. Òbviament, la primera de les preocupacions és la millora de la supervivència durant els primers anys de vida. Si bé a la segona meitat del segle XX es produïren avenços, en reduir-se en dos terços la mortalitat infantil al món, encara moren cada any al voltant de 7,5 milions de nens menors d’un any.

A l’inici del segle XXI, la taxa de mortalitat infantil, una de les variables cartografiades en el mapa, se situa a escala global en 55 defuncions per cada mil nascuts vius i es caracteritza per profundes desigualtats entre regions. Així, l’elevada supervivència dels nadons als països occidentals, amb una taxa de mortalitat al voltant del 5 per mil, contrasta amb l’alta mortalitat infantil existent a àmplies àrees del món com ara l’Àfrica oriental i central (100 per mil), l’Àfrica occidental (88 per mil) o l’àrea del centre i el sud d’Àsia (70 per mil). Sovint, les grans regions del món, com s’observa en el cas de l’Amèrica del Sud, d’Oceania i dels països àrabs, es caracteritzen per tenir importants diferències internes. Els factors que expliquen l’alta mortalitat en els primers anys de vida inclouen, entre altres, la pobresa i la desnutrició, les condicions higièniques i la manca d’aigua potable, les guerres i els conflictes civils, les vacunacions insuficients i els dèficits en infraestructures sanitàries, i l’avenç de la sida.

En el mapa s’ha representat també el percentatge de parts atesos per personal sanitari. La medicalització de la maternitat als països desenvolupats contrasta amb la situació imperant a l’Àsia meridional i a l’Àfrica subsahariana, on només el 29 i el 37 per cent dels parts, respectivament, són assistits per personal especialitzat. La manca d’atenció prenatal i durant el part condiciona les probabilitats de supervivència tant dels nadons com de les mares. Al món encara moren mig milió de dones cada any per complicacions durant l’embaràs i el part. Mentre que als països industrialitzats les morts de dones per causes lligades a la maternitat són de 12 per cada 100.000 naixements, a l’Amèrica Llatina i el Carib aquesta xifra és de 190, a l’Àsia meridional de 430 i a l’Àfrica subsahariana s’estima en 1 100 defuncions.

El descens de la mortalitat infantil a Espanya

A l’Estat espanyol, al principi del segle XX, de cada 1 000 naixements al voltant de 200 no sobrevivien al primer any de vida, a causa bàsicament d’una elevada mortalitat per malalties infeccioses i contagioses. Actualment aquesta xifra se situa per sota de les cinc defuncions i es deu a causes congènites i perinatals.

L’augment de la supervivència dels nadons va ser resultat d’un primer triomf sobre les malalties infeccioses i transmissibles que es va començar a manifestar a la dècada dels anys vint i al principi dels trenta. Posteriorment, un cop superats els efectes més durs de la guerra civil de 1936-39 i la postguerra, es va reprendre la davallada, i al començament dels seixanta s’assolí una taxa de prop del 45 per mil. Entre els factors d’aquest descens es poden mencionar les millores graduals en la nutrició, la represa de les migracions del camp a les ciutats, l’augment dels nivells educatius, el descens de la fecunditat o l’arribada de fàrmacs de l’exterior.

La reducció de les causes infeccioses s’accentuà els anys seixanta i setanta per la combinació de factors socials i econòmics, per l’educació maternoinfantil, pels progressos mèdics i per la progressiva implantació d’una xarxa de clíniques maternals. Aquests darrers aspectes, de tipus sanitari, expliquen també el comportament favorable de la mortalitat perinatal i congènita, i també de la resta de causes. Al principi de la dècada dels vuitanta, la mortalitat infantil era ja del 10-11 per mil.

Els darrers anys, l’extensió de la prevenció prenatal, els serveis de pediatria i els avenços científics han permès noves reduccions, encara que a un ritme menor, atesos els baixos nivells ja assolits i pel pes que tenen determinades malalties de difícil curació. Malgrat això, l’existència de diferències territorials en la mortalitat infantil, i d’altres en funció de determinades variables socioeconòmiques, mostra que encara falta un cert marge d’actuació.

Un balanç dels anys noranta

L’any 1990, sota els auspicis de l’ONU, dirigents de tot el món es van reunir amb motiu de la Cimera Mundial en Favor de la Infància. En aquesta reunió es va aprovar la Declaració Mundial sobre la Supervivència, la Protecció i el Desenvolupament del Nen, i un Pla d’Acció on s’establien una sèrie de fites encaminades a millorar les condicions sanitàries, nutricionals i educatives dels infants els anys noranta.

El balanç que es desprèn de diversos informes internacionals dibuixa un panorama ambivalent (UNICEF, 2002). La mortalitat de menors de cinc anys es va reduir un 14%, equivalent a 3 milions menys de defuncions anuals, però sense arribar a assolir l’objectiu del 33%. Les campanyes de vacunació han permès un augment de la immunització, com en el cas de la triple vacuna (diftèria/tos ferina/tètan) fins al 75% de cobertura, però aquesta continua essent inferior al 50% a l’Àfrica subsahariana. Als països en via de desenvolupament, la malnutrició infantil s’ha reduït el 17%, però afecta encara al voltant de 150 milions de nens, bàsicament a Àsia i Àfrica. Els avenços en aspectes fonamentals per a la salut com l’accés a l’aigua potable o als serveis bàsics de sanejament han estat moderats, en no disposar-ne encara 1.100 i 2.400 milions de persones al món, respectivament.

Les tendències menys positives s’han vist agreujades per l’epidèmia de la sida entre la població infantil en diverses regions del món, com als països de l’Àfrica austral, per les repercussions dels conflictes armats i també pels escassos progressos realitzats en matèria de salut i drets reproductius de les dones.