Aquests mapes representen sintèticament i d’una manera aproximada tant el món conegut per les grans cultures exploradores als segles XV i XVI com la situació geogràfica i cronològica dels principals viatges de “descobriment” i l’apropiació que realitzaren els occidentals fins al final del segle XX.
Durant la segona meitat del segle XV, els territoris coneguts per cadascuna de les grans cultures de l’època (asteca, incaica, cristiana, islàmica, índia, xinesa, japonesa i polinèsia) eren només una petita part del món, llevat que es confirmessin les agosarades hipòtesis de Gavin Menzies sobre unes expedicions navals xineses cap a Amèrica entre el 1420 i el 1423. En tot cas, és evident que al segle XV la Xina, l’islam i la cristiandat europea eren les cultures que havien conegut i representat espais més extensos. Aquestes cultures, que eren molt diverses, no havien romàs incomunicades. Abans de les grans trobades marítimes a escala mundial del segle XV, l’intercanvi d’informació cartogràfica entre el món islàmic, el coreanoxinès i l’europeu occidental havia estat important. Bona part dels territoris del Pròxim Orient, per exemple, foren coneguts per aquestes tres cultures, i tant les representacions cartogràfiques del món islàmic com les cristianes incorporaven els països que havien format l’imperi Romà.
A Amèrica existiren al segle XV dues grans cultures que també esdevingueren imperis dilatats: l’asteca i la incaica. La cultura asteca estigué més delimitada en l’espai (l’Amèrica Central i el sud de l’actual Mèxic). La segona, que s’estenia des de l’actual Equador fins a Xile, es comunicava mitjançant una xarxa viària –sense parió a l’Europa d’aleshores– que confluïa a Cuzco, la capital dels inques. Però tant la civilització asteca com la incaica, la japonesa i la polinèsia (políticament menys articulada) foren civilitzacions relativament aïllades.
Entre els segles XV i XVI es produïren dos fenòmens d’extraordinària importància per a la relació posterior entre les diverses civilitzacions: amb els grans viatges transoceànics s’iniciaren les trobades, pacífiques o violentes, a escala mundial, entre civilitzacions que abans es desconeixien, i començà un procés en què coincidiren el gran expansionisme exterior de la cristiandat de l’Europa occidental i el replegament voluntari de les civilitzacions xinesa i japonesa, les quals es consideraven autosuficients.
El procés, complex i multisecular, d’eixamplament dels horitzons del món conegut pels europeus es desenvolupà en tots els continents, com es fa palès en el mapa més gran, i en diverses fases. En la primera, durant els segles XV i XVI, la iniciativa principal en l’expansió geogràfica i colonial correspongué a Portugal, amb la ruta fins a les Índies Orientals vorejant l’Àfrica, i a Espanya, amb el “descobriment” d’Amèrica amb els viatges colombins iniciats el 1492. A més, el primer viatge de circumnavegació de la Terra (el de Magalhães i Elcano de 1518-1521), confirmà la hipòtesi de l’esfericitat del nostre planeta. Durant els segles XVII i XVIII Holanda, França i la Gran Bretanya tingueren més protagonisme en l’expansió ultramarina. En aquesta segona fase s’explorà bona part de l’Amèrica del Nord, Austràlia, Sibèria (pels russos) i el Pacífic. Al segle XIX els europeus i algun nord-americà exploraren nombroses regions interiors de l’Àfrica, seguint sobretot les rutes fluvials. Al segle XX els exploradors nòrdics i de l’Amèrica austral arribaren als dos pols de la Terra. Els darrers decennis del segle XX, la navegació espacial –duta a terme sobretot pels Estats Units i l’extinta Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques– ha permès per primer cop tenir una percepció unitària i distanciada del globus terraqüi en què arrela la diversitat cultural.
Canons i veles a Àsia, als segles XVI-XVIII
Fins a l’inici de l’aeronàutica al segle XX, els vaixells proveïts de canons, mapes, brúixoles i veles foren l’instrument tecnològic privilegiat en l’exploració i el domini del món. La cristiandat occidental aprengué de la Xina, al final de l’edat mitjana, a fer servir la brúixola i la pólvora per als canons. A Europa, entre els segles XVI i XVIII, els avenços de la física, la cartografia i la construcció naval possibilitaren als navegants recórrer i representar tots els continents.
A Amèrica i les Filipines, la primacia tecnològica de l’Europa occidental es posà al servei d’un domini polític, econòmic i militar, que anà acompanyat d’una intensa i continuada activitat missionera. En canvi, a l’Extrem Orient –a la Xina i el Japó– la presència de la tecnologia europea, aleshores hegemònica, no es veié associada amb una difusió important del cristianisme. La Xina, i encara més el Japó, si bé acceptaren un cert intercanvi comercial amb els països occidentals i s’interessaren per la seva ciència, limitaren força els contactes religiosos.
En les trobades entre la civilització europea occidental i les de l’Extrem Orient, durant els segles XVI-XVIII, els neerlandesos tingueren un paper molt destacat. Així doncs, des del 1639 foren els únics europeus autoritzats a arribar a la factoria comercial de Dashima, a Nagasaki, a l’extrem sud-oriental del Japó (la fotografia mostra una representació japonesa del segle XVIII d’un vaixell holandès). La influència holandesa fou molt més rellevant en l’actual Indonèsia.