L’assentament de la població sobre la Terra ha tendit a concentrar-se progressivament, especialment els darrers dos-cents anys, per bé que amb ritmes diferents segons les àrees. Aquest procés de concentració ha generat i genera grans espais urbans que constitueixen l’element més visible del paisatge del món actual. Aquest mapa presenta una mirada molt contemporània d’aquest fet, a partir de la cartografia de tres variables diferents i relacionades: la taxa d’urbanització, és a dir, el percentatge de la població total que es considera que viu en ciutats, el 2001, la localització de les noranta-sis aglomeracions urbanes amb més de tres milions d’habitants, el 2002, i la densitat de les àrees metropolitanes d’aquestes aglomeracions. A més, destaca el pes proporcional de les aglomeracions urbanes, considerant principalment les que més creixen en l’actualitat, a Àsia i Àfrica. Aquest mapa es complementa amb molts d’altres, especialment amb el mapa 49, dedicat a la distribució de la població, i amb els mapes de grans metròpolis que tanquen aquest atles.
Respecte a la primera variable, la taxa d’urbanització, es pot veure com Europa, l’Amèrica del Nord i del Sud i Austràlia i Nova Zelanda tenen les taxes més elevades, mentre que Àfrica i Àsia tenen les més baixes, amb l’excepció del Japó i Corea, l’Índia, l’Aràbia Saudita i Líbia. El cas de Rússia distorsiona un xic el mapa, ja que Sibèria, compresa dins de les seves fronteres, tindria una taxa inferior a la del conjunt de l’Estat i, a més, ocupa una gran superfície asiàtica. Les taxes de creixement d’aquesta població a Àsia foren del 3,46% anual entre el 1950 i el 2000, i les Nacions Unides preveuen que sigui del 2,22% fins el 2030; per a Àfrica, les xifres són respectivament del 4,42% i del 3,27%. En conjunt es preveu que la població urbana dels dos continents creixerà 1 795 milions d’habitants fins el 2030.
La densitat de les aglomeracions reforça i matisa la distribució desigual de l’assentament de la població humana en ciutats. En efecte, entre 700 i 2 800 habitants per km2 és la densitat mitjana de les aglomeracions de l’Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda; en canvi, les aglomeracions amb densitats situades entre els 2 900 i 10 000 habitants per km2 són les de l’Amèrica Llatina, Europa i el Japó (més Kuala Lumpur i Singapur), i les més denses, amb més de 10 000 i de 20 000 habitants per km2, es troben a Àfrica i Àsia, en estats amb taxes d’urbanització relativament baixes però amb el creixement més elevat de les seves grans metròpolis.
El concepte d’urbanització basat només en la localització de la població en unitats administratives és avui discutible. Primer, pel fet que d’un Estat a l’altre les divisions administratives són diferents i donen, per tant, densitats diferents. A més, les mateixes densitats d’ocupació del sòl, d’un lloc a l’altre, poden implicar condicions de vida substancialment diverses. Finalment, en l’actualitat, l’ampliació de l’accés a l’educació i a la salut, a la informació i al confort, sobretot a partir de la revolució de les comunicacions, ha difós condicions de vida urbana a moltes llars, independentment de la seva localització urbana o rural. Per tant, aquest mapa dóna una idea clara del grau de concentració de la població sobre el territori, sense prejutjar altres valoracions que s’analitzen en les planes d’aquest atles.
Aquesta urbanització es va iniciar al segle XIX en alguns països europeus i es difongué posteriorment amb l’economia industrial, fins que a la segona meitat del XX va començar a afectar fortament molts dels estats que llavors eren denominats subdesenvolupats. Aquest mapa, però, mostra la importància dels fets culturals, i no tan sols dels purament econòmics, en la difusió de la urbanització, sobretot si es compara el cas de l’Amèrica Llatina amb els d’Àfrica o Àsia.
Uns casos destacats
Ja s’ha vist com la densitat de les aglomeracions urbanes era força diferent d’un continent a l’altre, cosa que configura uns certs models de ciutats que respondrien a identitats culturals o a tradicions històriques diferencials.
Les grans ciutats de l’Amèrica del Nord són les menys denses, fet que respon a la seva relativa contemporaneïtat i al patró de grans espais amb què el territori ha estat ocupat; el seu paisatge urbà és format per una àrea central de gran concentració d’activitats i edificis –el downtown– i una gran àrea suburbana de residències eminentment unifamiliars. Atlanta, la capital de Geòrgia, és la menys densa de les grans aglomeracions mundials; els seus 3,5 milions d’habitants, el 2001, viuen en una proporció de 688,43 h per km2.
A l’altre extrem apareixen les ciutats asiàtiques. Hong Kong, amb 5,5 milions d’habitants el 2000, és l’aglomeració urbana amb més densitat del món, 28 462 h per km2. La causa, sens dubte, deriva del fet colonial, ja que als límits estrictes de l’antiga possessió britànica, dins del territori xinès, s’hi va desenvolupar un centre d’activitats econòmiques capitalistes molt important; cal recordar, però, que les densitats ru-rals de la seva regió són també relativament altes. La forma urbana reflecteix amb claredat aquesta densitat, per la concentració d’edificis alts i per l’ocupació intensiva de tot el seu territori. La seva gran concentració de gratacels és l’expressió evident de l’occidentalització que l’anomenada modernització de les activitats econòmiques comporta, i que es pot veure també a les grans metròpolis japoneses, a Singapur, a Bangkok o a les grans ciutats xineses.