Aquests mapes representen les mars, com ho fa el mapa 73, fet ben rar a quasi tots els atles. Primer, el relleu dels fons marins; segon, la productivitat dels oceans i les captures de pesca; tercer, els corrents marins més importants i, finalment, la localització dels principals recursos minerals i petroliers. A diferència d’allò que passa als continents, on els organismes productors de matèria orgànica –les plantes autòtrofes– solen ser macroscòpics i sovint de mida gran (arbres), als oceans els organismes fotosintètics o productors primaris són fonamentalment microscòpics: més d’un 95% de la producció primària marina és deguda als bacteris i algues unicel·lulars del plàncton.
Aquests microorganismes productors de matèria orgànica, que constitueixen la base de la qual depenen tots els altres organismes marins (i també terrestres, entre ells el mateix home), necessiten tres components essencials per a dur a terme la síntesi de matèria orgànica a partir de la inorgànica: llum (només una estreta capa superficial dels oceans és adequada per a aquesta funció), sals nutrients (atès que el carboni gairebé sempre hi és en quantitat suficient, són les sals de nitrogen i fòsfor els principals factors limitants de la producció primària marina) i energia turbulenta de l’aigua, que agita convenientment el “còctel” de llum i nutrients.
Aquests requeriments dibuixen la distribució de la producció als oceans. Les àrees costaneres –on a les entrades de nutrients que aporten els rius s’afegeix l’energia de les marees i de l’onatge– solen tenir una producció més alta (al voltant dels 100 g de carboni per m2 i any) que les d’alta mar (menys de 50 g de carboni per m2 i any). A la resta de les zones oceàniques, la producció és alta (més de 500 g de carboni per m2 i any) allà on els corrents verticals aporten aigües pregones, fredes i amb nodriments (especialment fòsfor) i on, en fertilitzar les aigües superficials, es produeixi la florida dels bacteris i les algues microscòpiques del fitoplàncton, dels animals del zooplàncton que se n’alimenten i dels peixos i altres animals que, al seu torn, també s’alimenten d’aquests darrers. Aquests afloraments es troben en zones molt concretes dels oceans: davant de les costes occidentals dels continents, a l’altura del Sàhara i de Namíbia, d’Oregon-Califòrnia i del Perú, entre altres llocs, i s’han transformat en àrees de producció pesquera elevadíssima.
Igualment, al llarg de l’equador, els corrents equatorials són generadors de divergències i de la pujada d’aigües subsuperficials amb nodriments que fertilitzen les il·luminades aigües superficials. Les regions polars, riques en nutrients però limitades durant part de l’any per la manca de llum solar, són productives estacionalment, i de manera alternada les boreals i australs. En aquests casos, la producció assoleix fàcilment els 200 g de carboni per m2 i any. Per contra, la gran majoria dels oceans té una minsa producció primària, en especial en el seu centre, i són veritables deserts, comparables als terrestres en aquest sentit.
En qualsevol cas, sigui elevada o reduïda, la producció marina es limita a una capa superficial de no més de 100 m de gruix, que és la profunditat mitjana que la llum solar pot atènyer. Però l’oceà s’estén molt més enllà: la profunditat mitjana de l’oceà és d’uns 4 km de fondària, i les fosses més profundes superen els 10 km. La producció generada per les plantes ha de subvenir a les necessitats alimentàries i energètiques (la respiració, en definitiva) dels éssers vius heteròtrofs que viuen distribuïts al llarg de tots aquests 3 900 m de fondària mitjana; el cicle dels nutrients s’estén, així, per un espai molt més gran que a terra ferma, on de mitjana es limita a la distància que hi ha entre la biomassa de les capçades dels arbres i la necromassa de la fullaraca i el sòl als peus d’aquests. A la mar, la sedimentació contínua del plàncton i els detritus de tota mena des de la superfície fins al fons buida de nodriments les capes superficials de la mar, on són més necessaris. Aquesta sedimentació, fruit de la gravetat, pot ser accelerada per l’activitat d’alguns organismes del zooplàncton. El retorn dels nodriments a la superfície, que es fa mitjançant els afloraments oceànics, ha de superar de mitjana els 4 km de recorregut esmentat. Una conseqüència d’això és que el cicle de la matèria a la mar és lent, i també que la producció de matèria orgànica és baixa.
L’explotació dels recursos marins
La major part dels oceans tenen una producció equivalent a la dels deserts a terra i, en conjunt, la producció primària oceànica (100 g de carboni per m2 i any) és un terç de la terrestre. Això explica que la producció pesquera tingui un límit clar, superat ja en moltes àrees. Des de fa dues dècades, les pesqueres de tot el món extreuen anualment de la mar un màxim, que hom creu difícilment superable, d’uns 70 milions de tones de peix, i molts caladors ja s’han pràcticament exhaurit, fent que moltes espècies de peixos que fins fa poc temps eren abundants, com ara el bacallà a l’Atlàntic nord, actualment escassegin.
Si l’explotació dels recursos pesquers de la mar està compromesa, la dels recursos miners sembla estendre’s cada dia més, a causa de l’ús de ginys capaços d’extreure petroli de les àrees més profundes de la plataforma, de garbellar nòduls de manganès de la plana abissal del Pacífic o d’obtenir metà de sediments del talús. D’altra banda, en moltes àrees somes de la plataforma continental europea hom està començant a instal·lar generadors eòlics d’electricitat, i de ben segur que l’espècie humana trobarà a la mar nous recursos per a explotar en el futur.