El baró Friedrich Wilhelm Karl Heinrich Alexander von Humboldt no sabia nedar. Però a primera hora de la tarda del dia 5 de juny de 1799 no vacil·là a embarcar-se en la corbeta “Pizarro”, al port de La Corunya, rumb a Cumaná. Ben al contrari: havia remogut cel i terra fins a rebre les autoritzacions necessàries per a poder dur el seu somniat viatge d’exploració pel virregnat de Nova Granada. Humboldt no sabia nedar, però no era l’Atlàntic el que l’amoïnava, sinó l’Orinoco. Tenia raó, perquè fou a les seves aigües i als seus ràpids turbulents on més d’un cop perillà la seva vida. Les dilatades i inhòspites aigües de l’Orinoco i del mític Casiquiare, l’únic riu del món que té el curs migpartit entre dues conques.
Alexander von Humboldt, en una pintura de Friedrich Georg Weitsch (1809).
Corel
L’expedició del geògraf, naturalista i humanista Alexander von Humboldt (1769-1859) i del botànic i dibuixant Aimé Bonpland (1773-1858) als virregnats de Nova Granada i Nova Espanya —els actuals Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Amèrica Central, Cuba i Mèxic— durà cinc anys (1799-1804) i fou reflectida en una obra esdevinguda clàssica: “Voyage aux régions équinoxiales du Nouveau Continent” (1805). Just abans de salpar, Humboldt escrivia: “Recol·lectaré plantes i fòssils, i faré observacions astronòmiques. Però aquest no és l’objectiu principal de la meva expedició. Intentaré descobrir com interaccionen entre elles les forces de la natura, i com influeix l’ambient geogràfic en la vida animal i vegetal. Altrament dit: he de cercar la unitat de la natura”. Són mots escrits per un naturalista l’any 1799, però tenen tot l’esperit de la ciència ecològica del final del segle XX, que considera la biosfera globalment. L’esperit de la premonitòria lucidesa humboldtiana, ecòleg “avant la lettre”, capaç també d’exaltar-se, un cop desembarcat a Veneçuela, davant la simple bellesa de la diversitat biològica: “Quin fabulós i pròdig país tenim sota els peus! Plantes fantàstiques, anguiles elèctriques, tatús, micos, lloros i molts, moltíssims indis autèntics, semisalvatges. Fins ara no hem parat de rodar com un parell d’orats. Durant els primers tres dies no podíem parar enlloc, trobàvem una cosa i havíem de deixar-la per la següent. Bonpland no para de dir que perdré el senderi, si les meravelles no s’aturen.”
L’aventura de debò començà a San Fernando de Apure el 3 de març de l’any 1800, quan Humboldt i Bonpland carregaren tota la seva impedimenta de llibres, premses botàniques i instrumental astronòmic en la canoa que els havia de dur riu avall, a l’encontre de l’aiguabarreig amb l’Orinoco. I seguí dies després en remuntar el dilatadíssim curs del gran riu, ample de sis quilòmetres, on els faltà poc per a naufragar. I s’accentuà a bord de la petita canoa amb què ells dos, dos europeus més, un pilot crioll i quatre remers indis remuntaren les Grandes Cataratas, a l’altura d’Atures i de Maipures, embarcant més aigua que no haurien volgut a cada ràpid turbulent que jugava amb la feble embarcació.
Les aigües enfurides eren un perill, i la incomptable munió d’insectes un turment: “Segons l’hora del dia, et fiblen diferents espècies. Des de quarts de set del matí fins a les cinc de la tarda l’aire és ple d’una petita mosca picadora anomenada “jején”. Una hora abans de la posta, és rellevada pels “tempraneros”, una mena de mosquit remenut, la presència del qual dura escassament una hora i mitja: desapareixen entre les sis i les set del vespre o, com diuen per aquí, després de l’àngelus. Passats uns minuts de repòs, ets picat pels “zancudos”, una altra espècie de mosquit de potes llarguíssimes. Els “zancudos”, que tenen un fibló esmoladíssim, causen un dolor molt agut i deixen una inflor que dura setmanes. (…) No són els perills de la navegació en petites piragües, ni els indis salvatges, ni les serps, ni els caimans i els jaguars el que fa témer als espanyols un viatge per l’Orinoco. Són, com diuen curt i ras, ‘la suor i les mosques’.” I és que l’Orinoco és un riu d’aigües blanques, infestat de vida i de malures per als humans.
Un riu ben diferent dels afluents d’“aigües negres” (primer l’Atapabo, després el Temi i el Tuamini) que Humboldt i els seus companys emprengueren a partir de la missió de San Fernando de Atapabo, ja a la capçalera de la conca: aigua cristal·lina i potable, aire límpid i sense insectes. Eren a la divisòria de les dues conques més fantàstiques de la Terra: cap al nord, d’on venien, la de l’Orinoco, i cap al sud, avall del riu Negro que tenien a tocar, a l’altre aiguavés, la de l’Amazones. Saltaren el suau crestall —quatre dies per a fer onze quilòmetres arrossegant la canoa, obrint-se pas a través de la selva impenetrable— i trobaren primer el Pimichín i de seguida el riu Negro, ara navegant a favor del corrent, car ja no remuntaven cap curs, sinó que anaven riu avall. Riu avall fins a San Carlos, un post militar perdut a la frontera amb el Brasil. Era el dia 7 de maig.
La reduïda guarnició de San Carlos rebia la paga i la sal, dos cops per any, a través del riu. Però cobraven del govern espanyol, és clar, no pas del portuguès. El salari venia del nord, amb canoa per l’Orinoco, a través del riu Casiquiare, un afluent que atenyia el riu Negro uns quants quilòmetres aigües amunt de San Carlos. Un afluent de detestables aigües blanques orinòquiques que anava a parar a la conca amazònica: era l’evidència quotidiana i alhora la palmària contradicció d’un principi geogràfic sagrat: per definició, mai no es mesclen les aigües de dues conques diferents. Quin misteri era aquest?
L’any 1599, el navegant i explorador anglès Walter Raleigh (1542-1618) publicà un mapa de l’Alt Orinoco en què les conques orinòquica i amazònica figuren separades per una cadena de muntanyes (imaginades, però lògiques), tramuntades per un estrambòtic riu de connexió entre les dues conques (il·lògic, però real). A partir d’aleshores, els geògrafs sempre van negar l’existència d’aquesta connexió impossible —a través de la qual, tanmateix, anaven cobrant els soldats de San Carlos—, fins al punt que Philippe Bouache, el feliç creador de les corbes de nivell per a representar el relleu, publicà el 1798, només dos anys abans de l’arribada de Humboldt a San Carlos, un mapa de la zona, certament sense la ridiculitzada connexió entre les dues conques, postil·lat amb el següent comentari: “La comunicació entre els rius Orinoco i Amazones és una monstruositat geogràfica que, sense cap raó, ha anat corrent pel món.” El dia 12 de maig de 1800, Humboldt començà a remuntar aquesta comunicació “inexistent”, via estrenada pel jesuïta Manuel Roman el 1744 i esdevinguda habitual per a la guarnició de San Carlos.
El sorprenent fenomen, explicat per Humboldt, resideix en el fet que la suavíssima carena separadora de les dues conques es troba per sota del nivell de les aigües de l’Orinoco en un moment donat. L’Orinoco, aleshores, vessa el seu cabal d’aigües blanques a banda i banda: el principal contingent va cap al nord i és l’Orinoco pròpiament dit, mentre que una petita part es dirigeix cap al sud, amb el nom de Casiquiare.
La percepció de Humboldt fou tan aguda i genial com comprensible la incredulitat dels geògrafs anteriors. Però negar l’evidència, encara que costi de creure-la, no és una actitud científica. Humboldt féu el que calia: comprovà experimentalment la realitat i l’explicà amb lògica científica. Li calgué acüitat d’esperit i, sobretot, coratge: hi anà. És així com progressa el coneixement.