Situació
Vista exterior de l’església des del cantó de tramuntana.
F. Tur
El veïnat de la Vall és situat a l’extrem nord-occidental del terme municipal de Verges. És un agrupament minúscul format de dues masies, can Massaller i cal Rei, amb les seves dependències i bordes. Són dos exemples notables de mas fortificat, amb les seves torres de defensa. Entre l’una i l’altra hi ha l’esglesiola de Sant Pere. També pertany al poblet un antic molí fariner, edifici del segle XVIII, situat a la immediata rodalia, vers llevant.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG019590.
Per arribar-hi hom pot agafar el camí rural de Verges a les Olives, ben pavimentat amb asfalt. A 2,7 km de Verges hi ha al camí de la Vall a mà esquerra i separat uns 100 m d’aquest camí. La clau de l’església és a can Massaller.
Història
Hi ha molt poques notícies de l’església i el lloc de la Vall, que pertanyia a la baronia de Verges. Aquesta baronia fou venuda l’any 1399 pel comte Joan d’Empúries al seu germà Pere. Per l’inventari ordenat per la seva vídua i hereva, Joana de Rocabertí, són conegudes les possessions que Pere d’Empúries tenia en morir, l’any 1401. Entre els llocs integrants d’aquesta baronia hi ha Sancto Petro de Valle.
Hom afirma que el monestir de Sant Miquel de Fluvià tenia un alou a la Vall al segle XIV.
La capella és sufragània de la parròquia de Sant Julià de Verges. Havia arribat en un estat força ruïnós, però no tan avançat com feren creure alguns autors que la consideraren “feta malbé” (J. Botet i Sisó, 1911) i, fins i tot, ja inexistent (J. Pla i Cargol, 1945). L’esglesiola havia estat apuntalada amb ferms contraforts ja d’antic i tenia unes esquerdes considerables, sobretot als paraments del frontis i de l’absis, que foren reparades amb ciment a la darrera postguerra. Finalment, no fa gaires anys, fou consolidada pels serveis de la Diputació de Girona. Hom ha procedit, també, a repicar totalment el seu interior i s’han posat al descobert alguns elements antics que eren tapats amb arrebossats i amb pintures. Tanmateix, aquesta operació ha comportat la destrucció d’unes restes de pintures murals barroques, molt populars i d’una gràcia indubtable, que es conservaren a la nau i a l’absis.
Església
Vista de l’interior de l’església amb la nau i, al fons, la capçalera.
F. Tur
Sant Pere de la Vall és una església de dimensions reduïdes, d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular.
L’absis ha estat cobert amb una volta de quart d’esfera, feta amb petits blocs trencats, que formen filades concèntriques; hi ha vestigis de l’encanyissat. A la comunicació amb la nau hi ha un arc triomfal ben destacat. És de mig punt, fet amb dovelles de mida mitjana, sobre ferms pilars adossats.
La nau té una volta de canó seguit. Ha estat feta amb petites lloses que han estat disposades en filades longitudinals.
La volta de la nau recolza en part sobre uns importants regruixos fets als murs laterals de la nau i en llur cara interna. Aquest augment del gruix en realitat és un reforç fet per construir la volta mitjançant tres arcades cegues per banda sobre pilars rectangulars adossats. Aquests arcs i, per tant, també la volta de la nau a què ens hem referit, són un afegit o una reforma introduïda a l’edifici després de la seva erecció. Així ho demostra, d’una manera indubtable, l’existència d’una porta romànica al mur de migdia, que fou anul·lada en construir aquestes arcades, ja que resta un dels pilars davant seu i l’obertura.
Les arcades cegues són de mig punt, de dovelles curtes i petites, poc polides. Tenen unes grans impostes de secció de pla i bisell. A la base dels espais interiors hi ha bancs d’obra adossats al mur.
El sòl conserva l’antic paviment de lloses rectangulars escairades; dos graons permeten d’accedir al presbiteri. El tenant de l’altar és d’obra i ha estat fet amb carreus ben tallats.
La porta d’entrada actual, al centre del frontis, és un element introduït en època força posterior a les estructures romàniques. És d’arc de mig punt i de gran dovellatge. La porta primitiva, com ja hem dit, era oberta al centre de la façana de migdia. És visible encara, però mig tapiada: a l’exterior, per un contrafort tardà, i a l’interior, per un dels pilars i les arcades afegits. Aquesta porta romànica era d’un sol arc de mig punt amb dovelles curtes i estretes, deixades sense un allisat perfecte.
Al mateix mur meridional hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, també de dovelles petites i sense poliment. El seu vessant intern resta darrere el regruix fet al parament interior on hom féu un forat quadrangular i així la finestra no restà aparedada del tot.
Una altra finestra, al fons de l’absis, és d’un sol biaix, amb arcs de mig punt a l’interior i en forma de sagetera, rectangular, a l’exterior. Hi ha dues petites obertures més al frontis i al tester oriental de la nau, que són també d’una esqueixada i de factura molt rústega, simples forats rectangulars, de poca alçada.
L’església actualment té teulades de teula corba; sota els ràfecs hi ha lloses grosses de l’antiga coberta.
A la façana de ponent, sobre mateix de la porta, hi ha un fris en relleu, que forma un ressalt de secció de pla i bisell. El tester d’aquest frontis s’aixeca sobre el nivell de la coberta de la nau i té el contorn superior planer, detall que sembla indicar que hi hagué damunt una espadanya, avui totalment desapareguda. L’aparell de la façana, que ha estat allargada a cada costat amb contraforts, presenta testimonis de reparacions.
Els aparells avui visibles als volts de l’edifici i també al seu interior han estat fets amb petits blocs de forma rectangular i treballats bastament a cops de maceta. Aquests blocs prenen la forma de petit carreu, sense poliment, i alternen amb grans còdols i pedres menys treballades. Hi predomina la pedra sorrenca, però també hi ha pedra calcària i conglomerat. Malgrat la poca cura amb què hom escairà el material, aquest fou disposat en filades longitudinals força uniformes. El morter que lliga les pedres, molt aspre i sorrenc, és ben visible en els junts.
A l’absis, a l’extrem superior del parament extern, hi ha una sola filada de carreus grossos ben escairats. Aquest mateix parament presenta rastres d’una capa d’arrebossat d’aspecte arcaic.
Per les seves característiques formals, l’esglesiola pot ésser considerada una mostra d’arquitectura religiosa de caràcter rural, bastida molt probablement a la primera meitat del segle XI. Els paraments són totalment llisos; no hi fou aplicat cap element de decoració llombarda.
És molt probable que al principi la nau fos coberta amb fusta. La volta hi fou afegida més tard i amb aquest fi hom augmentà l’amplada dels murs laterals, mitjançant les arcades cegues interiors. L’aparell i la factura d’aquestes arcades no difereixen pràcticament dels mateixos elements —arc de la porta antiga, paraments— de la part primitiva de l’edifici. Aquesta refecció suposem que no deu ésser gaire més tardana. Possiblement, pertany a la segona meitat del segle XI o al principi del XII. Com ja sabem, fou amb aquesta modificació que esdevingué obsoleta la porta primitiva, de migdia. Aleshores hom devia obrir la del frontis. Això no obstant, la porta d’entrada actual en aquest mur pertany a una reforma d’una època posterior al romànic.
Pica
A l’interior de l’església hi ha una petita pica que té decoració en relleu. Actualment, té la funció de pica beneitera. És encastada al mur de migdia, a la dreta de l’entrada. Per la simplicitat de l’escultura no és fàcil fixar-ne la datació precisa.
Per la forma cúbica o, més exactament, de tronc de piràmide invertida, hom podria pensar que es tracta d’un capitell que fou buidat perquè servís de pica. No creiem indubtable, però, que el seu origen sigui aquest.
El buidat o cavitat és de forma circular. La pica, monolítica, tallada en pedra calcària, fa 23,5 cm d’alt; l’amplada màxima, a l’extrem superior, és de 25 cm i el diàmetre de la cavitat és de 24 cm.
La cara frontal i els dos angles que són visibles, són esculpits. L’espai frontal és ocupat per una creu llatina, feta amb ressalts amples i llisos. A la meitat inferior dels dos angles hi ha fulles esquemàtiques. Als extrems superiors d’aquests angles hi ha sengles relleus, molt malmesos. Al de la dreta hom pot endevinar que hi havia representat un cap —no és clar si era humà o zoomòrfic—. El relleu de l’esquerra, possiblement també un cap, és totalment destruït.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 44 i 455-456; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 529.
- Joan Badia i Homs: Verges, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV (l’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 406.