Sant Quirze de la Coma (Llobera de Solsonès)

Situació

Ja des del segle XI aquesta església apareix esmentada, amb sant Quirze com a titular, situada dins la parròquia i el terme del castell de Llobera de Solsonès, municipi al qual pertany.

Mapa: 329M781. Situació: 31TCG728437.

Per anar-hi cal agafar la carretera de Solsona a Torà fins a trobar al cap de 8,500 km, a mà dreta, un trencall on s’indica que el camí porta a la Coma (1,200 km). Una vegada al mas d’aquest nom, l’església es troba a uns 400 m, distància que cal fer a peu. En tenen la clau a la Coma, i s’hi celebra culte molt esporàdicament.

Història

Dels segles XI-XII únicament es disposa de dues referències documentals d’aquesta esglesiola, i en tots dos casos és esmentada a l’hora de donar confrontacions de terres. Així, l’any 1099, a la donació del prevere Folc a Santa Maria de Solsona d’unes heretats situades al terme de Llobera, es puntualitza que són “infra terminos castri Lobera ad ipsam ecclesiam Sancti Quirici”. L’any anterior un document diu que un alou situat a Llobera afrontava amb la serra de Sant Quirze. És citada novament l’any 1119 a la donació feta per Bernat Guifré i la seva muller Adelaida, també a Santa Maria de Solsona, d’unes heretats del terme de Llobera, situades vora l’església de Sant Quirze. El capbreu de Llobera del segle XIV especifica que “Sent Quiro de Lobera” era sufragània de la parroquial de Sant Pere de Llobera; i també ho fa el capbreu dels anys 1565-1569. L’any 1855 és esmentada pel rector de Llobera com Sant Quirze de Bacons, possiblement pel fet d’ésser situada aleshores dins la gleva del mas d’aquest nom. Aleshores ja havia perdut la categoria de sufragània, tot i que s’hi mantenia el culte públic.

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular.

M. Alierta

Aquesta església és una bona mostra de l’expansió per la ruralia del país del romànic llombard durant el segle XI. Malgrat algunes reformes posteriors, conserva essencialment la seva estructura original, que cal datar en aquell moment. Orientada a llevant, és d’una nau de planta rectangular, capçada per un absis semicircular, ornamentat exteriorment amb un fris d’arcuacions, repartides en sèries de dues entre lesenes.

L’única finestra que hi ha és centrada al mateix absis, de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat.

La coberta és de dos vessants i el parament ha estat fet de pedres simplement desbastades, posades en filades uniformes, però irregulars.

A la cornisa de la coberta del mur de migjorn sobresurten tres daus amb sengles detalls ornamentals, un amb una creu i els altres dos amb una flor. N’hi havia almenys dos més, que són trencats. Al mateix mur hi ha una porta adovellada, posterior a l’obra original, que és tapiada. L’actual és al frontis, amb una llinda datada l’any 1680. Igualment posterior, s’aixeca al capçal del frontis un menut campanar de cadireta; i, entre el campanar i la llinda de la porta hi ha una petita obertura circular emmarcada per un bloc monolític de pedra. L’interior, tot enguixat, és cobert amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i un de preabsidal en degradació que obre l’absis. A banda i banda de l’absis hi ha sengles capelles semicirculars excavades als murs, de les quals la de tramuntana té per altar l’ara de pedra original. També postís, hi ha un cor i l’escala per a accedir-hi.

Escultura

En la cornisa del mur meridional hi ha dues peces que presenten decoració escultòrica. Cal recordar, a tall d’advertència, que la cornisa sembla producte d’una restauració feta en sobrealçar la nau(*), de manera que la datació de la decoració està en funció del fet esmentat.

En una peça hi ha esculpida una creu, mentre en una altra hi ha dos escuts campejats amb el mateix motiu, el card que sens dubte fa al·lusió al llinatge dels Cardona(*). Cal recordar que aquest llinatge tingué una gran influència en la comarca del Solsonès, sobretot a partir de l’any 1217(*). D’aquesta manera, els senyals heràldics dels Cardona apareixen en els muntants de la porta de Sant Lleïr de Casavella (la Coma i la Pedra)(*), segurament en relació amb l’activitat d’algun membre de la seva família. El mateix podem pensar del cas que ens ocupa, tot i que podem dubtar que les peces siguin qualificables de romàniques. El seu caràcter popular, determinat aquí per un relleu pla basat en dues superfícies, com per una rigidesa de formes, dificulten la seva datació i la seva inclusió en un estil, fet que, en el cas que ens ocupa, també és en relació amb el sobrealçament a què ens hem referit al principi. (JCSo)

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Los señores de Portell, patria de san Ramón, descendientes de los vizcondes de Cardona, Barcelona 1958.
• Vidal-Vilaseca: El romànic del Solsonès, Barcelona 1979.