Situació
Vista de l’església, molt tapada per construccions posteriors, des del costat de llevant.
L. Prat
L’església de Santa Maria de Montraveta és al costat del mas Montraveta, entre Peracamps i Llobera, dins el municipi de Llobera de Solsonès.
Mapa: 329M781. Situació: 31TCG707428.
Per anar-hi cal agafar la carretera de Solsona a Torà fins a l’Hostal Nou (10,500 km). De l’Hostal Nou mateix surten tres camins des d’un mateix punt, dels quals cal agafar el central. A 1 km, aquest camí es bifurca: el de mà esquerra va a Peracamps i el de la dreta, en 1 km, porta a Montraveta, després d’haver deixat a mà dreta el mas Secanella, a la mateixa vora del camí. S’hi celebra culte molt esporàdicament, i en té les claus l’amo del mas, actualment rònec.
Història
És citada l’any 1070 a la donació feta per Arnau de Sanç, el seu germà Eribau i llur mare Amaltruda senyora de Peracamps— a Santa Maria de Solsona d’un alou que limitava a tramuntana amb “Sancta Maria de Mont de Betre”. El 28 de març de 1084, Arnau de Sanç de Llobera donà a Santa Maria de la Seu d’Urgell la meitat del castell de Peracamps que, segons es precisà a l’escriptura, limitava al costat de tramuntana amb “domun Sancte Marie vocata de Monte de Betre”.
L’any 1229, el cavaller Bernat de Freixa donà uns delmes a la mateixa església (“Beate Marie qui est fundata in castrum Lobera in nominatum locum Muntevetre”) per a la seva ànima i les dels seus parents.
El capbreu parroquial de Llobera del segle XIV assenyala que era situada dins la parròquia de Sant Pere de Llobera i que “ere acustumat que lo rector de Peracamps hi feix lo serví tots diumenges”, però, “si no-l pot fer, fal lo rector de Lobera entre secmana, que axí s’es ara avengut”.
Segons el capbreu de 1565-1569, l’amo del mas Montraveta i els dels masos veïns pagaven el rector de Llobera per tal que s’hi celebrés culte sovint.
L’any 1855 ja havia perdut la categoria de sufragània o annexa, i el rector de Llobera la cita com Nostra Senyora del Remei de Montraveta.
Església
Un detall del mur de l’absis amb un motiu ornamental, esculpit de manera matussera. Potser es tracta d’un card, al·lusiu a les armes dels Cardona.
L. Prat
No considerant els cossos afegits posteriorment, l’edifici romànic és d’una nau, de planta rectangular, capçada per un absis semicircular obert a la nau per un arc preabsidal, ornat a l’exterior per un fris d’arcuacions llombardes seguit, sense lesenes. Al seu centre s’obre una finestra de mig punt adovellada i de dues esqueixades.
A la cornisa del mateix absis, a l’esquerra de la línia vertical de la finestra esmentada, hi ha esculpit un motiu ornamental matusser que vol reproduir una flor o un card, potser al·lusiu a les armes dels Cardona.
L’edifici és orientat a llevant. La coberta és de dos aiguavessos i el parament, de pedres desbastades disposades en filada.
La porta, que es troba al frontis, és una de les reformes introduïdes a l’edifici als segles XVII-XVIII. D’altres que se n’hi feren consistiren a afegir un porxo a l’entrada, refer el campanar d’espadanya de dues obertures i adossar dos cossos laterals que donen al conjunt arquitectònic actual una planta de creu llatina.
A l’interior hi ha un cor postís, fruit d’una reforma posterior, en la qual foren arrebossats tots els paraments.
L’aparell ha estat fet amb carreus escaixats, però no polits, i, tot i la senzillesa del tipus, permeten de situar la seva construcció al final del segle XI o bé al començament del XII, en una pervivència rural dels tipus llombards.
Bibliografia
- Joan Serra i Vilaró: Los señores de Portell, patria de san Ramón, descendientes de los vizcondes de Cardona, Barcelona 1958.
- Vidal-Vilaseca: El romànic del Solsonès, Barcelona 1979.