Situació
Detall de l’interior del semicilindre absidal, amb les dues finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada.
ECSA - F.X. Mingorance
L’ermita de Sant Martí, actualment en ruïnes, s’emplaça sobre un penya-segat de la serra de Capella, a la riba esquerra de l’Isàvena; des d’aquest indret es domina perfectament tota la vall del riu i la població de Capella.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG852733.
Des de Capella, es travessa l’Isàvena i s’agafa el GR-1 seguint el curs del riu en direcció a ponent. Uns metres més endavant, s’abandona aquest camí per seguir-ne un altre que travessa els camps de conreu fins al barranc de l’Heretat. A partir d’aquest punt s’ha de seguir a peu per un corriol que és indicat en fites de pedres fins a arribar a l’ermita. El recorregut des de Capella és d’uns 20 minuts.
Història
No es disposa fins a l’actualitat de referències documentals sobre aquesta ermita; tot i això, hom troba una informació significativa de l’any 1746 on es diu que “hay una ermita que dicen fue la parroquia olim bajo San Martín, patrono de la parroquia y se va el primero de mayo”. Segons aquesta notícia es podria suposar que aquesta fou la primitiva església parroquial de Capella, encara que de fet sembla poc factible, atès que la datació de construcció del temple és la mateixa que la de l'actual temple parroquial de Sant Martí de Capella.
Església
Malgrat el seu estat de ruïna, es pot apreciar que la capella romànica de Sant Martí correspon a un edifici d’una sola nau de base rectangular, lleugerament irregular a causa de la necessitat d’adaptar-se a la topografia del terreny, i capçada a llevant per un absis semicircular. La coberta de la nau, actualment totalment esfondrada, devia ésser de canó o de perfil semicircular o lleugerament apuntat; només es conserven les primeres filades del seu naixement, a les parts dels murs més propers a l’absis, que parteixen d’una senzilla imposta que recorre el perímetre interior de l’edifici. En canvi, es conserva la volta de quart d’esfera que cobreix l’hemicicle absidal, tot i que la presència d’abundant vegetació entre els carreus i algunes esquerdes en fan perillar l’estabilitat.
L’emplaçament de l’església en un indret acinglerat va condicionar la disposició tant de la seva estructura general com d’alguns elements que la configuren. Així, hom troba que l’absis té dues finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada, una al centre i l’altra al costat de ponent, mentre que la de migjorn no es va poder practicar per la presència de l’espadat de la muntanya. La porta d’entrada, que seguint les pautes habituals es devia trobar a migjorn, va ser practicada al mur de tramuntana; per les restes del naixement de l’extradós del seu arc se sap que aquest era de mig punt. Malgrat l’abundant vegetació, sembla que una mena de rampa conduïa des de la porta fins a una construcció que es troba a la part inferior esquerra de l’absis —entre aquest i la penya—, del qual es conserva el mur de la banda est i una porta d’arc de mig punt, oberta en aquest mateix mur. La runa que hi ha en en aquest espai i l’abundant vegetació no permeten accedir a l’interior i, per tant, és impossible saber la funció i l’estructura d’aquesta construcció.
De la resta d’obertures de l’edifici poc més es pot esbrinar, car tan sols es conserven unes quantes filades dels murs de la nau.
L’aparell és fet de carreus força regulars, ben tallats i disposats en filades horitzontals. Malgrat el deficient estat de conservació encara es poden observar restes de l’emblanquinada interior, al mur de migjorn i a l’hemicicle absidal.
Alguns carreus que formaven part de la volta i dels murs van ser reaprofitats al segle XVIII per un eremita, per tal de tancar la part més propera a l’absis amb un mur. Això fa pensar que en aquesta època l’ermita es trobava ja fora de culte i la volta de la nau s’havia esfondrat parcialment.
Quant al mobiliari litúrgic, es conserven dues petites fornícules inserides dins els murs propers a l’absis i una altra a l’absis mateix. També es conserva el peu de l’altar. Un altre element conservat, tot i que fora de l’emplaçament original, és la pica beneitera, actualment al costat sud de l’absis. Aquesta peça no sembla que correspongui a l’època romànica.
Per la seva estructura, la semblança del treball dels carreus, la tècnica constructiva i els elements ornamentals senzills, com la línia d’imposta de l’interior, fan pensar que es tracta d’una obra coetània a l’església parroquial de Sant Martí de Capella, fins i tot construïda pel mateix mestre d’obres i el mateix equip de picapedrers que aquesta darrera. Cal, doncs, datar-la als primers anys del segle XIII.
Bibliografia
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 121
- Castillón, 1989b