Situació
Petita ermita situada a l’est de Capella, amb una gran simplicitat de formes i nua d’ornamentació.
ECSA - F.X. Mingorance
L’ermita de la Transfiguració és situada en una petita plana a la riba esquerra de l’Isàvena, a l’est de Capella, envoltada per camps de conreu.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG879757.
Per a arribar-hi des de Capella cal seguir la carretera que remunta l’Isàvena en direcció a la Pobla de Roda, i un cop fets uns 3 km veurem l’ermita a mà dreta, a peu de carretera.
Història
El lloc de Miralpeix constituí a l’edat mitjana una petita caseria, de la qual només ha romàs l’església, avui convertida en ermita. Les primeres referències a aquest indret les proporcionen els fogatjaments dels anys 1381,1385 i 1549. En aquest darrer, hi figura un Joan de Miralpeix com a jurat de Capella i un tal Pere de Miralpeix, prohom de la vila.
Posteriorment, la caseria de Miralpeix és censada el 1586 com a ens autònom. Al costat de l’església devia haver existit un mas o casa forta, probablement l’edifici més important de la caseria conjuntament amb el temple.
Església
Planta de l’església, amb la nau lleugerament trapezoidal.
J. Mingorance
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, lleugerament trapezoidal, capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc triomfal.
La coberta, probablement la part de l’edifici més malmesa, és de dos vessants fets amb lloses de pedra, moltes de les quals han desaparegut. La volta de la nau és de canó, mentre que la de l’absis és de quart d’esfera. El paviment és de lloses, però actualment no es pot apreciar perquè és totalment recobert per una capa de terra d’uns 5 cm; aquest paviment presenta un graó a uns 2,10 m de l’arc triomfal, de manera que aquest tram de la nau i l’absis es troben a un nivell lleugerament més elevat que la resta de la nau.
L’ermita presenta tan sols tres finestres, totes elles molt senzilles i de dimensions reduïdes. Una al centre de l’absis, una altra al mur de migdia de la nau i una tercera al centre de la part superior de la façana de ponent, per sota de la línia de coberta. Les dues primeres són poca cosa més que simples espitlleres, esqueixades només vers l’interior, mentre que la darrera té unes mides un xic més grans i presenta doble esqueixada.
Als peus de l’església hi ha la façana principal, on s’obren la porta d’entrada, feta amb arc de mig punt de grans dovelles i carreus grans als angles, i la finestra central a la part superior, ja esmentada. Aquesta façana ponentina és el resultat d’una reforma practicada en època moderna a la façana original, que devia tenir una estructura similar, però la porta devia ser més senzilla. Davant la porta d’entrada es pot veure, encara que mig soterrat, un graó d’accés. El nivell del terra de tot el perímetre exterior del temple ha estat lleugerament elevat com a conseqüència de les tasques de conreu que es practiquen al seu voltant, de manera que el nivell original resta enfonsat, en especial a la zona de la capçalera.
L’aparell emprat en la construcció és de mides petites, mal escairat però ben disposat i lligat amb morter de calç. Les parts de l’edifici on el parament evidencia un millor treball són l’absis i les voltes; en aquest darrer indret algunes filades són fetes amb carreus de pedra tosca, tècnica que s’emprava per a alleugerir el pes de la coberta.
A l’interior del temple, just al costat inferior dret de la finestra del mur de migdia, hi ha un petit armari quadrangular per a guardar-hi objectes litúrgics. Al mur de tramuntana hi ha un armari de dimensions més grans, d’època clarament posterior.
Tant a l’interior com a l’exterior el conjunt no presenta cap element d’ornamentació arquitectònica.
El conjunt actual, a excepció de la façana i de l’armari del mur nord, correspon a una mateixa fase constructiva. La simplicitat de les formes i la manca de decoració arquitectònica responen a les característiques generals de l’arquitectura romànica típica de la comarca de la Ribagorça i altres de properes. Malgrat la manca de tot element referencial, la qualitat en l’execució del paviment o el coneixement de l’ofici per part dels constructors queden palesos amb la utilització de la pedra tosca en algunes parts de l’edifici. Tot això permet refermar l’opinió de M. Iglesias, el qual emplaça la data de construcció del temple, com a mínim, a la primera meitat del segle XII, tot i que també es podria situar ja dins la segona meitat de la mateixa centúria.
Bibliografia
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 175;
- Castillón, 1989b