Situació
Sector ponentí de l’església, obra probable del segle XII, la part més antiga de l’edifici actual.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Maria és a la part alta del poble de Visalibons.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TBG999938.
S’accedeix al poble de Visalibons per una pista de 2 km que surt de la carretera de la vall de l’Isàvena, a l’altura del quilòmetre 24. (JAA)
Història
El primer esment del lloc de Visalibons és de l’any 1030, en què, en presència dels preveres Radolf i Garcia, Borrell va vendre a Guillem i a la seva muller un casal, un canemar i mig noguer a Visalibons pel preu de sis sous. L’any 1060 tingué lloc la consagració i dotació de l’església de Santa Maria, que els bons homes de Visalibons havien edificat i que el bisbe Arnulf de Ribagorça consagrà. Els veïns la dotaren amb els delmes i les primícies de llurs alous, amb les oblacions i les defuncions, i amb llibres, calzes i altres paraments litúrgics. Els termes parroquials de Santa Maria foren ampliats amb les aportacions dels senyors de Lierp, Berenguer Gombau i la seva esposa Loreta, dels de Beranui, Ramon Amat i la seva esposa Maria, i d’altres aloers com Ansilà i la seva muller Ginta o un tal Ramon.
En aquests moments la comunitat i l’església de Visalibons passaren al control dels senyors de Lierp, els quals afavoriren la presència d’Ovarra fins que el seu domini esdevingué hegemònic. N’és una bona prova un instrument del 1063, en què el prevere Galí i la seva companya Maria vengueren als senyors Guillem Servideu de Capella i Faquil la meitat d’una casa i d’un hort que tenien per compra i per herència a Visalibons, al lloc dit ad Sancta Maria, que confrontava per tres bandes amb l’església. Sens dubte, aquests béns anaren inclosos dins el lot que deixà en testament Ramon Guillem de Capella a Ovarra l’any 1094.
L’any 1211 Orraca, vídua de Berenguer de l’Ametllera, el seu fill Guillem de Capella amb la seva muller Ermessenda, i la seva filla Berenguera concediren a l’abat Ramon de Sant Victorià i al prior Garcia d’Ovarra la vila de Visalibons amb el puig de la Selva, amb totes les pertinences i amb el domini que tenien en les esglésies de l’esmentada vila en canvi de sis-cents sous jaquesos i a condició que els priors tinguessin a Santa Maria d’Ovarra un capellà per a la salut de la família, els Benavent de Capella. Això va ésser confirmat pel rei Pere el Catòlic, i des d’aleshores Visalibons formà part del domini jurisdiccional d’Ovarra, priorat de l’abadia de Sant Victorià.
Al final del segle XIII sembla que es van fer obres a l’església, atès que un tal Ramon, maestre de Bissalebons, signà com a testimoni un diploma del 1296. El 1571 l’església parroquial de Visalibons fou integrada al nou bisbat de Barbastre, però l’abat de Sant Victorià n’aconseguí la restitució el 1594. (JBP)
Acta de consagració de Santa Maria de Visalibons (1 de juliol de 1060)
Arnulf, bisbe de Ribagorça, consagra l’església de Visalibons, en honor de Jesucrist, Santa Maria i sant Pere, i els veïns de la parroquia la doten amb els delmes, les primícies i altres drets i béns.
"Anno incarnacionis Domine MLX, VII nonas, kalendas iulii. Almitas Dei Patris clemencia qui es[t] trinus in unitate et in nomine domini Ihesu Christi filii eius et Spiritus Sancti. Quod ego illos bonos homines de Villa Luponis expunxit nos Deus et trina Maiestas ut hedificaremus domus ad honorem domini nostri Ihesu Christi, et Sancte Marie virginis, et sancti Pe[tri...] qui es[t] in comitatum Ripacurcensem, in villa que vocatur Villa Luporis; veniens reverentissimus Arnulfus episcopus ex comitatu Ripacurcense per preces de illos homines de Villa Luporis et pro animabus vivis atque defunctis, in locum venerabilem ad consecratam ecclesiam que prefactus qui iam superius scriptus pro amore Dei et remissionem peccatorum, et per desiderium celestis patria. Ad cuius dedicacionem devotissimi populi hanc catolicam religionem concurrentes devocionis sue vel parentum decessorum facimus absoluendum, vel pro remedium animarum nostrarum et incholomitatem earum et Zabulo deterrimo et fugiendum et statum sancte Dei Ecclesie erigendum et remuneracionem ad hetereum ad ultimum consequi valeat et sanctis omnibus in celesti regionem choruscent. Et nos omnes homines de Villa Luporis damus decimas et primicias de omnia que nos possidemus, fidelissimo mente, omni tempore, defunccione et oblacione, libros et calices et instrumentos vel cruces, omnem rem quod ad sanctas ecclesias pertinent et sacerdotes qui ibi servient, ut ad diem iudiccii hac tremende Maiestatis mercis nostris exinde adcrescat; qui autem ministrat, gradum bonum nobis adquirit, amen.
Ego dompnus Beringer Gombalt et dopna Lorereta uxor mea damus decimas et primicias de omnia nostra sennoria de Poyo Retundo usque Intramas Aquas, et de termino Villa Carlli usque in termino Beranue, illo [quod] abuimus ibi, nec abere debemus. Et auc damus illa paul et gavardesa qui es[t] de castro Silvi, similiter ipsa et decima et primicia.
Et ego Raymundus Amat, sennor de Beranue, et coniux mea Maria damus Sancta Maria de Villa Luporis ipsa decima et primicia de ipsa Plana de Cercosa, omnia ab integro per nos et omnia posterita nostra [et] pro animas mostras et parentum nostrorum, vivis atque defunctis.
Ego Ansilani et coniux mea dompna Ginta, propter remedium animas nostras vel parentum nostrorum, vivis atque defunctis, sic damus ipsa decima et primicia a Sancta Maria de Villa Luporis, de proprio nostro alode, que ibi alode abemus nec abere debemus.
Et ego Raimund[dus...] dono et concedo a Sancta Maria de Villa Luporis decima et primicia de propio meo alode."
[O]: perdut.
A: Còpia del segle XII: AHN, fons d’Ovarra, carpeta 691, núm. 12.
a: Serrano: Noticias y documentos históricos del condado de Ribagorza hasta la muerte de Sancho Garcés, Madrid 1912, pàgs. 491-492, ex A.
b: Martín Duque: Colección diplomática de Obarra (siglos XI-XIII), Saragossa 1965, doc. 138, pàgs. 121-122, ex A.
Traducció
"L’any de l’encarnació del Senyor mil seixanta, el set de les nones, que són les calendes de juliol. Per la benefactora clemència de Déu Pare, que és [un en la Trinitat] i tri en la unitat, i en el nom del seu fill Jesucrist i de l’Esperit Sant. A nosaltres, els bons homes de Visalibons, ens va moure Déu i la trina Majestat perquè edifiquéssim una casa en honor del nostre senyor Jesucrist, de la verge Santa Maria i de sant Pere, la qual és al comtat de Ribagorça, a la vila anomenada Visalibons. [I per aquesta causa] va venir el reverendíssim bisbe Arnulf del comtat de Ribagorça, a precs dels homes de Visalibons i per les ànimes dels vius i dels difunts, al lloc venerable per consagrar l’església, la qual el bisbe [va dedicar] per l’amor de Déu, per a l’absolució dels seus pecats i per l’anhel de la pàtria celestial. Van concórrer a la seva dedicació [els cristians] i devotíssims pobles de religió catòlica per la seva devoció, per a l’absolució dels pecats dels seus parents difunts, per al remei de les [seves] ànimes i per a la seva salvació, per fugir de l’horrible Zabuló i per millorar la situació de la santa Església de Déu, [a fi que] aconseguissin de [l’àrbitre] celestial la recompensa a la fi i siguessin al seguici amb tots els sants a la regió celestial. [Essent presents el clergat i el devotíssim poble, fan l’ofrena a l’esmentada Santa Maria i als seus servidors]. I nosaltres, tots els homes de Visalibons, donem els delmes i les primícies de tots els béns que nosaltres posseïm, fidelíssimament, per tot temps, les defuncions i les oblacions, llibres i calzes, instruments i creus, totes les coses que són necessàries per a les santes esglésies i per als sacerdots que hi serveixen, a fi que el dia del judici rebem la misericòrdia de la tremebunda Majestat, perquè qui bé serveix es guanya la benmereixença, amén.
Jo, el senyor Berenguer Gombau i la senyora Loreta, esposa meva, donem els delmes i les primícies de tota la nostra senyoria: des de Puig-rodó fins a Entrambesaigües, i des del terme de Vilacarle fins al terme de Beranui, el que hi tenim o hi devem tenir. I també donem la paül i la gavardesa que és del castell de Selva, semblantment aquesta amb el delme i la primícia.
I, jo, Ramon Amat, senyor de Beranui, i la meva esposa Maria, donem a Santa Maria de Visalibons el delme i la primícia de la plana de Cercosa, tot íntegre, per a nosaltres i tota la nostra posteritat, i per les nostres ànimes i les dels nostres parents, vius i difunts.
Jo, Ansilà, i la meva esposa, la senyora Ginta, per la salvació de les nostres ànimes i la dels nostres parents, vius i difunts, donem el delme i la primícia a Santa Maria de Visalibons del nostre propi alou, els quals hi tenim o hi hem de tenir en alou.
I jo, Ramon, dono i concedeixo a Santa Maria de Visalibons el delme i la primícia del meu propi alou."
(Traducció: Melchor Alonso i González-Jordi Boix i Pociello)
Església
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis poligonal de cinc costats. A la façana sud de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, molt esvelta. A la mateixa façana, a la nau, s’obre la porta, amb un arc de mig punt motllurat, en el qual figura incisa la data de 1590. En aquest any es devia fer la porta i potser també la capçalera, que segueix el mateix model que les d’una llarga sèrie d’esglésies de la vall de l’Isàvena, com les de Sant Joan de Morens, Santa Eulàlia de Beranui o Sant Felip de la Colomina.
La part més genuïnament alt-medieval de l’església de Visalibons correspon al sector de ponent de la seva nau, on s’obren dues finestres d’una sola esqueixada, l’una a la façana sud i l’altra a la façana oest, la qual és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. L’aparell d’aquest sector és format per carreuons, ben escairats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i irregulars. En l’estat actual de l’edifici, sembla clar que el sector de ponent correspon a una edificació del segle XII, ancorada en la tradició constructiva anterior, que fou reformada posteriorment. Aquesta reforma consistí en la substitució de la capçalera per l’actual absis poligonal, la construcció de la nova porta al mateix lloc que la primitiva i l’addició de capelles. (JAA)
Bibliografia
- Pasqual, s.d., BC, ms. 729, vol. VIII, pàg. 299
- Serrano, 1912, pàg. 204
- Yela, 1932, pàgs. 160-161
- Martín Duque, 1965, docs. 108, 138, 143, 144,165,176 i 188