Situació
Capçalera de l’església, molt modificada, amb l’absis romànic sobrealçat.
ECSA - J.A.Adell
El santuari de Santa Maria de Salgar es troba en un indret de paisatge excepcional, en un engorjat del Segre, en una zona de cavernes i balmes, entre les quals es construïren les edificacions del santuari, davant del turó on hi ha les ruïnes del poblat ibèric i del castell d’Antona o Malagastre.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG352400.
Per a anar-hi cal prendre la carretera d’Artesa de Segre a Montsonís, i des d’aquesta, desviar-se per la carretera, senyalitzada, que porta cap a Salgar i arriba fins a Rubió de Sòls. (JAA)
Història
La primera referència sobre Salgar apareix en la dotació que feren Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i el seu fill Guillem de la canònica de Montmagastre el 1054; entre les donacions figuren les esglésies de Malagastre, amb el delme d’Algar. L’església no apareix esmentada fins al segle XII. En el testament d’Arnau de Ribelles del 1192 s’estableix una deixa de 100 morabatins i d’un camp a Santa Maria de Salgar per tal que s’hi fundi un benefici. (FFLI)
Salgar, que tingué l’origen en un ermitatge, es convertí en convent de carmelitans al principi del segle XV. L’any 1404, Ponç de Ribelles, senyor de Montsonís, a causa de l’abandó del lloc, cedí l’indret als carmelitans, que hi fundaren un convent i ampliaren l’església romànica. Els carmelitans foren exclaustrats el 1835 i des de llavors Santa Maria de Salgar restà simplement com a santuari, situació que s’ha mantingut fins avui. L’any 1972 l’església fou restaurada i en l’actualitat depèn de la parròquia d’Artesa. (CPO)
Església
El conjunt del santuari de Santa Maria de Salgar respon, en essència, a una obra barroca, en la qual s’aprofitaren elements de les primitives estructures alt-medievals.
A l’església, l’element alt-medieval més evident que s’ha conservat és l’absis de planta semicircular, totalment transformat a l’interior, però que en conserva la façana, sobrealçada i alterada per una gran finestra central. L’absis és mancat totalment d’ornamentació, llevat del ràfec bisellat, i s’hi observa la presència d’una mena de sòcol de més diàmetre, que tant pot correspondre a una estructura de fonamentació com a un canvi en el procés constructiu.
L’aparell és de carreuó, a penes escairat, disposat en filades uniformes i regulars que palesen les formes de l’arquitectura del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Sanahuja, 1961, doc. 17, pàgs. 328-330
- Bertran, 1973a, núm. 109, pàgs. 79-85; 1973b, pàssim
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 494