Situació
Vista aèria del serrat on s’alça el castell amb l’església de Sant Eudald, a primer terme.
ECSA - M. Catalán
Castell situat a la part alta del serrat a l’extrem del qual hi ha el poble de Rubió de Sòls, actualment abandonat. La fortificació controlava el curs del Segre, que passa per sota, al nord del castell, i els engorjats que hi ha abans d’arribar a Alòs de Balaguer. En el mateix serrat hi ha l’església de Sant Eudald.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG338416.
Des d’Artesa hem d’agafar la carretera que va a l’ermita de Salgar i a Rubió de Sòls. Passat un indret d’acampada, hem de deixar el vehicle i pujar pel costat del poble abandonat, tot seguint la carena fins al cim. (JBM)
Història
El castell de Rubió, juntament amb els d’Alòs i Malagastre, fou conquerit molt aviat, segurament pel comte de Barcelona Ramon Borrell, quan era tutor del comte d’Urgell Ermengol II, abans del 1018, ja que en aquesta època aquests termes apareixen ja com a repoblats. En una donació que feren el 1018 el comte de Barcelona Ramon Borrell i la seva esposa la comtessa Ermessenda a Sant Serni de Tavèrnoles, li concediren l’espluga “prope castrum Malagastrum” amb pacte de repoblar la zona i posar-la en conreu, i establiren que “infra terminos de castro de Alos vel de castro Rubione seu de castro Malagastro adquirant ibi habitatores”.
No sabem del cert si el castell caigué novament en mans sarraïnes a la mort d’aquest comte de Barcelona; nosaltres creiem que sí, tenint en compte el conveni que signaren entre 1019-26 Ermengol II i el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, fill de Ramon Borrell. En aquest pacte el comte de Barcelona s’avingué a reconèixer la potestat del d’Urgell en els castells de Montmagastre, Malagastre, Artesa, Alòs i Rubió. Signa també aquest conveni Arnau Mir de Tost, que els posseirà tots en feu. La reconquesta del castell de Rubió i dels altres castells del voltant fou obra conjunta d’ambdós comtes amb l’ajut d’Arnau Mir de Tost.
Posteriorment, el castell estigué infeudat als Cabrera, descendents d’Arnau Mir de Tost. Al segle XVII el castell i el terme de Rubió eren dels Cartellà. (FFLI)
Castell
Planta i secció de la fortificació superior del castell.
J. Bolòs
Castell de planta lleugerament rectangular. Fa, a l’interior, 8,2 m de llarg —d’est a oest— per 7,3 m d’ample. Els seus murs tenen un gruix d’entre 100 i 145 cm. És cobert per una volta apuntada. La seva alçada total és d’uns 9,5 m. La sala que ocupa el seu interior, però, només fa uns 6 m d’alt. A la banda septentrional de la construcció, sota la sala principal, hi ha una cambra orientada d’est a oest, amb una amplada de 2,4 m i amb la mateixa longitud que l’edifici principal (8,3 m); té una profunditat de 2,3 m. Aquesta cambra inferior, amb les parets recobertes a la part baixa amb morter i acabada amb una volta lleugerament apuntada, pot ser que fos la cisterna. S’hi devia entrar per una trapa superior.
Aquesta construcció està en força bon estat de conservació, tot i que ha caigut una part del mur oriental. En aquesta paret est és on, segurament a una certa alçada, hi devia haver la porta d’entrada. A l’interior veiem diversos armariets o nínxols encastats a les parets, de mida ja bastant gran (el més gran fa 50 cm d’alt per 55 cm d’ample per 80 cm de fondària, i és a 175 cm del terra). A un nivell alt, veiem, al mur sud, dues espitlleres força estretes. Pel que fa a l’aparell constructiu, potser cal distingir la part inferior feta amb carreus rectangulars (de 20 cm per 30 cm) de la part alta (a partir dels 3 m), on, en especial a la façana oest, veiem un parament on alternen les filades de carreus horitzontals amb les filades de pedres posades verticalment. Als caires, lògicament, els carreus són més grossos.
Façana de llevant de la fortificació superior, amb un enorme esvoranc, indret on segurament hi hagué la porta d’entrada original.
ECSA - J. Bolòs
A l’extrem oest del serrat, a uns 100 m del castell, hi ha una espècie de bestorre exteriorment semicircular, amb un diàmetre de 4 m. Això ens fa pensar que, amb relació a aquesta fortificació, hi havia un recinte força ampli. A més, a l’extrem oposat, al costat nord de l’església, també hi ha restes d’una construcció, feta amb carreus ben arrenglerats i units amb morter. Per sota d’aquest edifici massís hi hagué, possiblement, en algun moment, un clos ampli que, en part, aprofitava una cresta de roques i que arribava fins on ara hi ha l’església. En aquest sector oriental del serrat és també possible que hi haguessin habitatges. Tanmateix, sense una excavació és difícil d’assegurar gaire res.
Pot ser que el castellet que hi ha al cim del serrat es construís en dues etapes. No creiem, però, que es pugui identificar la cisterna amb la part més vella i original de l’edificació, atès que trobem el mateix carreuat inferior que trobem al nord-oest, a prop de l’angle sud-est. Més aviat cal pensar en el reaprofitament, en un moment tardà, al segle XII o XIII, d’un edifici anterior. Hom aprofità la mateixa planta, com a fonaments. Això, però, només si acceptem que hi hagué dos moments constructius diferents, cosa que tampoc no és pas ben segura. A part aquest castellet, en tot el conjunt del serrat hi ha altres restes de construccions, algunes de les quals pogueren ésser bastides en moments bastant antics. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47 vol. I doc. 157, pàgs. 158-164
- Soler, 1964, doc. 17, pàgs. 54-55
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 373-380
- Buron, 1989, pàg. 179-180
- Fité, 1993, pàg. 105