Sant Iscle de les Feixes (Cerdanyola del Vallès)

Situació

Vista exterior de la capçalera des de l’angle nord-est.

J. M. Masagué

Al vessant de tramuntana de la serra de Collserola, dintre del parc natural i a la dreta de la riera de Sant Cugat, hi ha l’església de Sant Iscle de les Feixes, que dóna nom al torrent i a la vall on és emplaçada. Pertany a la parròquia de Cerdanyola. És encerclada per una tanca, dins de la gran propietat de can Catà. A tocar de l’església hi havia l’antiga masia de Sant Iscle, que també fou rectoria i que actualment és una residència de monges.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF292913.

Per arribar-hi cal seguir, des de la plaça de l’Estatut de Cerdanyola, el passeig d’Horta (antic camí de Cerdanyola a Horta), que porta a Sant Iscle després de passar per can Catà. El recorregut total de la plaça a la capella és de 3 quilòmetres justos. Cal cercar la clau a la rectoria de Cerdanyola. (LlFL)

Història

Gràcies a la permuta d’unes terres feta entre Ricosind i el bisbe de Barcelona Aeci l’any 995 tenim notícia de l’existència en aquesta data de l’església de Sant Iscle, ja que entre les propietats permutades hi ha unes vinyes de la domus de Sant Iscle. Les referències al temple són nombroses durant tot el segle XI, i el 1082 és citat com a parròquia.

S’hi feren obres importants a les darreries del segle XVI. Consta que l’any 1577 es pagaren 10 diners per l’adquisició a Girona de la pica baptismal i pels muntants i la llinda del nou portal. A aquesta campanya deu correspondre, doncs, la porta actual.

La parròquia era important en aquells moments, i el 1624 se li agregà com a sufragània l’església de Santa Engràcia de Montcada, que continuà així fins a la reorganització parroquial de l’any 1868, en què Montcada adquirí la independència, i Sant Iscle, en canvi, esdevenia sufragània de Sant Martí de Cerdanyola.

Les seves pintures murals foren descobertes per Miquel Brasó l’any 1933; Brasó va intuir l’existència de més pintures, encara; malauradament no es féu cap prospecció i l’any 1936 l’esglesiola fou cremada; després aparegueren, malmeses, la resta de pintures del temple. (RVR)

Església

La capella de Sant Iscle de les Feixes és un edifici d’una sola nau amb absis. La nau, de planta rectangular, és coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral que és prop de l’absis, en el primer terç de la nau. L’absis és de planta semicircular i és cobert per una volta d’un quart d’esfera. La unió de l’absis i la nau, que són de diferent amplada, es resol amb un arc intermediari que els connecta d’una forma gradual. Aquest edifici té obertes dues capelles situades a cada costat de la nau i just a tocar de l’absis de planta quadrangular.

La il·luminació de l’interior d’aquest temple devia ser molt escassa; l’única finestra que és possible de detectar és situada a la façana de ponent, sobre l’actual porta d’accés a l’església. És possible que aquesta porta, situada al mur de ponent, conservi l’emplaçament original perquè la façana de migdia dóna directament a un estimball. Tanmateix, la porta actual és un portal amb llinda plana, fruit d’una reforma de l’any 1577, segons consta en la mateixa llinda.

Els paraments, tant els exteriors com els interiors, dels murs d’aquest edifici són llisos i mancats d’ornaments; només hi ha dos trossos d’una senzilla cornisa de pedra tosca, que forma una motllura amb un bisell dret, col·locada a cada costat de la nau, just sota la teulada i a tocar de l’absis, en una llargada d’un metre.

Sobre el mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya, molt modificat, de dues obertures. Aquestes han estat sobrealçades i a la vegada s’ha transformat en campanar de torre, però, malgrat tot, sembla que les tres pilastres de l’espadanya són originals. El fet que aquestes pilastres siguin de pedra i tinguin un gruix de 0,90 a 1,00 metre, el mateix gruix del mur inferior, així ho fa pensar. La resta de les parets d’aquest campanar són de fàbrica de ceràmica.

L’aparell dels murs d’aquest edifici és fet amb pedres de riu amb les cares trencades a cop de maceta, de mides variables, i disposades en filades horitzontals. Només les cantonades són fetes amb carreus, més grans, ben treballats.

Les juntes entre les pedres, poc treballades, són molt amples, i han estat reblertes amb un morter de calç molt granulat. Algunes d’aquestes juntes tenen una línia incisa que imita els carreus.

Les característiques rurals d’aquest edifici i la manca d’ornamentació ens fan pensar en una obra bastida al llarg del segle XII. (JMaM)

Pintura

El Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 406) conserva fragments de decoració mural procedents de Sant Iscle de les Feixes.

Al setembre del 1933, Miquel Brasó, membre del Club Excursionista de Gràcia, hi descobrí restes de pintura mural a la zona de l’absis. En un primer examen visual, hom constatà la presència d’escenes pintades al mur semicircular i a la volta absidial que formen el cos interior de la capçalera. També s’hi trobaren fragments d’una sanefa policromada que ornamentava l’arc d’accés al presbiteri. Comprovada llur importància, M. Brasó comunicà la troballa a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Junta de Museus. Les filtracions d’aigua i el lamentable estat de conservació en què es trobaven les esmentades restes —esquerdes, pèrdua de capa pictòrica i superfície ondulada— n’aconsellaven la immediata restauració. Aquesta tasca fou enllestida el 1934 pel Club Excursionista de Gràcia i per l’especialista Manuel Trens. La tècnica emprada fou l’habitual en aquests casos: els frescos foren traspassats a un suport de tela amb caseïna forçat per una estructura de fusta. Un cop netejades i restaurades, les pintures ingressaren al Museu Diocesà de Barcelona per iniciativa de Manuel Trens, excepte un fragment que va anar a parar al Museu d’Art de Catalunya, que correspon a la part baixa de la màndora i que serà estudiat en el volum corresponent a l’esmentat museu (Vol. XXV). Anys després de l’incendi que cremà l’església de Sant Iscle l’any 1936, M. Brasó assenyalava la necessitat de preservar el poc que es conservava; tot i això, la historiografia tan sols ha tingut en compte el fragment conservat al Museu. Des d’un primer moment, es va fer palès que es tractava de diversos personatges en una escena de contingut iconogràfic. S’hi poden veure dos personatges masculins gairebé sencers, vestits amb una indumentària de regust oriental: turbant, una túnica curta i un mantell nuat a l’espatlla dreta. Un d’ells porta una barba curta. Tots dos sostenen una mena de bol o plat amb les mans embolcallades pels vestits. L’actitud, l’esguard, la postura i el gest apunten un moviment direccional d’esquerra a dreta, vers la tercera figura de la composició, acceptablement resolta pel que fa a la plàstica, i de la qual només són visibles alguns trets femenins. Hi ha a més, bé que gairebé imperceptible, un fragment d’aurèola i la mà beneint d’un quart personatge, la identitat del qual no és gens difícil d’endevinar: el Nen Jesús. Aquests personatges es retallen damunt un fons de cinc franges de colors diferents. Tots i cadascun dels elements descrits ens permeten d’afirmar que es tracta del tema de l’epifania o adoració dels reis. La Verge Maria apareixia així representada com a Maiestas Mariae amb l’Infant sobre els genolls. El 1934, només es coneixien tres conjunts de pintura mural amb el tema de l’epifania: Santa Maria de Taüll, Santa Maria d’Àneu i Santa Maria de Barberà del Vallès. De llavors ençà han estat descoberts més conjunts amb aquest tema: Sant Martí de Fonollar (Vallespir) i Sant Martí del Brull (Osona) en són exemplars significatius. Tot i les afinitats, el tema de l’epifania es formula de manera molt diferent a Barberà del Vallès malgrat la proximitat geogràfica (Post, 1935). El fet que un dels reis mags porti barba ha estat relacionat amb les edats dels reis com a personificacions de les tres edats de la vida (Brasó, 1934; Sureda, 1981). Dit això, cal no oblidar que els fragments que es trobaven a la semicúpula de l’absis completen la informació sobre el conjunt iconogràfic desenvolupat a Sant Iscle de les Feixes. Sembla que s’hi podien veure dues figures i un tros de màndorla. Sense haver vist els esmentats detalls hom pot imaginar fàcilment que s’hi representava una Maiestas. Segons Post (1935), es tractava d’una Maiestas Domini beneint el patró de l’església —Sant Iscle— o la seva germana Santa Victòria.

Quant a l’estil, no sembla versemblant pensar que les pintures de Sant Iscle responen a una influència bizantina (Brasó, 1934). És evident que és una obra de caràcter força rústec, popular, d’esperit autòcton; un exemple més de l’adaptació de fórmules foranes al llenguatge pictòric local (Brasó, 1945). És l’obra d’un artista modest que treballa al marge del nivell de qualitat que s’ateny en d’altres centres de creació contemporanis. El seu estat de conservació dificulta l’establiment de connexions estilístiques amb d’altres cicles de la regió de Barcelona. Tot i això, s’han vist punts de relació entre Sant Iscle de les Feixes i les restes de pintura de Santa Maria de Montmeló (Vallès Oriental); Gudiol no dubtà d’atribuir tots dos conjunts a la mateixa mà (1956 i 1974). Cook hi veié, a més, una relació amb les restes de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat). Sureda accepta el vincle Sant Iscle-Montmeló, sense aventurar atribucions a personalitats artístiques concretes. És evident que la rusticitat i el localisme són trets específics de tot un seguit d’obres de l’àmbit geogràfic barceloní. Tanmateix, això no és suficient per a suposar l’existència d’una escola de Barcelona (Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956). Una altra característica formal del conjunt pictòric de Sant Iscle, a part el seu caràcter primitiu, és l’ús de la línia per damunt de qualsevol altre criteri volumètric o cromàtic. Els contorns de les formes s’aconsegueixen conjuminant línies de traç fi i gruixut disposades paral·lelament. Alguns detalls de la vestidura són resolts molt esquemàticament, fins al punt d’aconseguir volums mitjançant la intersecció de línies perpendiculars. Les fesomies humanes també obeeixen a criteris lineals. Quant als colors, prevalen el negre, per al contorn de les figures, i el blau Prússia, l’ocre i el mangra, tant per als personatges com per a les franges del fons. Cal dir que aquesta mena de fons de bandes és freqüent en el romànic català; segons Post, aquest fóra el tret més remarcable d’aquest fresc. Pel que fa a la cronologia, els estudiosos estableixen un arc temporal que va del final del segle XII al començament del XIII. L’escassetat de detalls iconogràfics i l’estat de conservació no permeten de filar gaire més prim. (MLo)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 278
• Montllor, 1958, pàg. 50
• Mas, VIII, 1910, pàg. 50

Bibliografia sobre la pintura

• Post, 1930, pàg. 491, fig. 204
• Brasó, 1934a
• Brasó, 1934b
• Brasó, 1945, pàgs. 17-22
• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 92, fig. 79
• Gudiol-Ainaud-Alcolea, 1955, pàg. 38
• Gudiol-Alcolea-Cirlot, 1956, pàg. 55
• Cook, 1956, pàg. 33
• Ainaud, 1957, pàg. 12
• Gudiol-Reglà-Vilà i Valentí, 1974, pàg. 183
• Alcolea-Sureda, 1975, pàg. 192
• Sureda, 1981, pàgs. 254, 376, 377-378
• Splendor Vallès, 1991, pàgs. 38-39