Castell de Rubí

Situació

El Castell de Rubí és a ponent de la vila, a la riba dreta de la riera que porta el nom de la població, entre aquesta i la via del tren que uneix Barcelona amb Terrassa. S’aixeca dalt d’un tossal des d’on es domina tota la vila.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF189946.

Per arribar-hi cal situar-se al capdamunt del carrer del Pont, al lloc on conflueix amb el carrer del Castell. Just davant nostre tindrem l’edifici. (LlFL)

Història

La primera notícia que trobem sobre el terme de Rubí és de l’any 994. Quant al castell, no surt documentat fins el 1002, quan el papa Silvestre II confirma les propietats del monestir de Sant Cugat del Vallès. A l’inici del segle XI tenien el domini d’aquesta fortalesa els comtes de Barcelona. El 1017 aquests nomenaren Senifred de Riurubí veguer o castlà d’aquest castell. A partir d’aquest moment el llinatge dels Rubí apareix sovint documentat, tan vinculat a aquest castell com a d’altres situats al Vallès. Vers el 1049 apareix un Ramon Seniofred, versemblantment fill del Seniofred de Riurubí, al qual Bernat Amat encomana el castell d’Arraona, la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, i una part de la de Sant Pere de Rubí.

A mitjan segle, el 1054, Guillem Bernat i Ermengardis encomanaren la fortalesa d’Arraona a Bernat Amat de Rubí, net de Sunifred. El 1063 aquest Bernat Amat prestà homentatge i fidelitat als Claramunt, justament per les castlanies d’Arraona i Catllús. A més, sabem que la família Claramunt tenia el domini útil del castell de Rubí, la qual cosa vol dir que Bernat Amat tenia la castlania de Rubí com a feudatari dels Claramunt.

La continuïtat del domini dels Claramunt persistí fins ben entrat el segle XIII, com ho demostra el fet que el 1205, en testar Ramon de Guàrdia, marit de Saurina de Claramunt, deixi al seu fill Guillem el castell de Rubí. Aquest testament provocà el 1251 un litigi entre Guillem de Claramunt i Ponç de Cervera, que acabà amb una sentència per la qual corresponien a Ponç de Cervera els drets sobre els castells de Claramunt, Orpí, Rubí i Cubelles, mentre que els Claramunt tenien els de Tamarit, Montoliu i Codony.

D’altra banda, segons un document datat el 1233, Jaume I donà llicència a Berenguer de Rubí, cavaller, per tal que pogués construir en un alou que tenia dins del terme del castell de Rubí una casa forta o casa plana fortificada. Sembla que per aquest temps deixà d’existir com a fortalesa el vell castell, tot i que es continua considerant com a centre del terme o jurisdicció, ja que la seva existència es palesa en la confirmació de béns i possessions del monestir de Sant Cugat que ratificà Jaume I en aquells moments. En l’esmentat document surt com a una de les afrontacions de les propietats del monestir el castell de Rubí. El present estudi identifica aquesta casa forta amb l’actual castell de Rubí, mentre que la fortalesa del segle XI es demostra que estava situada en un indret més apartat, proper a l’església de Sant Genis de Rubí.

Un temps després, el domini d’aquesta fortalesa passà a Guillem de Guàrdia, el qual el vengué a la família Torrelles, els quals adquiriran també els castells de la Roca del Vallès, Montbui i Sant Boi de Llobregat. Aquests posseïren el castell durant un segle. Al segle XIV el rei transferí la jurisdicció civil i criminal de Rubí al llinatge dels Togores. Fou segurament Ramon de Torrelles qui en traspassà el domini útil als Sentmenat. Aquests emparentaren amb la família Oms i de Santapau.

Els Oms el transferiren a la causa pia de Miquel Pasqual. Els nous propietaris reconstruïren la fortalesa i hi feren algunes obres. El 1835 van adquirir la propietat els Copons, marquesos de Moja. Com a conseqüència de l’extinció d’aquest llinatge, el castell de Rubí passà per herència a mans de la família Sarriera, marquesos de Santa Maria de Barberà. El 1959 el comprà un industrial de Terrassa.

El casal gòtic que actualment podem contemplar correspon segurament a la casa forta construïda al segle XIII, la qual al llarg del segle XV sofrí diverses obres de reconstrucció. Encara conserva diferents elements de l’època de construcció, com són uns finestrals i uns arcs gòtics en una de les façanes. (EPF)

Castell

La domus o casa forta construïda el 1233 per concessió del rei Jaume I a Berenguer de Rubí, situada al pla, a la vora dreta de la riba, es mostra avui dia com un gran casal gòtic, refet i remodelat al segle XV. Alguns arcs tapiats de la part posterior, com també algun mur interior, poden correspondre al segle XIII o inici del XIV, però no són construccions característiques ni fàcilment destriables del conjunt, que és d’època clarament gòtica. (APF)

Campanya arqueològica

Planta, a escala 1:400, de l’excavació arqueològica on s’aprenen les estructures que es van posar al descobert durant la campanya del 1990.

E. Sánchez

Durant l’estiu del 1990 es va realitzar una campanya arqueològica extensiva, patrocinada per la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Rubí, que ha permès situar amb seguretat i definitivament l’emplaçament del castrum Riorubeo esmentat en la documentació medieval. La citada campanya ha posat de manifest l’existència a 80 m a ponent de l’esglesiola de Sant Genis, en un turó encinglerat de difícil accés i estructurat en dues plataformes, de les restes que testimonien l’emplaçament antic del castell.

L’estudi arqueològic ha exhumat les restes de tres ocupacions. Una primera fase ha estat documentada gràcies a la presència d’un conjunt de sitges i els rastres d’estructures fetes amb fusta, que ens informen sobre la probable existència d’un primitiu poblat protegit per palissades i amb cases de fusta i tàpia. Aquesta fase I es pot datar, gràcies als materials continguts en les sitges, entre el final del segle X i la primera meitat del segle següent.

La fase II ha estat determinada únicament per les restes del que fou el mur nord d’un edifici de planta rectangular d’uns 26 ✕ 19 m, difícil de precisar a causa de l’esllavissament del vessant sud del turó on es troba emplaçat. Ocupava únicament la plataforma superior i estava protegit al vessant ponentí per un fossat. Aquesta fase s’ha pogut datar entre la segona meitat del segle XI i la primera meitat del XII.

Una tercera fase, encara, ha estat individualitzada i, en la seva etapa inicial, s’ha datat en un moment difícil de determinar en la primera meitat del segle XII. Aquest castell fou abandonat amb seguretat al final del mateix segle. S’estenia per la totalitat del turó, amb un recinte murat que en resseguia tot el perímetre. Crea un clos jussà amb tres hipotètiques bestorres al costat de ponent i convertia l’antic edifici, situat en la terrassa alta, en recinte sobirà, tot desplaçant el mur de tramuntana uns 60 cm vers el sud i mantenint l’entrada pel costat nord.

El suport geològic extremadament tou de la gravera que conforma el tossal del castell fou el causant de la degradació constant de la plataforma i de la fonamentació que obligà a construir un nou castell (domus) el 1233. (ESC)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 99-106
• Mas, IX, 1914, pàgs. 58 i 163
• Rius i Serra, I, 1945, pàg. 31
• Rius i Serra, III, 1947, pàg. 46
• Serra i Rosselló, 1983, pàg. 58
• Udina, 1947, pàg. 395

Bibliografia sobre la campanya arqueològica

• Margenat, 1982, pàgs. 119-120