Sant Miquel del Fai (Bigues i Riells)

Situació

Vista aèria de l’espectacular cinglera enmig de la qual es va construir el monestir de Sant Miquel del Fai.

M. Catalán

Bauma sota la qual es troba erigida la gran església troglodítica de Sant Miquel.

M. Anglada

L’antic monestir, ara lloc de turisme, queda sota una elevada cornisa de la cinglera del Fai, a l’indret on el riu Rossinyol es despenja en cascada prop de la confluència amb la riera de Tenes. És a l’extrem de tramuntana del terme municipal, a frec amb el de Sant Quirze Safaja, a una altitud d’uns 450 m sobre el nivell de la mar.

Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG329188.

És accessible per una carretera asfaltada que surt del poble de Sant Feliu de Codines, a l’extrem nord-est del poble, a tocar de l’escorxador; hi porta en un bonic recorregut de 7 km. L’altra pista surt de la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles, davant del quilòmetre 7, a l’indret de Can Sants i d’un modern restaurant; hi porta en 3,5 km. Aquesta pista no és asfaltada, però sí que és ampla i de fàcil trànsit. (MAB-APF)

Història

El monestir de Sant Miquel del Fai és característic per la seva situació encinglerada i la bellesa natural del paratge ric en aigua i en coves. El va fundar el noble Gombau de Besora, senyor o feudatari del castell de Montbui, després de comprar als comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, el dia 11 de juny del 997, la “speleam suam, cum venerandis titulis que infra sunt, quod est sanctum Michaelem Archangelum vel alios quorum ibidem siti sunt ad construendum cenobium”.

En aquell temps existia, per tant, la cova amb una església o altar dedicat a Sant Miquel, on Gombau de Besora va fundar un monestir que, segons és consignat documentalment, funcionava l’any 1006.

Com succeí amb altres monestirs creats en aquests temps (com Sant Pere de Casserres o Sant Sebastià dels Gorgs), va néixer com a abadia independent, regida per l’abat Guillemund, però aviat, per dificultats de l’època, es va unir en qualitat de filial a Sant Víctor de Marsella. La unió la va proposar el mateix fundador que el 15 d’octubre de 1042 cedia el monestir del Fai amb tot el seu patrimoni a Sant Víctor de Marsella perquè tingués cura de la vida monàstica; aleshores es convertí en priorat, regit per un prior amb una comunitat que no va passar mai de cinc o sis membres.

Mapa de possessions i drets del monestir de Sant Miquel del Fai.

A. Pladevall

El monestir fou objecte d’importants donacions per part dels fundadors els anys 907, 1006 i 1043; després, altres nobles i magnats del país li asseguraren un important patrimoni entre el qual es comptaven la provisió i els drets parroquials de Sant Vicenç de Riells (1043) i Sant Julià de Lliçà de Munt (1148), a més de molts altres alous i rendes.

Al començament del segle XIV la comunitat es va fixar en un prior, dos monjos i dos beneficiats, però a causa del despoblament i la manca de rendes al llarg del segle XV tenia només un o dos monjos i un sacerdot que regia la cura pastoral de la parròquia annexa al monestir, inicialment amb seu a l’església propera de Sant Martí del Fai i des del 1413 amb seu a la mateixa església del monestir.

Durant el segle XV es va fer la gran casa prioral gòtica que encara caracteritza el monestir.

L’any 1567 el priorat fou secularitzat i les rendes unides al càrrec de l’ardiaca menor de la catedral de Girona. Els ardiaques de Girona tingueren cura del monestir molts segles i a ells es deu la millora del seu accés amb la construcció del pont sobre el riu Rossinyol i la foradada o escala d’accés al monestir, oberta entre penyals segons la inscripció del 1592 que ho testifica.

Els priors hi tenien un sacerdot que mantingué el casal i el culte fins el 1832, en què fou abolit el priorat; l’any 1835 fou espoliat i venut.

Després va passar a mans de particular i esdevingué des del segle passat un lloc de visites turístiques, funció incrementada vers el 1970 amb la millora dels accessos i de les instal·lacions internes d’acolliment, les quals, però, sovint no van respectar alguns antics elements o ruïnes que es desferen sense cap estudi ni planificació.

D’època romànica queden un sector de l’església troglodítica, uns llenços de mur situats en un annex a la part de ponent del casal prioral, sobre la moderna piscina que hi ha al davant de l’església, i una creu d’orfebreria, de plata repujada, dita la Creu de Riells del Fai, perquè es guardava darrerament en aquesta parròquia —ara és al Museu Arqueològic Diocesà de Barcelona—. També procedeixen del monestir altres objectes valuosos, com una imatge gòtica d’alabastre, ara guardada a la Col·lecció Pérez Rosales, del Museu de Maricel de Sitges, o una imatge, també gòtica, de Sant Miquel, que fins fa poc (1980) es guardava al mateix casal del priorat del Fai. (APF)

Priorologi del monestir de Sant Miquel del Fai

Vegeu a continuació el priorologi del monestir de Sant Miquel del Fai, des de mitjan segle XI fins a mitjan segle XVI, en què cap dels priors comandataris del Fai no va residir al monestir.

Joan	1059-1074
Pere Homine	...1113...
Guillem	...1124...
Riquer	...1149...
Bertran de Montedesiderio (del Fai passà com a prior a Sant Sebastià dels Gorgs, al Penedès)	...1236...
Pere Serenus	...1240...
Ramon	...1246...
Folc	1252-1254
Berenguer	1255
Felip Jordà	...1265...
Eimeric de Ginsac	1285-1288
Jaume Guillem (li donà el priorat el rei Jaume II)	...1292...
Bertran de Calençó	1300-1329
Bertran d’Oliveres (administrador del priorat)	...1324...
Marquès Guillem (abans prior de Sant Sebastià dels Gorgs)	1330-1338
Gaucelí de Sant Amanç	1351-1356
Nicolau, cardenal de Sant Sixte, primer prior comandatari	1360-1366
Bernard de Lausensons, actor i procurador	1363-1365
Deodat Jordà, de l’orde de Cluny	1373-1378
Lluís de Castellbell (a) Cordel les	1394-1427
Gaucefred de Millars	...1433...
Roderic de Borja, bisbe de Barcelona	1473-1478
Gonzalo Fernández de Heredia, bisbe de Barcelona i després arquebisbe de Saragossa	1479-1495
Frederic de Portugal, arquebisbe de Saragossa	1533-1536
Pere de Castellet, bisbe d’Urgell	1537-1566

(APF)

Església

L’església de Sant Miquel del Fai és l’església troglodítica més gran del país; es troba sota una gran balma, per sobre de la qual s’aboca el riu Rossinyol.

Aquesta balma abriga també el corredor que té al davant i una altra estança, l’antiga Cova del Molí, que es troba als peus i a continuació de l’església. L’església fou ampliada i modificada en època gòtica, com és indicat al presbiteri, però conserva dels temps romànics bona part de la façana de migdia, on hi ha la porta d’entrada, d’arc de mig punt, ornada d’una arquivolta, i dues columnes amb capitells senzills ornats de temes vegetals. A banda i banda del portal hi ha dos arcosolis desiguals, amb antigues tombes o carners, un d’ells convertit en una font on es va enterrar el fundador i algun dels seus familiars. Els carreus d’aquest mur romànic han estat rejuntats i l’aparell de l’arcada, feta de pedra tosca, es manté en bon estat, llevat de les bases, fortament erosionades.

De les antigues construccions monàstiques, reemplaçades pel gran casal gòtic fet al segle XV, només pertanyen visiblement a l’època romànica un fragment de mur, de bon carreu, situat en un annex de la casa prioral que hi ha enfront de l’església, a ponent del priorat. Té com a característiques dues finestres de mig punt amb arcs de pedra tosca. La resta ha estat tot molt modificat. (MAB-APF)

Amb motiu de les recents obres de restauració fetes al monestir i la seva església pel maig del 1991, en desmuntar l’altar va aparèixer una gerra de ceràmica vidrada àrab, d’uns 25 cm d’alçada i de procedència andalusina o almohade. Originàriament era de color verd clar, però actualment és blanquinosa. Contenia alguns ossos i no hi havia cap inscripció. La peça està pendent d’estudi, però per la tipologia i la factura es pot situar possiblement als segles XI o XII. Ara es guarda en una vitrina al final de l’església-cova. (APF)

Portada

Portada romànica i arcosoli sepulcral on hi ha encastada l’antiga ara de l’església romànica.

M. Anglada

La porta d’entrada a l’església de Sant Miquel del Fai és el principal punt d’interès del conjunt des del punt de vista escultòric, dins de la seva escassetat i modèstia. És composta d’una arquivolta de secció cilíndrica i llisa que es recolza sobre les impostes i columnes corresponents. Aquestes, amb el fust llis, presenten decoració escultòrica als respectius capitells, alhora que les bases, molt malmeses, són de forma troncocònica i recorden capitells invertits.

La decoració dels capitells és de caràcter vegetal, repetida en ambdós exemplars. Consisteix en una fulla d’angle, de superfície llisa i nervi longitudinal gruixut, damunt la resta del fons nu. Els motius destaquen per un volum força marcat i contundent, com també per l’execució tosca, de formes insegures. L’àbac, continu, i el collarí, són llisos.

La porta ja fou observada pel pare Villanueva, el qual la datava al segle XI sense exposar-ne les raons (Villanueva, 1851, pàg. 12). A part altres referències, l’esment més significatiu al conjunt fou realitzat per Joan Ainaud, en un treball en què tractava sobre les relacions artístiques entre Catalunya i Sant Víctor de Marsella. Segons l’autor, la decoració dels capitells no reflecteix uns contactes, almenys directes, amb aquell centre (Ainaud, 1966, pàg. 343).

Certament, la rudesa tècnica del relleu manté els capitells del Fai al marge de qualsevol corrent significatiu, i per tant, impedeix establir relacions de dependència amb centres com el provençal esmentat més amunt. D’altra banda, la temàtica de les fulles llises que ocupen tota l’alçària del tambor és habitual en el repertori romànic, en especial cap a les darreres dècades del segle XII i fins ben avançat el XIII. Tenen aquesta mateixa senzillesa els nombrosos capitells de conjunts vinculats a l’orde del Císter, com el claustre de la catedral de Tarragona, els quals inclouen moltes variants(*). Aquests paral·lels, però, no suposen més que un indici cronològic per al cas de Sant Miquel del Fai, atesa la gran difusió en moments i indrets allunyats entre si.

D’aquesta manera és difícil de concretar la datació del conjunt. El marcat sentit del volum i les comparacions efectuades ens fan pensar en una època avançada. La tosquedat i l’aparença arcaica consegüent no ens semblen suficients per a situar-lo, com Villanueva, al segle XI. Més aviat caldria establir una datació imprecisa entre les darreres dècades del segle XII i la primera meitat del segle XIII. (JCSo)

Escultura

Quant als elements decoratius del conjunt també cal esmentar la cornisa de la façana, composta de dues motllures, la superior còncava i la inferior convexa (vegeu Pladevall, 1968, pàg. 235). Es tracta d’un motiu molt senzill, bé que treballat a base de formes nítides, la datació de les quals abasta marges amplis entre els segles XI i XIII. És fàcil pensar que aquests elements, que també veiem en impostes i cimacis d’època romànica, siguin de la mateixa època que la porta d’entrada. De totes maneres, aquesta cornisa ha desaparegut. (JCSo)

Detall de l’arcosoli esquerre amb el carner que se suposa era l’ara de l’antiga església romànica.

J. Camps

Actualment la porta és flanquejada per dos arcosolis. Segons es reconeix habitualment, contenen o contenien sepultures. El que és situat a la banda esquerra té encastat a la zona inferior un element petri amb les vores motllurades.

El conjunt, de marbre, fa 187 cm d’amplada per uns 80 cm d’alçada. El componen un total de vuit fragments perfectament encaixats, de manera que n’hi ha un que determina el camp del mig i la resta, col·locats regularment, les vores. El mal estat del conjunt, en especial a la zona esquerra, a causa del desgast produït per la humitat, impedeix un estudi detallat de les ranures que en queden i de la superfície. Però l’element més interessant són les motllures que recorren regularment les set peces que formen la vora del conjunt, consistent en dos bocells que flanquegen una mitja canya. Cal destacar la talla nítida i el treball acurat de la zona de la dreta, així com el progressiu desgast vers l’esquerra, que fan pensar en una funció originària ben precisa i important.

D’entrada, la presència d’aquesta peça planteja la qüestió de la seva funció. Seria fàcil pensar que actuava com a paret lateral d’algun sarcòfag, però en fotografies dels dos primers terços del segle XX es veu com l’arcosoli que ocupa era ben diferent de l’actual. En aquest sentit, és prou eloqüent la imatge que es reprodueix a l’obra de Puig i Cadafalch i col·laboradors, on la part esquerra de la façana presenta l’arcosoli d’arc rebaixat sota una finestra rectangular que avui no existeix (Puig i Cadafalch, 1918, fig. 102). Igualment manca aquesta distribució en una fotografia no massa antiga de Francesc Català i Roca (Pladevall, 1968, pàg. 235). Així, doncs, la col·locació del conjunt en aquest punt és recent, bé que no ha estat possible de determinar en quin moment es produí. Per tot plegat, se’ns fa difícil justificar una funció de caràcter funerari.

L’actual recomposició a partir d’uns fragments tallats amb regularitat és, però, un indici d’una funció originària dels fragments comuna i alterada. Tot i que no hi ha més proves que les que ofereixen les comparacions de caràcter formal, és temptadora la hipòtesi que els fragments, o una part important d’ells, provinguin d’una ara d’altar.

Convé recordar que l’ara de Santiga (Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès Oriental) té motllures a les vores, com també la de Sant Feliuet de Vilamilans, de Rubí. En tot cas, cal tenir present que les datacions d’aquestes peces són molt altes amb relació a l’època romànica, i ens situen entre els segles IV i VI(*). En molts d’aquests casos, però, es produeix una reutilització de fragments de l’antiguitat en moments més propers al romànic, si no abans(*).

En tot cas, però, són ben conegudes les referències a una ara d’altar amb inscripcions a Sant Miquel del Fai. D’una banda hi ha la que féu el canonge Ripoll el 1830, recollida per Antoni Pladevall (Pladevall, 1966, pàg. 352); de l’altra, amb alguna identificació diferent, l’esment de Jaime Villanueva, el qual, a més, en denuncia l’estat d’abandonament (Villanueva, 1851, pàgs. 14-15). El conjunt no presenta visiblement restes d’inscripcions, però el mal estat de conservació no impedeix de pensar que n’hi podia haver hagut. De totes maneres és important la referència que dóna Puig i Cadafalch, en el volum dedicat al segle XI, on posa l’ara del Fai com a exemplar decorat amb motllures als costats (Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 399). No és difícil imaginar que la peça que aquest autor comentava sigui la que analitzem. D’aquesta manera, hom pot pensar que és el resultat d’una recomposició de peces que han pogut formar part de l’ara d’altar (entesa com a monolítica) que es dóna per desapareguda. No obstant això, ens quedem en el terreny de les hipòtesis.

Quant a la datació de la peça, hom pot pensar en uns marges amplis. Una anàlisi del material potser aportaria més elements per a delimitar-los, tenint en compte, però, la possibilitat que ens trobem davant d’un element reaprofitat, fet usual, com ja hem dit, en elements d’aquest tipus a l’actual Vallès. Segons la hipòtesi que hem presentat, el conjunt podria haver estat utilitzat com a ara d’altar a partir dels segles X i XI, prenent com a punt de partida la data de consagració (vegeu Pladevall, 1966, pàg. 353). Hom no pot descartar que fos en un moment anterior o lleugerament posterior, encara que el contrast entre el treball precís i convincent de les motllures i la tosquedat de la decoració de la portada distancien clarament aquests elements, almenys pel que fa al seu artífex. (JCSo)

Sarcòfag

Làpida funerària del segle XI, actualment en una fornícula-vitrina situada a la paret de fons de l’església del Fai.

S. Bosch

Encastada a la part frontal del mur que divideix els dos darrers altars laterals del fons de l’església-cova de Sant Miquel del Fai hi ha una petita làpida de marbre negrós, d’uns 35 per 22 cm, que té gravada en sis ratlles, en hexàmetres i pentàmetres, una curiosa inscripció de lloança a un jove difunt, de nom Guillem.

És una peça notable, que per l’epigrafia podria datar del segle XI. S’ha atribuït, sense cap fonament històric documental, a Guillem Berenguer, fill del comte Berenguer Ramon I i de la seva segona esposa Guisla de Lluçà o de Balsareny, creat comte d’Osona pel seu pare, bé que el 1054 per raons desconegudes va renunciar al comtat en favor del seu germà gran, Ramon Berenguer I el Vell.

Diu així:

“HI WIELME IACES PARIS ALTER, ET ALTER ACHILES, NON IMPAR SPETIE, NON PROBITATE MINOR, TE TUA NOBILITAS, PROBITAS, TUA GLORIA, FORMA INVIDIOSA TUOS SUSTULIT ANTE DIES G° (ergo) DEC (decet), TUMULO PIA SOLVERE VOTA SE-PULTO O JUVENES, QUORUM GLORIA LAUSQUE FUI”.

La traducció de la inscripció seria la següent:

“Aquí jaus, oh Guillem, semblant a Paris i Aquil·les, ja que no fores menor ni en bellesa ni en valentia. La parca envejosa t’arrabassà abans de temps la teva noblesa, la teva valentia i la teva glòria. És just, doncs, d’oferir pietosos sufragis en el túmul on ets sepultat, oh joves, dels qui vaig ésser la glòria i la lloança.”

(APF)

Orfebreria

El Museu Diocesà de Barcelona conserva, amb el núm. 100 de l’inventari, una creu procedent de Sant Miquel del Fai, realitzada en argent repussat sobre una ànima de fusta. La decoració és feta a base de motius geomètrics i vegetals i de figuració, com també per incrustació de pedres. Les seves mides són 85 cm d’alçada, 54 cm d’amplada i 3 cm de gruix, amb un pes de 4 000 g. Els anys 1985-86 es netejà la creu i es portà a terme la consolidació de l’ànima de fusta i la fixació de les planxes d’argent.

L’anvers de la creu és presidit per la figura del crucificat en actitud majestàtica, amb els ulls oberts i clavat amb quatre claus; va tocat amb un nimbe crucífer i porta un perizoni que el cobreix fins als genolls; un nus dóna origen a un seguit de plecs. El crist és barbat i presenta molt marcats els músculs del pit, les costelles i el melic. Els cabells es troben distribuïts simètricament; tenen volum fins a l’alçada de les orelles i es redueixen a simples incisions en arribar al clatell i les espatlles.

Al voltant de Crist hi ha un àngel amb un encenser; als costats, en posició horitzontal, la Verge i sant Joan, i a sota una darrera figura humana, dempeus, que mira cap a Crist. Sota seu hi ha una línia que podria indicar el terra. Tots quatre personatges van vestits amb llargues túniques i mantells fins als peus, amb una gran quantitat de plecs; la poca ornamentació dels vestits és a base de sanefes a les mànigues, vores, i també al perizoni, on forma retícules i creus. La Verge assenyala cap a Crist, mentre que sant Joan i el personatge dels peus tenen el cap recolzat sobre una mà i disposat de manera perpendicular al cos, els cabells simètrics, la barba punxeguda i el bigoti partit.

Entre Crist i l’àngel hi ha una inscripció:

“ISHNA / ZARE / SUN / REX / IUD / EOR / UM”.

Un bordonet en forma de cordat ressegueix tot el perfil, i al capdamunt de la creu es conserva una única pedra de les nou que segurament formaven part de l’ornamentació.

El revers és centrat per un medalló amb la figura de l’Agnus Dei, al voltant del qual n’hi ha quatre més, que contenen els símbols dels evangelistes portant una mena de filacteris. Relacionada amb cada un d’ells hi ha una inscripció que els identifica, amb una grafia molt semblant a la de l’anvers:

“IOH / ANES, MAR / CHUS, LUCH / AS, i MA / THE / US”.

Un bordonet en forma de corda ressegueix el contorn així com la totalitat de cada medalló. La resta de la decoració és realitzada mitjançant temes geomètrics i vegetals, entre els quals n’hi ha un que recorda molt el de la tija ondulada amb mitges palmetes alternades, tan estès en el romànic; aquí, però, les palmetes han estat substituïdes per flors obertes.

L’espigó sobre el qual s’aixeca la creu, que devia servir per a enganxar-la a l’altar o a un suport, és decorat amb una repetició de petits motius geomètrics semblants a puntes de diamant.

La creu pertany al tipus de creu patent, amb expansió trapezoidal de l’extrem dels braços, i és un dels pocs exemples que es conserven.

És coneguda tradicionalment com a creu de Riells (així apareix en els estudis més recents). Cal tenir en compte el que assenyala A. Pladevall (1977, pàg. 109) quan diu que, malgrat haver estat trobada a la parròquia de Riells, seria procedent de Sant Miquel del Fai, d’on fou traslladada al segle passat. Sobre això, és interessant fer referència a una creu que el pare Villanueva veié a Sant Miquel del Fai(*), de manera que podria tractar-se de la mateixa creu, tal i com assenyala Josep Gudiol i Cunill (1920, pàg. 12).

La creu presenta un parell d’aspectes prou interessants. En primer lloc, la posició antinatural del cap de sant Joan i de la figura dels peus. Ambdues presenten el cap perpendicular respecte del cos, com si miressin el Crucificat; així mateix, cal assenyalar el fet que els caps són pràcticament iguals: molt ovalats, sobre un llarg coll, com si responguessin a un mateix model o esquema representatiu. També són ovalats el cap de Crist i de l’àngel, mentre que el de la Verge és completament rodó.

Cal parlar també de l’estranya posició que prenen les figures de la Verge i de sant Joan; si bé l’esquema iconogràfic és l’habitual, no ho és el compositiu, amb les dues figures en posició horitzontal, seguint els braços de la creu. Sembla com si es tractés d’una solució que no tingué continuïtat. A tot això cal afegir el fet que la Verge, sant Joan i el personatge dels peus semblen adaptar-se perfectament al marc que representa la creu.

Si bé no tenim exemples anteriors o coetanis, sí que podem parlar d’un grup de creus que, per la seva tipologia, han estat lligades a la que ens ocupa; un exemple és la creu de Vilabertran (segle XIV) (Dalmases-José, 1984, vol. III, pàg. 294), o fins i tot la de Santa Magdalena de Talamanca, encara que aquesta és molt més pobra.

Iconogràficament la creu respon a esquemes força normals dintre d’aquest tipus de peces: Crist flanquejat per Maria i sant Joan, un personatge als peus i a sobre —no tan freqüent— la figura de l’àngel. El revers, amb l’anyell i els evangelistes, és també habitual en creus pintades sobre fusta i d’orfebreria.

El Crist, viu i triomfant sobre la mort, respon al tipus més freqüentment representat en el romànic. La presència de la Verge i sant Joan al costat de la creu correspon al tema iconogràfic de la dèisi, d’arrel bizantina i habitual durant tota l’edat mitjana. Es tracta, doncs, d’un calvari, i representa el moment de la mort de Crist, immediatament posterior al moment en què Longí clava la llança i Stefanon apropa l’esponja a Jesús, i anterior al davallament, en el qual apareixen Nicodem i Josep d’Arimatea.

Sant Joan i Maria representen els intercessors dels homes davant Crist, són les dues figures principals en la vida de Jesús: la seva mare i l’apòstol preferit, al qual encarregà tenir cura de la Verge poc abans de morir a la creu (Jo. 19: 26-27).

El personatge sota la creu ha estat identificat amb Abraham (Dalmases, 1985, pàg. 59) o amb Adam (Gudiol i Cunill, 1920, pàg. 12). No és un element estrany dintre de la tradició romànica, i cal dir que perdurarà fins i tot més enllà del gòtic. La fórmula habitual, però, inclou la figura d’Adam sota la creu, bé mitjançant una calavera o bé com un home sortint de la tomba. S’estableix així la relació entre el primer pecador (Adam) i el redemptor del món (Crist), la qual cosa comporta una lectura en el sentit estricte de la Redempció (1 C : 15 21-22).

Pel que fa a l’àngel amb l’encenser, podem dir que apareix recollit en el llibre de l’Apocalipsi (8:3), on transmet a Déu les oracions dels sants. L’encens pren en diversos passatges de la Bíblia un sentit purificador i d’ofrena (Núm. 16:46; Lev. 16:12; Sal. 140:1; Lluc. 1:10, etc.). L’àngel turiferari és força representat en tot l’art medieval (dins l’àmbit català el veiem al Beatus de Girona, a les pintures de Pedret, al frontal de Martinet de Cerdanya, o al timpà de Cornellà de Conflent flanquejant la Maiestas Mariae, entre d’altres). Aquesta figura, doncs, pot representar un mitjancer, o, també, pot tenir una funció glorificadora envers Crist(*).

A manera de conclusió direm que la creu és un exponent força particular dins el conjunt de peces similars que ens ha arribat. Si bé la seva qualitat no és elevada, mostra certa originalitat en. la composició. Cronològicament, caldria situar-la a cavall entre el segle XII i el XIII, o potser ja als primers anys del XIII. Quant a l’estil i la iconografia, és una creu romànica, tot i que apunta cap al nou estil. (JST)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, XIV, 1851, pàgs. 12-16
• Pladevall, 1962, pàgs. 209-228
• Pladevall, 1970, pàgs. 87-96

Bibliografia sobre l’escultura

• Villanueva, 1851, pàg. 12
• Ainaud, 1966, pàg. 343
• Pladevall, 1968, pàg. 230
• Pladevall, 1970, pàg. 87
• Ripoll, 1830
• Villanueva, 1851, pàgs. 14-15
• Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 399
• Junyent, 1946, pàg. 291
• Pladevall, 1966, pàgs. 352-353

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Pladevall, 1970, pàgs. 49-52

Bibliografia sobre l’orfebreria

• Gispert, 1895, pàg. 29-30
• Acto inaugural y Catálogo de los objetos del Museo Arqueológico Diocesano de Barcelona, 1916, pàg. 14
• Gudiol i Cunill, 1920b, pàgs. 12-13
• Verrié, 1957, pàg. 245
• El arte románico, 1961, pàg. 202
• Pladevall, 1970a, pàgs. 108-109
• Barrachina, 1984, pàg. 179
• Dalmases, 1985, pàg. 59
• Thesaurus/Estudis 1986, pàgs. 95-96
• Dalmases-José, 1986, pàgs. 197-298
• Splendor Vallès 1991, pàgs. 76-77