Situació
Castell roquer amb el seu perímetre murat perfectament conservat.
M. Anglada
El castell de Granera s’aixeca sobre un penyal que domina la petita població de Granera, que és a l’extrem de la carenada que marca el límit de l’altiplà moianès, coneguda com carena del castell i que té el punt més alt al Pedró (824 m). El castell és a 824 m d’altitud.
Mapa: L36-14(363). Situació: 31TDG217204.
S’hi pot accedir perfectament des de la població, ja que algunes de les cases del raval del castell arriben fins a sota les ruïnes. Un petit senderó de 10 minuts de camí porta fins a la porta, tancada amb una gran reixa. L’alcalde del lloc en guarda la clau.
Història
El topònim de Granera surt esmentat des del 958 a la documentació més antiga de Sant Benet de Bages; la primera referència del castell és del 971. Des d’aquest moment el “castrum de Granaria” consta com a integrat en el comtat de Manresa.
Inicialment era de l’alt domini de la casa comtal de Barcelona i com a tal fou un dels castells que el 1023 la comtessa de Barcelona Ermessenda va empenyorar al seu fill Berenguer Ramon I com a garantia de la pau que li havia jurat. És molt probable que la mateixa comtessa Ermessenda l’infeudés al seu fidel Guifré de Balsareny o al seu fill Bernat Guifré abans del 1025. El 1046 Bernat Guifré de Balsareny el va llegar a la seva neboda Guisla, a través de la qual va passar a la casa vescomtal de Barcelona.
Els vescomtes de Barcelona hi exerciren actes de domini fins al final del segle XII, moment en què l’infeudaren a Arbert de Castellvell. Al llarg del segle XIII la casa reial recuperà el domini i la iniciativa sobre aquest castell i el va infeudar a la família Bell-lloc i després als Gravalosa, que el tenien entre el 1310 i el 1345. El dia 11 de juny de 1375 el va adquirir al rei Pere III el seu dinàmic conseller, el moianès Pere de Planella, que en pocs anys adquirí importants dominis, sobretot al Bages. El rei l’hi va vendre amb tota la jurisdicció i tots els drets.
La família Planella consta com a propietària del castell de Granera fins al final del segle XVI, en què, per successió o compra, va passar a la família dels Despalau. L’any 1642 Maria de Despalau va vendre el castell i terme a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona, que el 17 de juliol de 1643 fou nomenat “baró de Granera” pel rei Felip IV de Castella.
Per aliança matrimonial el castell i el títol van passar de nou a la família Planella i finalment als Amat, marquesos de Castellbell.
Castell
Planta del castell amb indicació de les seves dependències.
M. Anglada
El castell de Granera corprèn encara per l’aspecte imposant dels murs. Té una planta allargada i irregular, que recorda un quadrilàter, però amb els angles de forma poligonal per a adaptar-se al penyal rocós que li fa de peanya. Vers ponent té uns atrevits arcs en gradació fets per a sostenir el mur i salvar, així, un espai buit entre els penyals.
L’aparell és de carreus mitjans, amb molta calç, posats en filades força regulars, sobretot a la part llevantina, on es troba el portal d’accés, d’arc de mig punt. Tota l’obra presenta un aspecte força homogeni en la part exterior que correspon a una reconstrucció o unificació feta al segle XIV, però sembla evident que es van aprofitar murs anteriors, del segle XII o XIII, ben visibles a la part nord-oest de l’obra.
Detall d’un dels seus murs que mostra un imperfecte opus spicatum.
V. Buron
L’interior és la part més complicada. S’hi han fet algunes petites excavacions o sondeigs dels quals desconeixem el resultat. Un bon sector correspon a un gran casal amb elements gòtics ben definits dels segles XIII i XIV, com ara els grans finestrals amb arcs rebaixats i finestres coronelles, avui malmeses, les cartel·les per a l’embigat i altres restes característiques com els festejadors o la gran xemeneia de la sala gran. Al costat d’això hi ha un mur antic amb diversos rengles d’opus spicatum, afloraments de murs de mal datar i una petita capella del segle XVII.
El conjunt és notable i força ben conservat, a desgrat de la ruïna total interior. A la dècada dels setanta s’hi van fer algunes obres de neteja i consolidació amb la intenció de fer-hi un hostal o parador, les quals no van prosperar. Hom arranjà, però, un sector de la part nord i el conjunt es protegí amb una porta i un reixat.
Bibliografia
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 218-224
- Pladevall, 1991, pàgs. 107-108