Situació
Capella romànica, modernament restaurada, al costat del cementiri actual de Granera.
M. Anglada
La capella es troba just a l’entrada del poble, al peu d’on acaba la carretera asfaltada de Castellterçol a Granera, al costat del cementiri.
Mapa: L36-14(363). Situació: 31TDG222198. (MAB)
Història
La capella, documentada des del 1065, és erigida en un alou o propietat que pertanyia al monestir de Santa Cecilia de Montserrat des del 971. L’any 1187 el noble Arnau de Santa Cecília de Granera (“Arnaldi Sancte Cecilie de Granera”) és testimoni, amb Berenguer de Centelles, del testament del noble Guillem de Berguedà.
Durant els segles medievals consta que hi havia molta devoció a la santa d’acord amb les deixes testamentàries de la gent del rodal. Tenia cementiri propi i una casa veïna dita la Caseta de Santa Cecília. Era tradició, sense fonament, que havia estat la primitiva parròquia del lloc.
Presidia la capella un quadre pintat el 1703, el qual tapava la conca de l’absis i amagava les pintures romàniques; el 1924, quan de manera sobtada va ensorrar-se la capella, el dia 15 de maig, es va traslladar a la parroquial.
Va subsistir només la capçalera amb l’absis, que entorn el 1950 es va protegir amb un tros nou de volta o teulat per tal de salvaguardar les restes de pintures romàniques de l’absis. El 1975 la Diputació, a través del seu arquitecte Camil Pallàs, va dur a terme la restauració o reconstrucció de la part caiguda i va aïllar l’edificació del cementiri proper, que li fou afegit el 1892. La capella es va obrir de nou al culte el 5 de setembre de 1976. (APF)
Església
Planta de l’església amb la finestra de doble esqueixada que centra l’absis.
M. Anglada
Es tracta d’un edifici construït el segle XI, dins el llenguatge de les formes llombardes, i amb la nau totalment restaurada recentment, amb l’absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. Dels murs originals sencers només queden el de la cara de tramuntana i el de l’absis, mentre que la resta són refets. L’exterior de l’absis és bellament decorat per cinc bandes, amb arcuacions llombardes separades per sis lesenes, ràfec i sòcol. Cada banda té dues arcuacions, amb mènsula. La finestra absidal està centrada i és de doble esqueixada. L’eix de l’absis que passa pel centre de la finestra i, amb referència al pla de l’arc triomfal, queda lleugerament desviat respecte al de la nau. A la façana refeta de migjorn hi ha dues finestres de doble esqueixada, una d’elles tapada, que es devien recuperar del mur primitiu, i a més hi devia haver la portalada primitiva. La façana de ponent, on hi ha la portalada amb arcada adovellada i un ull de bou, queda emmarcada per una arcada i dos muntants amb coronament centrat per un campanar de cadireta d’un ull que correspon a la reforma d’època posterior.
Al centre de la nau hi ha dues antes amb arcs de reforç fets segurament per evitar un enrunament subsegüent. Als paraments verticals l’aparell és vist, mentre que la volta és enguixada.
Des de l’exterior es distingeix la qualitat de l’aparell dels murs refets, els quals tenen els junts molt més atapeïts de morter que no els primitius. Els murs primitius són fets de carreus petits ben rejuntats amb menudalls.
L’estat actual de conservació és molt bo; la clau per a entrar-hi cal demanar-la al rector de Granera que viu a Castellterçol. (MAB)
Pintura
Vista general de les pintures que decoren l’absis de l’església amb el tema del Crist en majestat dins una màndorla subjectada per quatre àngels voladors.
J. Saura
Dintre la conca absidal de Santa Cecília de Granera es conserven les restes d’unes pintures murals que representen un pantocràtor situat dins una màndorla sostinguda per quatre àngels. El seu estat de conservació és molt dolent, ja que, com que no es conservava més que l’absis i el mur nord de l’església, fins no fa gaires anys estaven exposades a les inclemències del temps. De resultes d’això, ha desaparegut la coloració i bona part del dibuix, sobretot pel que fa a la part inferior. Aquest fet, junt amb la gran quantitat d’esquerdes, dificulten l’estudi de les pintures.
Com ja hem assenyalat, la part superior de l’absis, aproximadament des del començament de la finestra, es troba ocupada per un pantocràtor i quatre àngels. Dins l’ametlla mística apuntada i formada per dues faixes paral·leles podem veure un gran Crist en majestat, nimbat i gairebé amb tota seguretat assegut. Per restes de pintura que podrien correspondre al polze aixecat de la mà dreta i a la màniga de la túnica del mateix costat, podem suposar que es troba en actitud de beneir; cal pensar que a l’altre costat devia portar el ja acostumat llibre. Com és freqüent, els peus, nus, descansen directament sobre la màndorla i sobrepassen la faixa inferior. D’altra banda, si fem cas de les restes de pintura, podríem assegurar que el que porta sobre el cap és un nimb crucífer. La túnica que vesteix, i que li arriba fins els peus, estava decorada amb unes bandes ondulades, segons que es desprèn dels fragments que podem veure a la part inferior. L’última d’aquestes faixes sembla transparentar el turmell.
Els quatre àngels, ordenats dos a dos, amb les ales desplegades, nimbats, i amb els cossos força contorsionats, estiren els braços per damunt del cap tot sostenint la màndorla. Van vestits amb túnica llarga fins als peus, cenyida a la cintura i a l’altura dels genolls. Sembla que a la meitat superior del cos porten una altra peça de roba, els dos extrems de la qual, després de creuar-se a la part del davant, pugen per sobre les espatlles i cauen per l’esquena fins a l’altura de la cintura, a banda i banda de les figures. S’observa un predomini de la línia, element amb el qual es representen els plecs dels vestits i es dona forma al volum del cos.
Si s’ha de jutjar per les poques restes de policromia, la part inferior de l’absis degué contenir una o dues franges decoratives, mentre que a l’interior de la finestra encara podem veure traces d’una quadrícula que segurament seria la base per a un motiu ornamental més complex.
La zona més baixa era sens dubte de cortinatges: encara podem veure els serrells inferiors i les traces d’un motiu compost per dos cercles concèntrics del qual surten unes bandes que, tot seguint l’ondulació de la cortina, enllaçaven amb dos cercles més; per sobre d’aquest sembla que hi ha una faixa que delimitava els cortinatges amb una possible zona d’ornamentació que arribaria fins a l’alçada de la finestra central.
A l’hora de fer una valoració del conjunt, el primer que sorprèn és el seu aire majestuós, ja que les dimensions del pantocràtor són realment grans si tenim en compte les del temple. Els quatre àngels, situats dintre dels triangles que la màndorla deixa lliures a la conca absidal, semblen realitzats amb força cura, encara que no assoleixen un gran nivell de qualitat, car la posició i la forma dels cossos no ha estat massa ben aconseguida. Sembla, per tant, que no ens trobem davant l’obra d’un autor de primera línia, però sí davant d’un pintor que va donar a la seva obra un aire que la fa atractiva als ulls dels espectadors.
Per bé que hem de tenir en compte que una gran part de la policromia s’ha perdut i que, per tant, la visió que avui en tenim és força diferent a la del seu origen, les restes conservades semblen indicar un predomini de la línia, sobretot en el cas dels àngels, en els vestits i les ales, de manera que el pintor es podria haver centrat més en el dibuix que no pas en la pintura.
Les pintures foren publicades per primera vegada per Josep Gudiol i Cunill l’any 1913, el qual en tractà de nou el 1927. Després d’ell les han tingut en compte Kuhn (1930), Post (1930), Pijoan (1948), Gudiol i Ricart (1950, 1974, 1980) i Sureda (1981). Per les fotografies publicades en els llibres de Kuhn, Post i Pijoan, podem veure que l’estat de degradació era ja avançat en aquells anys, de manera que les dificultats d’estudi també eren força grans. La datació d’aquestes pintures oscil·laria entre la meitat del segle XI i el començament del XII, per bé que Post (1930, pàg. 65) les data al final del segle XII. Tots semblen d’acord a donar un paper secundari a les pintures dins el marc del romànic. Tampoc no hi ha problemes per a identificar la iconografia, encara que hem de negar la possibilitat apuntada per Kuhn que es tracti d’una Ascensió.
És també significatiu el fet que ja des d’un primer moment han estat lligades a la miniatura, a causa del predomini de la línia que abans hem esmentat; concretament podem parlar de les relacions que Gudiol (1950, pàg. 26) estableix amb “las miniaturas mozárabes del primer románico”, i de les que Kuhn (1930, pàg. 38) proposa amb l’homiliari de Beda. D’entre tots els autors és Gudiol i Ricart qui, ja en la primera obra (1950), dona un enquadrament més precís per a les pintures de Granera, les quals situa entre tot un grup de pintures anteriors a l’arribada dels corrents pictòrics del segle XII.
Detall dels murals que es troben a l’absis on es veu un dels quatre àngels subjectant la màndorla.
J. Saura
Si bé és cert que el traç de les figures dels àngels ens fa pensar en la miniatura, l’actitud, la posició i el moviment que l’autor sembla haver-hi donat recorden també altres obres catalanes ja més avançades. Així, als frontals de Lluçà i de Santa Margarida de Vila-seca, ambdós al Museu Episcopal de Vic, els àngels que sostenen la màndorla de la Verge adopten una posició difícil; també en les pintures murals del Baltarga (M.D.U.) les figures dels àngels adopten una posició similar. Són obres de datació avançada, de la segona meitat del segle XII a la meitat del segle XIII.
Pel que fa a la iconografia, no podem destacar res important, tan sols el fet que, a diferència de la majoria de casos, el pantocràtor no es troba envoltat pels símbols dels quatre evangelistes, sinó només pels quatre àngels, fet que no és tan estrany i que podem veure en conjunts com Marcèvol o Navata en pintura mural, al frontal de Sant Martí Sescorts i al baldaquí de Ribes en pintura sobre taula, o fins i tot a Sant Andreu de Sureda i Covet en escultura.
Es fa molt difícil establir relacions entre les pintures de Granera i altres obres del romànic. D’una banda, les restes del pantocràtor semblen anunciar una de les moltes obres que, sense assolir un alt nivell de qualitat, omplien els murs de les esglésies romàniques; però hem comentat també com els àngels ens suggereixen una certa novetat, un dinamisme que no vèiem en conjunts anteriors a la segona meitat del segle XII. Així, el suposat predomini de la línia el podríem aplicar també en un sentit diferent al que fins ara han utilitzat els historiadors.
Passada la meitat del segle XII la línia va prenent importància en la pintura, a la vegada que es desenvolupa la relació entre les figures d’una composició i s’assoleix un grau més alt d’expressionisme en les faccions i el gest. Així, ens acostaríem més cap a la datació proposada per Post (1930, pàg. 165), del final del segle XII, i ens allunyaríem de les donades pels altres autors. Veiem també com algunes vegades el predomini de la línia serveix a historiadors com Gudiol i Ricart per a datar algunes obres a la ratlla del canvi de segle o fins i tot dintre del segle XIII.
A manera de conclusió diríem, doncs, que ens trobem segurament davant d’una obra romànica en la qual es fan sentir alguns elements que a poc a poc superaran la pintura romànica dels grans corrents del segle XII. Naturalment, no podem esperar que totes les obres tinguin una perfecta unitat d’estil, com és el cas de Granera, ja que al costat d’un pantocràtor que segurament seria molt proper als del món romànic veiem uns àngels amb un moviment, una forma i una estètica propis de temps més avançats. En resum, doncs, podríem dir que es tracta d’una obra datable dintre dels últims anys del segle XII, duta a terme per un pintor no molt hàbil, però que ha estat influït per les noves maneres de fer que han anat sorgint des de la segona meitat de segle. (JST)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1976, núm. 3 423
- Pladevall, 1991, pàg. 109
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 226
Bibliografia sobre la pintura
- Gudiol i Cunill, 1913, pàgs. 76-77
- Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 282 i 287
- Kuhn, 1930, pàg. 58
- Post, 1930, pàg. 165
- Pijoan-Gudiol i Ricart, 1948, pàg. 159
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 26
- Gudiol, Reglà, Vilà Valentí, 1974, pàg. 167
- Cook-Gudiol, 1980, pàg. 24
- Sureda, 1981, pàg. 387