L’antiga església de Nostra Dòna de Fasta és situada a uns 3 quilòmetres al nord de Tuissan a poc més d’un quilòmetre al sud-oest del castell de Segura, al vessant est del Mont Tauch. La primera referència documental de l’ecclesia de Sanctae Mariae de Fausta data del 1119, en què fou confirmada com a possessió de l’abadia de Santa Maria de la Grassa pel papa Gelasi II en una butlla atorgada a l’esmentat monestir. Posteriorment, tornà a ésser ratificada com a propietat de la Grassa per una escriptura de l’any 1228. Cal dir que, tot i la manca d’altres notícies documentals d’època medieval, les vicissituds històriques d’aquesta parròquia són les mateixes que les del castell de Segura, car Fasta i Segura constituïren des del segle XII i fins als temps moderns una única comunitat i parròquia. Tant és així que ambdós topònims foren utilitzats en la documentació medieval per a designar, indistintament, un i altre llogaret (villa de Fausta quae alio nomine dicitur Segura). És molt probable que Fasta o Fausta correspongui al topònim pre-feudal de l’indret, mentre que Segura fos el topònim consegüent a la feudalització.
Al segle XIII Fasta i Segura passaren, com a conseqüència d’un arbitratge establert entre l’abat de la Grassa i Alain de Roucy, senyor de Tèrmes, a mans d’aquest darrer. Posteriorment, l’any 1260, Oliver de Termes vengué a l’abadia cistercenca de Santa Maria de Fontfreda la senyoria de Fasta i de Segura i aquest establiment religiós en mantingué el domini fins a la Revolució Francesa.
L’església de Nostra Dòna de Fasta no conserva cap element arquitectònic d’origen romànic ja que va ésser completament refeta al segle XIV. Una llegenda local relacionada amb l’origen d’aquest temple explica com en el decurs d’una gran tempesta a la Mediterrània, uns mariners a punt de perdre la vida van ésser salvats per l’aparició d’una llum al Mont Tauch; acomplint la promesa feta pels mariners, es bastí l’església de Nostra Dòna just en l’indret on havia aparegut la llum que els permeté salvar-se.