Situació
Vista aèria del castell, amb la notable torre de planta rectangular que presideix el conjunt.
ECSA - Camara J.P. Joffre
Castell format per una torre, unes construccions annexes i un gran recinte, situat al costat d’una explotació vinícola moderna, al cim d’un petit turó, a tocar de la riera de Novèla. És al N del castell d’Aguilar i a l’W del Puig del Ginebre, límit del Rosselló.
Mapa: IGN-2547. Situació: Lat. 42° 54′ 30″ N - Long. 2° 45′ 45″ E.
Per a anar-hi des de Tuissan, s’ha d’agafar la carretera D-611 en direcció a Vilanova de Corbièras. A uns 2 km, surt a mà dreta un camí asfaltat que porta fins a la granja vinícola de Novèla, algunes de les construccions de la qual s’adossen al recinte jussà del castell. (JBM)
Història
L’indret de Novèla constituïa, a l’edat mitjana, una petita comunitat veïnal centrada per un castell i una església parroquial envoltats per un recinte murat.
Plànol del castell amb els dos recintes murats i l’església, reconstruït a partir del cadastre del segle XIX.
D. Baudreu
El castrum de Novèla, juntament amb l’església de Sant Martin que té al costat, foren ratificats com a propietats de l’abadia de Santa Maria de la Grassa en la butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Gelasi II l’any 1119 a l’esmentat monestir. Pocs anys més tard, el 1123, el vescomte Bernat Ató Trencavell de Carcassona infeudà el castellum de Novèla al senyor de Durban.
A l’inici del segle XIII, el castell de Novèla havia passat a mans d’Alain de Roucy, esdevingut senyor de Tèrmes. Cal dir que aquest cavaller havia arribat a aquestes contrades procedent del N de França entre els croats que lluitaren contra els càtars o albigesos; molts d’aquests nobles, poc després de la seva arribada, usurparen terres i béns a institucions religioses i a nobles laics, els quals es defensaren de les apropiacions indegudes. Així, consta que l’any 1215 l’abat de Santa Maria de la Grassa, mitjançant una escriptura de convinença o pacte amb els senyors de Termes, els reclamà els drets i els béns que li havien estat espoliats; entre aquests, l’abat reclamà els drets que tenia sobre Novèla. Els senyors de Termes vengueren l’any 1260 alguns dels drets que tenien a Novèla a l’abadia de Santa Maria de Fontfreda. Tot i així, consta que al segle XIV el monestir benedictí de la Grassa detenia encara la major part dels drets sobre Novèla. (DB)
Castell
Planta del castell amb la torre i la restitució del primer clos murat que l’envoltava, i secció de la torre.
J. Bolòs
El castell de Novèla estava format per una torre de planta rectangular, un clos immediat i un recinte força ampli, que arribava fins a prop la riera i on actualment s’adossen algunes construccions modernes.
La torre està força ben conservada. A l’interior el costat llarg té una longitud de 250 cm —de S a N— i el costat curt fa 170 cm. El gruix del mur nord, a peu pla, és de 150 cm.
L’espai interior resta repartit en dos compartiments. A uns 9 m del sòl, hi ha una volta orientada d’E a W. Aquest nivell principal correspon al de la porta d’accés. Uns 9 m més amunt hi ha una altra volta, en aquest cas orientada de N a S. L’espai inferior, com sol passar en aquest tipus de construccions, era cec (ara només hi ha un forat obert al mur septentrional modernament). Al compartiment superior s’accedia per la porta, oberta a la paret nord, al mig de la façana. A l’angle est de la volta superior hi ha un forat que permetia d’accedir a la coberta.
La porta és alta (uns 2 m) i estreta. És acabada amb un arc de mig punt format per nou dovelles. Tant les dovelles com els carreus dels muntants són ben treballats. En aquest nivell hi ha també alguna espitllera. A l’exterior, segurament en un moment més tardà, es construí una plataforma davant la porta. Per a suportar aquesta galeria volada es degué construir l’arc o la cartel·la que es veu en part a sota de la porta, els tres permòdols que hi ha al seu costat est, en nivells diferents, i també els tres permòdols de la façana oriental.
Torrassa que centra el castell, molt ben conservada.
ECSA - A. Roura
Els murs són fets amb pedres força ben treballades, de mida mitjana (15 cm d’alt per 20 cm de llarg), col·locades en filades força regulars i unides amb morter. Els carreus dels caires dels murs són potser una mica més ben escairats, però no pas gaire diferents dels de la resta de la construcció. Per les seves característiques hem de datar aquesta construcció cap al segle XII, a tot estirar al començament del segle XIII.
Al SE d’aquesta torrassa hi ha adossada una construcció que sembla que era l’angle meridional d’un primer recinte. És feta amb unes pedres menys treballades, bé que també col·locades en filades. Les seves parets, no tan altes com les de l’edifici principal, tenen un gruix de 85 a 95 cm. Hi ha alguna espitllera, a peu pla. Podem datar aquest cos annex vers el segle XIII o ja al segle XIV.
Al costat nord i oest de la torre hi devia haver les altres parets d’aquest primer recinte, que tenia una planta gairebé quadrada i feia uns 16 m de costat. El recinte més ben conservat és, però, un clos jussà, molt ampli, del qual encara ara es poden veure diversos fragments importants. Arrenca a la part meridional de l’església, situada en una petita elevació que hi ha al S de la torre. Ressegueix, tot al llarg del costat oest, el curs actual de la riera. A la banda nord, segueix encara un tros la riera, travessa perpendicularment un camí carreter —originàriament potser hi devia haver un portal d’entrada— i segueix el marge del petit turó on s’alça la torre. A la banda est es pot seguir la muralla un tros, a una certa distància de la torre central; acabava a l’angle sud de l’església. Tenia una amplada d’uns 35 m i una longitud que oscil·lava entre els 37 m i, possiblement, els 52 m. Aquesta muralla perimetral, que sol tenir una alçada d’uns 3 o 4 m, fou feta amb carreus de mida mitjana o grossa (25 cm d’alt X 30 cm de llarg), arrenglerats en filades; fou bastida sobre la roca, que li serveix de base.
En conjunt tenim un bon exemple de torre amb el seu recinte ampli —jussà—, tal com hauríem trobat en molts altres castells, fets també cap al segle XII; el recinte sobirà, del qual restà només un petit fragment, segurament fou fet en un moment més tardà. Tant la torre com el clos jussà són ben conservats. (JBM)
Bibliografia
- Galtia christiana, 1739, vol. VI, col. 434
- Mahul, 1857-72, vol. 4, pàgs. 605-608
- Quehen, 1975, pàgs. 262-264
- Quehen-Dieltiens, 1983, pàgs. 264-268