Situació
Angle sud-oest del recinte interior de la fortalesa.
ECSA - A. Roura
Vista aèria d’aquest notable castell, que fou possessió durant un temps de la important nissaga dels Termes, on s’evidencien clarament els seus dos recintes concèntrics.
ECSA - Camara J.P. Joffre
Les imposants ruïnes del castell d’Aguilar s’aixequen sobre un cim de 296 m d’altitud, situat a l’E del poble de Tuissan.
Mapa: IGN-2447. Situació: Lat. 42° 53′ 31″ N - Long. 2° 44′ 53″ E.
Per a anar-hi des de Tuissan, cal seguir la carretera D-611, que després d’haver fet un recorregut d’uns 3 quilòmetres, mena al peu del castell. Des d’aquí, cal pujar a la fortalesa per un camí costerut. (DB)
Història
La primera menció documental del topònim Aguilar és de l’any 1020, quan és citat en el testament de Bernat I Tallaferro, comte de Besalú, datat el dia 13 d’octubre; segons aquest document, entre el llegat de terres i castells que l’esmentat comte deixà al seu fill Guillem, consta, com a límit d’una propietat, el “puio que dicunt Agilar”. El puig d’Aguilar constituïa un punt destacat del paisatge en la delimitació del Perapertusès, comarca que confinava amb el Rosselló; tanmateix, el fet que aquesta acta testamentària esmenti tan sols el topònim de l’indret fa difícil poder concloure si ja existia un castell en el puig d’Aguilar a l’inici del segle XI.
Cal esperar gairebé fins a mitjan segle XIII per a trobar un primer esment del castrum de Aguilario; es tracta d’una escriptura datada l’any 1241 per la qual Oliver de Termes se sotmetia al rei de França, Lluís IX. Per bé que situada al Perapertusès, la fortalesa d’Aguilar entrà en un moment indeterminat dins el patrimoni de la important nissaga dels Termes, la qual dominava les Corberes centreoccidentals. D’altra banda, és probable que el castell d’Aguilar servís de lloc de refugi a senyors feudals desposseïts durant la croada contra els albigesos.
L’any 1250, el rei Lluís IX de França retornà el castell d’Aguilar, conjuntament amb altres possessions situades al Termenès, a Oliver de Termes; aquest gest per part del rei francès s’interpreta com una recompensa que el monarca va voler fer-li per l’ajut que li havia dispensat en les campanyes bèl·liques portades a terme a Terra Santa, al seu costat. No obstant això, Oliver de Termes va haver de vendre totes les seves senyories a causa de les despeses militars que li havien ocasionat les seves gestes més enllà de la Mediterrània. Així, la fortalicia de Aguileriis tornà a integrar-se definitivament a les possessions reials del monarca francès l’any 1260, la qual cosa completà la xarxa de castells fronterers que foren reforçats amb l’objectiu estratègic de fer front a les aspiracions territorials del reialme catalanoaragonès.
El castell d’Aguilar tenia, fora del seu recinte, una capella castellera dedicada a santa Anna, la qual encara persisteix avui dia. Al segle XVI aquesta fortalesa fou en diverses ocasions un objectiu militar en els conflictes francoespanyols. (DB)
Castell
Planta, a escala 1:400, del conjunt del castell, amb els seus dos recintes de planta poligonal i l’església de Santa Anna, situada a l’W de la fortalesa, fora del clos murat.
L. Bayrou
El castell d’Aguilar és compost per dos recintes concèntrics de planta poligonal, que corresponen a èpoques diferents. S’accedia al primer recinte, del qual romanen vestigis força vistents, pel costat oest, per una porta arruïnada protegida per una barbacana. Un cop dins aquest primer recinte o recinte exterior, al mur sud hi ha la porta d’accés al segon recinte.
Primer recinte o recinte exterior
Està format per un hexàgon irregular que limita a cada angle amb una torre semicircular, cadascuna de les quals presenta una base troncocònica. A la dreta de la porta d’entrada —que com ja s’ha dit era situada al mur de ponent-, es pot veure un nínxol sota els vestigis d’una escala d’accés al camí de ronda. A l’altre costat, a l’esquerra, es distingeix un conducte i les marques dels encaixos de les barres de ferro de la porta. Totes les torres tenen més o menys les mateixes mides —un diàmetre de prop de 5 m-, i també la mateixa disposició —espitlleres obertes en rengles paral·lels en els dos nivells subsistents-. La torre nord-oest té unes dimensions més grans, i les tres del costat de llevant són més a prop les unes de les altres a causa de la proximitat d’un turó que, per aquest costat, domina el castell a alguns centenars de metres. L’aparell constructiu emprat en l’edificació de les torres és de carreus de pedra calcària. En la part alta dels murs s’obren unes espitlleres, les quals, per la banda interior, hom veu que eren obertes arran del paviment del segon pis de les torres. S’observen també els vestigis d’una poterna flanquejada per la torre nord-est.
Segon recinte o recinte interior
Un aspecte de l’interior del segon recinte.
ECSA - A. Roura
Una rampa situada al davant de la porta del primer recinte permet l’accés al segon recinte, de planta irregular, el qual ocupa el cim del puig i, per tant, és situat en una posició més elevada. El pany del mur de ponent és defensat per quatre espitlleres amb arc de mig punt. L’entrada, al costat sud i defensada per una cinquena sagetera de forma semblant, dona accés a un pati central envoltat de panys de murs, dels quals el del costat est ateny fins a 2, 10 m d’alçada. Adossada al mur nord d’aquest segon recinte hi ha una torre de planta rectangular, al soterrani de la qual es troba una cisterna. Al mateix nivell que el pati s’observa una estança amb una volta que, segons indiquen les arrencades, era de canó apuntat. El nivell superior mostra escassos vestigis. A la banda exterior del mur de llevant, hi ha un celler cobert amb volta de canó, construït amb pedra de marès roig.
Una de les torres semicirculars que limiten els angles del recinte exterior o primer recinte.
ECSA - A. Roura
Pel que fa a la datació del conjunt, cal indicar que el segon recinte, o recinte interior, es pot identificar amb el castell inicial, possiblement del segle XII, amb algunes modificacions, represes i afegits posteriors, sobretot a la torre de base rectangular. El primer recinte, amb les bases de les torres troncocòniques, s’ha de poder datar del darrer terç del segle XIII o del principi del XIV, tot i que fou refet en part en època posterior, tal com revelen les espitlleres per a armes de foc. (LB)
Bibliografia
- Mahul, 1857-72, vol. 4, pàgs. 602-604
- Monsalvatje, 1889, vol. I, ap. VIII, pàgs. 251-258
- Izard, 1935, núm. 39, pàg. 255
- Courrent, 1941, núm. 45, pàgs. 18-23
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
- Pous, 1963
- Roquebert-Soula, 1966
- Eydoux, 1972, pàgs. 147-158; 1973, pàgs. 169-253
- Pous, 1973
- Pous, 1977 i 1982
- Bayrou, 1983, pàgs. 51-85
- Quehen-Dieltiens, 1983, pàgs. 113-133
- Bayrou, 1988a, núm. 8
- Mestre, 1995, pàg. 162