“Ara bé, hi havia llavors terribles al planeta del petit príncep... Eren llavors de baobab. Tot el planeta n’estava infestat. I un baobab, si badeu, arrela de manera que és impossible d’arrencar-lo. Enfarfega tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és molt petit, i els baobabs són molt nombrosos, el fan rebentar”.
Antoine de Saint-Exupéry
“El petit príncep” (1943)
Antoine de Saint-Exupéry (1900-44) va descriure un petit príncep habitant d’un minúscul planeta que, de visita a la Terra, plantejava a l’autor, amb la seva innocència i poesia, la seva manera d’entendre la vida. Gràcies a aquest petit príncep i a la veu de l’autor, el desert i les serps que hi habiten, els xais que es mengen les roses, un geògraf desendreçat, les postes de sol, i sobretot els baobabs, han passat a formar part de l’imaginari d’un gran col·lectiu d’humans. Els baobabs del planeta del petit príncep, de fet, només donaven problemes al seu únic habitant, el qual havia de dedicar-se solament al seu control per a poder salvaguardar el reduït espai disponible. I és que la fascinació per aquestes enormes criatures arbòries ha seduït esperits sensibles de tota mena.
Michel Adanson (1727-1806), filòsof i botànic provençal deixeble de Bernard de Jussieu, no en tingué prou amb els llibres i una recomanació: “ja que has après a conèixer les obres dels homes, ara pots estudiar les de la natura”. Als 20 anys marxà cap al Senegal i començà un llarg camí d’observacions botàniques que el portaren fins a l’Académie Française quan en tenia només 30. En homenatge a les seves recerques, la denominació genèrica dels baobabs, arbres que ell havia descrit en una monografia publicada l’any 1761, en recorda el nom: Adansonia.
Alguns segles abans, però, Alvise Ca’da Mosto (Da Mosto) (1432-?1488), explorador venecià al servei de l’infant Enric de Portugal, ja havia parlat d’aquestes bombacàcies gegantines després de les dues expedicions que féu a l’Àfrica, en una de les quals descobrí les illes del Cap Verd. I també la literatura se n’ocupà abans de Saint-Exupéry: Jules Verne (1828-1905), a “Le village aérien”, publicat el 1901, a més de descriure immensos i atapeïts boscos d’acàcies, fa passar excitants aventures als esporuguits protagonistes entre baobabs solitaris. André Gide (1869-1951), per fi, a “Leretour du Tchad” (1928), també descriu els paisatges de la sabana sense oblidar els baobabs.
En definitiva, tant botànics com escriptors o exploradors foren seduïts pels enormes baobabs centenaris. Baobabs ben coneguts pels naturals de la sabana, baobabs que són el “gui” dels wòlofs, el “bak” dels serers, el “bobbe”, “boki” o “olohi” dels fulbes, el “bu tobu” dels gourmes, el “sira” dels bambares, el “toayga”, “toega” o “twega” dels mossis...
Els baobabs, característics de la sabana africana, on es fan isoladament o bé en petits grups, tenen una morfologia extravagant que els fa inconfusibles: un tronc engruixit, com una gran cisterna que emmagatzema aigua, d’una grandària imposant (poden fer 25 m d’alçària i un diàmetre de fins a 15 m). Presenten una capçada poc important amb relació a la rabassa, amb branques que recorden les arrels d’un arbre, branques que perden les fulles durant els mesos que dura l’estació seca; com relaten algunes llegendes locals, déu o potser el dimoni plantaren els baobabs cap per avall! Tan bon punt comencen les primeres pluges, l’arbre s’omple de noves fulles i apareixen les flors, de 15 a 20 cm, suspeses cap per avall de llargs peduncles florals, pol·linitzables per rats-penats i petits mamífers, i d’un blanc esclatant en Adansonia digitata, que és l’espècie més comuna, pròpia del continent africà. Els fruits, segons l’espècie, són ovoides o donen carbasses allargades que pengen de les branques, amb polpa farinosa comestible, anomenats pa de simi, carbassa o cogombre del Senegal, bossa de Judes o nou d’Egipte. Amb les llavors es fan begudes riques de vitamina Ci àcid tartàric.
L’àrea de dispersió dels baobabs abasta les regions subhumides i semiàrides, sobretot en sòls calcaris profunds i humits, de l’Àfrica tropical i, especialment, de Madagascar. Les sabanes seques malgaixes, en efecte, són el regne dels baobabs. El continent africà en té una sola espècie, mentre que Madagascar en té set: a més d’Adansonia digitata, hi ha les endèmiques A. grandidieri, que és la més majestuosa, A. madagascariensis, molt rara, el menut A. fony, que és la més grotesca de totes, i A. za. Però també hi ha un baobab australià: A. gregorii, d’origen incert, que bé podria haver arribat per dispersió oceànica de les seves llavors; es fa en una petita àrea del NW, a Kimberley especialment, normalment isolat o associat amb altres espècies. Els aborígens n’utilitzen l’escorça com a suport per a dibuixar elements del seu entorn: mamífers, peixos, arbres.
De sempre, els baobabs han estat objecte de veneració en algunes cultures, i en molts indrets són protegits per la llei. Els agricultors els tenen en gran estima, ja que n’obtenen múltiples profits. A més de la polpa del fruit, les fulles i les flors també es consumeixen, i de l’escorça se’n fan cordes i cistelleria. Es creu que les fulles alleugereixen la transpiració i la seva infusió és un eficaç remei contra les febres, mentre que de l’escorça se’n fa sabó. Antigament, dintre de les profundes cavitats del seu tronc, obertes per la decrepitud de la planta, penjaven els cadàvers d’aquells individus que per les seves malifetes no eren dignes de ser enterrats. Certament, alguns troncs buits han servit de casa, presó, estable o refugi per a persones i animals. Datacions recents amb carboni 14 indiquen que alguns baobabs poden tenir 3 000 anys. Seria el cas d’un exemplar del parc nacional Kruger, a Sud-àfrica, protegit com a monument nacional. No cal estranyar-se’n: baobab és un terme senegalès que significa ‘arbre mil·lenari’…