El poblament humà de les sabanes

La història de les poblacions del continent africà

Gairebé ningú no discuteix que les sabanes, i més concretament les sabanes africanes, probablement les de l’Àfrica oriental i meridional, han estat el bressol de tots els humans actuals, com abans ho fou de la família dels homínids. Per això, abans de tractar del poblament humà de les sabanes de tots els continents es dedicarà una atenció particular als processos de poblament del continent africà com a conjunt i a les característiques presents de les poblacions humanes africanes. En la seva distribució per la biosfera, els humans no acostumen a respectar els límits entre biomes, la qual cosa fa difícil d’establir relacions bijectives entre les extensions geogràfiques que ocupa una població donada i els biomes, i per això alguns d’aquests han estat triats per tractar més àmpliament la història del poblament dels diferents continents, com aquí és el cas d’Àfrica. No tot Àfrica està coberta de sabana, però sí que aquest bioma, com ja s’ha posat de manifest, ocupa una gran proporció del continent i hi pren la seva màxima extensió i la seva expressió més paradigmàtica.

Intentar de fer una història de les poblacions humanes a l’Àfrica no és gens fàcil, per diverses raons. Àfrica és un continent de grans espais, de terreny ingrat i clima difícil gairebé arreu, on la població ha estat poc densa, en general, només localment concentrada, i que ha vist grans moviments migratoris. Els testimonis arqueològics són encara insuficients i fragmentaris; les excavacions realitzades, a més d’escasses, han estat poc metòdiques, ja que moltes vegades els descobriments han estat relacionats amb la construcció de grans obres públiques (tanmateix, no tan nombroses a l’Àfrica com en altres continents). Les restes, per altra banda, especialment les orgàniques, es conserven força malament a moltes regions del continent, sobretot a les de selva plujosa, i no sempre resulta fàcil d’assignar una data a les que es troben. Per fer-ho encara més difícil, l’accés a molts punts del continent africà resulta difícil, cosa que fa les expedicions particularment dures i costoses.

Per altra banda, excepte per a algunes àrees septentrionals i orientals del continent, tampoc no hi ha testimonis històrics escrits pròpiament africans fins a l’època moderna. Les societats africanes, que sempre han donat una gran importància a la tradició oral, gairebé no s’han interessat per les tècniques d’escriptura, que els han arribat des de fora i força tardanament, excepte a l’Àfrica mediterrània i a Abissínia. Gran part de la història coneguda d’Àfrica ha arribat als europeus per mitjà dels textos de viatgers musulmans. Només molt modernament els testimonis lingüístics i genètics s’han afegit al bagatge disponible per reconstruir la història d’un poblament humà que, en el cas d’Àfrica, s’ha distingit per una gran mobilitat dels seus elements.

El DNA mitocondrial i la hipotètica Eva africana

Ha estat l’estudi de la composició genètica del DNA mitocondrial el que ha donat una certa llum en la recerca dels orígens dels humans moderns. Allò que la morfologia dels testimonis conservats al registre fòssil ja semblava indicar (la dispersió a partir d’un origen africà), la genètica també sembla confirmar-ho: fa uns 150 000 anys, Àfrica va ser el el lloc d’origen de les poblacions que posteriorment han donat lloc a totes les poblacions actuals.

Els mitocondris, en efecte, posseeixen el seu propi DNA independent del nuclear, vestigi de la vida independent d’aquests corpuscles intracel·lulars anterior a la simbiogènesi de les cèl·lules eucariotes. L’herència d’aquests filaments d’àcid nucleic dels mitocondris segueix una via diferent de la del DNAnuclear, al qual contribueixen per meitats els dos progenitors, de manera que és transmès a la descendència tant per via materna com per via paterna. El DNA mitocondrial, en canvi, només s’hereta del llinatge matern; com que només el cap de l’espermatozoide entra al citoplasma de l’òvul en el moment de la fecundació, queden fora els pocs mitocondris que li aportaven l’energia necessària per a moure el flagel, i són els mitocondris del citoplasma de l’òvul els que donaran l’estirp mitocondrial del nou individu que creixerà a partir del zigot.

Però el DNA mitocondrial té també altres peculiaritats. La seva freqüència de mutació és força més elevada que la del DNA nuclear, sobretot en una regió concreta del cromosoma, l’anomenada regió de control, que pot ser considerada com a polimòrfica d’herència neutra ja que té una gran variabilitat i en el seu miler de nucleòtids no hi resideix la codificació de cap dels 37 gens mitocondrials per als quals porta la informació. A partir de l’estudi de les diferències genètiques entre els DNA mitocondrials de diferents espècies o poblacions es poden elaborar ‘rellotges moleculars’ que aportin informació sobre la distància en el temps de la separació dels respectius llinatges.

Basant-se en aquestes dades, alguns estudiosos de la genètica molecular en la història de les poblacions humanes han intentat de cercar l’‘Eva mitocondrial’, de qui procedirien tots els mitocondris de tots els humans actuals: hauria estat una dona que hauria viscut en algun lloc d’Àfrica fa entre 150 000 i 200 000 anys. Això no vol pas dir que l’‘Eva mitocondrial’ fos l’única dona de la seva època, ni tampoc que fos particularment fecunda. Els càlculs que permet la demografia històrica apunten que en temps de l’‘Eva mitocondrial’ devien viure a la superfície del planeta uns 10 000 humans. Seguint raonaments similars, alguns estudiosos de la genètica històrica han volgut trobar l’‘Adam del cromosoma Y’, però la seva recerca ha estat força més infructuosa.

Actualment l’interès de les recerques sobre el DNA mitocondrial ja no se centra tant en la recerca de la hipotètica Eva africana com en l’estudi de la genètica històrica de poblacions humanes actuals a partir de les diferències entre les seqüències dels àcids nucleics dels mitocondris de les diverses poblacions humanes del planeta. Així, l’estudi del DNA mitocondrial de poblacions humanes actuals ha permès d’elaborar arbres que separen clarament les poblacions africanes subsaharianes de la resta de les poblacions humanes del món. L’enorme diversitat trobada en els DNA mitocondrials de les poblacions africanes recolza la hipòtesi de la dispersió dels humans moderns a partir d’aquest continent, l’anomenada “out of Africa”. Altres autors, tanmateix, han proposat Àsia com a continent originari de la nostra espècie, ja que les mostres asiàtiques de DNA mitocondrial són les més properes a la mitjana mundial, però, com aquesta hipòtesi deixa sense explicació la diferència respecte als khoisànids, fa temps que s’ha deixat de banda per manca de fonaments.

Ja s’ha dit que la taxa de mutació del DNA mitocondrial és molt més elevada que la del DNA nuclear, i també que per tal de poder-ne extreure conclusions s’han realitzat comparacions amb seqüències de DNA mitocondrial d’altres espècies. Una de les comparacions ha estat feta amb DNA mitocondrial de ximpanzé. Les investigacions han posat de manifest que la diversitat polimòrfica d’aquesta molècula en el simi és unes deu vegades superior a la humana. Aquest fet sembla demostrar l’origen, no gaire llunyà en el temps, de l’espècie humana moderna, a partir d’un grup restringit d’antcessors comuns.

Si s’accepta l’origen dels humans moderns a l’Àfrica ara fa uns 150 000 anys, això voldria dir que prop de fa 100 000 anys podien conviure sobre la Terra diverses formes d’humans: a Europa, neandertalians, a la Xina humans arcaics, i a Java descendents d’Homo erectus. D’entre tots aquests grups, els humans moderns reeixiren a superar els altres (potser per algun avantatge biològic o tècnic), i colonitzaren tot el planeta, bé desplaçant les altres poblacions, bé incorporant-les. Resta encara per demostrar quin podia ser l’avantatge que els humans moderns posseïen enfront dels humans arcaics que els havien precedit, si és que n’hi hagué algun. D’entre les característiques somàtiques, cerebrals i/o etològiques que pogueren ser avantatjoses cal destacar l’adquisició del llenguatge, que, segurament, conferí un instrument de cohesió social als grups que el desenvoluparen. També caldria provar si hi hagueren hibridacions entre les diferents poblacions que hi havia al planeta, fet que, si es confirma, rebatria molts dels arguments dels polifiletistes, que suggereixen que l’aparició de l’espècie humana moderna fou polifilètica: cada un dels grups morfològics d’humans moderns (les tradicionalment anomenades races) hauria sorgit en l’indret geogràfic on viu en l’actualitat. Malgrat tot, alguns estudis mostren que els humans moderns que compartiren hàbitat a les coves de Qafzeh (Israel) amb grups de neandertals durant uns 40 000 anys, a penes deixaren traces de mestissatge. Aquest fet no significa, però, que hagi succeït el mateix arreu del món. Les hibridacions explicarien l’insòlit crani robust dels australians, que podrien haver heretat dels humans javanesos descendents d’H. erectus. Tanmateix, una mica més enrere en la història de l’estirp homínida, el desenvolupament de potents músculs mastegadors havia afavorit el creixement del torus supraorbitari en H. erectus: per què no podria haver passat el mateix amb els primers pobladors d’Austràlia, descentents dels anomenats humans moderns?

Les reconstruccions genètiques basades en el DNA nuclear també confirmen una relació més intensa entre els europeus moderns, els asiàtics i els australasiàtics, que no pas amb els africans subsaharians. La morfologia, ja s’ha dit abans, sembla refermar igualment la tesi d’un origen africà per a tots els humans moderns, encara que no tots els paleoantropòlegs hi estiguin d’acord. El cert és que el registre fòssil és encara molt minso i cal esperar que noves troballes aclareixin la qüestió definitivament.

La diversitat genètica dels africans

Els estudis de genètica de poblacions realitzats fins ara al continent africà no són gaire abundants ni es basen en dades gaire nombroses, com passa en altres continents, però la seva concordança amb les classificacions ètniques o lingüístiques els fan summament satisfactoris. El primer que fa palès l’anàlisi genètica de les poblacions africanes és la clara separació entre dos grups humans: els habitants de la part septentrional i l’oriental del continent i els africans subsaharians. Dins el grup nord-oriental s’inclouen els africans septentrionals d’origen caucàsic i els habitants de la zona d’Abissínia, que tenen un parentiu clar amb les poblacions d’Aràbia. Entre els africans d’origen caucàsic (de pell clara) hom podria comptar totes les poblacions magribines, inclosos els berbers i els guanxes (els antics pobladors de les illes Canàries), els beduïns, els nubis, els libis i els egipcis. Entre les poblacions de l’Àfrica oriental s’hi compten els sudanesos, els amhàrics, els cuixites i els tigrés.

El gruix de la població africana, però, el componen les poblacions subsaharianes. Destaquen en primer lloc els mbutis, el més característics de tots els grups de pigmeus. Aquest grup es distingeix per la seva mida petita i hom hi ha trobat parentiu amb altres poblacions de baixa estatura del planeta, com ara els khoisans, els negritos de Filipines i els andamanesos. Els pigmeus han estat característicament els habitants de la selva africana dedicats a la cacera i la recol·lecció. També apareixen diferenciats els khoisans (khoikhois i sans), separats també culturalment de la resta dels grups humans del continent africà des de temps força reculats. Els khoisans, dedicats com els pigmeus a la cacera i la recol·lecció, havien ocupat zones molt més extenses del continent africà, però foren desplaçats per poblacions de tècniques més elaborades i economia neolítica, de manera que actualment ocupen gairebé exclusivament zones desèrtiques o subdesèrtiques de l’Àfrica austral. Des de fa pocs anys han sofert un elevat grau d’aculturació amb les poblacions veïnes, usualment bantus, amb les quals també s’han mestissat i han abandonat la seva característica economia de cacera i recol·lecció. Un tercer grup diferenciat és el dels africans pròpiament dits. A aquest grup es poden associar tres conjunts diferenciats, el ja esmentat dels africans orientals (de vegades conceptuats de caucasians), el dels africans occidentals (serers, fulbes, wolofs, bediks, mandes o iorubes, entre altres); i el dels meridionals, fonamentalment pobles d’origen bantu. És curiós remarcar que la separació genètica coincideix amb la divisió lingüística. Així, per exemple, la primera separació assenyalada entre les poblacions del N i de l’E del continent per una banda i les de l’W, el centre i el S per una altra, es correspon amb la separació entre els parlants de llengües afro-asiàtiques (abans anomenades camito-semítiques), i els de llengües de les famílies nilòtico-sahariana, nígero-kurdufaniana i khaisan.

En tot cas, resulta revelador que existeixin gens privatius dels africans. Així, al continent africà s’han seleccionat dos genotips eritrocitaris característics perquè porporcionen als portadors certa resistència a la malària. Un és el sistema Duffy, l’altre el gen per a la glucosa 6-fosfat deshidrogenasa (G6PD). L’al·lel FY0 del sistema Duffy impedeix, in vitro, que els eritròcits que el posseeixen puguin ser penetrats per Plasmodium vivax. La distribució geogràfica d’aquest sistema eritrocitari és complementària de la P. vivax: on hi ha aquest gen no hi ha el paràsit, i a l’inrevés. L’explicació per a aquest fet podria ser que, ja que si en una àrea determinada no hi ha individus susceptibles de ser infectats pel protozou (en els quals pugui completar aquest el seu cicle vital), el paràsit no té cap mena de possibilitat de supervivència. La deficiència en G6PD, un caràcter hereditari lligat al sexe, també proporciona als seus portadors resistència enfront la malària.

La variada morfologia dels africans

Actualment, Àfricà és habitada per dos grups aborígens majoritaris: els caucasoides, que viuen des de les costes septentrionals fins a la banda meridional del desert, i els negroides a la part subsahariana. Els grups que viuen a l’Àfrica oriental (etíops i somalins), de color de pell més intermedi, són considerats caucasoides per alguns autors i negroides per uns altres. Les migracions dels darrers segles han portat a diferents punts de l’Àfrica austral i oriental principalment altres contingents de caucasoides i a Madagascar poblacions d’origen austronèsic.

Els habitants de l’Àfrica subsahariana no són de cap manera uniformes; s’hi poden separar cinc grups diferenciats: khoikhois, pigmeus i pigmoides, africans elongats, africans occidentals i bantus. Aquesta classificació no és pas biològica, ni cultural, ni lingüística; en cada cas s’ha aplicat una pluralitat de factors diferents, per això no es considera apropiat parlar de races en l’antropologia moderna. Tanmateix, d’entre aquests grups n’hi ha dos, avui molt minoritaris, que destaquen clarament amb característiques morfològiques ben definitòries i que usualment no es consideren dins dels negroides africans els khoisans i els pigmeus i pigmoides, aquests darrers resultat del mestissatge entre pigmeus i poblacions africanes veïnes, generalment bantus. Els altres tres grups (africans elongats, africans occidentals i bantus), conformen el gruix més important de la població africana.

Aquesta classificació en cinc grups va ser feta per l’antropòleg francès J. Hiernaux el 1975, i té la novetat, respecte d’altres classificacions anteriors, de separar el grup d’africans elongats. Els humans d’aquest grup, alts i prims, representen segurament una adaptació a un clima sec i calorós. Són poblacions habitualment ramaderes que hom considera originàries del S del Sàhara, tot i que en l’actualitat puguin ocupar zones força més meridionals. Els altres dos grups, africans occidentals i bantus, agrupen poblacions no gaire diferents morfològicament; els primers ocupen més aviat la regió del golf de Guinea i solen ser d’aspecte més robust; els bantus (terme pres de la lingüística), en canvi, ocupen la part més central i meridional del continent, llevat de les regions ocupades per khoisans, pigmeus i poblacions d’origen europeu.

Potser caldria també esmentar el grup format pels malgaixos. La població originària de Madagascar són parlants austronèsies d’Indonèsia, segurament procedent de l’illa de Borneo, segons que assenyalen les similituds lingüístiques; tanmateix, està molt barrejada amb poblacions d’Àfrica oriental i posteriorment amb poblacions afroàrabs.

Les llengües dels africans

La distribució de les llengües d’Àfrica és de gran ajut a l’hora de tractar d’esbrinar els moviments de les poblacions humanes dins el continent. Àfrica és dividida, fonamentalment, en cinc àrees lingüístiques corresponents a altres tantes famílies, tres de les quals són exclusives del continent africà. A l’Àfrica mediterrània, sahariana i etiòpica, es parlen llengües de la família afro-asiàtica; a diferents zones saharianes, subsaharianes i equatorials orientals, hi ha illots on es parlen llengües que pertanyen a la família nilòtico-sahariana; des del cinturó subsaharià gairebé fins a l’extrem S del continent, es parlen llengües nígero-kurdufaniana; a la banda meridional i occidental, especialment a la zona de Namíbia, es parlen llengües khoisan; i, finalment, al con meridional d’Àfrica es parla la llengua “afrikaans”, que és indoeuropea i introduïda en època recent com ho són també les de les antigues potències colonials que han romàs com a llengües oficials de comunicació dels nous estats africans, tots ells pluriètnics i plurilingüístics.

Les llengües afro-asiàtiques

Les llengües afro-asiàtiques són parlades en tota la franja septentrional del continent, des del Marroc fins a Egipte (excepte en una franja del S de Líbia, on es parlen llengües de la família nilòtico-sahariana), i, per l’E, al corn d’Àfrica: Etiòpia i Somàlia. Aquesta família lingüística comprèn més de 200 milions de parlants; la llengua més important pel nombre de parlants i per la seva difusió és, naturalment, l’àrab, però també pertanyen a la família afro-asiàtica les llengües cuixítiques (etiòpiques i somalis) i el berber amb els seus dialectes. Les llengües afro-asiàtiques també agrupen llengües que es parlen al Pròxim Orient i Aràbia (en particular l’hebreu), i altres d’extingides, com la dels antics egipcis. L’àrab desplaçà, amb la implantació a Egipte de l’islam, la llengua copta, hereva de la parlada pels antics egipcis, actualment només emprada en la litúrgia dels coptes cristians.

Les llengües nilòtico-saharianes

Les llengües nilòtico-saharianes probablement s’originaren a les bandes oriental i occidental del llac Txad i s’estengueren fins a les actuals Kenya i Tanzània, per una banda, i cap al S de Líbia, per l’altra. Probablement en l’antiguitat aquestes llengües foren parlades en zones molt més extenses que no pas avui, que només en resten ‘illes’ de parlants, de molt diversa entitat entre la zona lingüística afro-asiàtica i la nígero-kurdufaniana. Actualment uns 11 milions de persones parlen alguna de les 140 llengües encara vives d’aquesta família, la més parlada de les quals, el kanuri, és la primera llengua de més de 5 milions de persones, principalment a Nigèria, però també a les regions veïnes del Camerun, Níger i Txad. El songhai, parlat per més d’un milió de persones a les riberes del Níger de Mali, Níger i Burkina Faso, és una altra de les més parlades. Entre els parlants de llengües nilòtico-saharianes hi ha pastors nòmades de l’E del continent, com els prop de 700 000 massais de Kenya i Tanzània, i agricultors, com els 50 000 sares del S del Txad, o els 650 000 mangbetus del NE del Zaire i regions frontereres d’Uganda. Els 250 000 ramaders tedes del N del Txad i àrees frontereres de Líbia i Níger parlen també una llengua nilòtico-sahariana.

Les llengües nígero-kurdufanianes

La família lingüística nígero-kurdufaniana és la més estesa per tot el continent africà: es parlen llengües nígero-kurdufanianes d’aquesta família en tota la banda S del cinturó subsaharià, excepte a l’extrem meridional (on, com ja s’ha esmentat, es parlen llengües khoisan i indoeuropees). Poden dividir-se en dues branques, la kurdufaniana, parlada al Sudan, i la nígero-congolesa, composta per més d’un miler de llengües parlades en conjunt per més de 180 milions de persones. A aquesta última branca pertanyen, a més del fui (parlat per pastors nòmades de l’Àfrica occidental) i del mandé, les llengües bantu, tan estretament lligades entre elles que no semblen tenir una edat superior als 2 000 anys. Naturalment l’expansió de les llengües bantu està molt relacionada amb l’expansió de la cultura dels seus parlants: l’èxit demogràfic que els obligà a colonitzar noves terres comportava ineludiblement l’expansió lingüística.

Una de les llengües bantu més conegudes i més parlades és el suahili, “lingua franca” d’uns 30 milions de persones a l’Àfrica oriental, encara que només per uns 5 milions és llengua pròpia. El suahili s’originà a la costa oriental d’Àfrica, prop de la desembocadura del riu Tana a l’oceà Índic, a l’actual Kenya. D’allà es va anar estenent en diferents expansions. Al segle X, àrabs i perses estengueren el comerç i la llengua cap al S. Més tard, cap al principi del segle XIX, va expandir-se cap a l’interior tant pel comerç com pel tràfic d’esclaus. Amb l’arribada dels missioners europeus s’escrigueren els primers textos en la llengua que era ja la més comuna de l’Àfrica oriental i per això mateix emprada en les comunicacions entre colonitzadors i colonitzats. El lèxic d’aquesta llengua és ric de préstecs de l’àrab (inclou el mateix mot que li dóna nom, suahili, que prové d’un adjectiu àrab que significa costaner). Elprimer de gener del 1930 es constituí l’Inter-Territorial Language Committee, amb l’objectiu de normalitzar i desenvolupar aquesta llengua, que fou elegida “lingua franca” de la zona.

A banda el suahili, la llengua bantu més parlada és el ruanda, amb més de 10 milions de parlants, principalment a Rwanda però també als països veïns, principalment el Zaire i Uganda, sobretot després dels dramàtics èxodes del 1994. La segueixen el nyanja, parlat en diferents dialectes, per més de 8 milions de persones, a Malawi (on és la llengua oficial), Zàmbia, Moçambic i Zimbabwe, i el xosa i el zulu (considerats per alguns una única llengua) que sumen cada un uns 8 milions de parlants, la majoria a la República de Sud-àfrica, però també alguns milers a Lesotho, Malawi i Swazilàndia.

Altres llengües nígero-kurdufanianes tenen també considerable importància pel nombre de parlants i per la seva irradiació cultural. La més parlada de totes (més de 20 milions de parlants) és el ioruba, que es parla al SW de Nigèria i a les regions costaneres de Benín i Togo. A la regió del delta del Níger també uns 20 milions de persones parlen l’igbo o ibo. Una i altra llengua són oficials a les regions respectives i tenen ús en tots els àmbits de la vida pública. Aquestes dues llengües, establertes de temps a les costes del golf de Guinea, no pertanyen al grup bantu, sinó al kwa.

Altres llengües africanes

Les llengües khoisan (parlades pels khoikhois i pels sans, més coneguts per hotentots i boiximans respectivament) eren molt més esteses pel continent; actualment només resten dues illes on es parlen aquestes llengües tan peculiars i diferents de la resta de les llengües parlades al planeta.

Per últim, al S del continent, es parla una llengua africana d’origen indoeuropeu: l’“afrikaans”. Aquesta llengua, derivada del neerlandès, es diferencia d’aquest pel seu sistema fonològic, per alguns girs gramaticals i per una gran quantitat de manlleus de les llengües bantus de la regió i de l’anglès. En efecte, l’anglès és una de les llengües oficials, juntament amb l’“afrikaans”, de la República de Sud-àfrica.

Les llengües dels colonitzadors

A l’Àfrica, efectivament, moltes de les llengües oficials no són pas les autòctones, sinó les introduïdes pels colonitzadors. Els estats africans duen a terme polítiques lingüístiques molt variades, uns de protecció de les llengües autòctones, altres d’imposició d’una llengua dominant, autòctona o no, altres, en fi, no fan cap mena de política lingüística. Els estats que intenten que la llengua oficial sigui l’autòctona són fonamentalment els estats de cultura musulmana (Algèria, Egipte, Líbia, Marroc, Sudan i Tunísia), amb l’àrab com a llengua oficial, Etiòpia amb l’amhàric, Somàlia amb el somali, i Tanzània amb el suahili. Aquest fet no exclou que altres llengües autòctones establertes anteriorment a la regió, com pot ser el berber al Magrib, puguin tenir el suport dels governs però més sovint són marginades a gratcient. Hi ha altres països on la llengua oficial és autòctona, però no pas perquè el govern de la nació dugui una política activa, sinó més aviat perquè es tracta de països petits pràcticament monolingües. Aquest seria el cas de Botswana amb el tswana, Burundi amb el rundi, Lesotho amb el sotho, Malawi amb el chewa (un dels dialectes del nyanja), i Rwanda amb el ruanda.

A la majoria dels països africans la llengua oficial sol ser estrangera, tot i que s‘hi poden parlar multitud de llengües autòctones. Kenya, Swazilàndia i Uganda tenen com a llengua oficial l’anglès, però més de la meitat de la població parla el suahili, el swazi, i el lugunda, respectivament. Si bé el francès és la llengua oficial, a Mali també es parla el bambara; a Mauritània, l’àrab; al Senegal, el wolof i a la República Centrafricana, el sango. A Angola la llengua oficial és el portuguès, però la majoria de la població parla l’umbundu. I a Guinea Equatorial, que es parla fang i bubi, entre altres llengües, l’oficial és el castellà i serveix de vehicle entre els diversos grups lingüístics. També hi ha altres països en què la llengua oficial és europea i de llengües autòctones se’n parlen moltes, però cap no és emprada per més d’una quarta part de la població, com és el cas del Zaire, el de Guinea o Nigèria. Val a dir que, als països africans, les llengües europees només són parlades en la seva varietat estàndard pels estaments més cultes de la població; gran part de la població parla una forma “pidgin” o criolla de la llengua dels antics colonitzadors.

El poblament africà i la domesticació d’espècies silvestres

Un tret que caracteritza el procés de poblament d’Àfrica pels humans moderns és, doncs, que majoritàriament es tracta d’un procés intern de diferenciació i redistribució de poblacions. A l’Àfrica els humans moderns no hi arribaren d’enlloc, s’hi originaren. Les immigracions de pobladors al·lòctons semblen més aviat escasses i generalment tardanes, només a la façana mediterrània i a la de la mar Roja (i, més particularment, al seu extrem NE, on l’istme de Sinaí ha estat via de pas en ambdues direccions) tenen un paper digne de menció abans dels temps històrics.

Els temps paleolítics

Entre 35 000 i 8 000 anys enrere, contemporàniament del darrer episodi glacial del Würm a l’hemisferi nord començaren a diferenciar-se grups de poblacions, i així es poden reconèixer en les restes els tres grups morfològics més clars d’humans moderns africans: els ancessors dels khoisànids (sans i khoikhois), els dels negroides i els de les poblacions caucàsiques del N i NE del continent. Aquests tres grans grups de poblacions africanes de la protohistòria tingueren probablement, fa de 8 000 a 5 000 anys, una àrea de contacte situada a l’actual franja del S i SE del Sàhara. Cas a banda seria el dels ancestres dels pigmeus, probablement diferenciats encara més precoçment però també molt precoçment establerts en àrees de selva, dels quals manquen testimonis arqueològics.

Els khoisans, avui restringits a les àrees més inhòspites de l’Àfrica austral, vivien en una extensió molt més àmplia del continent que no pas ara i força més al N, potser fins on ara se situa el desert del Sàhara i una part de les franges de subdesert i de sabana que el separen pel S de la selva plujosa. Posteriorment han estat desplaçats diverses vegades, primer, fa uns 10 000 anys, fins al Sudan i Egipte, i en temps més recents cada cop més cap al S fins a arribar a la situació actual al segle XIX.

Les restes humanes fòssils que presenten característiques clarament negroides, són probablement els ancessors de tots els pobles de color que avui viuen a les zones de selva equatorial i subequatorial i de sabana. No se sap si visqueren a la selva perquè, tal com ja s’ha esmentat abans, el sòl de la selva tropical és molt desfavorable per a la preservació de restes fòssils; hom creu, però, que les zones de selva no foren ocupades al Paleolític o ho foren únicament per ancestres dels pigmeus. En tot cas s’han trobat restes humanes amb trets negroides a moltes localitats saharianes com Asselar, al Sàhara malià.

Algunes poblacions de característiques caucasoides, és a dir, blanques, visqueren al Magrib segurament des del 20000 aC. Hom ha donat a aquestes poblacions el nom de grup de Mechta-Afalou (pel nom de les dues localitats algerianes on van ser descobertes per primer cop les seves restes: Mechta-el-Arbi i Afalou). Els seus tipus físics coincideixen força amb els de cromanyoides descoberts en localitats franceses o ibèriques, i la cultura que desenvoluparen fou l’anomenada ibero-mauritana o oraniana. Més tard, la cultura oraniana fou reemplaçada per la capsiana, començada també per grups de caçadors i recol·lectors d’un tipus físic més acostat al dels actuals berbers, a la qual alguns atribueixen un origen mediterrani oriental.

Els primers nuclis neolítics

L’aparició del Neolític a l’Àfrica sembla que fou relativament tardana i, de fet, a moltes àrees del continent els inicis de l’agricultura van associats a la introducció de la metal·lúrgia del ferro. En canvi, els nuclis de desenvolupament de cultures neolítiques foren diversos. Un dels més importants seria el del NE del continent, a Egipte, porta de comunicació amb l’immediat Creixent Fèrtil, bressol de la primera revolució neolítica. Més cap a l’interior i a occident, a la banda muntanyosa que va del Tibesti a l’Ahaggar, es desenvolupà segurament un segon focus. També hi va haver un sorgiment de cultures neolítiques en una estreta franja subsahariana que, en el seu extrem oriental, cap al peu de les terres altes d’Etiòpia, eren fonamentalment ramaderes, mentre que cap a la part occidental del Sahel eren basades en la domesticació de diferents espècies de gramínies.

Al primer nucli neolític de l’Àfrica nord-oriental, l’agricultura i la ramaderia hi entraren des del Creixent Fèrtil, entre el 7000 i el 5000 aC. Els cereals acabats de domesticar a l’Orient Mitjà, la pisana o espelta bessona (Triticum dicoccum) i l’ordi (Hordeum vulgare), s’acomodaren bé als fèrtils sòls de la baixa vall del Nil i del delta d’aquest riu, el que més tard serien l’alt i el baix Egipte dels temps faraònics. Juntament amb aquests cereals, del Creixent Fèrtil arribà bestiar domèstic: els porcs, les ovelles i les cabres. Els grups humans de la vall del Nil desenvoluparen una cultura a partir de la qual s’establiria l’imperi egipci. Aquesta cultura neolítica, basada en el conreu del blat i l’ordi, es difongué pel N d’Àfrica per tota la franja ocupada per poblacions caucàsiques. A la banda més occidental, al Magrib, els capsians feren el trànsit d’una economia paleolítica de cacera i recol·lecció (freqüentment de mol·luscs) a una economia neolítica, però sense tampoc abandonar molts dels seus costums mesolítics.

Molt més terra endins, al Tassili n’Ajjer, a la zona muntanyosa i d’altiplà situada entre el massís d’Ahaggar i el de Tibesti (a la frontera d’Algèria amb Líbia i Níger) una sèrie de gravats i pintures rupestres són testimoni d’un important canvi cultural. Les figures més antigues, datades del 9000 al 8000 aC, pertanyen a la fase anomenada de la gran fauna salvatge o bubalina, relacionada amb grups de caçadors que perseguien búfals i altres animals salvatges i en gravaven les figures esquemàtiques a les roques. Aquests gravats indiquen que el clima, a l’època, no era pas eixut; de fet, el Sàhara passà per una fase humida cap al 7000 aC. La següent fase pictòrica és l’anomenada bovidiana, caracteritzada per dibuixos de bovins domèstics i cabres, sovint representades amb pelatge de tres colors, cosa mai vista en una cabra salvatge; aquest període s’inicià cap al 3500 aC, si bé la domesticació degué començar abans.

Finalment, entorn del 4000 aC, a la franja del Sahel, sobretot al voltant de les zones d’inundació del delta interior del Níger i de les ribes del Txad, hi hagué una àrea difusa on es domesticaren algunes de les plantes que s’hi feien. Les més importants foren la melca (Sorghum vulgare), el mill perlat (Pennisetum glaucum[= P. americanum]) i l’eleusine etíop (Eleusine coracana), però també es domesticaren el baobab (Adansonia digitata) i l’arròs africà (Oryza barthii). Tots aquests vegetals característics del Neolític africà autòcton s’agrupen sota el nom de ‘complex de la sabana’.

A l’Àfrica no sols es domesticaren espècies autòctones de plantes sinó també alguns animals genuïnament africans, com la pintada (Numida meleagris) o l’ase (Equus asinus), i també altres d’àrea més extensa però que no havien estat domesticats abans en altres punts de la seva àrea com el gat (Felis catus). Els testimonis més antics coneguts d’ases domèstics, per exemple, s’han trobat en jaciments egipcis pre-dinàstics d’abans del 3500 aC i la domesticació del gat sembla que també es deu als egipcis, que el tenien per animal sagrat i en momificaven els cadàvers com feien amb els humans.

D’orient cap a occident i de nord cap a sud

Els inicis de l’agricultura a l’Àfrica, com més tard els de la metal·lúrgia o la consolidació de les grans rutes caravaneres a través del Sàhara, van anar acompanyats d’una reorganització de la distribució de les poblacions humanes per tot el continent. Només a la vall inferior del Nil, on s’establí i prosperà una població important, fonamentalment de caucàsics (blancs), que desenvolupà la brillant i perdurable civilització egípcia al llarg de més de 3 000 anys, i en algun altre espai peculiar, com Etiòpia o alguns sectors de la costa del golf de Guinea, es mantingué de manera durable una població relativament homogènia, sempre exposada, però, a aportacions al·lòctones més o menys esporàdiques.

Al S d’Egipte, a Núbia, una població de pastors en la qual predominaven els elements negroides, sembla trobar-se a l’origen de la fase bovidiana de l’art rupestre saharià. No se sap l’origen exacte de la cultura pastorívola que ens ha deixat aquells gravats i pintures a les roques del Tassili n’Ajjer i de tants altres punts del Sàhara. En realitat les pintures d’aquesta fase apareixen en una àrea molt més extensa, pràcticament del Nil fins a l’Atlàntic, que els de la fase bubaliana. Per altra banda, a les figures d’animals s’afegeixen les d’humans, amb cares de vegades caucasoides, de vegades negroides, sovint etiòpiques. Les de trets negroides recorden la morfologia dels actuals fulanis o peuls, ramaders de la zona subsahariana occidental.

Cap al final de la fase bovidiana, al voltant de l’any 1000 aC, començà a manifestar-se l’assecament que convertiria el Sàhara en gran extensió desèrtica i que modificà la direcció general de les migracions, fins llavors d’E cap a W empenyent la població sahariana cap a zones més meridionals: al cinturó del Sahel. Justament a les pintures rupestres es reflecteix el pas d’una fauna de zona humida a una altra de zona eixuta. Els dibuixos posteriors corresponen a la fase anomenada cavallina i les figures humanes que acompanyen les siluetes de cavalls són clarament caucasoides. Però ni tan sols el cavall no resistí l’assecament del desert: en els últims dibuixos són reemplaçats pels camells, introduïts al Sàhara al començament de l’era cristiana.

Les poblacions negres originàries del que avui és el Sàhara, empeses per la dessecació d’aquest, es desplaçaren cap al S a partir del tercer mil·lenni abans de l’era cristiana, però sobretot al segon i el primer, i s’instal·laren de manera estable a la franja saheliana de subdeserts i sabanes al S del gran desert, on desenvoluparen, juntament amb les poblacions que ja hi eren establertes de més antic, una gran varietat de cultures. Molts dels grups negroides moderns tingueren allà l’origen de la seva dispersió posterior.

Les primeres civilitzacions dels metalls de l’Àfrica occidental

Entre les primeres civilitzacions dels metalls que es desenvoluparen a la regió occidental de l’Àfrica subsahariana destaquen clarament la de Nok, la de Sao o txadiana, la bantu i, més tardanament, la del bronze d’Ife. A la conca del riu Níger, però, mai no es va assolir una esplendor tan gran com la de la baixa vall del Nil. El Níger arrossegava llims tan rics de matèria orgànica com feia el Nil, ni tampoc a l’W d’Àfrica podien arribar tan fàcilment, com a Egipte, les influències culturals de l’Orient Mitjà.

La primera civilització documentada de l’occident africà fou la de Nok, desenvolupada pels pobles que vivien a l’altiplà Baouchi, prop de la confluència del riu Níger i el Benué, a l’actual Nigèria, aproximadament entre l’any 1000 aC i el 300 dC. Allí, a l’entorn d’un important centre metal·lúrgic (coure, bronze i, a partir del segle III aC, ferro), que es relacionà amb els centres bantu del N del Camerun, s’inicià una tradició artística que ha arribat fins a l’actualitat. El particular estil escultòric en bronze del regne de Nok influí la resta de cultures d’Àfrica occidental, sobretot la de les ciutats estat iorubes, encapçalades per Ife. En canvi, pel que fa a les armes, les eines i els atuells el pas de la pedra polida al ferro sembla que fou directe. Les restes humanes d’aquesta civilització no són gaire diferents de les de les poblacions actuals de la regió, cosa que semblaria testimoniar una relativa estabilitat del poblament humà no gaire corrent a Àfrica.

Més cap a orient, a les ribes del Logone, avui fronterer entre el Camerun i el Txad, i a les terres del NE de Nigèria que drenen cap al llac Txad, uns pobles negroides seminòmades de cultura neolítica desenvoluparen la civilització de Sao o txadiana, amb influències del Fezzan i el Tibesti, de la vall del Nil i del Darfur. En la seva expansió feren de lligam de comunicació entre els pobles de l’Àfrica mediterrània i les regions de l’alt Níger, productores de sal, or i conreus tropicals, sobretot a partir del moment, cap al segle IV, que la introducció del camell permetia establir sòlidament el comerç transsaharià.

Els agricultors i la seva expansió cap a la zona de la selva

Les plantes domesticades pels africans neolítics del Sahel estaven ben adaptades a les condicions climàtiques de la sabana, però no pas a resistir les condicions de les selves plujoses equatorials. Les plantes del ‘complex de la sabana’ i les poblacions humanes que en depenien quedaren circumscrites a aquest bioma mentre els pobles que vivien a la selva, com els pigmeus, havien de mantenir una economia basada en la cacera i recol·lecció. Només més tardanament, en condicions que encara són obscures, començaren a domesticar-se, en vorades o clarianes de la selva, algunes plantes adaptades al clima equatorial, com la carbassera vinatera (Lagenaria siceraria), el fesolet (Vigna unguiculata[=V. sinensis]), la palma d’oli (Elaeis guineensis) o els nyams (Dioscorea). Aquestes plantes del ‘complex del marge selvàtic’ es pogueren veure enriquides al començament de l’era cristiana amb aportacions d’espècies domesticades al SE asiàtic i portades pels austronesis pobladors de Madagascar, com per exemple el taro o colcàs (Colocasia).

En efecte, en algun moment dels primers cinc segles de l’era cristiana, uns grups d’austronesis provinents de l’actual territori d’Indonèsia arribaren a les costes de Madagascar i possiblement també a les costes orientals del continent africà. Inicialment poc nombrosos, aquests immigrants duien amb ells una cultura neolítica molt diferent de les que trobaren a Àfrica, però que havia reeixit a domesticar un gran nombre de vegetals susceptibles de créixer bé en el bioma de les selves plujoses, alguns dels quals sembla que s’estengueren ràpidament, no sols per l’illa de Madagascar sinó també pel continent africà. Posteriorment, entre el segle XVI i el XVII, al ‘complex del marge selvàtic’ s’afegiren altres vegetals que podien ser conreats fàcilment a la selva i procedien de l’Amèrica del Sud; la mandioca (Manihot esculenta) fou el més important de tots.

La difusió de la metal·lúrgia del ferro arreu de les terres africanes

No se sap si l’ús dels metalls al continent africà és una tècnica nascuda entre la població autòctona o bé fou importada d’altres terres. A partir del tercer mil·lenni aC a Egipte ja s’utilitzava el bronze i no gaire més tard fou introduït en altres punts localitzats en el litoral africà banyat per les aigües mediterrànies. A la resta del continent, però, el primer metall que representa un canvi cultural significatiu és el ferro, encara que el bronze té un paper important en la creació artística de determinades àrees.

Sembla que els hicses derrotaren els egipcis i s’empararen de l’imperi faraònic cap al 1 700 aC mercès a la superioritat de les seves armes de ferro, però en els segles posteriors el ferro es difongué alllarg del Nil i per les colònies fenícies i gregues de les costes mediterrànies africanes. A la banda oriental del continent, la metal·lúrgia del ferro fou introduïda, des d’Egipte, cap al 700 aC, i permeté el sorgiment, a Núbia, entre la tercera i la quarta cascada del Nil, del regne de Kuix que s’estengué del segle VIII aC fins al 350 dC. La seva capital fou establerta a Meroe, que cap a l’any 500 aC fou un centre metal·lúrgic important, el més antic conegut a l’Àfrica com a productor de ferro.

Els cuixites tenien un sistema d’escriptura, la meroítica, encara no desxifrada fins avui pel desconeixement que es té de la seva llengua, i el seu imperi perdurà des del segle VIII aC fins al IV de l’era cristiana, que fou assimilat per l’imperi d’Axum. Eren negroides i, així com de la seva terra de Núbia havien partit, en direcció a ponent, moltes de les migracions que poblaren les sabanes i les riberes del que avui és el Sàhara, en la seva època de màxima esplendor baixaren Nil avall i s’empararen d’Egipte, que els estigué sotmès durant la dinastia XXV (716-656 aC), per recloure’s després sobre ells mateixos fins a la fi de la seva civilització.

No gaire més tardanament que Meroe apareix documentat el centre metal·lúrgic de Taruga, prop de la confluència del Benué amb el Níger, a l’actual Nigèria, on sembla que havia arribat des de Cartago a través de les rutes caravaneres que creuaven el Sàhara controlades pels garamantes, els ancessors dels tuaregs actuals. Fou allí on nasqué la civilització de Nok, a la qual ja s’ha fet referència. Del Nil al Níger i el Senegal, els estris de ferro substituïren ràpidament els neolítics de pedra polida i adquiriren un gran prestigi. Encara avui, els ferrers formen una casta diferenciada i solidària d’un extrem a l’altre del continent africà. Nombroses dinasties congoleses consideraven que el primer rei i per tant l’origen de la seva nissaga havia estat un ferrer.

Els pobles bantus

Entre els pobles que aprengueren la metal·lúrgia del ferro i participaren eficaçment en la seva difusió destaquen els primitius pobles bantus. El terme bantu no designa una unitat morfològica o ètnica sinó lingüística. Els dialectes tenen característiques comunes tan estretament lligades que fan postular un origen compartit relativament recent. Els bantus eren originàriament pobles agricultors que ocupaven una zona dels altiplans del N del que avui és el Camerun i les terres veïnes dels actuals Txad i Nigèria. La neolitització de les poblacions d’aquesta regió i la consegüent millora en la seva alimentació pogué resultar determinant per a un increment demogràfic, que els hauria obligat a cercar nous espais per a instal·lar-se; però no resulta fàcil explicar el perquè de l’enorme èxit d’aquestes poblacions enfront d’altres en condicions no gaire diferents en un temps relativament breu. Els bantus eren portadors d’una agricultura que incorporava plantes del ‘complex de la sabana’ i del ‘complex del marge selvàtic’ de manera que, amb els conreus apropiats i les eines de ferro capaces de facilitar la penetració i la roturació de la selva, els bantus pogueren treure profit d’un bioma fins llavors impenetrable per a l’agricultura com era la selva, en la qual s’endinsaren principalment seguint els cursos d’aigua.

Amb l’expansió dels bantus va associada també la d’una ceràmica característica, que, juntament amb les dades genètiques, referma la idea que aquesta expansió va començar abans que la dels metalls. Les onades demogràfiques associades a l’expansió dels bantus foren almenys dues. La primera, l’occidental, s’inicià al voltant de l’any 1000 aC des del centre d’origen indicat, a la divisòria entre la conca del Níger i la del llac Txad des d’on es dirigí en direcció S, probablement per evitar les regions meridionals de l’actual Nigèria ja llavors més poblades. Arribaren a la zona que avui en dia és Gabon cap al segle II dC, a la desembocadura del Zaire cap al 400, i a l’Àfrica meridional cap al 500. Pel camí absorbiren, si més no culturalment, els pobles pre-existents d’economia menys evolucionada. Pel que fa als pigmeus, que també vivien a la selva dedicats a la cacera i la recol·lecció, alguns grups foren assimilats, cosa que donà lloc a poblacions pigmoides d’agricultors, mentre d’altres s’instal·laven en regions més reculades de la selva, on encara viuen actualment. En seguir cap al S, a les zones de sabana de l’Àfrica austral, els bantus desplaçaren les poblacions nòmades dels sans (boiximans) cap als indrets més inhòspits dels deserts i subdeserts de la regió sud occidental del continent, el Kalahari i el Namib, on s’han mantingut fins al present amb una economia basada en l’agricultura i la recol·lecció. La segona onada bantu, l’oriental, sembla partir de la regió septentrional del llac Victòria i hauria arribat a la costa oriental cap al segle II dC per continuar després al llarg d’aquesta en direcció meridional, ja que tant els camites ramaders habitants de la muntanyosa regió etiòpica com les poblacions de la regió interlacustre del centre d’Àfrica els rebutjaren. Els bantus orientals, que conreaven mill (Panicum) i carbassera vinatera (Lagenaria siceraria), arribaren a l’Àfrica austral, cap al 500 dC, desplaçant els khoikhois (hotentots) cap a zones més meridionals. No hi ha informació arqueològica que indiqui cap tipus de relació entre les dues onades (com tampoc no n’hi ha que la descarti), però l’evidència lingüística sí que les relaciona clarament. L’expansió dels bantus tingué un importantíssim significat, tant lingüístic com demogràfic.

El cas dels etíops

Més al S de Núbia, les muntanyes i els altiplans d’Abissínia eren habitats, si més no des del 3000 aC, per altres pobles negroides que coneixien la ramaderia i una agricultura de subsistència, probablement apresa dels egipcis encara que amb elements originals. Per als egipcis, l’actual Etiòpia era la ‘terra de Punt’, és a dir, la ‘terra de Déu’, perquè s’hi trobaven les fonts del Nil. Per als grecs, els etíops eren els africans que tenien la ‘cara cremada’, o sigui els negres, per a diferenciar-los dels libis, de ‘cara clara’, és a dir els berbers de l’Àfrica mediterrània. Etiòpia era, per tant, el país dels negres (l’Etiòpia actual, però, no prengué aquest nom fins a l’any 1941; la terra dels etíops s’anomenava Abissínia anteriorment).

El clima temperat, els sòls fèrtils i l’orografia accidentada, amb massissos muntanyosos i altiplans situats a més de 2 000 m d’alçada, van fer desenvolupar en els abissinis (actualment etíops) un important sentit d’arrelament a la terra i de defensa del territori, sentiment molt poc compartit per la resta dels africans. Però la proximitat a la mar Roja, lloc d’intens trànsit des de mil·lennis abans de l’era cristiana, afavorí els pas d’humans d’Àsia a Àfrica en algun moment anterior al segle V aC, fins al punt que el nom d’Abissínia que prengué el reialme, i que finalment s’imposà a totes les terres altes etíops i part del seu entorn de cotes més baixes, prové del nom d’una tribu iemenita. De la fusió entre antics pastors africans negroides i caucasoides arribats d’Aràbia en resultaren poblacions que es desplaçaren més cap al S on, mentre algunes probablement es mestissaren amb poblacions sans, altres foren assimilades posteriorment pels invasors bantus, tècnicament més poderosos; per això encara es troben característiques físiques i culturals de tipus caucasià, heretades dels ancessors originaris de la península aràbiga, en pobles de tota la banda oriental d’Àfrica que parlen llengües bantu.

El comerç transsaharià i els primers ‘imperis’ sudanesos

Des del principi de l’era cristiana, quan les poblacions negres ja havien abandonat el desert, arribaven caravanes de blancs de l’Àfrica mediterrània a cercar productes del tròpic africà i, en canvi, duien mercaderies de llocs més septentrionals. El cas és que, des dels primers segles de l’era cristiana fins als segles XVIII i XIX, alguns dels punts d’arribada de les rutes de caravanes de la zona del Sudan esdevingueren centre o capital de successives entitats polítiques i culturals, de vegades qualificades d’imperis. En realitat es tractava més aviat de confederacions tribals que, dirigides per algun cap, reeixien a establir una estructura de poder dotada d’una jerarquia administrativa, un sistema de recaptació fiscal i un exèrcit, amb els quals podien exercir una hegemonia sobre un seguit de pobles veïns i mantenir i regular les relacions comercials, de les quals depenien, en un àmbit territorial més o menys ampli. La permanència de les relacions comercials exigia el manteniment d’una xarxa de camins, el proveïment d’aigua, l’organització de mercats i la protecció i la seguretat dels viatgers. Un dels tràfics més antics es basava en el comerç de sal, or i esclaus; tots tres elements entrelligats, ja que les salines i les mines d’or no podien explotar-se, si no era amb mà d’obra forçada. Els més importants d’aquests imperis foren els de Ghana, Mali, Songhai i Bornu-Kanem. Molts floriren quan Europa era en plena edat mitjana i els noms d’alguns dels seus reis eren coneguts, tant en el món cristià com en el musulmà, per la brillantor de l’art que floria a les seves terres, les esplèndides ciutats envoltades de muralles, amb bellíssims monuments, i l’atractiu que representaven per a estudiosos i poetes els seus centres d’estudi.

L’imperi africà més antic del qual hi ha notícia historiogràfica sembla que fou el de Ghana, que hauria florit entre els segles III i XIII encara que les fonts són bon punt imprecises. Hauria estat un reialme soninké (un dels pobles de llengua mandé que actualment viu al Senegal), potser governat per una aristocràcia d’origen berber, que hauria imposat durablement el seu domini a la banda septentrional de les valls auríferes del curs superior del Níger i del Senegal i hauria controlat la producció d’or al Sudan occidental a més de les rutes caravaneres entre aquesta zona i el Magrib. Al segle VII li arribaren les primeres escomeses de l’islam, però es mantingué independent, fins que l’any 1076 els almoràvits el sotmeteren. Cap al segle XI, el regne de Ghana revifà un xic, fins al 1240, que desaparegué definitivament assimilat per l’imperi de Mali.

La irrupció de l’islam

A partir del segle VII i pràcticament fins avui, Àfrica es veu afectada per la intervenció de poblacions d’altres continents. Només en algunes regions (Magrib, Sud-àfrica, Zanzíbar) això ha tingut efectes significatius en la composició de la població, però en altres s’ha traduït en diferents èpoques en minves de població gens menystenibles i de conseqüències demogràfiques difícils de valorar però en tot cas força importants. En forma d’incursions bèl·liques, de comerç d’esclaus o de totes dues coses, els àrabs per una banda i els europeus per una altra, han contribuït al llarg de segles a l’empobriment demogràfic d’Àfrica i alhora hi han aportat, ciències i tecnologies noves. Els musulmans ocuparen Egipte i gran part de l’Àfrica mediterrània al llarg del segle VII i irromperen al S del Sàhara al segle XI, quan els almoràvits s’empararen de l’imperi de Ghana, fundaren Tombouctou, que convertiren en destinació de la major part del comerç transsaharià i establiren el seu propi imperi, que arribà a abastar, al començament del segle XII, moment de la seva màxima puixança, del Senegal i el Níger fins a l’Ebre. Tant les dimensions d’imperis com l’almoràvit, com també el precepte islàmic de la peregrinació a la Meca, introduïren nous factors de mobilitat en unes poblacions, les sudaneses, ja prou predisposades a moure’s.

La introducció de l’islam significà per a l’Àfrica una revolució i no sols religiosa. Si bé mai no s’islamitzà tot el continent, la influència musulmana comportà l’entrada d’uns coneixements que es movien per tots els estats islàmics, unificats per una llengua i una religió. Els musulmans aprengueren, de les diferents civilitzacions que sotmeteren o amb qui entraren en contacte (hindús, grecs, babilonis, etc.) coneixements molt amplis i variats, que integraren, aprofundiren i, alhora, divulgaren per totes les seves zones d’influència. D’aquesta manera, per exemple, arribà als grups de negres animistes del golf de Guinea o de l’Àfrica central, mai islamitzats, la teoria dels humors de la medicina hipocràtica, encara avui aplicada pels medicinaires de moltes tribus centrafricanes.

Sota l’islam es mantingué i encara s’estengué la tradició dels ‘imperis’ sudanesos vinculats al comerç transsaharià. Així, per exemple, a les regions entorn del llac Txad, on havia florit la civilització Sao, després de l’entrada de grups berbers, caucasoides, portadors de la fe en l’islam, es conformà un nou grup humà que combinava elements negroides dels pobles presents d’antic a la regió i els caucasoides nouvinguts. El grup humà resultant, progressivament islamitzat, evolucionà fins que consolidà un nou regne, el de Kanem, que controlà la ruta transsahariana més oriental entre Trípoli, Tunis i Egipte per una banda i la vall del Níger per una altra, des del segle XIII fins ben avançat el XIX. Els negres del Txad hi aportaren l’agricultura i la xarxa urbana i els berbers, el comerç caravaner, la ramaderia i l’impuls bèl·lic.

Més a l’W, en una àmplia zona del Sudan que coincideix a grans trets amb la que havia estat controlada en el seu moment més puixant per l’antic imperi de Ghana, poblacions mandé islamitzades, fonamentalment pageses, establiren l’imperi de Mali. Durà del segle XIII a la darreria del XVII i assolí la màxima esplendor en temps de Gongo Musà (1312-60). Assimilà els estats veïns, entre ells l’antic regne de Ghana, i ciutats importants com Songhai, Tombouctou o Gao, visitades en el seu temps per Ibn Battûta. Songhai, al seu torn, es féu independent cap al començament del segle XV i, aproximadament un segle més tard, s’annexà les comarques del N de l’imperi, ja decadent, de Mali, incloses algunes ciutats importants, com ara Tombouctou (1468). Els seus promotors serien sobretot poblacions negroides fruit del creuament entre tuareg i fulbe, organitzades en castes, i islamitzades des del segle XI, que ocupaven la zona geogràfica entre Mali i Nigèria, i controlaren el comerç transsaharià als segle XV i XVI, fins que el 1591 el soldà del Marroc s’emparà de l’imperi de Songhai.

D’altra banda, a partir del segle VII l’expansió àrab desplaçà els comerciants egipcis, grecs i jueus de la mar Roja i, al llarg de la costa de Somàlia, Kenya i Tanzània es fundaren colònies àrabs i perses que, a diferència dels pobladors bantus, usaven la pedra en la construcció d’edificis. Els petits estats islàmics de la costa oriental africana encunyaven les seves pròpies monedes de coure, cosa força important perquè fins aleshores tot el comerç de la regió es basava en el bescanvi. L’expansió dels comerciants àrabs es concentrà fonamentalment al llarg de la costa, ja que no hi ha restes d’aquest comerç en zones de l’interior que només recorrien els agents que proporcionaven esclaus i ivori per al comerç amb l’Extrem Orient i l’Àsia meridional.

El golf de Guinea: un espai al marge de la islamització

Els pobles negres de les regions fonamentalment de selva plujosa del golf de Guinea es mantingueren força al marge de la islamització de les sabanes sudaneses. Iorubes i edos, per exemple, desenvoluparen entorn del seu comú centre religiós d’Ife tot un complex de ciutats estat que florí entre els segles XII i XIX al golf de Guinea, entre les desembocadures dels rius Níger i Mono. El reialme d’Ife es féu famós per les escultures de bronze: caps de bronze de caràcter cerimonial datats del segle XI fins al XV, de clara influència nilòtica, cosa no tan sorprenent si es té en compte que sembla que els iorubes arribaren al que ha estat des de llavors el seu territori entre el final del segle XI i el començament del XII.

Tanmateix, sí que influí segurament la islamització de la regió sudanesa en molts moviments de població de N a S que modificaren la composició ètnica de la regió. La mateixa migració dels iorubes suara evocada en seria un cas. Un altre no menys notable seria el dels àkans, desplaçats pels dagombes de la regió de la capçalera del Volta Blanc i implantats des de llavors a les regions centrals de les actuals Ghana i Costa d’Ivori, és a dir, al rerepaís del que anomenaren els portuguesos, des dels últims anys del segle XV, la Costa d’Or. Precisament des del segle XV, amb l’apogeu en el segle XVII, es desenvoluparen els oman o estats dels àkans, principalment el regne aixanti de Kumasi, entorn del qual es constituí una poderosa confederació. Els àkans, d’economia fonamentalment minera i agrícola i de religió animista, tenien esclaus, base de la seva economia, i hi comerciaven amb els europeus, que establiren a la costa bases per a aquest comerç. Al començament del segle XIX, l’expansionisme de la confederació aixanti topà amb els interessos britànics a la Costa d’Or i hi hagué més de mig segle d’enfrontaments, que finalitzaren amb l’ocupació britànica de Kumasi i el sotmetiment dels aixantis al règim colonial.

Un cas paral·lel seria el de Dahomey, un reialme animista del golf de Benín, que es desenvolupà entre els segles XVII i XVIII, i que fou també un important mercat africà d’esclaus. Fundat pels fons, un poble originat per una migració ioruba al començament del segle XVII, al principi intentà de mantenir-se al marge dels negrers, però aquests s’imposaren finalment i el comerç d’esclaus esdevingué el fonament de l’economia del reialme de Dahomey. Cap al final del segle XVIII, es calcula que sortien anualment 9 000 esclaus dels ports que servien de base a aquest comerç infamant. Quan al segle XIX s’abolí a Europa el comerç d’esclaus, l’imperi de Dahomey s’enfonsà, fins que caigué en mans dels francesos el 1894.

Els reialmes interlacustres i l’imperi de Monomotapa

A la banda oposada del continent, en contacte esporàdic amb les colònies àrabs de la costa oriental, es desenvoluparen els anomenats estats interlacustres (Ganda, Nyoro, Toro, Soga, Rwanda, Rundi) creats pels invasors bantus, però en no pocs casos governats per dinasties descendents de les poblacions de pastors nilòtics prèviament assentades a la regió i que en la majoria dels casos havien estat abans aculturades pels bantus fins al punt d’adoptar llengües d’aquest origen. En aquesta successió d’assimilacions, primer dels pobles pastors pels bantus nouvinguts, i després dels descendents d’aquests pels pastors lingüísticament bantuïtzats, es troben les arrels remotes de conflictes ètnics que encara es manifesten avui en alguns d’aquests antics estats com Rwanda o Burundi.

Més cap al S, on avui hi ha Zimbabwe i a les regions veïnes de Botswana, Moçambic i Sud-àfrica, els primers pobladors bantus construïren, entre els segles XIV i XV, considerables edificacions en pedra, els anomenats “zimbabwes”. Cap al segon quart del segle XV un capitost de la tribu shona dels karanga sotmeté les tribus veïnes i prengué el títol de “mwene-mutapa” (‘dominador de les terres devastades’). D’aquest nom procedeix el d’imperi de Monomotapa que els portuguesos (instal·lats a Sofala, el més meridional dels ports àrabs de l’Índic a partir del 1508) donaren a aquell reialme, les riqueses del qual en or i argent l’envoltaren d’un prestigi llegendari fins a la seva decadència durant els segles XVII i XVIII.

Els portuguesos camí de les Índies i els neerlandesos del Cap

Les primeres navegacions d’exploració de les costes africanes enllà del cap Bojador en recerca d’un camí cap a les Índies foren empreses per navegants portuguesos, sota els auspicis de l’infant Enric el Navegant (1393-1460), a partir del 1434; fou així que, a mitjan segle XV, els portuguesos arribaren a la costa del golf de Guinea, la que ells anomenaren Costa d’Or; hi instal·laren factories i forts, i començaren un comerç de bescanvi: blat i teixits en canvi d’or i esclaus. Al final del segle (1487) Bartolomeu Dias ultrapassava l’extrem meridional d’Àfrica i Vasco da Gama (1498) reeixia a travessar l’oceà Índic fins a les costes de l’Índia. Inicialment, per als portuguesos, l’interès primordial dels establiments a les costes africanes era de disposar d’escales de suport en el camí de les Índies, el seu veritable objectiu. De les escales africanes només n’obtenien petites quantitats d’or, i ivori, pebre melegueta cultivat i, sobretot, esclaus.

Al principi, els esclaus negres eren un objecte de curiositat i de prestigi per als portuguesos, però les operacions de colonització de les illes atlàntiques (Madeira, Cap Verd) i, sobretot, del Brasil, els convertí en un element ‘de primera necessitat’. Lisboa esdevingué així ràpidament un important mercat d’esclaus africans. Quan els portuguesos arribaren a l’estuari del riu Zaire hi trobaren el reialme de Kongo, un reialme pacífic i important, que ocupava un extens territori a les dues ribes del baix Zaire (al qual els portuguesos anomenaren Congo, nom que s’ha mantingut fins a la descolonització). El contacte amb els portuguesos fou fatal per al regne de Kongo que, bé que es cristianitzà, es veié espoliat pels negrers i perdé molta població fins que fou dissolt definitivament per dissensions internes al segle XVIII.

Darrere els portuguesos vindrien altres navegants europeus, principalment neerlandesos, sobretot a partir de la primeria del segle XVII, quan les províncies septentrionals dels Països Baixos (Províncies Unides) s’independitzaren de la corona hispànica, justament en el moment que Portugal havia perdut la seva independència. Ja el 1602 es creà la Vereinigte Oost-Indische Kompagnie (Companyia Holandesa de les Índies Orientals), que tenia el monopoli del comerç holandès des del Cap de Bona Esperança fins al Japó, i el 1621 fou fundada la simètrica Companyia Holandesa de les Índies Occidentals, que obtingué el monopoli del comerç —de fet, el contraban— entre les costes americanes (des de les regions àrtiques fins a l’estret de Magallanes) i les africanes (des del tròpic de Càncer fins al cap de Bona Esperança). Principalment el comerç es basava en el tràfic d’esclaus africans, però també actuaven com a corsaris contra la flota espanyola a les Antilles, on arribaren a controlar diverses illes, i contra la portuguesa, al Brasil.

Encara que els vaixells neerlandesos del segle XVII estaven més ben equipats, eren més ràpids i tenien més autonomia que els portuguesos de la centúria precedent, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals establí una mínima colònia de suport, a mig camí de Batàvia, prop del cap de Bona Esperança, origen de la Ciutat del Cap i de la població blanca “afrikaner” o bòer que avui viu a la República de Sudàfrica. Els colons “afrikaner” i els seus ramats desplaçaren la població autòctona khoikhoi i importaren esclaus d’altres ètnies, negroides de la Costa d’Or i de Moçambic, i pobladors de Madagascar d’origen indonesi. Es començà a constituir així, a l’extrem meridional d’Àfrica, fins llavors habitat només per khoisans, una població complexa composta per un nucli homogeni de blancs, una població heterogènia de negres, alguns parlants austronèsics de Madagascar i alguns mestissos i un petit romanent de khoisans, resta dels khoikhois que hi vivien com a pastors nòmades abans de l’arribada dels colons neerlandesos.

El comerç d’esclaus i la desestructuració demogràfica

L’Europa pre-industrial demanava als països d’ultramar articles de luxe, com ara sedes, drogues i per-fums, o productes tropicals, com ara espècies i sucre. Alguns d’aquests productes arribaven d’Àsia, altres d’Amèrica i alguns d’Àfrica. Els africans, a diferència dels asiàtics, no estaven organitzats per a dedicar-se a la producció per a l’exportació i menys a l’engròs. D’altra banda, els europeus tenien problemes per a entrar al continent africà per compte propi, no sols per les dificultats del terreny, el clima i les comunicacions, sinó també per les malalties contagioses, freqüentment mortals. Per tal d’esquivar aquests inconvenients, les nacions europees provaren d’establir sistemes de plantació a les illes properes a la costa africana occidental: els espanyols ho intentaren a les Canàries i els portuguesos a les illes de Cap Verd i a São Tomé, i un xic més tard, al mateix Portugal continental, a l’Algarve, però toparen amb les limitacions d’espai de les illes i les mediocres condicions climàtiques de les terres metropolitanes. El immensos espais del Nou Món semblaren donar la solució. Les primeres colònies espanyoles de les Antilles ja havien instal·lat esclaus africans, proveïts pels portuguesos, des del 1510; però, al segle XVII, amb la irrupció d’holandesos, francesos i anglesos en el comerç marítim internacional i la coincidència de l’enorme demanda europea de sucre, el comerç d’esclaus dominà les activitats europees a l’Àfrica occidental.

Les responsabilitats per aquest comerç infamant són compartides. Si no hi hagués hagut reialmes i imperis africans hegemònics que posseïssin i venguessin esclaus, ni negrers africans que reclutessin captius, els negrers blancs, que usualment no es movien de la costa, ho haurien tingut difícil per a apoderar-se’n per exportar-los a Amèrica. En qualsevol cas, és cert que durant els segles XVII i XVIII i els primers anys del XIX el comerç triangular entre Europa, Àfrica i Amèrica fou un dels negocis més pròspers de moltes ciutats de les costes atlàntiques europees. Es calcula que en el segle XVI foren duts a Amèrica 900 000 esclaus negres, quasi 3 milions durant el XVII, i 7 milions en el XVIII; en el XIX, malgrat la progressiva abolició, encara foren més de 3 milions més. A aquests nombres cal afegir que es calcula que més del 25% dels esclaus embarcats morien pel camí. Altrament, a través del Sàhara i de les costes de l’Àfrica oriental, el comerç d’esclaus negres controlat pels àrabs s’estima que afectà més de 4 milions d’africans, més d’un terç al segle XIX.

Els efectes demogràfics d’aquestes sagnies foren devastadors perquè, a banda els africans que foren trets del seu continent, cal no oblidar que, per a capturar unes desenes d’esclaus susceptibles d’ésser venuts, els caçadors d’esclaus que els revenien als comerciants europeus o àrabs massacraven un bon nombre de persones i dispersaven pobles sencers; els que aconseguien fugir, desorganitzats i privats de la majoria dels adults útils per al treball, amb prou feines podien sobreviure. Tots aquests efectes secundaris foren tant o més importants que no pas la sagnia d’esclaus transferits.

Al principi d’aquest comerç, foren els holandesos, que havien foragitat els portuguesos de la Costa d’Or, els europeus més implicats en el comerç triangular. Cap al 1661 a Amsterdam hi havia 60 refineries de sucre, que treballaven el producte que els arribava d’Amèrica en bescanvi dels esclaus que hi portaven des d’Àfrica, on els havien adquirit a baix cost a canvi de begudes alcohòliques, teixits de baixa qualitat, armes de foc velles i altres mercaderies de baix preu. Però des de mitjan segle XVII, els anglesos els guanyaren la guerra comercial: més de la meitat dels esclaus que foren duts a Amèrica al segle XVIII ho foren en vaixells anglesos. Les seves activitats es concentraren a la regió de Guinea, entre la Costa d’Or i el delta del Níger, que passà a anomenar-se Costa dels Esclaus, mentre que els francesos espoliaven la regió de Senegàmbia i els portuguesos, les costes d’Angola.

L’abolició de l’esclavitud i la creació de colònies i estats criolls

El segle XVIII dugué a Europa una reacció humanitària. Molts pensadors il·lustrats es declararen contra l’esclavitud per tal com atemptava contra la dignitat humana i aviat començaren a sentir-se veus poderoses a molts països europeus que demanaven l’abolició d’aquest comerç: es fundaren moviments civils per a pressionar les autoritats. El 1772, l’esclavitud fou abolida del territori de les illes Britàniques, el 1807 es prohibí d’entrar nous esclaus a les possessions britàniques, i el 1833 el parlament britànic proclamà l’alliberament de tots els esclaus del seu territori, indemnitzant-ne els propietaris. Per compensar la baixa de competitivitat que la pujada de preus dels productes colonials determinava, els britànics havien de convèncer els altres països d’abolir el comerç d’esclaus, excellent pretext, atesa la seva base humanitària, per a justificar intervencions en el tràfic marítim, menys justificables per altres vies. Portugal abolí l’esclavitud al N de l’equador el 1815, però la mantingué a l’hemisferi sud fins el 1878. França abolí l’esclavitud i alliberà els esclaus de les colònies el 1848, i el Brasil ho féu el 1888.

Els alliberats creaven, però, un problema secundari: ningú no sabia què fer-ne. Els primers carregaments d’esclaus confiscats pels britànics després de l’abolició foren desembarcats a Sierra Leone: per al simplisme europeu, un negre havia de sentir-se a casa seva en qualsevol lloc d’Àfrica… Freetown, la capital d’aquesta colònia, havia estat fundada el 1791 per una companyia antiesclavista i poblada amb antics esclaus alliberats procedents de Nova Escòcia i de Jamaica. Una societat filantròpica dels Estats Units s’encarregà de retornar a Àfrica esclaus alliberats; el 1821 compraren un ample territori al S de Sierra Leone, que aviat adquirí les connotacions d’estat: Libèria. No cal dir que les diferències de cultura i l’artificiositat de les fundacions han estat font de conflictes amb les poblacions autòctones, més d’una vegada extremament violents. A Sierra Leone els criolls d’origen jamaicà foren la base de la dominació britànica de la colònia i d’ells sortí la major part del funcionariat de totes les colònies britàniques de l’Àfrica occidental fins a la descolonització, però quan s’acostà la independència, es capgiraren les tornes i el poder passà a les tribus autòctones malgrat que el krio, la llengua dels criolls de Freetown, hagi esdevingut la llengua nacional. A Libèria un 2,5% de la població, d’origen afroamericà i llengua anglesa, ha exercit un monopoli del poder polític fins a la descomposició de l’estat liberià i les guerres civils successives a partir del 1980.

La colonització europea i els reagrupaments de població

El segle XIX fou el del repartiment d’Àfrica per les potències europees. Fins al final del XVIII tot el que els europeus coneixien d’Àfrica eren comptats punts costaners. L’única colònia europea amb una certa extensió territorial cap a l’interior era la del Cap, gràcies als ramaders bòers que s’havien establert al Karoo i que, en la seva expansió cap a l’E i cap al N toparen amb la dels pobles bantus que havien avançat més cap al S, principalment amb els xosa a la vall del Fish River. La definitiva ocupació britànica del Cap el 1815, els moviments de pobles bantus que acompanyen les campanyes del líder zulu Shaka (1821-28) i l’anomenat Great Trek (1836-37), l’emigració massiva dels bòers fora de les fronteres de la vella colònia per fundar els seus propis estats al nord de l’Orange (estat lliure d’Orange) i del Vaal (Transvaal), trastocaren totalment els equilibris de la regió i n’anaren configurant la situació present, amb una població bantu majoritària però amb dificultats per a superar les diferències tribals i una població blanca també dividida pels seus orígens i formes de vida i fins fa poc única titular de drets polítics.

Paral·lelament al moviment abolicionista, cap a la fi del segle XVIII sorgí als països protestants de l’Europa septentrional una preocupació per la conversió dels pobles no cristians, gairebé sense precedents des dels primers segles del cristianisme: molts membres de diverses esglésies se sentiren cridats a l’evangelització missionera. Així mateix, als països catòlics, on la idea de les missions en terres de pagans no era pas nova, sembla haver-hi una revifada de vocacions al començament del segle XIX i més particularment a partir dels anys centrals del segle. Això se sumà a d’altres qüestions molt més materials a l’hora de desvetllar l’interès dels estats europeus per la colonització de l’interior del continent africà.

En efecte, l’abolició del tràfic d’esclaus havia estat causa de la decadència de la majoria dels establiments comercials europeus de les costes africanes i fins i tot d’un cert desinterès per part dels estats sota la sobirania dels quals representava que es trobaven. Només els establiments francesos del Senegal i els portuguesos d’Angola, on alguns colons intentaren implantar una economia de plantació semblant a la que havien conegut a les Antilles o al Brasil, foren bases de colonització significatives. Tot canvià, però, entre el 1860 i el 1890, i hom trobà en la ‘pacificació’, la lluita contra els traficants d’esclaus àrabs, l’exploració de l’interior i l’establiment de protectorats i esferes d’influència política, religiosa i econòmica les excuses per a un repartiment del continent africà entre les potències europees. La pirateria barbaresca donà a França pretext per a l’ocupació d’Algèria (1830) i la guerra santa promoguda per Omar el Hadj donà pretext al governador del Senegal per a enviar tropes per reduir-lo i pacificar i explorar el rerepaís fins a Segou, a les riberes del Níger (1848-64). El comerç d’esclaus promogut pels àrabs de Zanzíbar donà pretext a la intervenció d’alemanys i anglesos a l’Àfrica oriental a partir de la dècada de 1860 i a la creació pel monarca belga Leopold II del fictici estat lliure del Congo.

El 1885, a la Conferència de Berlín, els representants d’Alemanya, Àustria-Hongria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, els Estats Units, França, Gran Bretanya, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Rússia, Suècia i Turquia consagraven la teoria de les zones d’influència i establien les bases per al repartiment definitiu del continent africà. Sobre mapes sovint inexactes, en despatxos de París, Londres i Berlín es prenien decisions que hom s’obligava de comunicar a les altres potències, però no pas als veritables interessats, ja que els territoris sobre els quals no existien reclamacions eren estimats “res nullius” a efectes del dret internacional. La manca de detalls geogràfics era tan enorme, que calia traçar les fronteres sobre meridians i paral·lels, sense tenir en compte ni les unitats tribals, ni les ètniques, ni les lingüístiques ni les geogràfiques; només el poder de les potències colonitzadores i la seva capacitat d’establir àrees d’influència importaven.

Al principi es dibuixaren dues grans zones. Establerts al Senegal i al Gabon, amb interessos a les regions de sabana i Sahel de la conca del Níger, els francesos relligaven entorn del llac Txad totes les seves possessions africanes des de la Mediterrània fins al riu Zaire (llavors anomenat Congo) i pel N d’aquest riu pretenien enllaçar amb la mar Roja, on ja tenien la base de Djibuti. La Gran Bretanya, dominadora de les mars, mantenia el seu domini d’escales estratègiques des de Freetown, a Sierra Leone, fins a Zanzíbar, a l’Índic, passant pel Cap però mercès a les activitats del milionari Cecil Rhodes optava a establir un gran eix de comunicació del Caire al Cap per la vall del Nil i els grans llacs del centre d’Àfrica. Tant Alemanya com Portugal desitjaven enllaçar les seves colònies de la costa de l’Atlàntic (Camerun i Angola respectivament) amb les de l’Índic (Tanganyika i Moçambic) però la iniciativa del rei dels belgues els ho impedia. Només Libèria, pel seu peculiar status(de fet una colònia nord-americana però amb teòrica independència), i Abissínia (bé que amb pèrdues territorials com la d’Eritrea, ocupada per Itàlia el 1890), romangueren al marge de la colonització europea, mentre Egipte mantenia una ambigua situació, primer de semiindependència amb relació a l’imperi otomà (fins al punt de prendre iniciatives com a potència colonitzadora tant al Sudan com a Somàlia) i després de dependència mitigada amb relació a la Gran Bretanya.

A l’Àfrica, on mai no hi havia hagut estats tal com eren concebuts a Europa i on la propietat de la terra no era un dret establert, començava de sobte a haver-hi fronteres. Això no impedí inicialment el manteniment dels intercanvis, les migracions i els reagrupaments de població tradicionals, minvats, això sí, en part per les fronteres i en part per l’atenuació dels problemes intertribals, emmascarats per la presència europea. Tanmateix, l’explotació dels recursos naturals a una escala abans desconeguda, la millora de les condicions sanitàries, la implantació de noves ciutats i el creixement d’aquestes, la construcció de vies de comunicació, les peculiars relacions amb les respectives metròpolis, introduïren nous factors de mobilitat i canvis remarcables en els patrons demogràfics. Una part de la població africana rural anà a viure a ciutats, amb la qual cosa es despoblaren grans regions, ja prèviament poc poblades, i aparegueren altres zones de creixement demogràfic accelerat. Com que, per altra banda, el domini colonial a l’Àfrica tingué lloc amb molt escàs assentament de colons europeus (excepte a la República de Sud-àfrica, Algèria i Kenya), a molts llocs els colonitzadors van haver d’acceptar i, de vegades, reforçar les estructures tribals tot afavorint uns grups enfront dels altres per tal d’assegurar-se un control suficient de la situació.

La colonització europea tingué altres efectes per als pobles africans. Per exemple, comportà l’establiment d’un sistema d’ensenyament (generalment en la llengua del colonitzador) que assegurés l’alfabetització d’una àmplia capa de la població i amb ella la difusió de la cultura escrita. Això ha comportat la desaparició d’infinitat de llengües vernacles, amb la imposició principalment de quatre llengües majoritàries: l’anglès, l’àrab, el francès i el suahili, i unes quantes més (“afrikaans”, castellà, portuguès) a menor escala. La quantitat de llengües parlades a l’Àfrica no comportava gaires problemes per als africans, grans viatgers i avesats a entendre’s en més d’una, però sí per a les potències colonitzadores, que tractaren d’imposar un model lingüístic uniforme a les respectives zones d’influència.

Un altre aspecte a remarcar seria la incorporació de molts africans a l’activitat econòmica, política i administrativa segons pautes europees, i el seu accés als organismes internacionals, pels quals havien estat tradicionalment ignorats. Al principi de l’era colonial els europeus solucionaven a les cancelleries els relativament poc nombrosos conflictes internacionals ocasionats per les rivalitats en el territori africà. El 1898, l’encontre a Fashoda, al S del Sudan, exactament en l’encreuament de les rutes d’expansió de britànics i francesos, d’una columna militar de cada una d’aquestes nacionalitats estigué a punt de causar un conflicte armat, finalment resolt pacíficament. A mesura que la presència europea a l’Àfrica anà augmentant, els conflictes sobre el terreny esdevenien més nombrosos i més sagnants. La guerra dels bòers, que enfrontà “afrikaners” i britànics del 1899 al 1902, tingué com a rerefons la competència pel control de les immenses riqueses minerals dels estats bòers d’Orange i Transvaal, finalment incorporats a l’imperi Britànic al final de la guerra. Durant la Primera Guerra Mundial hi hagué enfrontaments entre alemanys i aliats a les fronteres de les respectives colònies i també participació de forces colonials en combats en els fronts europeus.

Després de la Primera Guerra Mundial, quan havien passat menys de setanta-cinc anys de colonització europea, començaren els moviments que demanaven l’emancipació política i administrativa d’Àfrica. Els primers països a assolir la independència foren, als anys cinquanta, Líbia, el Marroc, Tunísia, Sudan, Guinea i Ghana; la majoria dels països l’obtingueren al llarg de la dècada següent, i només les colònies portugueses (que el règim salazarista qualificava de ‘províncies ultramarines’) i alguns petits enclavaments com les Comores, Djibuti o Seychelles, hagueren d’esperar fins a la dècada dels setanta. Zimbabwe, on la minoria blanca havia proclamat la independència el 1965 sense obtenir el reconeixement internacional, establí un sistema democràtic i multiracial el 1980 que li valgué aquest reconeixement. Namíbia, el 1990, ha estat el darrer estat africà a obtenir la independència. Romanen encara incerts els statusde territoris, com el Sàhara occidental i les colònies espanyoles de Ceuta i Melilla, que reclamen la seva independència.

El procés de colonització de les sabanes

De les sabanes de l’Àfrica meridional i oriental que foren el bressol dels humans actuals com abans ho havien estat de la família dels homínids, partí, doncs, la difusió dels humans moderns per la resta del món. Les sabanes del S d’Àsia, per la seva banda, han estat ocupades per humans moderns des de fa entre 100 000 i 60 000 anys; Austràlia va ser poblada entre 50 000 i 60 000 anys enrere i les sabanes americanes acolliren els seus primers habitants fa poc més de 30 000 anys. Tanmateix, del Neolític ençà i fins fa poc, les sabanes, amb els seus sòls pobres i la seva estacionalitat marcada, van passar a ser zones marginals, ocupades només per poblacions rústegues i en baixa densitat, sovint nòmades o seminòmades. El creixement exponencial de la població mundial, però, ha fet que també a les sabanes augmenti notablement el nombre d’habitants, en part a causa del seu propi creixement, i en part a causa de la invasió de poblacions provinents d’altres zones que busquen noves terres. El resultat és una situació de flux extrem, amb una àmplia gamma d’estils de vida, tradicions i aspiracions. Descriure el poblament i l’ús que els humans fan de les sabanes no és pas fàcil, perquè les tradicions es barregen amb la modernització, els aspectes racionals amb els irracionals, l’acció individual amb la col·lectiva. I el canvi és tan ràpid, que tot el que s’explica avui demà podria haver canviat. Les poblacions tradicionals pateixen l’impacte d’altres cultures i formes polítiques, i les seves respostes van des d’una resistència total al canvi fins a una desculturització absoluta.

Hi ha dos factors principals que afecten la densitat humana de les sabanes. Per una banda les característiques ecològiques, sobretot la pluviositat i el tipus de sòls, que determinen els tipus potencials d’ús i el nombre de persones que és prudent mantenir-hi, i per l’altra, el nivell de tecnologia utilitzat per cada societat. Aquests dos factors determinaran el nivell de recursos que es poden extreure de la naturalesa i la sostenibilitat de l’explotació. Es poden dividir les societats humanes que ocupen la regió de les sabanes en el que anomenem societats tradicionals, és a dir, aquelles que utilitzen sistemes d’ús sense aportacions energètiques externes fora de l’animal, i societats tecnificades, que utilitzen energia externa procedent de diferents fonts, fertilitzants químics i pesticides. Moltes societats estan en transició, i utilitzen mètodes tradicionals amb algunes aportacions energètiques externes.

Els caçadors i recol·lectors

Bé que no de manera exclusiva a causa del contacte amb altres poblacions humanes de cultures més tecnificades, encara avui algunes poblacions de les sabanes africanes, americanes i australianes viuen de la caça, la pesca i la recol·lecció, tal com ho feia la totalitat dels humans fa poc més de 10 000 anys. Les bandes de caçadors i recol·lectors es mouen dins un territori, on estableixen campaments temporals i romanen un cert temps, des d’una setmana fins a uns mesos. L’abundància de caça i de plantes comestibles determinen el temps que una banda pot quedar-se al mateix lloc: quan els recursos escassegen, la banda es trasllada, però sempre dins del seu territori. Aquesta vida nòmada, molt igualitària, comporta un repartiment de funcions; les dones recullen preferentment i els homes solen ser els que cacen. L’obtenció de recursos, d’acord amb la vida de grups caçadors i recol·lectors contemporanis, només exigeix entre tres i cinc hores diàries d’esforç per part dels individus més actius. No cal dir que aquest tipus de vida, comporta grans limitacions pel que fa a les possessions personals i del grup, reduïdes a allò que pot transportar-se a coll.

A les sabanes africanes, on els humans iniciaren l’existència com a espècie diferenciada practicant la cacera i la recol·lecció, ja gairebé no queden grups humans que en visquin de manera exclusiva; els hadzes o hatses, un poble de llengua khoisan que viu a les ribes del llac Eyasi, a Tanzània, són probablement el darrer poble predominantment caçador i recol·lector de la sabana africana, juntament amb alguns grups de massais, somalis i oromos i alguns grups de sans de l’Àfrica austral, que més aviat viuen en àrees subdesèrtiques.

Les regions de sabana de l’Àsia meridional, principalment les del subcontinent indi, han estat habitades i utilitzades també des de temps molt antics. Els primers habitants humans de la regió foren caçadors i recol·lectors que, quan hi arribaren per primera vegada fa més de 50 000 anys, la van trobar coberta de boscos i sabanes. Per bé que l’ús del foc per part d’aquestes poblacions pot haver canviat una mica el paisatge, aquests canvis foren mínims fins a la introducció de la ramaderia i l’agricultura, uns 6 000 anys enrere.

Avui a l’Índia hi ha 20 milions de persones que pertanyen a grups autòctons (poblacions tribals segons el llenguatge oficial de l’Índia) com els gonds, bondos, kanis, todes i nagues. Molts han estat fins a temps relativament recents caçadors i recol·lectors, però actualment els comptats grups sobrevivents de caçadors i recol·lectors de l’Índia (i també aquells que practiquen l’agricultura itinerant tradicional d’artigatge temporal) estan molt marginats per múltiples raons. En primer lloc, hi ha la necessitat d’extreure el màxim de profit de la terra a causa de l’increment demogràfic. Com que l’agricultura i la ramaderia poden mantenir poblacions humanes més denses que la caça i la recol·lecció, gairebé tota la superfície de la zona dels boscos secs i sabanes llenyoses de l’Índia és utilitzada amb finalitats agro-pecuàries, cosa que obliga els caçadors i recol·lectors a abandonar la seva manera de viure o a refugiar-se als únics ambients més o menys naturals que sobreviuen, que són les reserves forestals i els parcs nacionals. Per això pràcticament tots els pobles caçadors i recol·lectors de l’Índia viuen en regions de selva o de bosc monsònic i només marginalment en regions de sabana. El segon factor que afecta negativament els caçadors i recol·lectors a l’Índia és el prejudici en contra d’ells i la seva manera de viure que existeix al país, com a conseqüència del qual fins i tot allí on poden sobreviure són objecte de discriminació social i d’explotació econòmica. En efecte, els grups de caçadors i recol·lectors de l’Índia sobreviuen posant el seu enorme coneixement de la flora i fauna del país al servei del propietari del seu hàbitat: l’estat indi. Així, per exemple, els jenu kurubas de les muntanyes de Nilgiri, que en el passat col·laboraven amb el govern en la captura d’elefants, ara col·lecten mel i altres productes naturals de la selva per a l’estat i els comerciants locals, pels quals reben míseres retribucions, mentre la revenda d’aquests productes resulta molt lucrativa per als intermediaris.

A les sabanes americanes, abans de l’arribada dels colonitzadors castellans i portuguesos, la població indígena, molt poc densa, vivia de la cacera i la recol·lecció, amb alguns grups que practicaven una minsa agricultura al llarg de les terrasses dels rius. L’element modificador més important era el foc, que els indígenes utilitzaven hàbilment per a la caça i per a la guerra. Els colons europeus introduïren el bestiar boví i equí, que es va estendre ràpidament de manera natural per les grans sabanes americanes, molt riques de pastures i sense competidors ni grans carnívors. Aviat aparegueren grans ramats de vaques “chúcaras”, animals salvatges que en un principi els pobladors van considerar un flagell més que no pas un recurs i que explotaren de manera totalment irracional, ja que les caçaven únicament pel cuir. Menys d’un segle d’aquestes caceres va ser prou per a exterminar les vaques salvatges i reduir força el nombre de cavalls.

A Austràlia els aborígens practicaven la caça i la recol·lecció fins a l’arribada dels blancs. Actualment, a mesura que recuperen algunes terres, alguns estan tornant a la manera de viure ancestral, mentre que d’altres estan utilitzant els coneixements adquirits als establiments ramaders on van haver de treballar en el passat per a dedicar-se a la ramaderia pel seu compte.

Els ramaders i els agricultors africans

Tret d’algunes àrees de les sabanes subsaharianes, els canvis culturals associats al Neolític sembla que afectaren força tardanament les sabanes. De fet, si bé l’agricultura i la ramaderia coexisteixen des de fa uns 10 000 anys, no trigà a desenvolupar-se una certa especialització entre l’una i l’altra, especialització relacionada, en part, amb els requeriments específics de cadascuna d’aquestes activitats. Per a l’agricultura calen terres més fèrtils i humides, cosa que ha empès generalment els agricultors a ocupar les terres més bones, com les planes d’inundació dels rius, i les zones més humides, com els boscos temperats i tropicals. En canvi, la ramaderia es va escampar per les zones més àrides i amb sòls més pobres, com les sabanes o les praderies. Això no vol dir que agricultura i ramaderia no puguin coexistir en una mateixa regió, encara que, en més d’un cas, aquesta coexistència pugui resultar conflictiva. Les societats de pastors nòmades solen ser molt igualitàries i amb poca estratificació social i són vistes amb malfiança per les poblacions pageses, amb una estratificació més complexa i més desigualtats.

Tal com ja s’ha assenyalat, la ramaderia va arribar a l’Àfrica des del seu bressol al Pròxim Orient fa més de 8 000 anys, i a les sabanes es va difondre i especialitzar notablement. Al cinquè mil·lenni abans de Crist ja hi havia poblacions de pastors neolítics a la zona que actualment ocupa el desert del Sàhara, que aleshores, amb un clima més humit, era ocupada per sabanes amb una sèrie de llacs i llacunes. Les pintures de l’etapa bovidiana dels abrics saharians confirmen plenament la presència de bestiar domèstic fa més de 5 000 anys i sembla que les poblacions neolítiques del Sàhara eren descendents directes dels caçadors i recol·lectors que ocupaven aquesta zona anteriorment. La desertització creixent del Sàhara i la manca creixent de pastures per als ramats va empènyer les poblacions que l’ocupaven a emigrar cap al S. Molts dels pobles pastors africans (fulbes, massais, etc.) que han subsistit fins al present són possiblement descendents d’aquells antics habitants del Sàhara. Algunes pintures del Tassili n’Ajjer recorden molt les cerimònies d’iniciació dels fulbes, i n’hi ha d’altres que presenten figures humanes cavalcant bous tal com ho han fet posteriorment els khoikhois.

Des d’aleshores, els pastors nòmades, amb ramats de bovins, i també cabres (Capra hircus) i ovelles (Ovis aries), han recorregut les regions àrides i semiàrides del continent africà. Més tardanament, al començament de l’era cristiana, entrà el dromedari (Camelus dromedarius), ben adaptat a les condicions subdesèrtiques: resisteixen molt bé la calor, són capaços de recórrer grans distàncies sense un gran esforç, i el seu metabolisme els permet utilitzar l’aigua de manera molt eficient. Aquests animals s’alimenten de les fulles dels arbustos, de pastures dures i, fins i tot, de plantes halòfites, farratges que normalment no aprofiten els altres animals domèstics. Els camèlids proporcionen llet, llana i carn, si bé els pastors nòmades prefereixen la carn d’animals més petits, com l’ovella i la cabra. A les regions de sabana més humides no es crien camells ni dromedaris perquè són molt susceptibles a la tripanosomiasi transmesa per la mosca tse-tse (Glossina).

A les sabanes de la part austral del continent, originàriament poblades per caçadors i recol·lectors mesolítics khoisand, que utilitzaven eines de pedra polida, no fou el clima sinó l’expansió dels pobles bantus la que va transformar radicalment el poblament i les formes d’explotació dels recursos des de fa uns 2 000 anys. La presència de la mosca tse-tse en gran part dels boscos secs i la malaltia de la son que transmet no permeten la ramaderia en les sabanes llenyoses més denses de la regió, poblades per això per pobles de llengua bantu que són en gran part agricultors o que mantenen una economia mixta d’agricultura i ramaderia.

El cas dels tswanes

No és aquest el cas dels tswanes, que constitueixen la majoria de la població de Botswana. Es tracta d’un poble de pastors que envaí la regió fa uns 300 anys desplaçant els sans (que ocupen avui en dia les regions més seques del país i que constitueixen menys del 20% de la població) i mantenen una forta tradició pastoral: un veritable “motswana” (‘home tswana’) ha de ser amo d’un ramat de vaques, ja que el seu prestigi i el seu pes social estan en relació directa amb la quantitat de bestiar que posseeix. Abans de la dramàtica sequera de 1982-85 hi havia a Botswana més de tres milions de caps de bestiar boví (dos i mig per habitant). A les zones rurals (el 75% de la població de Botswana viu en zones rurals) l’activitat principal és la ramaderia, però molts tswanes que viuen a les ciutats continuen mantenint ramats. Es practica un sistema complex de préstecs de bestiar (“mafisa”) basat en la necessitat de tenir el bestiar distribuït de manera que es minimitzin els riscos de robatoris, malalties i sequeres. Qui posseeix molt bestiar i ben repartit té menys risc de perdre’l a causa d’una pesta o una sequera que qui en té poc i concentrat en un sol ramat, i per tant està en condicions de prestar animals a individus que han perdut el seu bestiar i que estan tractant de reconstruir un ramat. A més, el bestiar representa un paper cerimonial important en els ritus de pas, com naixements, casaments, pas de l’adolescència a l’edat adulta, etc.

El cas dels fulbes o peuls

Entre les poblacions que viuen a les sabanes sudaneses destaquen les dels fulbes o peuls (també anomenats fulanis i fuls), que es distribueixen, bé que sense continuïtat, per la part occidental d’aquestes sabanes, des de les costes atlàntiques de Senegàmbia fins al llac Txad i l’altiplà d’Adamaua (alguns grups nòmades fins i tot penetren a la part occidental del Sudan i a la República Centrafricana). Pastors de bovins i presumiblement descendents d’alguns dels pastors nòmades que ocuparen el Sàhara quan aquesta regió encara no era el desert d’avui dia, els fulbes o peuls sembla que es van estendre a partir del segle XI per la zona occidental de la sabana sudanesa des d’un centre situat a la regió de Futa Toro, al Senegal. Actualment els fulbes són més de 7 milions, concentrats, sobretot, a la vall del riu Senegal i a la regió de Futa Toro; també s’estenen per la regió de Futa Djalon (als altiplans de Guinea), per les zones mitjana i superior del riu Níger (al N de Nigèria), i pels altiplans d’Adamawa.

Els fulbes sedentaris són majoritàriament de pigmentació fosca però tenen trets caucàsics, com el nas i els llavis prims, probablement a resultes del mestissatge amb grups berbers del Sàhara; els nòmades són transhumants que viuen dels seus ramats de vaques i alguna ovella, els productes dels quals intercanvien per cereals i altres vegetals amb poblacions d’agricultors. Durant l’època seca migren cap al S en cerca de pastures i durant el període de pluges tornen cap al N per fugir de la mosca tse-tse. Alguns grups fulbes practiquen una economia mixta, d’agricultura i ramaderia, mentre altres són agricultors sedentaris i cultiven llegums i moresc, a més a més de la melca i l’arròs tradicionals. El statussocial dels fulbes sedentaris, a les poblacions mixtes on viuen, sol ser elevat, ja que en el curs dels dos darrers segles han reeixit a invertir les relacions de poder amb els seus veïns a favor seu. Ben al contrari del que passa normalment amb els nòmades, generalment d’una economia precàriament autosuficient, que són malvistos pels habitants sedentaris de les regions on practiquen la transhumància i abocats pels governs de la majoria dels estats on viuen a una sedentarització més o menys forçada.

El cas dels turkanes

Els turkanes són un grup de pastors nilòtics que ocupen el districte de Turkana, al N de Kenya. La seva població és d’una mica més de 150 000 individus. Habiten una àrea força àrida de la vall del Rift que queda a l’W del llac Turkana i a l’E del riu Turkwei. Els turkanes són bàsicament pastors nòmades, però, com totes les poblacions de pastors i contràriament a la creença general, les seves ocupacions són molt diverses: cacen, pesquen al llac Turkana, recol·lecten fruits i llavors comestibles, cultiven alguna cosa i fins i tot practiquen cert comerç i certa metal·lúrgia. Però, a causa de les condicions físiques de l’àrea, totes aquestes ocupacions són molt menys segures que la ramaderia. Els animals domèstics utilitzen els recursos farratgers de la regió i els converteixen en carn, llet i sang peral consum humà. Però els animals requereixen unes atencions constants, uns coneixements especialitzats, paciència i molta disciplina; i, sobretot, requereixen un equilibri entre inversió en més animals i consum. Exploten també els recursos de l’heterogènia vegetació mitjançant desplaçaments transhumants de les seves famílies i de les cinc espècies d’animals domèstics que formen els seus ramats: camells, vaques, cabres, ovelles i ases.

El patró de transhumància és determinat per dos factors principals. Primer de tot els ramats s’han de dividir segons les espècies (camells per una banda, vaques per una altra i cabres i ovelles per una tercera) i segons el tipus de rendiment que se’n treu (ramats formats per animals lleters i ramats formats per animals no lleters). Cadascun d’aquests ramats seguirà un patró de transhumància diferent, determinat per les diferents necessitats farratgeres de cada tipus de ramat i per la disponibilitat de mà d’obra de cada grup familiar. En general, els ramats sense animals lleters aniran més lluny i els pastors que els acompanyaran seran homes solters. Les dones i els nens acompanyen els animals lleters, que no es poden desplaçar amb tanta facilitat. Un segon factor que determina el patró de transhumància és la presència de malalties com la tripanosomiasi i la pesta bovina en algunes àrees del districte. També es té en compte la proximitat de membres de la tribu veïna dels pokots, que tenen la reputació d’atacar els pastors turkanes i robar-los els animals, com també de lladres de bestiar de la mateixa tribu turkana. Finalment, són l’experiència i les preferències de cada pastor les que determinen els moviments transhumants concrets del bestiar. El desplaçament precís dels ramats transhumants, per tant, és condicionat per factors de tipus físic (pluges), biològic (malalties), social (lladres de bestiar) i personal (experiència del pastor).

Normalment el campament en conjunt es trasllada una vegada al mes, si bé això depèn de la disponibilitat de pastures i del temps meteorològic, com també de l’habilitat del pastor per a aprofitar els recursos i escollir les pastures més bones. Els pastors turkanes viuen exclusivament dels seus ramats. Les seves fonts bàsiques d’aliment són la llet, la carn i la sang. A més a més, mitjançant la venda d’animals o cuir i gràcies als intercanvis amb agricultors, obtenen farina de blat de moro, sucre, melca, sal i oli. La recol·lecció i la caça no aporten gran cosa a la dieta, bé que poden ser suplements importants en èpoques de sequera. La llet és el producte principal de la dieta i durant les èpoques més productives del bestiar proporciona als turkanes fins al 96% de l’energia que necessiten. La carn no té tanta importància i se sol consumir quan la producció de llet disminueix, per exemple durant l’època seca. Molt poques vegades els turkanes sacrifiquen un camell o una vaca per obtenir carn, sinó que prefereixen matar una cabra o una ovella. La sang és un altre producte important, que, igual que la carn, s’acostuma a consumir quan disminueix la producció lletera. El procés d’extracció de sang es controla curosament i només se sagnen animals en bon estat de salut.

A l’època pre-colonial el pastoralisme era una activitat molt profitosa per als indígenes de l’Àfrica oriental, i les comunitats de pastors eren militarment i políticament més poderoses que les comunitats d’agricultors sedentaris. Durant aquest període els turkanes mantenien contactes amb diverses tribus i disposaven d’una xarxa comercial que els proporcionava el material de ferro que necessitaven per a manufacturar utensilis i armes. Així, per exemple, obtenien els cereals dels ngabotoks, un grup d’agricultors que vivien a les vores del llac Turkwei. Els turkanes pescaven al llac Turkana amb bots de fusta i utilitzant unes enormes paneres en lloc de xarxes. El nivell del llac fluctua segons la meteorologia: durant períodes de pluges escasses baixa dràsticament, i es recupera durant les èpoques plujoses. Per tant, bé que el llac és molt ric en pesca —sobretot tilàpies (Sarotherodon), peixos gat (Bagrus) i perca del Nil (Lates niloticus)—, l’abundància de peixos disminueix considerablement quan en èpoques de sequera baixa el nivell de l’aigua.

El cas dels massais

Un altre poble primordialment ramader és el dels massais. Els massais són un poble de pastors nilòtics que menen una vida nòmada i transhumant. La seva població és d’unes 250 000 persones, distribuïdes per una àrea de gairebé 40 000 km2 a la zona de la vall del Rift, al S de Kenya i al N de Tanzània. Tant pel que fa al nombre, com pel seu pes cultural i polític, els massais constitueixen el grup més important dels anomenats “ol maa”, diverses gents que parlen l’idioma “maa”. Les troballes arqueològiques indiquen que al primer mil·lenni abans de Crist la vall del Rift ja era ocupada per pastors neolítics que criaven ramats de bestiar boví i oví. En temps de l’ocupació colonial d’Àfrica, al final del segle XIX, els massais controlaven un territori de més de 1 000 km de llarg i 200 km d’ample que s’estenia des del S del llac Turkana, al N de Kenya, fins als voltants de Dodoma, a la regió central de Tanzània. La densitat de població i l’ús efectiu del territori massai en l’època pre-colonial era molt divers. La major part de la població i l’activitat pastoral es concentraven al SW de l’actual ciutat de Nairobi. Els massais eren totalment nòmades i mantenien ramats de bous (Bos taurus) i, en menor grau, de bestiar de llana i cabrum. La seva organització social era típica dels pastors nòmades: cada grup familiar té el seu bestiar, però la terra era de propietat col·lectiva. Els massais s’alimenten principalment de la sang i la llet dels seus animals, però també disposen d’un suplement de proteïnes vegetals que obtenen de grups veïns agricultors (per exemple els kikuius) amb els quals mantenen un comerç molt actiu.

Actualment els massais s’estenen per les sabanes semiàrides del S de Kenya, en un paisatge ondulat on dominen les acàcies arbustives i la gramínia Themeda triandra. Els sòls d’aquesta regió són vertisòls, en molts casos perfectament aptes per a l’agricultura, que gradualment va envaint aquesta regió. Molts homes massais del N de Tanzània s’han casat amb dones de la tribu dels warushes, que són agricultors, i d’aquesta manera els conreus van penetrant a la sabana. A Kenya la major part dels agricultors que envaeixen les sabanes són kikuius, que originàriament vivien a l’altiplà central. Les terres dels massais inclouen també grans zones de les planícies del Serengueti i àrees adjacents, on pasturen grans ramats d’herbívors salvatges i un gran nombre de carnívors. Abans els massais caçaven aquests predadors i consideraven els lleons enemics mortals, ja que sovint atacaven els seus ramats.

Els massais mouen constantment els seus ramats de bestiar boví, oví i cabrum en busca de les millors pastures, i per protegir-los de les malalties que els poden transmetre els animals salvatges. Per protegir-los d’aquests, de nit tanquen el bestiar en uns corrals fets amb branques anomenats “kraal”. Els massais utilitzen el foc per a manipular la sabana, bé que no de manera metòdica. A Kenya i Tanzània s’han establert diversos parcs nacionals al bell mig de les terres de pastura dels massais. Aquests parcs atreuen un gran nombre de turistes i són una font d’ingressos important per a aquests dos països. Però els massais no n’obtenen cap benefici, sinó al contrari: consideren que els parcs els roben la terra, cosa que ha originat moltes tensions.

La colonització postneolítica de les sabanes índies

El poblament humà de les regions monsòniques de l’Àsia meridional on se situen les sabanes d’aquesta àrea és tractat al vol. 2. Al subcontinent indi, amb la introducció fa uns 6 000 anys de la ramaderia i l’agricultura provinents del nucli neolític del Pròxim Orient, s’iniciaren canvis dràstics en el paisatge, canvis que s’acceleraren i s’intensificaren amb la invasió dels pobles indoiranians, que introduïren la metal·lúrgia i les eines de ferro, fa uns 3 500 anys. Els 1 000 anys següents es caracteritzen al subcontinent indi per una destrucció massiva dels boscos i una gran disminució de les poblacions d’animals salvatges, acompanyades d’un gran increment demogràfic. Aquest període de degradació acaba cap a l’època de Buda (500 aC), que porta a terme una reeixida campanya contra l’exterminació del bestiar i la tala dels boscos i que coincideix amb una relativa estabilització demogràfica.

De l’època de Buda al temps de la conquesta britànica, les poblacions humanes sembla que romangueren força estables i mantingueren unes pautes d’ús dels recursos fonamentalment sostenibles en una gran part del territori. Les planes d’inundació del Ganges i del Brahmaputra, amb unes precipitacions anuals entre 1 000 i 2 000 mm, eren ja una rica regió agrícola densament poblada al temps de Buda, mentre que al NW i al SE, a les regions de sabana llenyosa o de subdesert es practicava principalment una ramaderia nòmada amb bous, ovelles, cabres i camells, suplementada amb una mica de conreu de mill.

Els anglesos portaren una visió molt diferent de l’ús dels recursos naturals. L’objectiu era explotar els recursos forestals de la manera més barata i ràpida possible. A més, la legislació anglesa no reconeixia el dret col·lectiu a la terra, i qualsevol propietat que no tenia títol individual va passar a ser propietat de l’estat. D’aquesta manera, els llogarets, que fins aleshores eren la unitat bàsica que posseïa i manejava la terra, foren desposseïts del seu patrimoni. Quan van haver perdut el control sobre els recursos, els habitants també van abandonar les seves pràctiques mil·lenàries d’ús prudent dels productes naturals. Aquests canvis van coincidir amb un augment de la població que conseqüentment va començar a fer més demandes al seu entorn. L’estat colonial va instituir regles per a l’ús racional dels boscos i altres recursos naturals que no es basaven en els valors mil·lenaris de la població i, a més, es van voler imposar per força i, per tant, no van tenir l’efectivitat dels usos pre-colonials. El resultat ha estat una degradació gradual de la vegetació i dels sòls de la península índica, situació que no va canviar gaire amb la independència, ja que els interessos industrials urbans dominen la política del govern indi. Avui dia, les sabanes ocupen aproximadament la tercera part de la superfície de l’Índia, i totes deriven secundàriament dels boscos perennes o semidecidus originals.

La colonització recent de les sabanes sud-americanes

Un cop exterminats per la cacera els ramats silvestres de bestiar boví i equí, es va introduir a les sabanes americanes la ramaderia basada en una explotació de tipus extensiu. Aquest tipus de ramaderia es practicava en establiments de grans superfícies que a l’Argentina eren anomenats “estancias”, al Brasil “fazendas”, a Mèxic “ranchos” o “haciendas” i a Veneçuela “hatos”. Aquest tipus d’explotació es va desenvolupar originàriament a les grans planures de l’Amèrica del Sud, inclosos el “cerrado” brasiler i els “llanos” veneçolans. Les tècniques d’explotació del bestiar i l’organització de la mà d’obra en aquest establiment eren molt diferents de les de la ramaderia nòmada. El bestiar de les “haciendas”, sobretot durant l’època colonial, es criava al camp en estat semisalvatge, gairebé sense cap supervisió. La mà d’obra, formada originàriament per indígenes, mestissos i esclaus d’origen africà, estava organitzada de forma semifeudal al voltant de la figura del patró. Aquests treballadors constituïren la base de les cavalleries dels exèrcits americans durant les guerres per a la independència al començament del segle XIX. Amb el temps es convertiren en personal assalariat.

La manca de riquesa mineral, les poques possibilitats que oferia la regió per a l’explotació agrícola i ramadera, i la resistència que oposaren els indígenes a la penetració espanyola, van fer que la regió del Chaco quedés pràcticament a les mans dels indígenes durant tot el període colonial. A l’extrem oriental, els espanyols van fundar les ciutats d’Asunción de Paraguai (1537) i de Corrientes (1558), i a l’occidental, Salta (1582) i San Miguel de Tucumán (1565), que eren centres administratius, amb una mica d’agricultura, sobretot els dos primers, però principalment eren centres d’una activitat ramadera molt extensiva. Des de la ciutat de Salta es proveïa el gran centre miner de Potosí, a l’altiplà bolivià, amb mules i vitualles que provenien de la zona pampeana al S i d’Asunción al Paraguai. L’únic centre habitat al Chaco mateix (que en aquell temps era més un poblat que no pas una ciutat) era Santiago del Estero, fundada el 1553, situada al límit entre el “chaco” subtropical i l’“espinal” temperat. L’ocupació espanyola dels marges del Chaco va fer que molts indígenes es refugiessin a l’interior d’aquesta regió, que va duplicar la població durant aquest temps. També durant el període colonial s’assilvestrà el bestiar boví, i en certa mesura, també l’equí i l’asiní. En canvi, contràriament al que succeí a la regió pampeana (i també a l’Amèrica del Nord), l’indígena del Chaco no va adoptar el cavall a les seves formes de vida.

La situació no va canviar fonamentalment amb la independència de les repúbliques sud-americanes. L’exhauriment de les mines de Potosí va comportar la decadència econòmica del N del que ara és la República Argentina i l’aïllament de la República del Paraguai. Tot just al principi d’aquest segle es començà a poblar aquesta regió amb colons d’origen europeu, després de la ‘pacificació’ dels pobles indígenes per part de l’exèrcit argentí, les dues últimes dècades del segle XIX. La terra dels indígenes es repartí entre els oficials dels exèrcits que ‘pacificaren’ la zona, i els indígenes acabaren confinats en petites reserves. L’explotació dels quebratxos (Schinopsis lorentziii S. balansae) per a l’extracció de taní i altres usos, l’explotació del bestiar silvestre als nous establiments ramaders, i el cultiu del cotó (Gossypium) a la regió de Sáenz Peña, a l’actual província del Chaco, són les activitats econòmiques originals. Un factor important en el desenvolupament de la indústria forestal, sobretot al “chaco” argentí, és la decisió de les companyies ferroviàries presa al principi de segle en plena etapa d’expansió, d’utilitzar travesses de quebratxo.

Avui en dia hi ha una situació mixta. Gran part de la regió és dedicada a una ramaderia extensiva, poc productiva i molt degradant per a la terra. La població rural, majoritàriament de descendència europea, sobretot espanyola, amb algun grau de mestissatge, té uns ingressos molt baixos i rares vegades són amos de la terra, que generalment pertany a comerciants i capitalistes que viuen a les ciutats. Dins d’aquest esquema bàsic hi ha algunes explotacions més ben capitalitzades, sobretot en certes zones del Chaco, dedicades al conreu irrigat de llegums, com la soja o les mongeteres, o a l’explotació fustera. Existeixen alguns nuclis indígenes, que viuen en reserves i que en la seva gran majoria pateixen marginació social i econòmica.

La colonització recent de les sabanes australianes

La història del poblament i l’ús de les sabanes australianes es diferencia de la de les africanes en el fet que no han estat modificades per l’activitat humana fins a temps força recents. Si bé el continent australià va ser ocupat per humans provinents de Nova Guinea fa més de 40 000 anys, fins el 1840 no s’hi coneixien plantes cultivades ni animals domèstics. Els primers habitants d’Austràlia eren caçadors i recol·lectors que aviat es van dispersar per tot el continent, incloses les regions de sabana. Els únics canvis ambientals efectuats pels aborígens australians fou resultat de l’ús del foc i la introducció del gos dingo. Fa només 150 anys hi va començar la penetració europea, especialment anglesa.

El 1840 els colons anglesos van introduir la ramaderia a l’estat de Queensland, i des d’allà es va estendre ràpidament per les sabanes del N i el NW del país. Els europeus hi van portar primer bestiar de llana, però les pastures dures i les temperatures altes no són apropiades per a les ovelles, que van haver de ser reemplaçades ràpidament per bestiar boví. La ramaderia que aleshores es practicava era de tipus extensiu i aprofitava les pastures naturals, ja que els sòls pobres i la precipitació escassa encarien enormement la ramaderia intensiva i feien que no fos econòmicament rendible.

La població de les zones de sabanes i boscos secs de l’Austràlia septentrional és formada per dos grups diferents i netament separats econòmicament i social. D’una banda hi ha els descendents dels immigrants, majoritàriament europeus d’origen anglosaxó, i d’altra banda hi ha els anomenats aborígens (nom donat pels immigrants) descendents dels primers pobladors del continent. El nombre de descendents dels immigrants a les regions de sabanes i boscos secs del N d’Austràlia és baix, però controlen l’economia i el govern, i són amos de la major part de la terra productiva. Els aborígens, que tradicionalment eren caçadors i recol·lectors, han viscut fins fa poc en una situació de total dependència, treballant (sense remuneració) a les propietats ramaderes, a canvi del dret de viure en la que fou la seva pròpia terra. Aquesta situació està canviant ràpidament des del 1976, any en què l’estat va reconèixer els drets de la població nativa. Alguns d’ells, tal com s’ha dit, estan tornant a la manera de viure ancestral, mentre que d’altres es comencen a dedicar a la ramaderia pel seu compte.

L’hàbitat humà a les sabanes

En termes generals es pot dir que les regions de sabanes llenyoses i herboses no són zones d’alta concentració humana a excepció de llocs com l’Índia, on hi ha una llarga història d’ocupació i d’ús. També es pot fer la generalització que la població d’aquestes zones és principalment rural, i que les aglomeracions urbanes tendeixen a ser petites i serveixen de centres administratius o comercials. Les ciutats són escasses i no tenen gaire envergadura, amb algunes excepcions. A l’Índia i l’Àfrica la major part de la població rural agrícola viu en pobles o llogarets, mentre que els pastors i agricultors nòmades mouen el seu habitacle amb certa freqüència. Hi ha una tremenda diversitat d’habitatges rurals segons les regions, sobretot entre els grups humans tradicionals de l’Àfrica. Com sempre i a tot arreu, la gent utilitza els materials locals, com ara fusta, fang, maons, cuirs i fins i tot estoretes de fibres vegetals, per a construir els seus habitatges. La diversitat d’aquests materials i l’enginy amb què els construeixen és enorme, sobretot entre les poblacions de l’Àfrica.

Les arquitectures africanes tradicionals

Tant els baqqares del Sudan, com els tuaregs d’Algèria, Mali i Níger i d’altres pastors nòmades tenen la tenda o “jaima”, que es pot parar i desparar fàcilment, com el seu hàbitat d’elecció. La forma de la tenda varia d’una població a una altra, però generalment consisteix en una carcassa de fusta coberta de teles i cuirs. Cada campament té una cuina comunal, anomenada “tukul”, que generalment és una petita estructura de fusta que els nòmades abandonen quan canvien de campament. A dins de les tendes hi ha llits fets amb frondes de palmeres lligades amb cordes de cuir, alforges per emmagatzemar i transportar cereals, i bótes de cuir de cabra amb llet i aigua. Els baqqares que han adoptat una vida sedentària, en canvi, sovint viuen en cabanes de fang reforçades amb pèls de camell.

Durant l’època de pluges els pastors nilòtics dinkes del Sudan es refugien als seus llogarets permanents en llocs elevats de la sabana. Les cases estan fetes de tova, amb teulades còniques de palla. Cada casa és damunt d’una plataforma elevada per protegir-se de la humitat. Les dones i els nens dormen a les cases, però els homes i els nois dormen amb el bestiar per protegir-lo. Durant la transhumància, els dinkes construeixen campaments d’habitatges temporals de forma cònica, fets de branques i fulles disposades sobre una carcassa de bastons; són molt baixos i s’hi ha d’entrar a genollons.

Altres pobles, com els gandes o bagandes d’Uganda, viuen en cases de palla de forma de rusc. Per construir-les es claven pals a terra formant un cercle i entre ells es teixeix una paret de fulles de palmeres i canyes, que es comença pel capdamunt de la casa i arriba fins a terra. Aquestes cases estan ben construïdes i alguns gandes són veritables artífexs especialitzats a l’hora de construir aquesta mena d’habitatges que són molt confortables i que poden tenir diverses habitacions. El menjar es prepara a fora de la casa principal, generalment en una estructura separada que serveix de cuina. Per a cuinar s’utilitzen atuells de ceràmica. Les cases dels gandes també solen incloure corrals per a les ovelles i les cabres. Si l’amo de la casa té més d’una esposa, construeix una casa separada per a cadascuna.

El tipus d’habitatge dels fulbes o fulanis de Nigèria i d’altres països de l’Àfrica occidental, varia d’acord amb les activitats i les formes de vida dels seus usuaris. Molts fulbes són sedentaris i viuen generalment en estructures de forma cilindrocònica amb teulada de palla o també, moltes vegades, en estructures quadrangulars construïdes amb totxos i amb teulades planes. Els fulbes nòmades, en canvi, viuen en cases fetes de bastons de fusta coberts d’estores de fulles o palla. Una casa dels fulanis té dues parts: una per a la família i una altra per al bestiar, que conjuntament formen el “wuro” o llar. L’entrada de les cases sempre s’encara a l’W per protegir-la del sol i la pluja.

Els hausses de Nigèria viuen en closos que s’anomenen “gida”, envoltats per una tanca que es construeix amb terra i canyes de blat de moro. A dins de la “gida” hi ha un conjunt d’edificacions separades per al marit i les seves esposes (quan en té més d’una), i de vegades també per als fills barons casats. A més, hi ha una àrea que es destina a cuinar, un graner, un corral per als animals i, de vegades, una altra construcció, oberta cap a l’exterior, que serveix per a mercadejar. Les estructures es construeixen amb fang o tova cobertes amb sostres de palla.

La casa tradicional dels massais de Kenya és feta amb branques de fusta cobertes d’una capa de fang i fems de vaca. Els homes s’encarreguen de muntar la carcassa i les dones cobreixen les parets amb fang i fems. Dins de l’habitatge, que serveix d’aixopluc a tota una família, tant pares com fills, hi ha una llar, llits i bancs per a dormir i asseure’s. A prop de les cases es construeix un “kraal”, o sigui un corral amb una tanca de branques per a recloure el bestiar.

Els hàbitats disseminats sud-americans i australians

A l’Amèrica del Sud, la població rural tendeix a viure disseminada, i cada amo o llogater viu on treballa la terra. L’arquitectura dels habitatges varia segons el lloc i segons els materials que proveeix la zona. Els dos tipus tradicionals d’habitatge són el “rancho” de tova amb sostre de palla i paviment de terra, o la construcció de fusta, moltes vegades sobre una plataforma elevada amb crosses. Els sostres de palla d’aquests habitatges tenen el gran inconvenient que són hàbitats d’elecció per a molts insectes, particularment per a les xinxes hematòfagues del grup dels redúvids, conegudes com a “chipos” o “vinchucas” (Triatoma infectans) i “barbeiros” (Panstrongylus megistus), que figuren entre els principals vectors de la malaltia de Chagas.

Els “ranchos” dels minifundis solen tenir una cuina i una cambra separada per a dormir, una volada on passen les estones d’oci els habitants, i a vegades un graner i un cobert per als instruments agrícoles. Un corral per als cavalls és de rigor. Els mobles són mínims, i l’hamaca o “chinchorro” és utilitzada universalment per a dormir. Als “hatos” o “fundos” grans, dedicats a la ramaderia intensiva, les construccions tendeixen a ser més sòlides, generalment de parets de ciment amb teulada de xapes de zinc i terra de ciment o rajoles. Per bé que aquest tipus de construcció és més higiènic, també és molt més calorós. Els habitants solen ser homes, amb poques o cap dona. Si l’amo de la hisenda visita l’establiment amb certa freqüència (els amos solen viure a les ciutats) aleshores generalment hi ha una construcció separada, amb totes les comoditats que aquest vulgui o pugui obtenir. A vegades l’encarregat o majordom viu a la casa del patró o al seu propi habitacle. En llocs remots, sovint hi ha pistes d’aterratge per a petits avions. Els habitatges rurals a Austràlia i les seves disposicions són molt similars a les que es troben a l’Amèrica del Sud, amb l’única diferència que el nombre d’habitatges primitius és reduït i està disminuint.

La seducció de les ciutats

Un dels fenòmens més visibles dels tròpics secs és la ràpida expansió de les ciutats a causa de la immigració rural. El fenomen és generalitzat; la migració cap a les ciutats és responsable del ràpid creixement urbà tant a l’Àfrica i l’Índia com a Amèrica, bé que hi ha indicis que actualment les taxes de migració han disminuït lleugerament. Austràlia, d’altra banda, ha estat des de fa molt temps una societat urbana. Els habitants rurals marxen a les ciutats per una sèrie de raons molt diverses, però pràcticament totes estan relacionades amb l’expectativa de millorar el nivell de vida. Entre les raons d’aquesta migració cal esmentar l’esperança d’obtenir uns ingressos més elevats i poder sortir de la misèria de les zones rurals; altres raons són l’accés a uns serveis sanitaris més bons, escoles també més bones, escapar-se del control social inevitable en les petites poblacions i el desig de veure les llums de la ciutat. Fa una generació migraven principalment els homes, que enviaven una part dels seus ingressos a la família que havia quedat al camp. Actualment, però, sol migrar tota la família. Les sequeres també influeixen en la migració rural, sobretot a l’Àfrica i al NE del Brasil.

Com que les ciutats han crescut molt ràpidament, ha estat molt difícil plantejar-ne un desenvolupament racional. Si bé a les ciutats els serveis sanitaris i educatius són més adequats que al medi rural, en general continuen sent molt deficients. Els serveis urbans de subministrament d’aigua, electricitat, telèfon, etc., solen ser inadequats, i no donen l’abast a satisfer les necessitats d’una població en ràpida expansió. Les ciutats tampoc no donen l’abast a l’hora de proveir els habitatges que calen per als seus habitants i, a excepció dels barris on viuen les elits, l’estat dels habitatges urbans de les regions tropicals seques és lamentable. Apareixen cinturons de pobresa, amb habitatges inadequats i sense els serveis bàsics; sovint són zones marginals i marginades víctimes de violència i crims.

Salut i malaltia a les sabanes

Les malalties de les sabanes, com les d’altres biomes, estan molt relacionades amb la manera que tenen els humans de viure. Els primers grups humans de les sabanes, amb una economia de cacera i recol·lecció, eren seminòmades i només en ocasions excepcionals romanien temps suficient en una zona per poder embrutar una mica les aigües que bevien o per acumular escombraries i excrements; això els estalviava moltes de les malalties parasitàries transmeses per l’aigua o per insectes. La densitat humana tampoc no era tan gran perquè hi hagués transmissió de malalties infeccioses, com la verola o el xarampió. Atès que no assolien edats gaire avançades, tampoc no solien veure’s afectats per malalties degeneratives ni càrdio-vasculars, ni per gairebé cap càncer ni per diabetis. Això no significa pas que gaudissin d’una salut excel·lent: eren turmentats per una enorme varietat d’afeccions articulars i patien molts accidents en la cacera i en les lluites intertribals.

El pas de la cacera i la recol·lecció a l’agricultura i la ramaderia, el primer esforç en el sentit de controlar l’entorn, comportà per als humans paradoxalment tot un seguit de malalties que no podien controlar, moltes de les quals no són plenament controlades encara avui. En realitat, l’única que sembla plenament dominada actualment és la verola, el virus de la qual sembla que ja només existeix en laboratoris sota un estricte control. Al bioma de les sabanes, l’artigatge de noves terres per dedicar-les a l’agricultura afavorí el desenvolupament de les poblacions dels mosquits anòfels (Anopheles), transmissors de la malària, probablement duts des d’altres zones pels ramats. El bestiar, alhora, afavoria el desenvolupament de les poblacions dels tripanosomes (Trypanosoma) causants de la malaltia de la son. L’establiment de poblats permanents, construïts amb materials que oferien hàbitat excel·lent a molts animals possibles vectors de malalties, la consegüent proliferació de deixalles en les quals podien desenvolupar-se estupendament les larves de mosques i altres insectes igualment vectors, la contaminació de les aigües creant les condicions idònies de creixement d’innombrables bacteris, protoctists i verms paràsits, com ara el vibrió colèric i moltes amebes i nematodes, i l’augment de la densitat de població (que permetia la fàcil transmissió de malalties infeccioses, com ara la lepra o el pian), canviaren radicalment el panorama de la salut dels humans.

Els moviments migratoris solen associar-se amb tot un seguit de malalties en posar en contacte poblacions que han estat convivint amb diferents agents infecciosos nous. És el cas de les epidèmies ocasionades per l’arribada dels europeus a continents o illes desconeguts per ells els darrers cinc-cents anys. Però també foren les malalties les que frenaren la penetració dels europeus al continent africà i altres àrees del tròpic. Estrictament parlant, no són exclusives d’un determinat bioma, però es tracten aquí aquelles que es manifesten com un problema sanitari més punyent al bioma de les sabanes.

Les tripanosomiasis

Entre els flagells més grans de l’Àfrica i l’Amèrica tropicals cal esmentar les tripanosomiasis, malalties produïdes per protoctists del gènere Trypanosoma, paràsits del sistema sanguini de gran nombre de mamífers. Les tripanosomiasis es presenten en formes molt diverses que afecten tant els humans com el bestiar domèstic, i fins i tot els mamífers salvatges, però les tres variants principals d’aquestes malalties en els humans són la nagana, la malaltia de la son i la malaltia de Chagas, les dues primeres a Àfrica i la tercera a Amèrica.

Les tripanosomiasis africanes són causades per Trypanosoma brucei(T. brucei rhodesienseen el cas de la nagana, i T. brucei gambienseen el de la malaltia de la son pròpiament dita o febre de Gàmbia) i són transmeses per les anomenades mosques tse-tse (Glossina morsitansi G. palpalis, respectivament); a la sabana es dóna la nagana, mentre que la malaltia de la son en sentit estricte és pròpia de les selves plujoses. La tripanosomiasi americana o malaltia de Chagas és causada per T. cruzii transmesa per xinxes hematòfagues, redúvids de la subfamília dels triatomins (Triatoma infectans, Panstrongylus megistus). Hi ha més de vint espècies de mosques tse-tse, cadascuna amb uns requeriments ecològics específics, però totes tenen una característica en comú: necessiten sang per a alimentar-se i sobreviure. Són sensibles a la dessecació, sobretot quan la temperatura és elevada, i quan perden aigua els cal recuperar-la amb un àpat de sang; per això les mosques tse-tse prefereixen les zones boscoses i humides, en concret, al bioma de les sabanes, els boscos en galeria al llarg dels cursos d’aigua i les sabanes llenyoses, com més denses millor. Algunes espècies de mamífers salvatges, per exemple facoquers, girafes, elefants, rinoceronts i búfals, són les principals víctimes de la mosca tse-tse i la reserva més important de tripanosomes. Per això, durant un temps es va proposar l’eliminació o la reducció massiva dels ramats salvatges per mitjà de la caça; a la colònia britànica de Rhodèsia del Sud, l’actual Zimbabwe, s’arribà a exterminar tots els grans mamífers salvatges en una àrea de més de 15 000 km2. Però la mosca tse-tse no pica totes les espècies salvatges (per exemple, les gaseles i les zebres són picades rarament), mentre que no estalvia picades al bestiar boví domèstic, de manera que la caça indiscriminada d’animals salvatges no està justificada com a mesura preventiva.

Allà on habita la mosca tse-tse no es pot practicar la ramaderia, ja que el bestiar és molt sensible a la tripanosomiasi, i també les poblacions humanes en resulten afectades. Quan els animals tenen una infecció lleu, se’ls pot tractar i curar, però hi ha extenses regions de l’Àfrica on la tripanosomiasi no s’ha pogut eradicar i la gran densitat de mosques tse-tse, com també la reserva de tripanosomes de la fauna salvatge, fan ineficaç el tractament sanitari del bestiar. Per combatre les mosques tse-tse, els habitants de moltes regions d’Àfrica que han volgut expandir la ramaderia han estat artigant les vorades del bosc o els rodals boscats entorn de punts d’aigua, acció que sens dubte ha contribuït a la transformació en sabanes herboses de zones abans ocupades per sabanes llenyoses o fins i tot per boscos, però la presència d’aquests insectes ha estat també un factor de preservació d’àrees boscoses infestades atesa la perillositat de la picada, malgrat que les regions on viuen les tse-tse són molt sovint regions humides o subhumides amb bon potencial per a l’agricultura i la ramaderia.

La malaltia de la son pròpiament dita, o febre de Gàmbia, prolifera preferentment al bioma de les selves plujoses, encara que es manifesta també a les sabanes de l’Àfrica occidental, principalment a les vorades de formacions forestals denses, com els boscos en galeria. A les sabanes de l’Àfrica oriental es manifesta una variant més greu de la malaltia de la son sovint anomenada nagana, que més aviat és una malaltia dels remugants salvatges o domèstics, però que es pot manifestar de manera aguda en humans, principalment en aquells que es relacionen per les seves activitats amb els animals afectats. Els símptomes inicials poden manifestar-se immediatament després de la infecció, al cap d’unes setmanes o, en alguns casos, fins i tot al cap d’uns anys; consisteixen en la inflamació de la zona on s’ha produït la picada, febres intermitents, esplenomegàlia (engrandiment de la melsa) i inflamació dels nòduls limfàtics. Amb el temps apareixen també lesions al múscul cardíac, alteracions de personalitat i migranyes persistents. El paràsit acaba localitzant-se al sistema nerviós; aleshores els malalts comencen de tremolar, perden el control motor, entren en estat de coma, i, després d’un període de letargia, moren. L’evolució és més ràpida i més aguda en el cas de la nagana que, si no es tracta, sol ser mortal en un termini de 6 a 18 mesos.

Tot i l’existència de remeis, massa sovint la malaltia és fatal, sobretot si el paràsit arriba a envair el sistema nerviós. La manca de serveis mèdics adequats, en part a causa de la pobresa de l’Àfrica, contribueix a augmentar la mortalitat d’aquesta malaltia. Tanmateix, la vigilància constant, juntament amb un tractament massiu per eliminar la presència dels tripanosomes en els humans i la no utilització de certes zones per a l’assentament, han reduït la incidència de la malaltia de la son i la taxa de mortalitat. Tot i això, es calcula que uns 50 milions de persones a 42 països africans romanen exposats a la infecció, amb uns 20 000 a 25 000 casos enregistrats anualment, amb especial incidència als confins entre el S del Sudan, Uganda i Zaire.

El còlera

És difícil d’establir l’origen geogràfic d’una malaltia, i més en el cas d’un mal tan disseminat pel planeta com ha estat el còlera. Tanmateix, si es busca a la literatura, es troba que les referències més antigues que parlen d’aquesta malaltia procedeixen de l’Índia i que, en tot cas, pràcticament totes les grans pandèmies del segle XIX i de la primera meitat del XX s’hi iniciaren. El focus original sembla, doncs, que fou l’Àsia meridional, on la malaltia és endèmica encara actualment.

El còlera és causat pel Vibrio cholerae. La seva transmissió als humans és per la ingestió del bacteri en verdures o fruites no rentades adequadament, o bé per ingestió d’aigües contaminades per productes fecals. Els símptomes del còlera són deposicions aquoses, vòmits i febre, i les persones no immunitzades, amb una acidesa lleugerament minvada a l’estómac, poden desenvolupar una simptomatologia colèrica força ràpida. Com que el vibrió colèric pot trobar-se en grans quantitats en les deposicions aquoses, les mosques poden transportar-lo fàcilment fins als aliments, en una transmissió fecal-oral. La mort ocorre com a resultat de la deshidratació, del trencament del balanç electrolític i de l’efecte de les endotoxines pirogèniques que allibera el mateix vibrió.

Les grans pandèmies mundials de còlera semblen, doncs, haver-se originat prop del subcontinent indi, on encara és endèmic, i les raons per a aquesta endemicitat són d’ordre físic, ambiental i humà. El delta del Ganges és una zona on hi ha inundacions periòdiques degudes a les pluges monsòniques estacionals. Però entre un període de pluges i l’altre les aigües romanen estancades i formen nombrosos bassiots soms, fàcilment colonitzables per algues, que alcalinitzen l’aigua i es crea un medi de cultiu idoni per al vibrió colèric. A més, la gent sol buscar els petits bassiots d’aigua per rentar-se i acostumen a defecar als camps. Amb aquestes condicions no és gens estrany que el vibrió colèric tingui una bona excusa per a no desaparèixer del delta del Ganges.

En l’actualitat no és tan fàcil que hi hagi grans epidèmies a la regió del Ganges, ja que molts dels possibles malalts són ja immunitzats, cosa que no passa en altres indrets del planeta. Però en temps passats, les grans epidèmies eren força freqüents. Els mateixos pelegrins, tant hindús com musulmans, eren vehicles de la malaltia. Els hindús anaven per l’Índia visitant els indrets sagrats; els festivals de banys de Kumbha atreien força pelegrins i, hom creu que han hagut d’ésser focus d’algunes de les epidèmies de còlera més importants. Els pelegrins musulmans dugueren la malaltia a la Meca i a altres regions, i provocaren també importants pandèmies; així, per exemple, en la quarta gran pandèmia de còlera, el 1865, moriren un terç dels 90 000 pelegrins musulmans que arribaren a la Meca.

La lepra

L’origen geogràfic de la lepra és desconegut i, de fet, ha afectat en un moment o altre de la història totes les àrees del món, de l’equador al cercle àrtic. El descobridor del seu agent, el microbiòleg noruec A.G.H. Hansen (1841-1912), el va identificar en teixits d’un malalt del seu país. Avui, però, la seva incidència es concentra sobretot a les regions tropicals més pobres del món i, en particular a les d’Àfrica, d’Àsia meridional i del Pacífic i és per aquesta raó que es tracta aquí.

La lepra és citada ja a la literatura índia clàssica, concretament als “Rig Veda” i també hi ha descripcions de la malaltia en textos xinesos contemporanis d’Hipòcrates, l’introductor del terme ‘lepra’ a la medicina occidental. Tanmateix el terme hipocràtic de lepra sembla que no s’aplicava a l’antiga Grècia a la mateixa malaltia, de la qual no es conserva cap referència ni descripció, sinó a alguna altra malaltia de la pell (potser la psoriasi). El Levític tracta els leprosos com a persones impures que havien de ser apartades del contacte amb la resta de la comunitat: eren els sacerdots, i no els metges, els que identificaven els afectats per la malaltia, la qual tenia una dimensió física i també espiritual que feia dels leprosos alhora uns marginats i uns escollits per Déu. Aquesta idea es transmeté a la societat occidental, que sempre considerà estigmatitzats els leprosos o mesells i els confinà en hospitals especials o els desterrà de les ciutats a llocs apartats o amagats per a evitar-hi tot contacte. A l’edat mitjana havien de dur símbols visibles de la seva condició (creus grogues) i tocar campanetes o carraques, amb la finalitat de fer-se sentir per tal que tothom pogués evitar-los. Aquest rebuig no ha estat exclusiu de la societat occidental; a l’Índia i el sud-est d’Àsia, els leprosos tenien prohibit casar-se i tenir descendència i en alguns llocs d’Àfrica els leprosos barons eren castrats per tal d’evitar la seva reproducció. Només en la cultura islàmica la lepra no ha estat associada a un estigma d’impuresa.

La lepra té un cicle molt llarg: un malalt pot estar força temps incubant la malaltia abans de mostrar-ne les manifestacions. Aquestes comencen normalment per lesions cutànies d’engruiximent i canvi de color d’algunes zones de la pell. Més tard, els malalts tenen dificultats per a estendre els dits de les mans, ja que tenen afectats els nervis de les extremitats i les primeres manifestacions comencen pels dits. Posteriorment la lepra pot presentar dues manifestacions clíniques diferents: la tuberculoide i la lepromatosa. La primera, d’aparença més benigna però més contagiosa, presenta anestèsia a les lesions cutànies, de vegades poc manifestes, però que poden variar de simples taques o engruiximents cutanis, fins a grossos tubercles. La segona es caracteritza per l’aparició de tumoracions dèrmiques negrenques, prominents, amb caiguda de pèl i anestèsia completa, anomenades lepromes. Sembla que la infecció es contreu normalment per via respiratòria o per contacte cutani, però de tota manera només un 10% dels qui es veuen exposats a la malaltia la desenvolupen.

L’agent de la lepra és un microbacteri, el bacil de Hansen (Mycobacterium leprae), molt semblant al bacil de Koch (M. tuberculosis), l’agent de la tuberculosi, i amb un comportament immunològic creuat amb aquest fins al punt que ambdues malalties semblen excloents, encara que alguns leprosos, als quals la cronicitat de la malaltia causa immunosupressió, poden contreure la tuberculosi i fins morir-ne. Es tracta d’un paràsit que ha arribat a un enorme grau d’harmonia amb el seu hoste. El malalt de la lepra lepromatosa, que és la forma més contagiosa de la malaltia, desenvolupa una tolerància enfront de la malaltia sense comparació amb cap altra infecció bacteriana. La quantitat de bacil que pot arribar a tenir un malalt és de l’ordre del milió de milions (1012) per gram de teixit! En canvi, malgrat les seves seqüeles de desfigurament, amputacions de dits i membres, la malaltia és rarament mortal per ella mateixa. Això, i el fet que no es conegués fins fa pocs anys cap altre animal que pugués contreure la malaltia (els tatús també en són afectats), fa pensar en una llarga evolució conjunta dels humans i el bacil de Hansen.

Les hepatitis víriques

Tot i que figuren entre les malalties més freqüents gairebé a tot el món, les hepatitis víriques no han estat diferenciades com a malalties específiques d’origen infecciós fins a mitjan segle XX; abans era inclosa, juntament amb altres afeccions hepàtiques, en el concepte genèric d’icterícia. Però la icterícia, amb el característic engroguiment de la pell, no és més que un efecte secundari que pot ser provocat per alguna hepatitis vírica o per qualsevol altra disfunció del fetge o de les vies biliars.

Les hepatitis víriques són malalties de simptomatologia molt semblant causades per diferents virus no relacionats entre ells. Són malalties àmpliament difoses, però amb una particular incidència allí on les condicions higièniques de l’aigua de beguda i dels aliments són deficients. L’estacionalitat de les pluges, per la seva incidència en la qualitat de les aigües, segurament afavoria indirectament la transmissió d’aquestes malalties. Per això sembla particularment indicat tractar-les aquí, ja que als països de l’Àfrica subsahariana i en algunes regions d’Austràlia i de l’Índia és on es presenta el grau d’endemicitat més elevat (el 95% dels adults africans han sofert alguna hepatitis, i al Senegal s’estima que tots els nens en són infectats abans dels cinc anys). Se’n reconeixen cinc tipus distints, ocasionats per agents diferents: l’hepatitis A, la B, la C i dues més anomenades no-A i no-B.

L’hepatitis A és provocada per un virus de RNA, de 27 nanòmetres de diàmetre, capaç de disseminar-se per la contaminació fecal de l’aigua o dels aliments. És per això que el virus de l’hepatitis A és més comú en regions on les mesures higièniques són inadequades i l’aigua per a beure insana. En alguns dels països en què aquesta malaltia hi és habitualment, molts individus han desenvolupat una immunitat pel contacte amb el virus durant la infantesa.

L’hepatitis B és provocada per un virus força resistent, ja que pot sobreviure l’aigua bullent i la sequera, només li cal un lloc on hi hagi restes de sang, raó per la qual és tan freqüent el contagi mitjançant agulles hipodèrmiques i material quirúrgic, i també llocs on hi hagi mosquits que piquin els humans o per ferides; també pot transmetre’s sexualment o durant l’alletament. El virus és petit (45 nm de diàmetre) però la superposició de gens codificadors de proteïnes necessàries, compartint seqüències de nucleòtids solapades, el fa força eficaç. Els indrets geogràfics on hi ha una distribució més seriosa d’hepatitis B són les regions del bioma de les sabanes de l’Àsia meridional i d’Àfrica, ja que el virus pot romandre en llocs secs (per exemple pedres de bassiots assecats) i la gent camina descalça i amb pocs vestits. En aquestes parts del món el càncer hepàtic, sovint seqüela d’una hepatitis, és també una de les causes de mort majoritàries en una edat prematura.

El virus de l’hepatitis C, de RNA, encara no ha pogut ésser aïllat. Aquesta malaltia és una de les més freqüents transmeses per transfusió, però no és aquesta l’única via, ja que se n’han donat casos en persones que no havien rebut mai cap transfusió. Pot produir lesions hepàtiques permanents, però és l’única d’aquestes malalties que pot ser tractada; les altres només accepten prevenció (vacunes) en el seu control: l’alfa interferó.

L’anomenat agent delta creix només en cèl·lules que han estat infectades pel virus de l’hepatitis B o algun altre. Requereix proteïnes que fabriquen altres virus per a poder infectar les cèl·lules, i el virus B és el que més en fabrica. La distribució geogràfica de l’agent delta és força més fragmentada que la de les altres hepatitis, però es relaciona força amb la de l’hepatitis B. El virus anomenat ET-NANBH té una estructura similar a la del virus de l’hepatitis A, però un comportament immunològic força diferent. Sol relacionar-se amb abastaments d’aigua susceptibles de ser contaminats. L’epidèmia més greu enregistrada tingué lloc a Nova Delhi el 1955, localitat on, per altra banda, s’enregistren regularment uns 4 000 casos per milió d’habitants. També hi van haver casos de contaminació importants als camps de refugiats de Somàlia el 1993 i el 1994.

La meningitis

La meningitis és una malaltia endèmica pròpia de zones tropicals i temperades, tant en àrees rurals com urbanes, però amb casos i focus epidèmics aïllats escampats per tot el món. La meningitis és una inflamació aguda de les meninges, les membranes que recobreixen el cervell i la medul·la espinal, normalment resultat d’una infecció bacteriana causada pel meningococ (Neisseria meningitidis), encara que també pot ser produïda per un agent víric o fúngic, o bé per altres bacteris. La meningitis cerebroespinal (MCE) ha estat coneguda amb diversos noms: tifus cerebral, febre cerebroespinal i meningitis epidèmica.

La meningitis meningocòcica té una prevalença especial a l’Àfrica subsahariana. Els malalts més freqüents són infants de menys de cinc anys, però també hi ha hagut molts malalts afectats en temps de guerra, sobretot, ja que el contacte proper comporta un important risc de contagi. És una malaltia amb un ritme estacional força marcat. A les regions de l’Àfrica subsahariana hi ha rebrots epidèmics durant l’estació seca i fresca, quan es viatja més i es dorm a l’interior de les cases; quan arriben les pluges, els casos de meningitis solen minvar dràsticament. A les zones temperades, en canvi, els brots epidèmics de meningitis solen tenir lloc a l’hivern i a l’inici de la primavera. El descobriment de la teràpia amb sulfamides, caps als anys trenta del segle XX, fou un avenç important en el control de la malaltia, ja que no sols eren un bon tractament per als malalts, sinó que també foren utilitzades com a sistema profilàctic en poblacions exposades.

L’antiguitat de la meningitis a les zones de sabana no és coneguda, però sembla que hi ha referències d’epidèmies de la dècada del 1880, a Nigèria i al Txad, al centre de la regió sudanesa, i que, entre el 1905 i el 1908 hi va haver una altra epidèmia que afectà una zona més occidental a Ghana i a Mali. Una segona onada epidèmica durà des del 1919 fins al 1924 i afectà poblacions de Ghana, Burkina Faso, Nigèria i Níger, i causà una gran mortalitat. La tercera gran epidèmia en zones de sabana de l’Àfrica occidental començà el 1935 al Txad i causà també un gran nombre de víctimes l’any 1937 a Níger, a Burkina Faso el 1938, a Mali el 1939, i a llocs ja més dispersos i localitzats fins al 1947, especialment des del Txad al Senegal.