L’activitat cinegètica tradicional
A les sabanes l’estil de vida basat en la recol·lecció, la caça i la pesca pràcticament ha desaparegut. Només el mantenen algunes poblacions d’aborígens australians, i no de forma exclusiva, bé que, amb la recuperació de terres per part dels aborígens, aquest estil de vida també reprèn entre alguns d’ells. Tanmateix, la caça, ja sigui permesa o furtiva, i en alguns llocs la pesca, és essencial per a moltes poblacions de les sabanes com a suplement de l’agricultura de subsistència o del pastoralisme.
La cacera de subsistència
La fauna constitueix un recurs alimentari important a les sabanes africanes. La caça proporciona a les poblacions rurals d’agricultors i pastors entre el 10% i el 50% de la proteïna animal que consumeixen. L’augment de població, però, ha intensificat la caça, i ha amenaçat d’extinció moltes espècies animals. Tot i que molts països africans han restringit i fins i tot prohibit la caça, aquesta encara es continua practicant. Així, a les sabanes del Sudan alguns dels animals més grans, com per exemple el topi (Damaliscus lunatus) o els òrixs (Oryx), han estat pràcticament exterminats i només sobreviuen espècies de gaseles més petites. La biomassa d’animals salvatges que pot suportar la sabana és cinc vegades més gran que la capacitat de càrrega de vacum. En general, la fauna autòctona no és tan susceptible a la calor, i és més resistent a les malalties i les intoxicacions que no pas els animals domèstics. Algunes espècies salvatges són portadores de tripanosomes, però no sembla que en resultin gaire afectades. També la producció càrnia de la fauna salvatge és més elevada que la producció de carn de vacum, i a moltes regions africanes es comercialitza la carn d’animals salvatges.
A la sabana africana la caça, juntament amb la recol·lecció de plantes silvestres, es practica com a complement de la ramaderia nòmada, l’agricultura o alguna altra ocupació. És més comuna a les orientals que a les occidentals a causa de la seva riquesa i abundància de mamífers. L’objectiu de la caça no es limita a l’obtenció de carn i pells sinó que sovint va adreçada a la d’altres productes animals (ivori, banyes de rinoceront, trofeus). La pesca, sobretot a la regió dels grans llacs del centre del continent, és també una ocupació important. Moltes vegades es cremen els camps, sobretot en zones de clarianes i boscos oberts, per tal que la fauna quedi exposada a la vista dels caçadors.
A les sabanes sud-americanes i australianes no hi ha una fauna de grans herbívors com a les africanes i asiàtiques. Dels ungulats més grans de l’Amèrica del Sud, tapirs i cérvols, només tres de les onze espècies d’aquests darrers freqüenten les sabanes: el cérvol de cua blanca (Odocoileus virginianus) de la zona septentrional d’Amèrica del Sud, el cérvol dels pantans (Blastocerus dichotomus), que es troba principalment en zones baixes i negades com el “pantanal” del Brasil, i el cérvol de les pampes (Ozotoceros bezoarticus), que s’estén des de les pampes de l’Argentina fins al “cerrado” del Brasil, tot i que actualment està molt amenaçat. Són més comuns altres mamífers com els tatús (Dasypus novemcinctus, D. sabanicola i altres xenartres), l’armadillo gegant (Priodontes maximus), l’ós formiguer (Myrmecophaga tridactyla), com també un gran nombre de rosegadors, i alguns felins com el jaguar (Panthera onca), l’ocelot (Felis pardalis) i el jaguarundí (F. yagouaroundi). Totes aquestes espècies són caçades de manera indiscriminada, sia per menjar, per la seva pell, o perquè se les considera nocives.
La falta dels grans herbívors ungulats a les sabanes americanes ha cridat molt l’atenció de zoòlegs i naturalistes. Atesa la gran extensió de les sabanes i pastures de l’Amèrica del Sud, el continent hauria de tenir més d’una cinquantena d’espècies d’ungulats. El problema és encara més sorprenent si es té en compte que des del Terciari fins fa relativament poc (uns 10 000 anys enrere) hi existia una rica fauna d’herbívors, inclosos alguns dels mamífers més grans que hagin existit, com ara els enormes peresosos gegants (Megatherium, Eremotherium). No obstant això, cap al final del Plistocè desapareixen tots aquests grans mamífers juntament amb més de la meitat de les espècies d’ungulats. L’explicació més acceptada és que la desaparició d’aquestes espècies es degué a l’arribada de les primeres poblacions humanes de caçadors, l’enemic més perillós que mai havia hagut d’afrontar la fauna local.
La fauna de la zona de sabanes del N d’Austràlia és molt rica d’espècies, tot i que no es coneix gaire bé. Els dos cangurs més grans, el roig (Macropus rufus) i el gris (M. giganteus), són perseguits perquè se’ls considera competidors del bestiar i també per la seva carn i pel seu cuir, tots dos productes de baixa qualitat. La carn s’utilitza bàsicament per a la fabricació de menjar per a gossos i gats destinada a l’exportació. Moltes vegades se’ls caça a cavall, ja que aquests animals són molt lleugers.
La cacera esportiva
En tot el domini de la sabana, però d’una manera especial a les sabanes africanes, la cacera esportiva té o ha tingut un predicament enorme. La gran caça major, en gran mesura, hi troba l’àmbit d’excel·lència. Especialment els europeus, explotant un costum iniciat a l’època colonial, han encapçalat tot un corrent cinegètic que tenia com a objectiu els trofeus de la fauna africana, des dels grans ungulats fins als felins. És així com els elefants, búfals, antílops, facoquers, lleons i guepards han esdevingut peces naturalitzades en centenars de salons i estances occidentals, testimonis muts —i una mica sinistres— de les habilitats cinegètiques, reals o imaginàries, dels seus propietaris.
Les partides de caça o safaris, en efecte, formen part de la mitologia africana. El cinema, altrament, s’ha ocupat de magnificar-ne les excel·lències, sense que això llevi contingut èpic a l’autèntic tremp exhibit per molts caçadors, majorment en els primers temps d’aquesta mena d’activitats. En tot cas, les actuacions abusives d’alguns caçadors i la pressió cinegètica excessiva han afectat seriosament els estocs faunístics de determinades espècies, raó per la qual molts governs africans, i ja abans les mateixes potències colonials, han hagut de regular severament aquesta activitat; Kenya, en concret, la prohibí en tot el seu territori de forma completa. De tota manera, la passió incontenible d’alguns caçadors occidentals, la manca d’escrúpols d’alguns agents locals, i també certs costums ancestrals fan que les regulacions o les prohibicions se segueixin d’una manera relativa.
La cacera comercial no esportiva
A part l’activitat cinegètica de subsistència o l’esportiva, la cacera a les sabanes pot revestir també caràcter comercial. Hi ha, per una banda, la captura d’animals vius destinats als zoològics o als circs, i per una altra la caça comercial de peces comunes per a servir-se de la seva carn o de la seva pell. Aquesta darrera opció ha permès el desenvolupament d’algunes línies interessants.
El cas de la capibara als “llanos” veneçolans
La capibara, “chigüire” o “carpincho” (Hydrochaeris hydrochaeris) és caçada tradicionalment pels habitants dels “llanos” per la seva carn, que té bon gust, i pel seu cuir. Com que és un herbívor consumidor ocasional de pastures, alguns ramaders la persegueixen perquè la consideren un competidor del bestiar. Per això, la densitat de capibares ha disminuït en quasi totes les sabanes humides o inundables sud-americanes. Això no hauria de ser així, ja que les poblacions de capibares representen un ingrés addicional, si es gestionen correctament. Aquesta és la situació de Veneçuela, que és un exemple constructiu de com tractar la fauna silvestre per tal de conservar la diversitat i al mateix temps treure’n profit.
A Veneçuela, durant l’època colonial, l’església catòlica permetia consumir carn de capibara durant la quaresma, per mor dels hàbits semiaquàtics de l’espècie. Amb el temps, això es convertí en una tradició, i avui dia encara es consumeix una gran quantitat de carn seca i salada de capibara durant aquest temps, i se’n preparen diversos plats tradicionals. Amb l’augment de la població humana i el del seu nivell de vida, la demanda de carn de capibara provinent de poblacions salvatges va créixer, i això va fer que les poblacions d’aquests animals minvessin significativament, fins al punt que el 1962 el govern veneçolà en prohibí la caça. El 1968, tanmateix, es tornà a obrir la caça sota condicions controlades. Cada ramader ha d’obtenir un permís per a comercialitzar aquest producte. Un inspector estima la població de capibares a la propietat on es farà l’explotació, i es dóna un permís per a comercialitzar l’equivalent d’un terç dels animals, que s’estima que és el creixement anual de la població en condicions d’equilibri. Això permet caçar entre 20 000 i 40 000 animals anualment, manté l’estoc de capibares i dóna als ramaders un ingrés addicional i un incentiu per mantenir les seves poblacions. L’èxit d’aquest programa ha portat a l’estudi de la possibilitat de criar-les en granges i d’industrialitzar-ne l’explotació.
El cas dels tejús al “chaco” argentí
L’Argentina és un gran exportador de cuirs i altres productes de la fauna silvestre. Un producte que ha adquirit una gran popularitat és la pell de tejú o “teyú-guazú” o “lagarto overo”, sigui el tejú comú (Tupinambis teguixin), sigui el tejú roig (T. rufescens), uns saures de la família dels tèids. Aquests animals, que poden arribar a fer més d’un metre de llargada, són caçats pels pobladors del “chaco”, que n’obtenen un bon benefici. Els cuirs són recollits per “acopiadores” (majoristes) locals que els envien a adoberies situades més al S, des d’on s’exporten als Estats Units, Japó, Europa, Mèxic i Hong Kong per a la confecció de sabates (principalment botes de “cowboy” texanes), carteres i moneders. Altrament la carn és comestible i el greix és molt apreciat en preparacions de medicina tradicional. Més d’un milió de pells són exportades anualment només per l’Argentina.
Els tejús tenen una alta taxa de reproducció, tal com succeeix amb la majoria de rèptils, però la caça desordenada i constant dels últims anys n’ha reduït considerablement les poblacions al “chaco”. L’única solució és la seva cria en granges o bé com una activitat domèstica comparable a la cria de l’aviram. Totes dues solucions s’estan estudiant, tot i que en aquests moments falta informació bàsica sobre el cicle de vida d’aquests animals.
L’activitat ramadera
La ramaderia és, de bon tros, el sistema d’aprofitament més important dels recursos vius de les sabanes. Certament no de totes, ja que la tripanosomiasi impedeix al bestiar l’accés a moltes zones de sabana llenyosa. En tot cas, nòmades o aferrats a un tros de terra miserable, transhumants que viuen amb els seus ramats o grans propietaris absentistes, els ramaders tenen sempre papers rellevants en la vida de la sabana. Curiosament, malgrat la gran abundància i varietat d’espècies de grans herbívors a les sabanes, cap d’ells no ha estat domesticat; en canvi, s’hi han introduït des d’altres biomes la majoria de les espècies principals de bestiar domèstic, que de vegades formen ramats de milers de caps, sovint de varietats que han estat seleccionades al llarg de segles de cria de bestiar en l’ambient del bioma.
El bestiar boví
Els ungulats domèstics més importants de les sabanes són els bovins, que es crien a les sabanes de tots els continents, i són la principal font de carn, llet i adobs de les poblacions humanes d’aquest bioma. Certes poblacions, com els massais, en consumeixen, a més, la sang i, a moltes regions de sabana de l’Índia i d’Àfrica se n’aprofiten els excrements secs com a combustible. Bous i búfals s’utilitzen, també, per altra banda, com a animals de treball. El bou és, en efecte (a banda l’elefant), l’animal de treball més poderós que es coneix. En un dia, un parell de bous que pesin 700 kg són capaços de transportar una càrrega de cinc tones a una distància de 15 km i a una velocitat aproximada de 3 km/h. Un parell de cavalls podrien arribar més lluny, però serien incapaços de moure una càrrega tan pesant.
Pel que fa a la dieta, els bovins s’alimenten quasi exclusivament de pastures. Per a mantenir el seu pes, el bestiar boví necessita consumir farratge amb una concentració mínima de nitrogen de l’1%. Prefereixen l’herba verda i, sempre que poden, eviten la palla o l’herba seca. El bestiar boví només brosteja quan les pastures escassegen; a Mali s’ha comprovat que durant l’època seca les fulles d’arbres i arbustos representen fins a un 25% de la dieta de les vaques. Això no impedeix, però, que en condicions d’absència de veritables pastures, com passa a gran part de l’Índia, hagin d’alimentar-se parcialment de subproductes de l’activitat agrícola o agroalimentària (clofolles de llegums, tortós de cacauet, etc.). Un altre factor molt important que limita la cria de bestiar boví és la disponibilitat d’aigua, ja que les vaques necessiten beure una mitjana com a mínim de 20 l d’aigua diaris. Per això el radi de pastura al voltant de l’abeurador no pot superar els 10 o 15 km.
Els bous i els zebús
Tots els bous i les vaques provenen d’un avantpassat comú, l’ur (Bos taurus primigenius), diferent del fins ara desconegut ancessor del zebú, raó per la qual hom els havia classificat fins i tot en espècies diferents (B. taurus per als bous i les vaques sense gepa, i B. indicus per al zebú), però actualment la majoria d’autors accepten que uns i altres procedeixen de diferents races geogràfiques de B. taurus primigenius domesticades en llocs i moments diferents, sempre, però, fora de l’àmbit de les sabanes malgrat la importància que avui hi té aquest bestiar.
Les races de bous domèstics sense gepa, tant els de banya llarga com els de banya curta, procedeixen de la domesticació, en algun indret dels marges àrids del Creixent Fèrtil, d’alguna o algunes races locals d’ur. Les restes més antigues que confirmarien la domesticació dels bovins han estat trobades a la localitat anatòlica de Çatal Hüyük, daten de fa uns 8 200 anys i es tracta de restes de bous de banya llarga; els de banya curta sembla que foren domesticats posteriorment i possiblement més cap a orient, a les regions muntanyoses de l’occident de l’Iran. Els zebús, amb la seva gepa dorsal, procedirien de domesticacions encara més tardanes i més orientals (probablement als marges orientals del Gran Desert Salat de l’Iran durant el quart mil·lenni aC). En qualsevol cas ja eren coneguts a Mesopotàmia entorn de l’any 3000 aC i a la vall de l’Indus cap al 2500 aC, i sembla que podrien haver estat seleccionats a partir de varietats del N de l’actual Belutxistan. Es tracta d’animals molt més ben adaptats a les condicions d’aridesa, que sovint es troben a la sabana durant l’estació seca i molt resistents també als paràsits (algunes varietats africanes fins i tot són indemnes a les tripanosomiasis). Predominants en el bestiar boví de les sabanes de l’Índia i en menor grau al de les d’Àfrica, han estat introduïts també a les altres regions del bioma de les sabanes per a millorar la resistència a la sequera i als paràsits de les varietats locals o de les introduïdes des d’Europa.
Els búfals aquàtics
Un altre bòvid domèstic és el búfal aquàtic o indi (Bubalus bubalis). El búfal resisteix millor que el bou les condicions dels tròpics humits, i pot alimentar-se de joncs, ciperàcies i altres plantes aquàtiques o semi-aquàtiques. A les sabanes i els boscos secs asiàtics, el búfal s’utilitza com a animal de tir. A més a més, un búfal pot arribar a donar 750 l de llet a l’any. La seva llet és molt rica en nata, però se solidifica a temperatures baixes, de manera que no es pot utilitzar per a fabricar mantega ni formatge. El búfal s’ha introduït amb molt bons resultats a les sabanes inundables d’Amèrica, ja que és molt resistent a la calor i a les plagues.
La distribució dels bovins a les sabanes del món
El bestiar boví autòcton de l’Índia pertany majoritàriament a varietats amb gepa. Encara que no hi ha testimonis de la presència de bovins sense gepa tant de banya llarga com curta des de la primera meitat del tercer mil·lenni aC a la vall de l’Indus, sembla que amb els invasors aris arribaren a l’Ín-dia noves varietats de bovins, majoritàriament de zebús, i també una nova forma de relació amb aquests animals que ha perviscut fins avui en les tradicions religioses i socials hindús. Generalment mal alimentat i gens seleccionat el bestiar boví, sobretot les vaques, és objecte de respecte i veneració, cosa que no impedeix que el bou sigui, a la major part de l’Índia, l’animal de treball per excel·lència i que les més humils explotacions agrícoles de l’Índia posseeixin el seu parell de bous encara que no disposin més que d’una o dues hectàrees de terra. Només a les regions més plujoses i a les àrees deltaiques els búfals desplacen bous i vaques com a animals de treball.
A les sabanes africanes l’entrada del bestiar boví es produí per dos camins: Egipte i el corn d’Àfrica. A Egipte hi arribà bestiar de banya llarga domesticat ja durant la segona meitat del cinquè mil·lenni aC, i el de banya curta hi arribà durant el segon mil·lenni. El bestiar amb gepa arribà a les costes del corn d’Àfrica al final del tercer mil·lenni, per orient, sens dubte des d’Aràbia. La fase bovidiana de l’art rupestre saharià assenyala l’expansió cap a les regions de sabanes dels bovins domèstics des del focus egipci. Actualment, a les sabanes africanes les varietats de bovins sense gepa de banya llarga s’estenen principalment per l’Àfrica occidental (N’Dama) i a la regió del Txad (Kuri), les de banya curta (més pròpies de l’Àfrica mediterrània i una part del Sàhara) es troben també a les regions costaneres, des de Gàmbia fins al Camerun. Les de zebú amb gepa dorsal, principalment a l’Àfrica oriental, des del Sudan fins al Zambezi, i en menor proporció també al Sahel occidental, des del Txad fins a Mauritània. Algunes varietats, barreja de bou de banya llarga i de zebú, es caracteritzen per la gepa cervicodorsal i la banya llarga quan no gegantina, es fan a l’Àfrica oriental des del S del Sudan i N d’Etiòpia fins a Zàmbia i són conegudes col·lectivament com a “sanga”; també es poden incloure entre aquestes varietats els bous “afrikander” de Sud-àfrica, descendents en part del bestiar hotentot anterior a l’establiment europeu i les diferents varietats de bestiar fulani que es fan des del Senegal fins al N de Nigèria.
A les sabanes americanes, la major part del bestiar procedeix de varietats bovines de banya llarga d’origen ibèric, que foren introduïdes pels colonitzadors castellans i portuguesos a partir del segle XVI. La introducció de varietats de zebú és molt més recent i en cap cas no remunta més enllà del segle XIX.
A Austràlia la cria de bovins no es desenvolupà a les regions de sabana fins a la fi del segle XIX i hi ha crescut de manera espectacular a partir del 1970. Les varietats que s’hi crien són creuaments de races angleses amb zebús de raça brahman originaris de l’Índia.
El bestiar oví, caprí i equí
Malgrat l’aclaparadora importància que té el bestiar boví a les sabanes, també hi fan el seu paper les ovelles, les cabres i fins els cavalls i els ases. En alguns llocs, fins i tot tenen una funció capital.
Les ovelles
L’ovella (Ovis aries) és un dels primers animals que fou domesticat pels humans. Produeix carn, llet, llana i cuir, però actualment la majoria de les races millorades estan especialitzades en la producció d’un d’aquests productes; per exemple, per a la llana les merines, per a llet i carn la raça lincoln, i per a la pell les karacul. Tanmateix, a les sabanes tropicals es crien principalment animals generalistes.
L’ovella domèstica era coneguda ja al N d’Àfrica fa uns 8 000 anys i a l’Índia en fa uns 7 000. En diverses onades successives diferents races i varietats anaren arribant a les sabanes africanes per Egipte i el corn d’Àfrica. Des de la Península Ibèrica foren introduïdes a Amèrica varietats seleccionades per a la producció de llana, llet i carn a partir del segle XVI, i fa uns 200 anys els colonitzadors britànics la introduïren a Austràlia. Com les vaques, les ovelles s’alimenten principalment pasturant, però són més selectives que els bovins. De tota manera, durant l’època seca poden arribar a consumir fins a un 25% de matèria llenyosa (d’arbres i arbustos). Les ovelles, com els bòvids, necessiten una dieta amb un mínim d’un 1% de nitrogen. En canvi, com les cabres, només necessiten de 2 a 6 l d’aigua diaris, bé que només beuen cada dos o tres dies. Això els permet pasturar en un radi al voltant dels punts d’aigua més gran que els bovins.
A les sabanes, els ovins tenen un paper menor que els bovins, bé que a moltes regions, sobretot les més àrides, siguin nombrosos. A l’Índia es crien sobretot per la llana i la carn, encara que aquesta és rebutjada per les castes superiors. Pel que fa a les sabanes africanes, els ovins són particularment abundosos, per una banda, a la regió saheliana i a l’extrem austral del continent; a la regió saheliana es tracta primordialment de varietats de pota llarga i cua grassa criades sobretot per a consumir-ne la carn i, en segona instància per la llana, mentre que a l’Àfrica austral conviuen races autòctones de bona producció càrnia amb ovelles de raça merina introduïdes al final del segle XIX i que fan de Sud-àfrica el quart exportador de llana del món. A Amèrica els ovins són poc freqüents al bioma de les sabanes; es crien sobretot als Andes i als subdeserts freds de la Patagònia o del Great Bassin d’Amèrica del Nord i en algunes àrees de Mèxic i del S del Brasil. A Austràlia, en canvi, el bestiar oví representa un terç de la producció agrària total i pràcticament tres quartes parts dels 150 milions de caps del país es crien a les sabanes; es tracta de bestiar de raça merina, productor de llana, fibra de la qual Austràlia és el més gran productor i exportador mundial.
Les cabres
La cabra domèstica és de la mateixa espècie que la cabra salvatge (Capra hircus) que habita a les muntanyes de l’Àsia occidental, on fou domesticada fa 10 000 anys. La cabra és un animal molt rústec que s’adapta molt bé a les regions marginals. Se n’aprofita sobretot la llet i, més secundàriament, la carn i la pell (i en algunes races seleccionades el pèl llarg i sedós). És bàsicament un brostejador i pot alimentar-se de les fulles i les branquetes dels arbres, que constitueixen el 60% de la seva dieta. El contingut en nitrogen de la seva dieta pot ser inferior a l’1% sense que perdi pes.
Al Dècan, la cabra sovint fa el paper de ‘vaca del pobre’, de la qual s’obté la llet i, ocasionalment, una mica de carn. A les sabanes americanes hi fou introduïda juntament amb els bovins i, bé que molt menys nombroses que les vaques i les ovelles, les cabres s’hi compten per milions. A les sabanes australianes pràcticament no n’hi ha; en canvi, a les africanes el bestiar caprí abunda i se’n troben nombroses varietats específicament de sabana, com la sokoto de Níger i Nigèria, apreciada per la suavitat de la seva pell. A Sud-àfrica també es crien varietats seleccionades de cabres de raça caixmir, de les quals s’aprofita el llarg pèl sedós.
Els cavalls i els ases
El cavall (Equus caballus), a les sabanes és fonamentalment un animal de muntura, principalment a Amèrica i a Austràlia, on és indispensable per a la conducció dels grans ramats de bovins, i on l’habilitat de genets dels pastors és llegendària. A Àsia i Àfrica, els pastors es desplacen generalment a peu, però també hi ha genets remarcables a l’Àfrica occidental i al Sudan. En alguns llocs, per exemple al Senegal, també és utilitzat com a animal de treball.
L’ase (Equus asinus) sembla que és l’únic animal domesticat precisament a l’Àfrica, versemblantment a l’alt Egipte o a Núbia, abans del 3500 aC. L’ase tingué una funció molt important com a animal de càrrega de les caravanes que enllaçaven comercialment Egipte i els seus veïns, fins a l’actual Kordofan i la vall del Nil Blau. Curiosament, la seva distribució sembla molt lligada a la dels pobles de llengües afro-asiàtiques i nilòtico-saharianes. En canvi els bantus, tret d’alguns pobles de l’Àfrica oriental en contacte amb poblacions hamítiques, el desconeixen o bé no l’aprecien. A diferència del que ocorre a l’Àfrica mediterrània, on l’aprofitament principal de l’ase és com a animal de bast o de treball o com a reproductor de mules, la majoria dels pobles pastors de les sabanes africanes que crien ases ho fan principalment per obtenir la seva llet i la carn, sense descartar, tanmateix, utilitzar-lo com a muntura o com a animal de bast.
Les diferents estratègies ramaderes
L’activitat ramadera cobreix, al domini de les sabanes, un ventall molt ampli d’opcions estratègiques. En dilatades zones es manté l’activitat ramadera tradicional, basada per meitats en la necessitat alimentària i en el prestigi social, mentre que en altres és possible de parlar d’una ramaderia extensiva de producció, a l’estil europeu tradicional; entremig hi ha tota una gradació de situacions, en gran mesura fruit de la mateixa història del procés d’apropiació humana d’aquests espais.
La ramaderia tradicional
Al SE del Sudan, a la regió de Gedaref, que queda a l’E de la vall del Nil i que s’estén fins a l’W d’Eritrea, hi ha grans extensions de sòls pobres coberts d’una sabana llenyosa seca poblada de mirobàlans d’Egipte (Balanites aegyptiaca) a sota dels quals creixen un gran nombre d’espècies de gramínies altes (com Brachiaria obtusiflora, Cymbopogon nervatum, Hyparrhenia pseudocymbaria i Sorghum purpureo-sericeum). Aquestes sabanes llenyoses són utilitzades pels pastors nòmades. Cremen la sabana quan l’estrat herbaci és molt dens i les pastures són altes i dures, i així redueixen la coberta d’arbres i fan rebrotar les pastures. Alguns arbres, però, sobreviuen a aquest tractament perquè són molt resistents al foc, sobretot Acacia aegyptiaca, una de les millors espècies per a fabricar carbó vegetal.
A la part etíop de la vall del Rift, prop del llac Ziway o Zwai, al SE d’Addis Abeba, l’estrat arbori de la sabana és format per mimosàcies com Acacia tebaica i A. senegal, balanitàcies com Balanites aegyptiaca, papilionàcies com Erythrina abyssinica, rubiàcies com Gardenia lutea, i diferents combretàcies del gènere Combretum, mentre a l’estrat herbaci i predominen gramínies dels gèneres Hyparrhenia, Setaria, Dactyloctenium i Harpachne. Dos grups d’oromo —els arussis, pastors seminòmades que viuen en aquesta part de la vall del Rift i a les muntanyes adjacents, i els boranes, que viuen més al sud, a l’E del llac Turkana, ja en territori de Kenya— han adoptat una ramaderia transhumant amb una base permanent a les muntanyes del massís etiòpic, des d’on, durant l’època de pluges, transhumen amb els seus ramats fins a la sabana llenyosa de la vall del Rift.
La ramaderia comercial extensiva al tròpic africà
L’activitat rural principal a la regió de sabanes llenyoses de Zimbabwe és l’agricultura, però la ramaderia comercial extensiva és també una activitat important. La ramaderia és especialment important a les regions amb precipitacions inferiors als 500 mm anuals, que és el cas de quasi la meitat del país. Un problema en l’explotació ramadera comercial a Zimbabwe és la presència de la mosca tse-tse (Glossina). Des del principi de l’època colonial fins a l’actualitat hi ha hagut una sèrie de programes sanitaris per tal d’eradicar aquesta plaga. Aquests programes, a vegades massius, d’altres selectius, consistien a eliminar els animals salvatges que són la font d’esquistosomiasi, programes per eliminar zones de bosquets densos on s’allotja la mosca, sobretot de boscos en galeria, i tractaments sanitaris de vacunes i banys per al bestiar, com també programes sistemàtics de polvoritzacions químiques de les zones de mosques. El 1960 s’eliminà el programa d’eradicació de fauna silvestre, i es reemplaçà per un programa d’aplicació massiva i sistemàtica de DDT a les zones infestades, principalment a través de polvoritzacions aèries. Gràcies a aquests programes, des del 1963 s’ha eliminat la mosca d’una àrea de 100 000 km2. També es va poder eliminar l’aftosa a través d’un programa amb el qual s’intentaren eliminar els búfals i que inclogué la construcció de tanques sanitàries per impedir el moviment d’animals salvatges.
Un incentiu per a la ramaderia a la zona de sabanes llenyoses de l’Àfrica austral és la Convenció de Lomé, on la Comunitat Europea signà un tractat amb diversos països de l’Àfrica i del Carib pel qual es comprometien a pagar un sobrepreu per la carn importada d’aquests països. Aquest tractat fou firmat amb la intenció d’incrementar els ingressos d’aquestes antigues colònies europees. Però l’efecte no ha estat sempre el desitjat. El sobrepreu equival a una subvenció, que fa econòmicament factible la ramaderia en regions que són marginals des del punt de vista ecològic. El resultat és la degradació i l’erosió dels sòls d’una part de la regió de l’Àfrica austral. A més, en general els beneficiaris han estat aquells ramaders que posseeixen els ramats més grans i que estan més ben capitalitzats. La subvenció de la Convenció de Lomé també ha tingut l’efecte d’atreure capitals estrangers, que han invertit en la ramaderia d’aquests països, sobretot a Botswana.
La ramaderia és una activitat molt important a Botswana. El paisatge d’aquest país de només 1,2 milions de persones és en la seva major part una sabana llenyosa molt oberta en la qual es practica tant la ramaderia tradicional com la comercial. La població d’animals domèstics s’ha incrementat notablement des del principi d’aquest segle, i arribava el 1994 a més de tres milions de caps, xifra que està per damunt de la capacitat de càrrega del país i que s’ha traduït en el sobrepasturatge de grans extensions i en grans problemes de gestió. Les herbes palatables per al bestiar són desplaçades per altres d’espècies no palatables, i hi ha un augment marcat en la densitat d’espècies llenyoses i en l’erosió. La sobrecàrrega animal obeeix en part a raons culturals, però és també el resultat directe de la Convenció de Lomé i de la construcció, per part del govern, de pous i abeuradors a les regions marginals, cosa que ha incrementat el nombre de caps que el pastor o ramader pot mantenir durant l’època de sequera. A això s’afegeix que la política del govern estimula la ramaderia a través d’una sèrie de subsidis, com per exemple serveis veterinaris i escorxadors.
Les explotacions agro-pecuàries índies
La regió dels boscos monsònics de l’Índia, avui en dia majoritàriament sabanificats, té un paper molt important en l’economia pecuària d’aquest país. Una bona part d’aquella regió es dedica a un ús mixt d’agricultura i ramaderia. Tradicionalment, a l’Índia, les unitats d’explotació són petites, com a molt d’unes poques hectàrees. Alguns estudis han demostrat que una família es pot alimentar de la producció d’una parcel·la de 2 a 3 hectàrees amb una explotació mixta agrícola-ramadera, sempre que practiqui una gestió que reposi la fertilitat del sòl mitjançant adobs verds i cultius de plantes farratgeres. Típicament se sembren els cultius al començament de les pluges i si hi ha suficient humitat al sòl es tracta de plantar una segona collita quan s’ha recollit la collita principal. Les deixalles de les collites, com ara la palla dels mills, les clofolles dels fruits dels cacauets, les tiges de diverses espècies de faves, etc., són utilitzades per a alimentar el bestiar.
El bestiar s’alimenta, doncs, amb els residus de les collites, però també utilitza àrees de bosc, terres de cultiu en guaret i les vores dels camins i àrees similars. En efecte, només una tercera part de les necessitats de farratge dels grans ramats de remugadors de l’Índia es cobreix amb els residus de les collites. Els altres dos terços se satisfan deixant pasturar els animals a les sabanes i les pastures adjacents als camps de cultiu. Alhora, la producció de fems per part dels ungulats constitueix la principal font d’adobament per als sòls agrícoles, que són molt pobres de nutrients. Els bous són també la font principal d’energia per a les operacions agrícoles i el transport a les zones rurals. A més, les sabanes secundàries de l’Índia proporcionen energia domèstica en forma de llenya i de fems (que a l’Índia es cremen com a llenya) i són la font d’una sèrie de materials de construcció, com ara bambú per a construir parets i partions a les cases i palla per a ensostrar.
Els principals animals domèstics són bovins, búfals, ovelles i cabres. Les àrees de pastura estan en general degradades a causa d’una càrrega animal excessiva. El bestiar boví s’utilitza principalment com a animal de treball i per a la producció de llet. La llet de les vaques i dels búfals es comercialitza si el productor està més o menys a prop d’un centre de consum; la de les cabres també, tot i que aquestes n’aporten molt poca. Quasi el 80% de la llet és de búfala. Això no obstant, la búfala té menys valor monetari que la vaca perquè es reprodueix més tard i amb menor freqüència. En zones rurals allunyades dels mercats, l’única manera de comercialitzar la llet és en forma de “ghee”, que és la mantega líquida dels búfals (els greixos de la llet dels búfals no se solidifiquen a temperatura ambient). Normalment, un pagès de l’Índia posseeix un parell de bous que utilitza per a llaurar, una o com a molt dues vaques, que utilitza per a treballar i també per a la producció de llet, i un o dos búfals que s’utilitzen per a la producció de llet.
La zona baixa dels boscos monsònics i sabanes llenyoses de Tailàndia s’utilitza per a l’agricultura, mentre que a les zones més muntanyoses es fa una agricultura itinerant i es pastura bestiar boví (vaques i búfals). Es calcula que fins a la meitat del bestiar boví del país prové d’aquesta regió. El bestiar s’utilitza principalment per al treball agrícola (búfals), com a font d’adobament, i per a la venda. El NE de Tailàndia és zona de cria d’animals que són venuts a agricultors del centre del país, tot i que aquesta indústria està en decadència a causa de la introducció de tractors.
La ramaderia extensiva al tròpic sud-americà i australià
La ramaderia extensiva és possiblement l’activitat més comuna de les sabanes llenyoses i boscos secs de “chaco” i “espinal”, a la zona austral del tròpic de l’Amèrica del Sud, però no necessàriament és la més rendible. En general es tracta d’una ramaderia molt extensiva, amb bestiar boví on les condicions ambientals ho permeten, i amb bestiar caprí quan la vegetació està molt degradada. En general es tracta de petites explotacions (tot i que moltes vegades ocupen grans extensions amb una càrrega animal molt baixa) portades per empleats a sou (o a vegades amb una participació en l’explotació) anomenats “puesteros” (de “puesto”, el nom genèric dels assentaments on viu l’empleat amb la seva família, generalment en condicions força precàries). Com que la cura dels ramats sol ser mínima, el bestiar tendeix a sobrepasturar, quasi fins a la degradació, en cercles concèntrics al voltant del “puesto”. Les espècies d’herbes autòctones que agraden al bestiar desapareixen, i el lloc és envaït per espècies llenyoses provinents de les regions seques de l’Argentina, sobretot cactàcies. Alguns estudis, confirmats per la gestió d’alguns establiments més progressius de la zona, indiquen que si es compartimenten closos més petits tancats amb filat, que es deixen reposar una bona part de l’any, la quantitat total de farratge i el capital animal que es pot mantenir és significativament més gran que amb l’explotació extensiva. Aquest sistema requereix una inversió inicial més gran i, en general, en la ramaderia del “chaco” i de l’“espinal”, ha faltat el capital per invertir.
La zona de sabanes llenyoses d’Austràlia Occidental i del Territori Septentrional d’Austràlia s’utilitza gairebé exclusivament per a l’explotació ramadera extensiva. Els establiments ramaders, coneguts com a “cattle stations”, o simplement “stations”, són enormes, amb extensions d’una mitjana de 40 000 ha, però moltes per damunt de les 100 000 ha i fins i tot algunes d’un milió d’hectàrees. Aquests establiments, en els quals la cura dels ramats és mínima fan pasturar el bestiar a les sabanes i els bosquetons, produeixen un bestiar de molt baixa qualitat. Es calcula que fins a una tercera part d’aquest bestiar, que és semisalvatge, no s’arriba a capturar en els “rodeos” anuals.
El pastoralisme nòmada
La ramaderia nòmada predomina a les regions semiàrides amb pluges irregulars. Es caracteritza perquè els pastors i les seves famílies es desplacen quasi constantment a la recerca de pastures millors. Només es queden en una mateixa àrea mentre hi ha prou pastura per als seus ramats. Des del punt de vista cultural, la vida dels pastors nòmades és similar a la dels caçadors i recol·lectors, els seus avantpassats culturals. A les regions marginals, aquest tipus de ramaderia utilitza molt eficientment els recursos farratgers, i els pastors nòmades, alhora, fan un ús molt eficient dels recursos animals, ja que consumeixen llet, sang i carn. Tanmateix, la productivitat és baixa.
Els orígens i la trajectòria del nomadisme ramader
La ramaderia nòmada s’originà al Creixent Fèrtil fa més de 10 000 anys. Al principi era probablement una extensió de la caça selectiva. Aquest tipus de ramaderia es basa en els desplaçaments naturals del bestiar, que li permeten aprofitar els recursos farratgers d’ambients diversos. Això, però no impedeix que al mateix temps els pastors utilitzin altres recursos locals, com els fruits i altres productes dels arbres (per exemple, la goma aràbiga), o algun conreu no massa exigent cada cop que les condicions de les pastures els permeten romandre prou temps en un punt adequat.
A les vores de la zona septentrional del Sahel i al Sàhara meridional, les pluges i la disponibilitat de farratge són esporàdiques i irregulars, i s’hi practica, sobretot, la ramaderia nòmada. Els pastors nòmades d’aquestes zones i els seus ramats es desplacen contínuament a la recerca de farratge i aigua. Al sud del Sàhara la vegetació és formada per una estepa de gramínies anuals que per a créixer depenen de les escasses pluges. Durant milers d’anys els pastors nòmades han pasturat els seus ramats de vaques, camells, ases, ovelles i cabres per la zona que s’estén des de l’E de la Costa d’Ivori fins als peus del massís muntanyós d’Etiòpia, i des d’allà baixa formant un gran arc fins al S de Zimbabwe, Botswana i Namíbia. Els bovins són els animals més importants per a l’economia d’aquests pastors nòmades, bé que a les zones seques adquireixen més importància els dromedaris, els camells i les cabres, ja que estan més ben adaptats a la sequera i a les temperatures altes que no pas les vaques. A més, els camèlids i les cabres es poden alimentar d’arbustos, de pastures dures i de plantes de zones salobres.
Molts governs africans, com els de Kenya, Tanzània o Zimbabwe, han promulgat lleis i han adoptat mesures per tal d’eliminar la ramaderia nòmada, difícil d’integrar en els esquemes estatals de l’Àfrica postcolonial per mor de les peculiaritats de les seves formes de vida i el seu dret consuetudinari. Entre els pastors nòmades la terra és propietat comunal, mentre que el bestiar pertany als individus i el dret a utilitzar les pastures i els punts d’aigua ha estat tradicionalment controlat pels consells d’ancians o pels caps tribals, i segueix unes regles que la tribu tracta de reforçar amb rigor. Tradicionalment el territori de cada tribu és defensat per bandes armades. Abans de la colonització, els pobles pastors eren els més forts i poderosos de l’Àfrica. Els governs colonials tingueren molts problemes per controlar-ne alguns, per exemple els turkanes del N de Kenya i el S del Sudan, o els massais de Kenya i Tanzània. De vegades, per a assolir aquest control, els exèrcits colonials havien acudit a pràctiques com la destrucció del bestiar de tota una comunitat, de manera que, en perdre la seva font d’aliments, la reduïen a la pobresa més absoluta i podien intentar establir-la en un territori fix. Això en part fou provocat perquè la legislació europea no reconeix més que en casos molt específics el dret comunal a la terra. D’altra banda, l’estat modern té problemes per controlar i, sobretot, per recaptar els impostos de les persones que no tenen una residència fixa i, encara més, quan, tal com passa sovint, els territoris d’algun d’aquests pobles s’estenen per més d’un país, cosa que provoca conflictes de fronteres i de lleialtat nacional. Per aquestes raons es procurà, i es continua intentant, transformar els pastors nòmades africans en ramaders extensius.
El cas dels barabaigs
El cas dels barabaigs de Tanzània és un exemple força il·lustratiu. Els barabaigs són un grup d’uns 30 000 pastors nilòtics que pertanyen a l’ètnia dels tatoga. Després d’haver estat expulsats de les planes del Serengueti pels massais fa uns 150 anys, ocupen les planes de Hanang, a Tanzània, on crien ramats de bovins en una economia pastoral que havia estat autosuficient, si més no per als més rics, és a dir per als que posseïen els ramats més nombrosos, mentre que els més pobres havien de completar la seva dieta amb el conreu de cereals, principalment blat de moro. En efecte, tot cap de família barabaig s’escarrassa a assolir l’autosuficiència amb el seu bestiar. Els ramats no són gaire nombrosos, la mitjana és d’uns 60 caps de bestiar per grup familiar, només una tercera part del qual, o sigui una vintena, són vaques. Com que cada grup familiar consta, com a mitjana, d’unes 10 persones, cal concloure que cada membre disposa de la producció de llet de dues vaques per a alimentar-se. Però les vaques dels barabaigs donen molt poca llet (amb prou feines mig litre al dia durant 7 o 8 mesos l’any), de manera que un ramat mitjà no proporciona la llet necessària per a alimentar una família barabaig mitjana. Per això no és estrany que més de la meitat de la dieta dels barabaigs sigui constituïda per cereals, bàsicament blat de moro, que obtenen en part de conreus itinerants i en part de la barata amb tribus veïnes d’agricultors a canvi de llet i carn.
Les planes de Hanang, on viuen els barabaigs, tenen sòls d’origen volcànic, més fèrtils que els que es troben normalment als tròpics. L’escarpament de la vall del gran Rift les divideix en dos sectors molt diferents. Al N hi ha l’altiplà de Basotu, sense rius permanents i, per tant, sense més aigua disponible que la que s’acumula als cràters volcànics durant les pluges, que s’evapora a l’estació seca. En canvi, al N, la plana de Barabaig, sempre hi ha aigua, ja que s’hi troben els llacs Balangda Gidaghan i Balangda Lelu. Aquests llacs també són una font de sal per al bestiar. La vegetació és típica de sabana, amb bosquets d’Acacia i Commiphora escampats entre pastures. Més al S hi ha una regió de sòls arenosos, menys productius, coberts amb un bosc sec de tipus “miombo” infestat per la mosca tse-tse, de manera que no s’hi pot practicar la ramaderia.
Les característiques de cadascuna d’aquestes tres regions determinen el patró de vida tradicional dels barabaigs. Durant l’època de pluges pasturen els seus ramats per les depressions humides —que anomenen “muhajega”— de les planes de Basotu. En aquesta àrea les condicions edàfiques permeten un farratge més bo i abundant, de manera que es pot engreixar el bestiar després de les privacions de l’època seca, com també augmentar la producció lletera. Entre el final de maig i el principi de juliol —segons l’any i el lloc— les pluges s’acaben i s’assequen els punts d’aigua intermitents. Aleshores els barabaigs migren cap a les planes de Barabaig. Allà es queden sense allunyar-se dels punts d’aigua permanents fins que al novembre tornen les pluges. A mesura que les pastures s’assequen, els barabaigs van migrant cap al S fins a la vorada del “miombo”, on troben farratge per al bestiar però també el risc que el bestiar contregui la tripanosomiasi. Entre setembre i novembre es cremen les pastures seques de la plana de Barabaig per afavorir el rebrot i per reduir la densitat de paparres, que són un veritable flagell. El sistema dels barabaigs, com el de tots els pastors nòmades de les sabanes, depèn, doncs, de l’existència d’uns recursos bàsics més o menys permanents, que s’exploten només durant l’època de més estrès, i d’uns altres recursos temporals d’elevada qualitat, que s’exploten durant l’època de pluges. Si manquen uns o altres, el sistema ja no funciona, però ni els uns ni els altres s’exploten de manera permanent.
El fet que els sòls de les planícies de Hanang siguin fèrtils, que només s’explotin de manera intermitent, i que entre els barabaigs no existeixi la propietat privada, ha afavorit que hagin estat envaïdes per agricultors dels districtes veïns que busquen terres més bones. En èpoques passades els guerrers barabaigs haurien impedit una invasió d’aquest tipus amb les armes a la mà, però actualment no els està permès fer-ho. Una part important de la plana de Basotu ha estat confiscada pel govern per iniciar un projecte d’agricultura intensiva que permeti a Tanzània autoproveir-se de blat. En ser desposseïts de les seves millors terres, els barabaigs es veuen obligats a romandre més temps a les planes de Barabaig, de manera que degraden el recurs essencial que els permet sobreviure durant l’època seca. Irònicament, sembla que l’agricultura a la plana de Basotu no és sostenible i ja s’està abandonant. Els cultius només es poden mantenir amb subsidis energètics exteriors (en aquest cas del govern del Canadà). En retirar-se aquests subsidis, el cultiu ja no és rendible.
El cas dels warag-warags
Un altre poble que practica la ramaderia nòmada és el dels tuareg warag-warags imrad de l’Oudalan, a l’extrem septentrional de Burkina Faso. Aquests pastors i els seus 3 000 caps de bestiar realitzen un cicle anual característic. Durant l’època seca, de desembre a maig, els ramats es dirigeixen cap al sud, cap a la regió dels poblats de Tin Axof i Tin Hrassam de la vall de Beli, on sempre troben aigua i farratge. Al juny, quan comencen les primeres pluges, es traslladen a les pastures de les valls de Chanareo i In Hobukar, on romanen aproximadament un mes. A mitjan juliol comencen a desplaçar-se cap al S, fent marrades per la sabana a la recerca de zones on el farratge sigui abundant, i on puguin romandre uns tres o quatre dies. Al cap d’un mes, és a dir, a mitjan agost, arriben a la llacuna de Darkoy, una font de sal per als animals. Després tornen altra vegada cap al N, però seguint un camí diferent que el que han fet a l’anada. Aleshores les pastures de la sabana ja estan força passades, de manera que els animals s’han d’alimentar bàsicament d’arbustos. A les depressions de la sabana s’hi troba aigua abundant, i als pastors només els cal moure el campament cada vuit dies. A l’octubre les pluges comencen a disminuir i al desembre la sabana ja s’ha assecat. Aleshores els warag-warags inicien el camí cap als campaments d’hivern de la vall de Beli.
El pelegrinatge dels warag-warags a través de les sabanes de Burkina Faso il·lustra certes característiques generals de la ramaderia nòmada. En primer lloc, per a practicar aquest tipus de ramaderia es necessiten unes pastures permanents bàsiques, les quals, tradicionalment, només s’utilitzen a l’estació seca, de manera que durant el període de pluges puguin recuperar-se. L’augment de població, però, ha incrementat el nombre d’agricultors que s’estableixen de manera permanent en aquestes àrees, i això fa perillar l’economia dels pastors nòmades. Una altra característica de la ramaderia nòmada és el moviment irregular constant en cerca de les pastures més bones. Així el pastor pot aprofitar els millors recursos de cada època de l’any, que es troben en diferents indrets de la sabana. A causa de la irregularitat de les precipitacions, hi ha àrees que poden ser favorables un any determinat i, en canvi, un altre any no ho són tant i els pastors no les utilitzen. D’aquesta manera, en un període prou llarg s’acaba aprofitant tota la sabana. L’últim tret característic de la ramaderia nòmada és el pasturatge molt intens però molt curt. Normalment el bestiar pastura en un mateix lloc de tres a vuit dies, exceptuant les pastures d’hivern, on els animals romanen durant alguns mesos. El pasturatge intensiu fa que el bestiar consumeixi totes les espècies palatables, però com que després vindrà un llarg període sense pasturatge, la vegetació es pot recuperar totalment. Si el pasturatge és menys intensiu però més prolongat, com passa amb la ramaderia sedentària, els animals consumeixen només les espècies més palatables, de manera que en redueixen significativament la densitat i, fins i tot, poden eliminar-les, ja que els animals romanen sempre a la pastura i les plantes no poden recuperar-se.
La ramaderia transhumant
La ramaderia transhumant, que predomina sobretot a les regions de muntanya, es caracteritza perquè el bestiar pastura en dues àrees diferents al llarg de l’any, per exemple, als prats alpins a l’estiu i a les valls durant l’hivern. Els pastors i les seves famílies, però, tenen una residència permanent. La ramaderia transhumant no és gaire corrent a les sabanes tropicals, tan sols es practica a determinades regions del Sahel i d’Etiòpia.
A la zona septentrional del Sudan molts pobladors que cultiven mill perlat (Pennisetum glaucum) i cacauet (Arachis hypogaea) es relacionen íntimament amb pastors nòmades. Aquests agricultors sovint tenen ramats que encomanen als pastors transhumants, molts d’ells fulbes, perquè els cuidin. Només es queden amb uns quants bous per a les feines del camp durant l’època de pluges. Els animals pasturen entre els cultius, a les zones ermes, que a l’època de pluges són cobertes per pastures. Un cop acabada la collita, els animals dels agricultors i els dels pastors nòmades, que fins aleshores havien estat a les sabanes, s’alimenten amb les deixalles de la collita. Durant l’època seca, si hi ha prou aigua per als animals, els pastors nòmades es queden prop de la zona de cultiu i pasturen els seus ramats a les deveses en guaret. A la nit els animals es tanquen en corrals, cosa que permet recollir els fems per adobar els conreus. Així, el benefici és mutu: els pastors obtenen les deixalles de la collita per als seus animals i poden pasturar els ramats als camps en guaret; i els agricultors obtenen fems per a fertilitzar els seus camps.
Hi ha zones en què el cultiu irrigat de cacauets, cotó, melca i arròs s’ha intensificat tant que la ramaderia nòmada ha estat substituïda per una ramaderia comercial incipient. Els agricultors i els pastors semisedentaris crien el bestiar per fer diners, ja que en aquestes zones hi ha un mercat on poden vendre la llet i els vedells. A més a més utilitzen els bous com a animals de tir. Durant el període de pluges, tots els ramats pasturen a les vores dels camins, en terrenys comunals i en erms sota la vigilància dels pastors. A la nit es tanquen en corrals. Un cop acabada la collita, els animals n’aprofiten les restes i després es traslladen a zones properes que han estat cremades per estimular el creixement de pastures.
La ramaderia sedentària extensiva
La ramaderia comercial sedentària, com el seu nom indica, es realitza sempre en una mateixa extensió, propietat del ramader i on ell resideix o no. La ramaderia sedentària de les sabanes es diferencia de l’agricultura per fer un ús extensiu dels recursos, per la poca inversió en mà d’obra, en capital i en tecnologia, i pels baixos rendiments en termes d’aprofitament dels recursos, cosa que no impedeix, quan l’extensió de l’explotació i el nombre de caps de bestiar són prou grans, que el propietari n’obtingui considerables beneficis en termes monetaris.
El règim pastoral i de tinença del bestiar
En la ramaderia sedentària el bestiar no sempre pastura a camp obert com en la ramaderia nòmada i en la transhumant, sinó que el seu bon funcionament requereix sovint que els animals estiguin confinats en camps closos de diferents mides. Tanmateix, a moltes regions de les sabanes americanes i australianes el bestiar pastura lliurement per grans extensions. El ramader controla les fonts d’aigua, separa els animals en diferents ramats segons el sexe i l’edat i, si l’establiment està ben cuidat, intenta portar un control sanitari. A més a més, també ha de cuidar les pastures, eliminar les espècies nocives, reduir la coberta d’arbres i arbustos —sempre deixant uns quants arbres que facin ombra—, i controlar l’ús del foc. Per això, en aquesta mena d’explotacions ramaderes extensives el bestiar no està vetllat constantment per pastors, com passa amb la ramaderia nòmada, i els animals poden arribar a ser semisalvatges.
Una diferència molt important entre la ramaderia nòmada i la ramaderia sedentària comercial és la relació laboral. La ramaderia sedentària és típicament capitalista, i els pastors (s’anomenin vaquers, “gauchos”, “charros”, “cow-boys”, “cow-hands”, o com es vulgui) són obrers assalariats i no amos del bestiar, com en el cas de la ramaderia nòmada. La ramaderia sedentària basada en l’explotació extensiva de grans superfícies (les anomenades a Amèrica “estancias”, “fazendas” o “hatos”, i a Austràlia “stations”) es desenvolupà originàriament a les grans planures d’Amèrica del Sud, incloent-hi el “cerrado” brasiler i els “llanos” veneçolans; actualment, però, també es practica a Austràlia i, en menor grau, en algunes regions africanes i asiàtiques.
Una altra diferència fonamental entre el pastoralisme i la ramaderia comercial és el sistema de tinença de la terra. La ramaderia sedentària es realitza en establiments que tenen un títol individual de propietat sobre la terra, o que lloguen la terra a persones jurídiques que el tenen. En alguns casos, per exemple a Austràlia, la terra és de propietat pública però l’amo de l’establiment n’obté contractes d’ús a llarg termini, normalment per 30 anys. En canvi, els nòmades no acostumen a tenir cap títol ni cap dret legal sobre les terres on pasturen els seus animals i, segons les seves tradicions, en fan un usdefruit col·lectiu, que en el passat defensaven amb les armes. Només molt recentment els governs han començat a reconèixer aquest tipus de propietat collectiva.
La productivitat ramadera
A les sabanes tropicals existeix un gradient de productivitat potencial, que va des de molt baix fins a mitjanament alt, i que és conseqüència de la distribució irregular de les pluges, la qualitat del sòl i el tipus de vegetació. La productivitat potencial d’una sabana determina, en gran mesura, la intensitat amb què es podrà explotar i l’eficàcia amb què el bestiar convertirà la biomassa vegetal en biomassa animal. Com es pot suposar, l’impacte humà és més gran a les sabanes amb una productivitat potencial més gran. L’única excepció són les sabanes on originàriament existien grans ramats d’herbívors salvatges, com per exemple algunes de l’Àfrica oriental.
A les sabanes tropicals la ramaderia extensiva es caracteritza per una productivitat molt baixa en termes de biomassa. Les causes són molt diverses, però la més important és l’escàs aliment que ofereixen les pastures naturals, especialment durant l’època seca. Aquesta limitació és més greu a les regions amb període sec prolongat i també a les de sòls pobres de nutrients. En aquestes darreres el far-ratge té molt poc valor nutritiu i el desenvolupament dels animals es retarda, de manera que s’han d’esperar 4 o 5 anys abans de poder vendre un animal al mercat. Una altra conseqüència de la pobre alimentació és una taxa baixa de parts que arribin a terme i una elevada mortalitat de les cries. Una altra causa de la baixa productivitat són les malalties (febres aftoses, nagana) i els paràsits, especialment les paparres. Tot i que existeixen vacunes contra l’aftosa i els banys acaricides, són tractaments molt cars i només protegeixen durant un temps curt, de manera que no surt a compte aplicar-los a un bestiar de baixa qualitat.
La qualitat del bestiar pot ser una altra limitació important. El bestiar primitiu no millorat que predomina a moltes regions tropicals, si bé és molt resistent a la sequera i a les malalties, és poc productiu i no respon adequadament a les tecnologies que s’utilitzen per a augmentar la producció ramadera, com per exemple les pastures millorades, els suplements minerals o els tractaments contra les malalties. Tanmateix no sempre és així, sobretot a Amèrica i a Austràlia on el bestiar original ha estat millorat genèticament i la cabana és en expansió.
La ramaderia extensiva a Austràlia
De totes les sabanes, les americanes i les australianes són les que han patit més recentment l’impacte de l’explotació ramadera. A les zones seques d’Austràlia el factor limitador de la ramaderia és la manca d’aigua durant l’època seca. El període sec pot allargar-se sis mesos. A Austràlia el bestiar es cria en camps tancats amb un filat i amb abeuradors permanents. La intensitat de l’explotació varia segons la quantitat de pluja que cau. Com que a les sabanes australianes hi ha un gradient d’humitat que va d’E a W i de N a S, la ramaderia més intensiva és la de l’estat de Queensland, i la més extensiva la de l’interior del Territori Septentrional d’Austràlia.
A les sabanes (i boscos secs) del N d’Austràlia, les unitats d’explotació són enormes (unes 40 000 ha de mitjana). La poca inversió i el sistema extensiu d’explotació produeixen animals magres i de baixa qualitat que s’empren en la indústria o, en el cas d’establiments bons, es revenen a d’altres establiments que els poden engreixar amb pastures més bones. La càrrega varia entre un animal per cada 4 ha als millors establiments fins a un animal cada 60 o 70 ha. La major part de la terra és de propietat pública i es lloga als ramaders per períodes de 30 anys.
Com que la vegetació australiana es coneix relativament bé, els canvis que ha produït l’explotació ramadera també són força coneguts. Els principals problemes de la ramaderia australiana són la poca qualitat de les pastures i la manca de farratge durant l’estació seca. Les eines de gestió són el foc i els adobs artificials, que permeten implantar pastures també artificials. El foc s’utilitza per a eliminar la biomassa seca i d’escàs valor, per a estimular el rebrot, eliminar els insectes perjudicials per al bestiar i controlar el creixement dels arbres i els arbustos. La vegetació llenyosa, però, també es pot controlar mecànicament. El foc és l’única eina de gestió que s’utilitza a les parts més seques de les sabanes australianes. Generalment les sabanes s’incendien al començament de l’estació seca, preferentment poc després d’una pluja abundant per tal d’assegurar una bona rebrotada. Aquest és el procediment que se segueix a les sabanes més humides, però a les més seques el foc s’aplica en qualsevol moment de l’estació seca. La cremada es realitza cada any o cada any i mig. Però el foc pot tenir conseqüències indesitjables, ja que afavoreix també el creixement d’espècies no profitoses, sobretot la xisca (Imperata cylindrica), que a les sabanes més humides pot convertir-se en un problema greu.
A les pastures de les sabanes australianes els nutrients limitadors són el fòsfor i el nitrogen. També pot mancar sofre durant l’època seca, i també sodi. Per a suplir aquestes deficiències es poden donar complements minerals al bestiar o bé es pot intentar millor la qualitat del farratge amb pastures artificials. Els suplements minerals poden consistir en una barreja d’urea i melassa amb minerals, o bé en residus agrícoles. El subministrament de suplements nutricionals, sobretot durant l’estació seca, es tradueix en un augment del pes dels animals (de fet, compensa el pes que perdrien durant aquesta època, si no se’ls subministressin els suplements) i en un augment de la taxa de parts.
Allà on el clima ho permet, es planten pastures artificials. La tècnica de substituir les pastures naturals per pastures artificials amb lleguminoses està molt difosa a la zona temperada, però als tròpics s’ha introduït recentment. Els australians han estat els capdavanters en la selecció de gramínies i lleguminoses amb aquesta finalitat. Les gramínies acostumen a ser d’origen africà i les lleguminoses provenen de l’Amèrica del Sud. Les tècniques que s’utilitzen són molt diverses. Poden consistir, simplement, a plantar llavors de lleguminoses amb adobs fosfatats en una pastura natural, intentant modificar-la al mínim possible llevat d’augmentar la proporció de lleguminoses. Però també es pot substituir totalment la pastura natural per una de plantada artificialment després de preparar i fertilitzar el camp. L’èxit i el rendiment econòmic d’aquestes diferents tècniques depenen de les condicions del terreny i de les espècies que se sembrin, però amb pastures millorades es pot aconseguir augmentar la productivitat animal en un 50%.
La ramaderia extensiva a l’Amèrica del Sud
Es calcula que als tròpics americans es crien uns 195 milions de caps de bestiar boví, uns 46 milions dels quals es troben als “cerrados” del Brasil. La major part es crien de manera extensiva utilitzant les pastures naturals no millorades. L’única eina aplicada universalment a les sabanes americanes és el foc. A més a més, es calcula que als tròpics americans hi ha uns 56 milions d’ovelles i uns 25 milions de cabres. La productivitat en termes de biomassa és baixa, i s’inverteix molt poc en infrastructura. Fins fa poc, el ramader que volia incrementar la producció generalment ho feia augmentant l’extensió dels seus camps, i no pas millorant la qualitat del bestiar o introduint tècniques modernes.
Des del punt de vista de la utilització, cal diferenciar entre les sabanes inundables o hipersabanes i les sabanes ben drenades. Entre les primeres es troba el “pantanal” del Brasil i Bolívia, les hipersabanes de l’Apure i dels “llanos” de Casanare, a Colòmbia i Veneçuela, els “llanos” de Mojos a Bolívia, i gran part de l’illa de Marajos, a la desembocadura de l’Amazones. Aquestes sabanes s’inunden durant l’època de pluges i la càrrega animal que poden suportar és determinada per l’extensió de terreny que queda per sobre del nivell d’inundació. En canvi, a les sabanes ben drenades la càrrega animal és determinada per la quantitat d’herba disponible durant l’època seca. La major part dels “llanos” de Colòmbia i Veneçuela i dels “cerrados” del Brasil són sabanes d’aquest segon tipus. Per més que s’hagi demostrat amb èxit la utilitat de l’aplicació de determinats mètodes de gestió de l’aigua i del bestiar (sistema de mòduls) per a augmentar la productivitat (en herba palatable i en carn) a les sabanes inundables, dóna millor resultat invertir en l’increment de l’extensió de l’explotació que fer-ho en millores de la terra o del bestiar.
Fins fa uns 20 anys, les sabanes ben drenades del Brasil, els “cerrados”, s’empraven quasi exclusivament per a pasturar el bestiar boví, i equí. La gestió es reduïa a “rodeos” anuals per triar els vedells, l’incendi anual o bianual d’agost-setembre i, en el cas dels ramaders més avançats, algunes vacunes contra la febre aftosa i banys acaricides contra les paparres. Juntament amb aquesta ramaderia extensiva i poc productiva, a les riberes dels rius i els rierols es practicava una mica d’agricultura per satisfer les necessitats de la població local. La construcció de Brasília, la nova capital del Brasil, al bell mig del “cerrado” i la construcció d’una moderna xarxa de carreteres que uneix el “cerrado” amb els centres productius més grans del país, ha donat un impuls enorme a l’agricultura i, en menor grau, a la ramaderia. Com ja s’ha descrit amb més detall en parlar de l’agricultura, al cap d’uns anys de conreu, els sòls agrícoles se sembren amb gramínies farratgeres, especialment amb les espècies africanes Hyparrhenia rufa, el jaraguà, i Brachiaria decumbens, el “pasto alambre”, que aprofiten molt bé els adobs restants dels conreus. La manca de lleguminoses en aquestes pastures és la causa que la dieta del bestiar sigui molt pobre de nitrogen. Per a evitar aquest problema es recomana sembrar alfals brasiler (Stylosanthes guianensis) o algun aromer pàl·lid (Leucaena glauca) o altre congènere, veritables ‘bancs de nitrogen’ o ‘bancs de proteïnes’, per a suplementar la dieta del bestiar.
A les sabanes de l’Amèrica del Sud la ramaderia extensiva és molt poc productiva en termes de biomassa. La majoria de les vaques pareixen cada 2 o 3 anys, i la mitjana anual de reproducció de vedells és del 50%. L’objectiu seria assolir un 75% de reproducció anual i una mortalitat inferior al 5%. Els animals s’envien a l’escorxador quan fan entre 350 i 450 kg, pes que assoleixen entre els 3 i els 5 anys d’edat. La taxa d’extracció anual és només de 24 kg per cap, un valor molt inferior als 52 kg de l’Argentina o als 59 kg d’Austràlia, que s’obtenen mitjançant sistemes de producció basats, principalment, en pastures artificials. La producció per hectàrea és també molt baixa. Als tròpics americans la càrrega animal mitjana —tenint en compte els diferents tipus de sòls i els diferents sistemes d’explotació— és d’1,9 ha per animal, i la producció de carn és només de 12,8 kg/ha any, malgrat una producció d’herba de 4 tones/ha. Això contrasta amb rendiments d’entre 86 i 580 kg/ha i any en pastures millorades de gramínies i lleguminoses.
La producció es pot augmentar utilitzant tècniques molt senzilles. Per exemple, controlant l’època de reproducció de les vaques mitjançant la separació del ramat dels braus reproductors tret del període en què hagin de cobrir les vaques. Així es pot aconseguir que tots els vedells neixin a principi de l’època de pluges i, per tant, tinguin més probabilitats de sobreviure. Una altra tècnica consisteix a deslletar els vedells prou grans, separant-los de les mares, de manera que les vaques no perdin tant de pes alletant les cries. També es pot augmentar considerablement el desenvolupament del bestiar millorant les pastures amb lleguminoses o donant un complement nutritiu als animals durant l’època seca. Però aquestes millores requereixen una inversió en infrastructura i uns coneixements més profunds que els que es tenen actualment a la majoria de regions ramaderes de l’Amèrica del Sud. La possibilitat d’invertir el capital en activitats comercials i financeres no pecuàries —amb un risc menor i amb rendiment similars o, fins i tot, més alts—, és un dels factors que limiten la inversió en la indústria ramadera de les sabanes americanes.
La ramaderia extensiva a Àfrica i Àsia
La ramaderia sedentària s’està introduint a l’Àfrica, promoguda pels governs d’aquest continent. Per exemple, Uganda va promoure un pla de desenvolupament ramader sedentari a la regió d’Ankole-Masaka, al S del país; Tanzània va promoure la ramaderia sedentària a la regió de Nachingwea, al SE, i el Zaire ho va fer a les seves sabanes meridionals. En tots tres casos es tractava d’utilitzar les tècniques més bones de què es disposava per tal d’augmentar els rendiments de la ramaderia. S’ha creat una raça bovina, anomenada lomani, més productiva que el bestiar local i més resistent a les condicions ambientals locals que les races europees. També s’intentà reduir la freqüència amb què es cremen les pastures (fent-ho només cada dos o quatre anys), millorar la qualitat de les pastures i plantar lleguminoses. Les gramínies autòctones més apreciades pel bestiar són diferents espècies d’Hyparrhenia i de Brachiaria i Themeda triandra.
La fauna salvatge produeix més quantitat de carn per hectàrea que les vaques i altres animals introduïts, fins i tot si l’explotació és de tipus mixt, amb bovins, ovins i camèlids. Això ha despertat l’interès per practicar la ramaderia amb espècies salvatges. A determinades regions de l’Àfrica, per exemple a Botswana i Zimbabwe, ja existeixen establiments ramaders basats en la cria i la reproducció amb finalitats comercials de la fauna silvestre. Tanmateix, encara hi ha molts problemes per a aprofitar el potencial econòmic d’aquests tipus d’explotacions, a causa de les dificultats en la captura, el processament, el transport i la comercialització dels animals salvatges. De fet, no solament als tròpics, sinó també en algunes regions temperades, per exemple als Estats Units i el Canadà, s’està començant a desenvolupar una indústria ramadera basada en l’ús de la fauna silvestre.