“El Orinoco ilustrado”

Remunten els “yungas”, emergeixen de sota l’horitzó i aterren a El Alto, l’insòlit aeroport de La Paz, a més de 4 000 m d’altitud. Són vells avions dels anys quaranta, DC-3, C-46 i B-17, que vénen dels “llanos” de Mojos i deles sabanes de la plana, allà baix, a escassos metres sobre el nivell de la mar, a la conca del Paraguai. Duen carn en canal, vedells escorxats que potser no havien vist mai un automòbil quan campaven lliurement. Vedells aerotrans-portats, de races elementals, reflex de l’esbiaixat desen-volupament a mitges de laramaderia sabanera. Saba-na antropitzada, en tot cas. Abans dels ramaders i dels avions, com devien ser els “llanos” americans?

La ploma brillant de Rómulo Gallegos (1884-1969) descriviaa la seva capital novel·la “Doña Bárbara” (1929) la bellesa dels horitzons dilatats d’on res no sobresurt, tret de les lleus elevacions poblades de “chaparros” o de “moriches” i les polsegueres que aixequen els ramats i les eugades. L’escenari de la lluita implacable entre el jove Santos Luzardo, personificació de l’acció civilitzadora de la modernitat, i Doña Bárbara, encarnació de la natura salvatge oposada al ‘progrés’. Un escenari que Gallegos descriu amb gran lirisme en passatges com el de l’alba a la sabana, desvetllada en aquella hora, la més fresca del dia, per la brisa amb aroma de mentastre i de bestiar que posa en moviment la variadíssima fauna d’ocells de terra i d’aigua, els ramats indòmits i les eugades semisalvatges; en una paraula, tota la vida lliure i vigorosa de la plana il·limitada en la qual el “llanero” no té obstacles per a veure tot el que l’envolta fins a l’horitzó. El desenllaç, però, no deixa lloc a dubtes. El vencedor aferma la seva victòria encerclant la seva propietat de filferro espinós i introduint bovins seleccionats per a millorar la qualitat del seu bestiar. El progrés havia arribat als “llanos”, per bé que les vedelles encara no volessin…

Alexander von Humboldt (1769-1859), amb una visió no tan lírica, però amb l’alè romàntic corresponent al seu temps, remarcava el 1801 com li resultava d’atractiu, després de recórrer al llarg de mesos les atapeïdes selves plujoses meridionals de l’Orinoco, contemplar la perspectiva dels immensos horitzons dels “llanos”, de la gran mar de verdor de la qual emergien amb prou feines, separats per grans distàncies, claps de “chaparros” i de palmeres, “hatos” ramaders i alguna comptada “ha-cienda” amb exigües planta-cions. El plaer, però, era curt, perquè la saba-na, polsegosai clivellada, “resulta lúgu-bre per la seva monotonia” i al cap d’unes quantes jorna-des de marxa sentia “la necessitat d’impressions més variades”.

El savi prussià es preguntava si aquelles immenses extensions havien estat destinades per la natura a servir eternament de pastures o si un dia serien conquerides per l’arada i l’aixada. Ell mateix es responia, molt matisadament, que ho dubtava molt, però que, amb el temps, una part del territori es podria veure transformat per l’agricultura. La poca laboriositat dels escassos habitants de la sabana, es dolia Humboldt, els impedia fer pous tot i que el nivell freàtic es trobava a escassa profunditat, i durant l’estació seca es veien obligats a consumir l’aigua entollada en algunes depressions, resta de les inundacions de l’estació de les pluges. Remarcava com, havent-hi milers de vaques campant per les planes, eraimpossible trobar-hi una gota de llet. La cria extensiva tenia —i té— aquestes coses.

Poc més de mig segle abans de la visita de Humboldt, el jesuïta valencià Josep Gumilla (1686-1750), escrivia el llibre “El Orinoco Ilustrado” (1739), publicat a Madrid dos anys més tard,i els “llanos” que hi pintava eren ben diferents. No en el clima, sòl i vegetació, però sí pel que fa als humans i als seus ramats. El bestiar boví i equí, per més que s’havia començat a introduir als “llanos” cap al final del segle XVI, encara hi era més aviat escàs. Gumilla descriu les immensitats desertes de població dels “llanos”: vuit dies de camí per terres despoblades des de l’Orinoco fins a Cumanà o a Barcelona, nou des de les ribes del gran riu fins a Orituco, al peu dels vessants meridionals de la Serrania de la costa, a un centenarde quilòmetres de Caracas, llevat de comptats pobladors que, a les envistes de la Serrania, cuidaven el seu bestiar, vint-i-set dies de camí per planúries “enterament habitades de feres i prou” entre la confluència del riu Meta a l’Orinoco i les missions de l’alt Casanare, separades per uns sis-cents quilòmetres.

Només algunes bandes d’indis caçadors i recol·lectors nòmadeso practicants esporàdics d’una agricultura itinerant de magre rendiment recorrien el territori. “Sempre van —diu Gumilla dels indis guahibos dels “llanos” del Meta— d’un riu cap a l’altre. Mentre els indis pesquen o cacen ‘venados’, feresi serpotes per a la vianda, les dones arrenquen unes arrels, de les quals és abundosa tota aquella terra, que s’anomenen ‘guapos’ —es refereix als rizomes de la marantiàcia Maranta arundinacea, dels quals s’obté la fècula anomenada a Veneçuela “sulú”, l’“arrow-root”— [...] semblants als moniatos blancs o trumfes, de què abunda Galícia”.Les immenses planes poblades d’herba tan alta que normal-ment ultrapassava l’alça-da d’un home eren recorregudes, i re-gularment incen-diades, per ban-des d’aquest i d’altres pobles indis que caça-ven “venados” omazames (Mazama), “cachi-camos” o arma-dillos (Dasypus), “pollas de monte” (Tinamus), tortu-gues aquàtiques i de terra, iguanes, o els pre-uats óssos formiguers (Myrme-cophaga), allò que més agradava sobretot als indis morcotes, segons Gumilla, que esmenta també el consum que feien de formigues tant els indis nòmades com els sedentaris.

Tanmateix, el jesuïta valencià no deixà de preveure les possibilitats d’explotació agrícola i ramaderaque oferia la regió. Pensava que les riberes de l’Orinoco i dels seus afluents podrien acollir moltes vilesi ben grans, i que les immenses pastures podrien donar alimenta innombrables caps de bestiar.No s’enganyava. Però poc podia imaginar que, en un futur aleshores llunyà, les vedelles “llaneras”, més al sud, acabarien volant pels aires.