Un dia és un dia: tothom sap què és estirar més el braç que la màniga, si l’ocasió s’ho val. Ni en la mercantil concepció del món que domina la cultura industrial no ha estat completament eradicat el concepte d’excepcionalitat. O de prestigi. Mantenir el renom o millorar la imatge són motius suficients perquè persones o empreses s’embarquin endespeses potser excessives o descartin alienar segonsquins béns patrimonials, ni en cas de necessitat. Les joies de la família, per exemple, que només són venudes com a ultimíssim recurs. I, tanmateix, quin partit immediat se’n treu? És per això que molts pobles humils, fins i tot pobres, mantenen orgullosament tresors immensos a les seves esglésies, perquè formen part de l’urc col·lectiu. Què és, però, un tresor patrimonial? Hi ha cultures amb escales de valors prou diferents de les occidentals. Les cultures ramaderes africanes, per exemple, que veuen en el bestiar més una font de prestigi que no pas un forniment de carn.
La ramaderia ha estat practicada pels pobles de l’Àfrica septentrional des de l’antiguitat, però era desconeguda més enllà del Sahel fins fa uns mil cinc-cents anys. Quan els bantus s’expandiren cap a regions més meridionals,a través dels territoris de les sabanes, tenien avantatges decisius sobre els pobladors nadius. A més de la superioritat numèrica, mantenien una organització social i militar estable, posseïen armes de ferro i anaven acompanyats per ramats de bovins. Aquest bestiar els representava una garantia alimentària i era la base de la seva economia. No és estrany, doncs, que el nombre de caps de bestiar esdevingués la mesura per excel·lència de riquesa, vàlua i status social. El que pot resultar sorprenent és que aquesta consideració s’hagi mantingut en àmplies regions on les condicions de vida dels bovins són precàries, tant per l’escassetat d’aigua i pastures, com pels estralls causats per les malalties transmeses a partir dels ungulats salvatges. Sigui com sigui, el fet és que tenir bestiar constitueix una forma de capitalització i ostentació, sinònim de nivell social elevat a les societats pastorals africanes.
La força del bestiar és patent en la història de Rwanda i Burundi. Quan hi arribaren els tutsis, procedents de la regió d’Etiòpia, a canvi de l’ús dels ramats imposaren una relació de vassallatge damunt dels hutus, els quals ja feia segles que s’hi havien instal·lat i hi havien esdevingut agricultors. L’estructura social que trobaren els europeus era, doncs, una jerarquia d’ètnies basada en el prestigi de posseir bestiar. Encara que el mestissatge ha estat freqüent, pertànyer a l’ètnia ramadera implicava participar en el control polític i econòmic sobre els pagesos, els quals estaven al seu torn situats un graó per damunt dels primers pobladors, els batwes. L’administració belga s’esmerçà a mantenir aquesta jerarquia com a eina de control colonial, cosa que deixà com a resultat una història tràgica d’enfrontaments i de violència desfermada. Per bé que la divisió ètnica ja no es fonamenta en els mitjans de producció, resta una societat carregada de prejudicis, enveges i malfiances.
A d’altres parts d’Àfrica sobreviu amb plena vigència l’esperit ramader. Els tswanes, la tribu que donà nom a l’estat independent de Botswana, han viscut amb les seves vaques des de temps immemorials. Arribats a l’Àfrica austral al començament del segle XIII, s’establiren a les valls fèrtils i desplaçaren els boiximans cap a les regions més inhòspites. La cultura ramadera quedà reflectida en els noms de persona que rebien els animals i en els poemes que hom componia en honor seu. Encara avui, l’estimació per les vaques es manifesta en la preferència generalitzada a invertir en bestiar abans que ingressar diners en un banc.
La importància del bestiar boví pot transferir-se a d’altres espècies ramaderes en aquelles regions on, per raó d’una climatologia extrema, les vaques resulten definitivament inapropiades. Aquest és el cas dels somalis, la cultura tradicional dels quals conferia un valor cabdal als ramats de dromedaris. La vida nòmada, imposada per la pobresa del territori, s’organitzava d’acord amb el prestigi associat als diferents tipus de bestiar: mentre que els homes cuidaven els dromedaris, les dones havien de tenir cura de les cabres i les ovelles. Els conflictes permanents entre clans rivals sovint ocasionaven disputes, amb el resultat freqüent de la mort d’algun dels contrincants. No era rar que el deute de sang se saldés amb una compensació econòmica en forma de caps de bestiar. Encara a mitjan segle XX, la vida d’un home podia valer un centenar de camells, mentre que la d’una dona amb prou feines arribava a la cinquantena.
Les catàstrofes que assolen el continent africà en els darrers decennis estan causant la desaparició de la forma de vida tradicional a molts països. Les guerres, la sequera i la fam que originen han reduït dràsticament el nombre d’animals domèstics, si no és que els han fet desaparèixer del tot. D’aquesta manera es talla traumàticament la vida de moltes societats, les quals, desproveïdes del simbolisme que representava el bestiar, es troben amb el problema afegit de la desintegració de la pròpia cultura. Més enllà dels canvis que això pugui representar en el futur, la pèrdua de la relació amb el bestiar compromet a curt termini la vida humana en territoris on les terres arables són retalls aïllats i de poca extensió. Al Sudan meridional, per exemple, els dinkes i els nuers han estat sempre pobles rivals, però s’han vist obligats a compartir per força els miserables camps de refugiats, on ja hi ha una generació en edat de treballar que s’ha fet gran desconnectada completament de la cultura ramadera. Els vells lamenten la desaparició del món on vivien; els joves, desorientats, s’enfronten a un futur que es preveu molt difícil.