El millor terreny de cacera és la mar. Per això els humans practiquem la pesca com una activitat extractiva i limitem al camp lúdic la cacera continental. Alguns ocells, com les gavines, els corbs marins o els pelicans, aprofitant la mobilitat que els dóna la seva capacitat de volar, exploten amples zones marines al voltant dels seus nius, però tornen al seus aixoplucs terrestres després de cada expedició pesquera. Per contra, determinades espècies més agosarades no toquen terra ferma més que arribada l’hora de la reproducció, un cop l’any i encara. És clar que, per poder viure d’aquesta manera, cal haver desenvolupat moltes adequacions a la vida sobre les ones. Són les sorprenents adequacions dels singularíssims ocells d’hàbits oceànics.
Els ocells oceànics no es passen la vida volant, naturalment. De tant en tant han d’aturar-se a descansar, però poden fer-ho sobre les ones. No hi neden, simplement hi reposen. Fets a la vida marina, suren plàcidament sobre la superfície oceànica, per encrespada que estigui, o bé volen durant hores i hores aprofitant els corrents d’aire ascendents. Ni el vent, ni la pluja si s’escau, ni els ruixims agitats no els provoquen cap inquietud ni molèstia, proveïts com són de plomatges enterament impermeables. Probablement s’orienten com els navegants, mitjançant els estels. D’aliment, mai no els en falta, amb tant de peix a l’abast, i el beure tampoc no els és problema, perquè poden recórrer a l’aigua constitucional dels peixos que mengen, o bé traguejar directament aigua salada. En terra caminen maldestrament, mig a rossegons, fins al punt que algunes espècies, per tal d’aixecar el vol, s’han de deixar caure daltabaix dels penya-segats, incapaces d’alzinar-se sobre les potes. De tan instal·lats a l’alta mar, resulten molt sovint desconeguts, hostes de regions inusuals per a la majoria dels humans.
De tots els ocells oceànics, els més magnificents són sens dubte els albatros (Diomedea, Phoebetria), esdevinguts famosos pels relats de la gent de mar, que els han professat un respecte històric: eren considerats ocells de mal averany pels mariners, els quals, per això mateix, refusaven de matar-los. L’espècie més grossa de totes és l’albatros viatger (D. exulans), un animal imposant de més de 3 m amb les ales desplegades, la més gran envergadura de qualsevol ocell vivent. L’albatros viatger sovinteja les aigües dels mars del sud, que és on habiten també la majoria de les altres tretze espècies del grup. Els altres albatros, en efecte, recorren els oceans australs entre els 45° i els 70° de latitud (Diomedea chrysostoma, D. chlororhynchos, D. melanophris, Phoebetria palpebrata, P. fusca, etc.), bé que hi ha una espècie equatorial que nidifica a les illes Galápagos (D. irrorata), i tres més que crien en illes del Pacífic septentrional (D. albatrus, D. nigripes, D. immutabilis). Els albatros, que pesquen calamars i sípies de nits, però que no refusen les deixalles llençades pels vaixells, es complauen a seguir estona i estona les embarcacions sense fer un sol batec d’ales, planant fins arran d’aigua i recuperant després alçada encarant-se al vent i deixant-se aixecar com un estel.
Els albatros són procel·làrids. A la mateixa família pertanyen també els fulmars (Fulmarus, Macronectes) i les baldrigues (Puffinus, Procellaria). Els fulmars, propis la majoria de les mars australs, són de mida mitjana, però el fulmar gegant (M. giganteus) és quasi tan gros com un albatros; en tot cas, els seus becs són enormes i molt forts. Les baldrigues, de la mida d’una perdiu o més petites, són grises per sobre i planen tan arran d’aigua, a vegades amb la punta d’una de les ales a frec d’ona, que molt sovint passen desapercebudes; se les troba una mica per tots els oceans, a qualsevol latitud.
Aquests petrells són hidrobàtids i no tenen res a veure amb els anomenats petrells cabussadors (Pelecanoides), pelecanòidids exclusius de l’hemisferi sud, potser els ocells més genuïnament oceànics, car són capaços de travessar volant una ona o bé, en cerca d’aliment, cabussar-se fins a 10 m de profunditat i emergir volant, sense aturar-se en sortir a la superfície com fan tots els altres cabussadors: és un autèntic espectacle veure un estol de petrells cabussadors, cuacurts, però grandets com un colom, eixir disparats de sota l’aigua, com un projectil llançat per un submarí. Hi ha només quatre espècies de petrell cabussador: el comú (P. urinatrix), el magallànic (P. magellani), el georgià (P. georgicus) i el peruà (P. garnotii).
Igualment de qualsevol latitud, excepte de les àrtiques, són els petrells (Oceanodroma, Oceanites, Pelagodroma, Halocyptena, Nesofregetta), també experts a volar arran d’aigua, amb les potes pengim-penjam, i normalment al capvespre. Són els més menuts de tots els ocells oceànics: a penes fan un pam d’envergadura. Un cas extrem és el del petrell anomenat ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus), que només fa 15 cm del cap a la cua; rep aquest nom perquè ha adquirit l’hàbit astut de refugiar-se a sotavent dels vaixells quan el vent bufa fort.
Entre els pelecànids hi ha alguns ocells oceànics conspicus. Sens dubte els més típics són el faetons (Phaethon), semblants a una gavina blanca ratllada de negre, però amb la cua prolongada per una ploma caudal llarguíssima. I també les fragates (Fregata), enterament negres i amb la cua forcada, proveïts els mascles d’una bossa gular semblant a la dels pelicans, però d’un vermell encès. Faetons i fragates sovintegen als oceans tropicals.
Albatros, fulmars, baldrigues, faetons, fragates, petrells i petrells cabussadors són els més pròpiament qualificables d’oceànics de tots els ocells. Les calàbries (Gavia), els pelicans (Pelecanus) o els mascarells (Sula, Morus) tenen també grans aptituds pescadores, cabussadores o nedadores, i en concret els pingüins (Eudyptes, Spheniscus, Pygoscelis, etc.) són els més hàbils nedadors de tots els ocells, raó per la qual també mereixen en certa manera el qualificatiu d’oceànics. Però tots aquests ocells s’estan tant de temps com poden a la terra ferma i només van a la mar per pescar-hi o per migrar nedant. Els oceànics de debò són els altres, sempre vivint a la mar, enyorant-la quan la cria els reclama en terra. I fins i tot aleshores planten el niu en illes oceàniques o en penya-segats litorals, com si la visió de la mar fos el primer esguard que volguessin oferir a les seves nierades.